21.02.2019 - 21:50
John Philpot és un dels advocats membres d’International Trial Watch, the Catalan case. Aquesta organització, que es va presentar a Barcelona, segueix el judici amb els ulls d’advocats internacionals. Philpot és un penalista nascut al Canadà, a la zona anglòfila, i ara viu al Quebec. Té experiència com a advocat en tribunals internacionals, com en els casos de Ruanda i Sri Lanka. VilaWeb ha entrevistat el senyor Philpot al seu hotel de Madrid, on s’està aquests dies per seguir el judici.
—Qui és John Philpot?
—Sóc un advocat defensor en tribunals internacionals, particularment en el cas de Ruanda. He vist com es fan servir actes criminals i acusacions per destruir organitzacions polítiques, per anul·lar-les i buidar-les de força política. En aquest cas, es va acusar polítics, militars, intel·lectuals i periodistes, mentre la gent que havia causat la guerra tenien impunitat. No tot allò que explicava la ràdio era veritat.
—On vau néixer?
—A prop de Winnipeg, al Canadà anglès. Sóc educat en llengua anglesa, però ja fa quaranta anys que visc al Quebec. I jo ara em considero quebequès. Si ets progressista, has de comprendre les nacions oprimides i valorar la seva cultura i la manera de fer quebequesa. Sense ser actiu, milito al Partit Quebequès.
—Aquí sempre es recorda que el Canadà va actuar molt més democràticament que Espanya.
—Parcialment, és cert. Als anys quaranta i cinquanta, hi va haver descolonitzacions i això, a l’Africà, va portar a independències. El Quebec era una colònia. Ho era. Els sous eren un 60% del salari anglès. I van tenir una petita revolució, i van fer avenços, perquè el Canadà és una federació des del principi, i els referèndums hi són legals. Ho són. Per tant, sí. Però recordem que quan va haver-hi el segon referèndum, van donar la ciutadania a molta gent al darrer moment perquè es pogués reequilibrar el vot. Van portar gent de tot arreu a votar al Quebec. I van fer por. Per això dic que els casos són sempre diferents. No són clavats paraula per paraula. Per exemple, crec que vosaltres teniu més suport que nosaltres, ara mateix.
—Quan va ser la primera vegada que vau aprendre sobre el cas català?
—Deu fer deu anys. La meva dona va venir d’observadora, fa uns tres anys o quatre. I també vaig defensar dos joves del País Basc al Canadà que Espanya volia extradir. Per tant, conec el problema d’Espanya, tot i que el cas basc és molt diferent del vostre. També hi ha injustícies. Però és molt diferent.
—Què passa aquí, segons el vostre punt de vista?
—Que Espanya adopta polítiques que jo anomeno imperialistes. Imperialisme internacional. Espanya fa servir la llei per demonitzar i fer miques els rivals. El vostre cas fa frontera. És un cas internacional i nacional a la vegada. I té a veure amb l’autodeterminació. Sou una nació que vol tenir els seus drets. Heu fet un exercici polític que és molt noble i us intenten decapitar. I quan entres als detalls, a diferència de l’any 1936, no hi ha armes. Però als poderosos de l’estat espanyol no els importa la democràcia, els importa el poder. El seu poder. El poder centralitzat. I no en sé gaire, d’economia espanyola, però m’aventuro a dir que també els preocupa l’economia.
—Què heu vist durant el judici?
—Les dues persones que han parlat avui [Turull i Romeva] m’han agradat. M’ha agradat que Romeva digués que era un pres polític i que defensés bé que tot plegat va ser democràtic, sense violència, i que parlés del seu passat. M’ha agradat. I també m’ha agradat quan ha dit que els jutges són instruments de poder. Perquè no es pot reduir el que va passar a Catalunya a una qüestió penal. No es pot. Si hi hagués armes pel mig… Però no és el cas. Les coses no es fan així. I les coses no les vau fer així. No pots solucionar problemes polítics per mitjà dels tribunals. En el vostre cas, van decapitant la vostra societat. Agafen els dirigents polítics, socials, diputats i, si se’n surten, els tancaran a la presó quinze anys, i els faran malbé la vida. És molt important que els jutges absolguin aquests senyors. Els han d’alliberar. Haurien d’estar tots lliures i sota fiança. No haurien d’estar detinguts. És una gran injustícia.
—Quins altres detalls jurídics destacaríeu?
—Que no tinguin el dret d’apel·lació. Espanya està obligada a tenir una cort d’apel·lació per cada cas penal, segons la llei internacional que va ratificar el 1977. És part de la llei espanyola. Doncs el tribunal que els jutja ja no té recurs d’apel·lació. És un tribunal d’última instància. Hauràs d’anar a Europa. Però no és igual. Aquests jutges, com tothom, poden cometre errors, poden estar sota pressions polítiques, poden ser deshonestos. O es poden equivocar. Tant és. Però no hi ha apel·lació? Això és important.
—Sempre es pot anar a Europa.
—No és igual. Aquest cas s’hauria de poder resoldre dins. Està bé tenir una apel·lació a Europa? Sí. Però no és apel·lació de debò. No aniran al fons de la qüestió.
—Com heu vist el jutge?
—Trobo que ha estat llest. Ha estat agut i diplomàtic. El fiscal va fer preguntes molt dirigides. Legal en el vostre sistema, no en el nostre.
—Si fóssiu advocat del cas, què faríeu?
—És difícil, en un judici polític. Moltes coses passen fora del judici. La població ha d’entendre què passa. I s’ha d’intentar tenir població espanyola a favor vostre. Perquè a Madrid han de veure que després de vosaltres, rebrà Podem. Això d’entrada. Per mi, és molt important que gent de fora vegi el judici, miri d’entendre’l, l’entengui, i que els nostres punts de vista es puguin fer servir per ajudar. Per ajudar a entendre.
