John Boyne: ‘A les xarxes hi ha molt de fingiment ètic’

John Boyne és un escriptor irlandès, autor d’El noi del pijama de ratlles, una novel·la sobre l’Holocaust que va ser traduïda a més de quaranta-cinc llengües. Ara s’ha publicat en català El meu germà es diu Jessica (Editorial Empúries), en què l’autor s’aventura a abordar la transsexualitat juvenil. Criticat per l’activisme LGTBIQ+ pel tractament estigmatitzat i superficial de la qüestió, Boyne va ser objecte d’una dura campanya d’assetjament a les xarxes que li ha servit per a preguntar-se per què l’odi s’expandeix per internet, tema de què tractarà en el seu nou llibre. Hem parlat sobre com va viure aquesta experiència i si aquell episodi li va servir per a preguntar-se quins vincles hi ha entre activisme i escriptura.

—Per què vau decidir d’escriure El meu germà es diu Jessica?
—Aquests darrers mesos hi ha hagut molta informació sobre la vida dels transsexuals als diaris, a internet i a la ràdio. Vaig pensar que era una bona base per a escriure’n una novel·la. Els meus sis llibres per a lectors joves es basaven en un nen que s’havia d’enfrontar a una situació adulta molt abans que pogués gestionar aquestes experiències, i això mateix passa amb en Sam. Com que cada vegada hi ha més joves que se senten còmodes explorant identitats de gènere que difereixen dels rols tradicionals masculí i femení, crec que és important que hi hagi llibres que els ajudin a entendre millor l’experiència, tant a ells com als seus éssers estimats. Però, fora de les implicacions socials de la novel·la, volia escriure sobre la relació entre dos germans que es donen suport i es tracten amb amabilitat. Sovint a la ficció veiem relacions fràgils entre germans i em semblava refrescant d’escriure sobre dues persones que en última instància s’estimen i poden ajudar-se l’un a l’altre.

—Com us heu documentat? Llegint, observant o entrevistant persones transgènere?
—Vaig parlar amb diverses persones transgènere, grans i joves. Volia saber com arribaven a entendre la veritat sobre les seves identitats i conèixer la dificultat d’obrir-se als seus amics i familiars. Jo no ho entenia gaire bé al principi i, com en Sam, el narrador de la novel·la, tenia moltes preguntes i moltes idees preconcebudes sobre què significava ser transgènere. Tot i que la història es veu a través dels ulls d’en Sam, no era feina meva d’entrar a la ment del seu germà gran, en Jason, que és qui realment viu la transició per a convertir-se en la Jessica. En canvi, jo em vaig quedar amb el punt de vista d’un individu que, al principi, té por del que significa aquesta revelació per a algú a qui estima molt, per a la seva família i, amb una mica d’egoisme, per a ell mateix. La meva posició com a narrador és la d’en Sam.

—En aquell moment vau ser acusat de transfòbia perquè tractàveu el tema des d’una òptica una mica externa i superficial. N’heu après res, d’aquestes crítiques? Hi ha res que faríeu de manera diferent?
—La crítica va començar amb un article que vaig escriure per al The Irish Times, en què parlava sobre la novel·la i els motius que tenia per a escriure-la. El meu objectiu era escriure un llibre per a adolescents transgènere i els seus amics que aclarís algunes idees errònies i animés els nens a ser amables i comprensius amb els companys que travessaven aquesta lluita. A l’article esmentava que no m’agradava la paraula ‘cis’, que és una manera moderna de referir-se a les persones que no són transgènere.

—Vau dir que no li calia definir-se com a ‘cis’ i l’etiqueta #JohnBoyneIsTransphobic va ser tema dominant a Twitter.
—En aquell moment no veia necessari definir-me en oposició a un grup i, de la mateixa manera que qualsevol persona té el dret d’autoidentificar-se, jo també tinc el dret d’autoidentificar-me i la meva autoidentificació és només ‘home’. Tot es va desencadenar a Twitter amb gent que va dir que jo no tenia el dret d’escriure un llibre així i que era irrespectuós amb la comunitat trans negant la paraula ‘cis’. Repeteixo que la novel·la no la narra l’adolescent trans, sinó el seu germà petit, qui intenta entendre què passa a la família. Va ser molt molest per a mi en aquell moment. Cap dels qui m’atacaven ni tan sols havia llegit el llibre i em va semblar obvi que es tractava d’un cas típic de fingiment ètic, persones tan desesperades per ser considerades moralment superiors que podien atacar un artista per haver escrit una novel·la.

—Després d’això, us va interessar d’investigar sobre la cultura del boicot a les xarxes. Per què?
—Què fa l’anonimat d’internet i de Twitter, en particular, que ens fa sentir que podem ser tan agressius, tan insultants i tan covards? Val la pena de mirar cadascun d’aquests aspectes individualment.

—Per què creieu que passa?
—L’agressivitat. Pocs de nosaltres faríem servir una baralla amb un desconegut, o fins i tot amb un amic, pels problemes trivials tractats a Twitter. En una conversa en persona, si algú diu alguna cosa amb la qual no estem d’acord, estem capacitats per a interactuar educadament, debatre, tractar l’opinió de l’altre amb respecte, amb l’esperança que també ens respecti. A internet, assumim immediatament que tenim davant la pitjor persona i l’acusem de ser partidari de genocidis o de tenir tendències nazis ocultes.

—Què més hi trobem, a internet, que no trobem a la vida presencial?
—Els insults. Quan no estem d’acord amb algú, tendim a insultar, com si encara fóssim nens al pati de l’escola. A la vida real mantenim converses, intentem d’entendre punts de vista diversos. I si continuem en desacord, és poc probable que insultem i ens n’anem sense dir res, com passa a les xarxes. Com un nen que s’enfada i se’n va amb la pilota de futbol.

—És l’anonimat allò que modifica la nostra conducta?
—En els abusos en línia més greus que he rebut he vist que la gent se sent còmoda darrere el teclat perquè és molt diferent de dir-ho a la cara. De fet, un escriptor particularment virulent a Twitter es va trobar amb mi al carrer uns quants dies després i es va ruboritzar tant que vaig pensar que li explotaria el cap. Em va demanar perdó pel que havia dit.

—El llibre parla de transsexualitat però també dels abusos socials contra la comunitat LGTBIQ en general. Quins aspectes de la vostra pròpia experiència com a homosexual nascut en una comunitat catòlica heu utilitzat per escriure el llibre?
—Quan era a l’escola als anys vuitanta hauria estat del tot impossible sortir de l’armari, sobretot a Irlanda, on l’homosexualitat ni tan sols es va despenalitzar fins a principi dels noranta. Era difícil de créixer en un entorn on es mostrava tanta negativitat i discriminació envers els gais i que va trigar molt a canviar. M’omple d’orgull que el meu país hagi estat el primer del món a votar pel matrimoni amb igualtat de drets en plebiscit públic i que el nostre primer ministre sigui gai, fill d’immigrants, i que ningú no es preocupi per això. Un país tradicionalment molt conservador i catòlic ha esdevingut més liberal, crític i amable. Miro els joves de la generació dels meus nebots i veig que rebutgen qualsevol prejudici i castigarien qualsevol membre del seu grup d’iguals que fes alguna mena de comentari homòfob.

—L’alliberament trans va lligat també a la lluita feminista. Heu sentit parlar del transfeminisme?
—Malauradament, trobo que hi ha massa dones transgènere que intenten silenciar o esborrar les veus de les dones. Han d’aturar l’assetjament i l’agressió en línia i adoptar les qualitats de bondat i igualtat que tan sovint comenten. El tractament misogin de J.K. Rowling n’és un exemple perfecte. Ha estat acusada també de transfòbia.

—Canviem de tema. Per què creieu que sou escriptor?
—Des que era petit, em sentia obligat a explicar històries. Com molts escriptors amb qui he parlat, tenia un fetitxe de paper i bolígrafs, i encara el tinc. Em puc perdre durant hores en una papereria. Quan era petit només volia ser escriptor. Era una obsessió, de debò creia que era l’única cosa que em podia fer feliç a la vida. El meu primer llibre es va publicar fa setze anys i des de llavors la meva motivació ha estat escriure un llibre millor cada vegada. Vull commoure els lectors, vull donar-los una experiència emocional real. És bo vendre uns quants exemplars, és clar, però crec que tots escrivim per al futur, no per a avui, amb l’esperança que els nostres llibres ens sobrevisquin. Cada vegada que començo alguna obra nova, el meu únic objectiu és que el lector arribi fins al final i digui: ‘Ha estat fantàstic!’

—Com és el vostre dia a dia?
—Potser la part més important, més que no pas l’escriptura, és la lectura. Sóc un lector voraç i tinc una llista de tots els llibres que he llegit al meu lloc web.

—Què llegiu?
—Sobretot ficció, però no discrimino. He llegit moltes primeres novel·les. Sempre em fa il·lusió descobrir noves veus interessants. Però em frustra quan llegeixo entrevistes a escriptors joves que diuen que odien l’escriptura i que ho fan perquè no tenen ‘cap més opció’. És una manera tan arrogant d’acostar-se a l’art! Hi ha molts aspirants a escriptors que donarien un ull de la cara per un acord editorial. Si no us agrada escriure, no ho feu! Tant si ho creus com si no, el món no s’aturarà si decideixes fer una altra cosa amb la teva vida. A mi m’encanta escriure. Em sento molt afortunat de poder passar-me la vida entre llibres.

—Creieu que El noi del pijama de ratlles marca un abans i un després a la vostra vida?
—Sí, sens dubte. Abans construïa la meva carrera d’escriptor i tenia l’esperança de trobar lectors. Després d’això, tot va canviar. Des de llavors, he publicat moltes novel·les, he viatjat pel món a festivals literaris i he aconseguit moltes de les meves ambicions a la vida. I mira, agraeixo que la novel·la que em va canviar la vida sigui d’una temàtica seriosa.

—Quines ambicions teniu?
—La meva ambició és continuar escrivint llibres que agradin als lectors i desafiar-me cada vegada.

—Ha canviat amb el temps aquesta ambició?
—No, això no ha canviat, aquesta ha estat la meva ambició sempre.