El retorn de John Irving o la relació íntima entre sexe i política

John Irving (1942), el celebrat autor nord-americà, ha publicat la seva quinzena novel·la, L’últim telecadira (Edicions 62), una obra monumental de quasi mil planes, a vuitanta-un anys. D’ençà del 2015 que Irving no publicava cap novel·la. Irving ha presentat L’últim telecadira en una conferència de premsa via Zoom i els periodistes hem pogut veure un racó del seu estudi canadenc, bicicleta i fotografies cinematogràfiques incloses. La novel·la, i la conferència de premsa, recorren les obsessions i els temes marca de la casa Irving: el protagonista, Adam Brewster, busca un pare absent (Irving no va conèixer mai el seu pare biològic), hi ha paràgrafs llargs sobre lluita lliure (Irving en va ser professor), i sobre la llibertat sexual, els drets de les dones i la comunitat LGBTI (el protagonista és l’únic heterosexual de la família de la novel·la; per la seva banda, Irving va tenir germans bessons, un gai i una lesbiana, i uns anys més tard Irving va tenir un fill que va transitar a filla). La mare d’Irving va ser infermera i va ajudar mares adolescents quan l’avortament era il·legal als Estats Units, un drama que ara retorna i que Irving fa aparèixer a la novel·la, que comença als anys cinquanta i acaba en el temps present. Al llibre, s’hi palpa el sexe més polititzat, la relació íntima entre sexe i política, i l’obsessió per les polítiques sexuals que Irving ha novel·lat com ningú.

“Només he tardat sis anys a fer aquesta novel·la, perquè no he hagut d’anar enlloc ni aprendre res nou”, deia Irving, que sempre ha defensat la ficció, la inventiva, i que ha defugit l’etiqueta d’autoficció en altres entrevistes. Ahir deia això: “Jo escric a partir de la meva realitat, sí, però a partir d’aquí, invento, creo. No em limito a recrear la meva vida. No diria que aquesta novel·la sigui la més política. Crec que ho és Prínceps de Maine, reis de nova Anglaterra. Amb això vull dir que és l’argument més fort sobre un aspecte polític i sexual [l’avortament i els fills no desitjats]. No és el cas. Aquí, el punt de vista és un personatge heterosexual en una família queer. I com l’estimen, com ens estimen a nosaltres. Són models de com tenir cura de l’altre. I en aquesta família no és cap sorpresa que l’heterosexual sigui el més maldestre sexualment.”

Una de les escenes del llibre que més ha xocat a lectors i periodistes és el petó entre la mare i el fill. “Espero que aquesta escena incomodi al lector. A mi em va incomodar. Little Ray, la mare, és el caràcter més important, crec. L’admirem pel seu coratge, però va massa lluny i fins i tot és una mare que vol introduir el seu fill en què vol dir estimar i desitjar. Sé que algú ho jutjarà moralment, però no hi ha límits a la capacitat dels humans de jutjar uns altres humans.” En aquest punt de la conversa, Irving va haver de respondre a una pregunta que fa dècades que respon: “El fet que quan éreu un nen d’onze anys fóssiu abusat per una dona més gran té a veure amb la vostra literatura i amb aquesta escena? Aquesta escena uns ajuda a sanar-se?” (Irving va explicar el 2005 que quan tenia onze anys havia tingut relacions sexuals amb una dona de vint anys.)

I Irving va donar la resposta que sempre dóna: “No. No m’ajuda. Deixa’m donar la resposta que sempre dono. Sempre he dit que quan va passar allò que va passar no em vaig sentir abusat sexualment. Només més tard, quan he tingut fills de la mateixa edat, onze anys, he vist que si els passés als meus fills, estaria enfadat. Però, de fet, allò no va tenir cap efecte en mi, i si haguessin acusat la dona, jo l’hauria defensada. M’agradava, aquella dona. Només a pilota passada he vist que era erroni.”

Lligar sexe i política és un altre clàssic d’Irving, de la novel·la i de la conferència de premsa: “Les polítiques sexuals van enrere, especialment, en el meu país de naixement.” (Irving viu al Canadà, té doble nacionalitat, però vol continuar votant als EUA per fer fora Trump.) “Els Estats Units van endarrerits d’una manera horrible. El meu país em fa semblar llest. Però no ho sóc. Són ells, que van endarrerits”, deia Irving, que molts agafen de precursor dels debats sobre identitat sexual ara tan normals. Preguntat per Trump, va dir: “Sembla que el feixisme torna. Però no us equivoqueu. Abans de Trump ja hi eren. Els qui li donen suport i mouen fils darrere sempre hi han estat, esperant un estúpid demagog com ell. Hi eren abans, i ara tenen un representant.”

Amable en les respostes, assegut al seu estudi i davant un estol de periodistes que també n’eren admiradors, Irving es va declarar sorprès de l’èxit que ha tingut (“Jo, que tinc per models escriptors del segle XIX i novel·les com Moby Dick, no m’ho explico”) i va deixar anar que part de l’èxit es deu al fet de no haver triomfat massa jove, cosa que el va obligar a treballar de mestre, de professor de lluita lliure i de guionista, temes molt recurrents a les seves novel·les, juntament amb el sexe i la política, que tant el defineixen.