20.08.2023 - 21:40
Artista, crític, pensador, narrador, poeta i cineasta, John Berger (1926-2017) és un dels homes que van revolucionar la nostra concepció de la imatge i del món al segle XX. La seva anàlisi de l’art i la imatge, des d’una òptica clarament marxista, contra la segregació de classe i l’adoctrinament cultural capitalista, ens va mostrar una altra manera d’entendre tot allò que ens envolta, la història, la imatge pintada o fotografiada, tot aportant noves coordenades a l’explicació de la realitat i, en el fons, de nosaltres mateixos.
L’exposició del Palau de la Virreina, “Permanent Red”, comissariada per Valentín Roma, és una mostra excel·lent de la intensa trajectòria vital de Berger com a artista i analista. Des del marxisme més profund, amb una contundent militància contra l’explotació i a favor del proletariat industrial i agrícola, l’exposició ens guia per la seva peripècia vital, cultural i ideològica, tot seguint el rastre de les seves millors obres que, a la vegada, ens ensenyen com ell va abordar els diferents debats polítics de cada moment. A banda escrits, publicacions, programes de televisió, documentaris i cinema, aquesta exposició aplega per primera vegada vora cent dibuixos originals que mai no s’havien vist públicament.
John Berger va excel·lir com a artista i pensador en molts dels camps de la cultura que va tractar. I en van ser molts: la literatura, l’assaig, la novel·la, la poesia, el dibuix, el guió televisiu i cinematogràfic… Però, potser allò que més el defineix és la pràctica i experimentació d’unes maneres de narrar i de mirar que trencaven els cànons clàssics d’entendre la realitat i l’art. Per mostrar-nos les implicacions i els significats ocults ideològics, estètics, històrics i, fins i tot, morals, del món i les seves diverses representacions culturals, sobretot, en el món de l’art i de la imatge.
En el pla estrictament ideològic, Berger parteix sòlidament del marxisme –encara que mai no va militar al partit comunista–, de la necessitat de la lluita contra l’explotació, la revolta contra la segregació social i de classe, i la crítica radical, essencial, del paper que juguen la cultura i l’art en la maquinària implacable del capitalisme. Els anys cinquanta va començar escrivint articles a revistes marxistes de Gran Bretanya, també escrivint llibres i dibuixant, com una manera més d’entendre el rol de les imatges en la representació del món i de nosaltres mateixos. Era un col·laborador habitual entre els assagistes i crítics de les revistes marxistes britàniques. A la socialista Tribune va tenir com a editor George Orwell, per exemple.
Permanent red (1960), títol que dóna nom a l’exposició, és un recull de crítiques d’art que ell va publicar els anys cinquanta a la revista marxista New Statesman. Eren uns articles contra els gustos burgesos i els conceptes més clàssics i antiquats d’entendre l’art i la cultura. Anys a venir, Berger triomfaria a la televisió amb el programa Ways of Seeing (1972), i al cinema, en col·laboració, entre més directors, amb Alain Tanner.
Tota la seva obra, la coneguda i la inèdita, està molt intel·ligentment ben triada i exposada en aquesta mostra per a comprendre a fons l’evolució de l’artista i del seu pensament. La selecció acompanya i provoca la reflexió sobre els aspectes més teòrics i originals de la seva obra. És una evolució que s’expandeix per moltes àrees de la cultura i que abasta els fonaments històrics i sociològics del segle XX, per a capgirar-los, repensar-los o, simplement, posar-los en evidència com a motlles estàndard que utilitza el poder per imposar una determinada idea del món, la que interessava a l’expansió del sistema capitalista i els seus beneficiaris.
John Berger contra el Premi Booker
L’exposició comença en una sala que ens situa en els orígens del seu salt a la fama com a intel·lectual crític insubornable, tant de paraula i actitud, com d’obra pública. Una pantalla ens mostra un jove Berger reaccionant contra el Premi Booker que li havien atorgat l’any 1972 per la novel·la G. Són paraules contundents que ell deixa anar amb suavitat, humilitat i convicció davant les càmeres de televisió. La seva oposició al Booker va impactar arreu del món. Feia només tres anys que existia el premi i gairebé va representar la seva mort.
Quan li van preguntar per la seva reacció al guardó, Berger va fer una crítica radical al premi i als patrocinadors, propietaris d’explotacions comercials al Carib d’ençà del segle XIX, que es remuntaven al tràfic d’esclaus. De fet, ell va reconvertir aquell premi en una arma contra el premi i allò que significava en el context cultural de l’època. A més, va anunciar que el guardó, de fet, havia de retornar als treballadors del Carib. Per això va decidir de donar la meitat dels diners als Black Panthers britànics i dedicar la resta a finançar una investigació sobre les terribles condicions de vida dels treballadors immigrants del nord d’Europa.
El resultat es pot contemplar en aquesta sala. És el llibre A seventh man (1975). L’obra combina texts de John Berger amb fotografies de Jean Mohr, amb qui treballaria en moltes més ocasions amb resultats impactants. Alguns dels altres llibres en què van col·laborar plegats també són presents a la mostra. Les fotos dels immigrants turcs i espanyols són demolidores. Entre la humilitat, la submissió, la humiliació i la tristesa més profunda, emmarcades en unes condicions de vida i un tracte oficial, policíac o mèdic que posa en evidència la degradació humana a què eren sotmesos els proletaris més pobres dels països més pobres en l’Europa de les presumptes llibertats.
Entre les obres dels anys cinquanta destaquen, a més de les crítiques d’art, els dibuixos del proletariat industrial a les fàbriques i a les barriades, obres que posen en evidència les terribles condicions d’explotació i de vida que tenien. En un documentari, Berger baixa a una mina de Creswell, a Berbyshire, per comparar la situació d’aquells miners anglesos dels anys cinquanta del segle XX amb les condicions dels miners que descrivia Émile Zola a Germinal el segle XIX.
El mateix interès mostraria després pel proletariat agrícola i el món rural, sobretot d’ençà que es va traslladar a viure a un poblet de l’Alta Savoia, a França. Tot aplicant el seu mètode d’anàlisi, com mostra l’exposició, va fer llibres en col·laboració amb el fotògraf Jean Mohr en què reflexionaven sobre la visió del món dels pagesos, la invasió de la maquinària, el mal que l’expansió capitalista feia al món rural, la relació de l’home amb els animals, etc.
En les seves obres sobre el pas del temps hi ha, entre més imatges, els autoretrats de Rembrandt i, també, el dibuix que ell mateix va fer del seu pare, minuts després de morir-se. Impressionant. Una de les joies d’aquesta mostra.
Aprendre amb els animals
Els animals i la relació de l’home amb ells va ser un dels temes de reflexió constants a l’obra de Berger. Quan els anys noranta es van descobrir les pintures rupestres de la cova de Chauvet, només dues persones van tenir accés a veure-les en directe. Werner Herzog, que en va fer un documentari (La cova dels somnis oblidats, 2010) i John Berger, que, en sortir-ne, va dibuixar algunes de les figures que havia vist a la cova. Els dibuixos, magnífics, són exposats en una sala, junt amb més esbossos i fotografies d’animals que el van fer pensar.
Sobre aquest tema, vull recomanar el llibre Mirar, un recull d’articles de John Berger que fa un parell de mesos ha publicat Arcàdia. El primer assaig es titula “Per què mirem els animals?” (1977). A partir de la mirada entre l’home i l’animal, les qüestions que es fa l’autor el porten a analitzar com i per què ha anat evolucionant la relació entre ells i nosaltres. Una línia argumental que podria ser un dels eixos clau de la història, l’antropologia i la idea del món, més o menys visible, que l’home s’ha anat forjant durant els segles. Des dels sacrificis i el treball, fins a Walt Disney i els zoos, passant per Darwin i Levi Strauss.
Als zoològics, conclou l’autor, la mirada entre l’home i l’animal s’ha apagat. Podria haver tingut un paper fonamental en el desenvolupament de la societat humana, però ja no en té cap. “Els zoològics són un monument d’una pèrdua històrica que la cultura del capitalisme no podrà reparar mai”, afirma.
El salt a les pantalles
El programa de televisió Ways of Seeing (1972), de la BBC, així com una conversa seva sobre el relat d’històries amb Susan Sontag (1983), de Channel Four, ens il·lustren sobre la gran importància que va tenir Berger en les seves aparicions al mitjà. Ways of Seeing van ser uns episodis dirigits i produïts per Mike Dibb, escrits i protagonitzats per John Berger. La base d’anàlisi era que allò que és visible no és res més que el conjunt d’imatges que l’ull crea en mirar i que allò que sabem i allò que creiem afecta la manera com veiem les coses. Segons que escriu el comissari, Valentín Roma, van ser uns episodis que “transformaren completament no només la mirada a l’art o a la tradició pictòrica, sinó, sobretot, les formes de descodificar certs missatges ideològics ocults”.
Tots els capítols i feines televisives de Berger es poden visionar a l’exposició. Diu l’escriptora i crítica d’art Francesca Peacock: “Berger hi explicava [a la sèrie televisiva] el feminisme marxista, explorava la manera en què l’art reflecteix l’estatus d’aquells que el patrocinen i revelava la fallida artística de la publicitat contemporània. Era completament marxista en intenció i resultat. La BBC no havia produït abans res de semblant ni ho va fer després.”
La sèrie va impactar tant que se’n publicà un llibre que ja s’ha traduït a trenta-vuit idiomes. Amb el títol en castellà Modos de ver el va publicar l’editorial Gustavo Gili l’any 1974 per primera vegada, i n’ha fet moltes reedicions fins avui.
Faig un incís aquí per a recomanar un altre llibre molt interessant que va publicar la mateixa editorial l’any 2022. Tu turno, de John Berger i el seu fill, el pintor Yves Berger. Són una sèrie de cartes entre pare i fill que dialoguen sobre la relació de la pintura amb les experiències i emocions compartides per tots dos. A les missives intercanvien i comparteixen imatges, paraules, pensaments, records i intuïcions que ens ofereixen una perspectiva de l’art com a manera d’aprofundir en la nostra ment i en l’experiència del món: “Gran part d’allò que veiem i observem a la vida és intocable. El do de la pintura és fer que aquelles coses intocables siguin tangibles per a la imaginació d’un espectador que mira un quadre.”
Che Guevara i Rembrandt
Un dels molts moments impactants de l’exposició és l’exercici de comparació entre la foto del Che Guevara, La lliçó d’anatomia, de Rembrandt, i El Crist mort, d’Andrea Mantegna. L’anàlisi permet Berger de fer una teoria sobre què constitueix una imatge. La icònica foto del Che mort va posar punt final a l’home i el mite o va tenir un efecte diferent per a molts d’aquells que la van veure?
Segons Berger, hi ha moltes similituds entre aquella foto, La lliçó d’anatomia, de Rembrandt, i El Crist mort, de Mantegna. Els personatges que envolten el cos, la disposició del cadàver, els plecs de la roba, les jerarquies que s’hi estableixen entre els assistents i l’interès o l’actitud que interpreten davant el cos. Es fan milers de fotografies de morts i de massacrats, però poques vegades l’objectiu és mostrar formalment una evidència.
La seva interessant disquisició compara i aprofundeix en tots els possibles significats que els elements de la foto suggereixen i de l’impacte que causaven o volien causar en l’espectador. Ell parteix del fet que “davant aquesta fotografia, l’hem de rebutjar o n’hem de completar el significat nosaltres mateixos. És una imatge que exigeix decisió, tanta com en pot exigir una imatge sense paraules”.
“Une ville à Chandigarh” (1966), d’Alain Tanner i John Berger
Com a cloenda de la mostra, es recorda la relació de John Berger amb el cinema, especialment amb el d’Alain Tanner: Une ville à Chandigarh (1966), La salamandra (1971), Le milieu du monde (1974) i Jonas, qui aura 25 ans en l’an 2000 (1976). La projecció íntegra d’Une ville à Chandigarh, amb guió de Berger i Tanner, és un regal final als visitants de l’exposició, ja que es tracta d’un film emblemàtic, però molt difícil de visionar.
Després de la independència de l’Índia l’any 1947, el govern de Jawaharlal Nehru va decidir de projectar i construir una ciutat nova que reflectís les aspiracions presents i futures dels ciutadans del país, tot marcant un clar distanciament amb el passat colonial que acabaven de deixar enrere. S’anomenaria Chandigarh. Es construí a 250 quilòmetres al nord de Delhi, a les proximitats de l’Himàlaia per a ser la capital del Punjab.
La constructora anglesa Fry, Drew & Partners tenia molta experiència en la construcció d’habitatges socials i planificacions a gran escala a l’Àfrica Occidental. A més a més, va voler incorporar Le Corbussier i Pierre Jeanneret a l’equip d’arquitectes i enginyers que van fer realitat aquell projecte. La ciutat es va construir entre 1951 i 1954. Per a Le Corbussier va representar de posar en pràctica la utopia de l’arquitectura moderna i les seves teories. Hi havia unes quantes tipologies de blocs d’edificis que s’adaptaven a les necessitats dels ciutadans. I tots, rics i pobres, pagaven un lloguer que corresponia al 10% del seu sou, per exemple.
L’any 1966, un any després de la mort de l’arquitecte, Berger i Tanner van decidir de visitar la ciutat, recórrer-la, filmar-la, tot capturant exteriors i interiors, i parlar amb els habitants. Volien comprovar com havien resultat a la realitat, a la vida, els somnis d’utopia social i de vida i relació ciutadana que hi havia dins la ment de Le Corbussier i Pierre Jeanneret. Havia funcionat la realització de la utopia? La plasmació d’un somni, o d’una utopia, acaba essent com la cosa imaginada o, per contra, suscita uns altres efectes, uns altres relats, unes altres maneres de mirar i, en el fons, de viure?
