L’artista que va esnifar el món fins a rebentar

El 5 de març de 1982 es va trobar mort el cos de l’actor John Belushi al seu bungalou del luxós hotel Chateau Marmont de Sunset Boulevard, Los Angeles. Tenia trenta-tres anys. L’última xuta de speedball, barreja de cocaïna i heroïna, havia estat letal. Així va acabar la frenètica vida a tot drap d’un dels artistes còmics més genials de l’Amèrica dels anys setanta. L’actor, que va ser l’ànima dels Blues Brothers, amb el seu “germà” Dan Aykroyd, i un dels puntals del llegendari programa de televisió Saturday Night Live, en la seva curta carrera, havia arribat als cims més alts de la fama i l’èxit bo i captivant a milions d’espectadors de totes les edats, i fent riure i ballar diverses generacions de joves arreu del món.

L’editorial Libros del Kultrum ha tingut l’encert de reeditar, traduït per Miquel Izquierdo, Como una moto (La vida galopante de John Belushi), del llegendari periodista de The Washington Post Bob Woodward. L’home que l’any 1973, juntament amb el seu company de redacció Carl Bernstein, havia obtingut el Premi Pulitzer pels reportatges que van causar l’escàndol Watergate i la caiguda de Richard Nixon. Woodward també és autor d’importants investigacions periodístiques sobre afers com la CIA, els Bush, Clinton, Obama i Trump.

“John Belushi era massa gran per a un planeta tan petit i quan se’n va anar, a trenta-tres anys, ens va recordar que la immortalitat és una cosa molt fotuda”, conclou al pròleg el periodista i escriptor Toni García Ramón.

A Belushi la vida li venia petita, com els vestits a mida. O el barret. El temps era massa lent per a ell. Li agradava la velocitat. La necessitava. Vivia sense frens i sense xarxa. Sense por. A un ritme que solament ell podia seguir. El seu cervell era un volcà, una màquina trepidant i genial de crear i viure: programes de televisió, gags, guions, concerts, films com ara The Blues Brothers i National Lampoon’s Animal House (Desmadre a la americana) dirigides per John Landis, 1941, de Steven Spielberg, cançons, after-hours, rodatges, autopistes, avions, cocktails, idees, gamberrades, concerts, imitacions i… festes, moltes festes. Alcohol i drogues. Li agradaven totes, en qualsevol format i efecte hagut i per haver-hi. La cocaïna era la seva preferida.

De fet, va viure molts anys enganxat a la cocaïna amb períodes crítics que feien témer el pitjor a la seva dona, Judy, l’amor de la seva vida, i als seus amics i col·laboradors més íntims. Pressionat per ells, va prometre deixar-la mil vegades, però no aconseguia períodes d’abstinència que superessin la setmana o els dies. No podia deixar-la. O no volia. Diuen que la seva mitjana estàndard era de quatre grams diaris, sense comptar tots el extres que es prenia per aguantar dies i nits sense dormir. Expliquen que una vegada es va abocar un gram al palmell i el va esnifar d’un cop.

Deia que la cocaïna era la seva manera de viure. La necessitava per a resistir la pressió del públic, els fans i l’estrès del show business. La necessitava per a tenir idees. Patia per ser sempre brillant. El seu grau d’autoexigència era molt alt. No era en va que Rolling Stone l’havia qualificat el més gran heroi popular d’Amèrica.

Era tal la seva dependència de la droga que va haver d’acabar acceptant que li posessin un guardaespatlles especial per ell. Smokey. Era com la seva ombra. El seguia a tot arreu i a tota hora del dia i de la nit. Li va confiscar i llençar al vàter bones quantitats de drogues. Però Belushi tenia recursos, coneixia molta gent i, més d’una vegada, se les va enginyar per a desaparèixer i continuar fent allò que li donava la gana, tal com havia fet sempre. Malgrat tot, Smokey i ell es van fer grans amics.

Ironia contra tots i contra tothom

En escena, en qüestió de segons, era capaç d’improvisar gags brillants que feien esclatar de riure el públic. Els grans productors el consideraven el millor. Un terratrèmol d’humor, sarcasme, tendresa, música i, sobretot, d’actitud i força vital. Ho donava tot i el públic l’admirava. Els feia la vida més alegre, més salvatge i interessant. Practicava una ironia contra tots i contra tothom. Eren famoses les seves imitacions de Marlon Brando, Joe Cocker i Humprey Bogart. Sovint, als clubs nocturns, la gent el reconeixia i acabava a l’escenari actuant per plaer, explicant acudits, fotent-se de Nixon o Kissinger, o cantant un dels seus blues favorits.

De tota la seva polifacètica personalitat artística, potser la creació del disc i el film dels Blues Brothers, amb el seu “germà” Dan Aykroyd, és l’obra que més èxits va obtenir, i continua obtenint, generació rere generació. En la conjunció del blues i el soul, el seu esperit semblava trobar uns instants de pau, breus i fugaços, atès que no li agradava malgastar-los. Va tenir milions de fans. Va vendre milions de discs. Els seus films i els seus concerts eren gairebé sempre un gran èxit de taquilla.

Va guanyar molts diners. I també se’ls va gastar. Era generós, i no solament amb els fans i els camells. Va mantenir molts amics i familiars al llarg de la vida. Els tenia a sou de la seva empresa. Cobraven cada mes i no calia que treballessin. Ja treballaven ell i Dan Aykroyd. Fins i tot van comprar un bar a Nova York, que es deia, evidentment, Blues Brothers, en què les consumicions, incloses les drogues, eren gratis. Tot corria a compte d’ells.

Arrasava al seu pas per les ciutats que freqüentava: Chicago, Los Angeles i Nova York. No hi havia bar, club, ni camell que se li resistís. Empalmava sovint nits i dies sense descans. Era un savi en l’art de combinar les drogues per equilibrar pujades i baixades, detectar camells i aconseguir diners a les hores més inversemblants de la nit, per tal de mantenir-se a ritme de creuer. O de destructor. Tenia molts amics a tot arreu. De Robert De Niro, Steven Spileberg i Jack Nicholson, als Rolling Stones o els Beatles, passant per Harry Dean Stanton o Robin Williams. Ell i De Niro van ser dels últims amics en veure’l viu al seu bungalou la nit abans no es morís. Un fet que els marcaria per a tota la vida.

John Belushi, segons Bob Woodward

Per què un periodista tan seriós i rigorós com Bob Woodward va decidir un dia d’endinsar-se en el planeta al·lucinant i al·lucinogen de John Belushi?

L’estiu del 1982, Woodward va rebre una trucada a The Washigton Post de la cunyada de John Belushi, Pamela Jacklin. Li va dir que sobre la mort de John, tres mesos abans, encara hi havia moltes preguntes per respondre. Que calia investigar. A Woodward, molt allunyat del món de l’espectacle i el show business, la idea li va picar la curiositat. Va parlar, d’entrada, amb ella i amb la vídua, Judy Jacklin. A qui entrevistaria més de vint vegades en els mesos vinents.

A ella i a més de dues-centes persones de l’entorn de l’actor, de Hollywood, del món de la televisió, de la música, etc. Per les pàgines del llibre, hi desfilen personatges com ara Dan Aykroyd, Chevi Chase, Robin Williams, Carrie Fisher, Steven Spielberg i Jack Nicholson. Són amics del difunt i alhora protagonistes del llibre i de l’època. Uns altres cinquanta també van accedir a parlar, però anònimament. Més d’un, com ara Robert De Niro, van declinar la invitació. Woodward també va parlar extensament amb Cathy Smith, la dona que li va posar les injeccions de cocaïna i heroïna l’última setmana de la seva vida. I amb familiars, amics, camells, pinxos, policies, vividors, bàrmans, taxistes, guardaespatlles i tota mena de fauna nocturna, de costa a costa.

Amb el resultat de les entrevistes i l’estudi de documents de primera mà com ara agendes, diaris, llistats telefònics, rebuts, informes mèdics, cartes, fotografies, articles de premsa i els vídeos de les seves actuacions i les set pel·lícules en què va intervenir, el periodista confegeix una biografia trepidant i sorprenent. Com que no va conèixer mai l’actor, el personatge resultant és el reflex de la visió dels altres i del personatge que ell mateix s’havia construït en les entrevistes de premsa, ràdio i televisió.

Contra Robert McNamara i Richard Nixon

En aquesta història, hi ha detalls curiosos que no es poden ignorar. Woodward i Belushi van créixer a Wheaton, Illinois, i van anar al mateix institut, però amb sis anys de diferència. Mai no es van conèixer. De fet, Wheaton té poca importància al llibre. Això no obstant, és un començament comú entre biògraf i biografiat. Vénen del mateix món, caminaven pels mateixos carrers, escoltaven la mateixa música. A més, com a molts de la seva generació, els unia, també, la crítica ferotge contra els líders de l’Amèrica conservadora responsables de la guerra del Vietnam. Especialment el president Richard Nixon i el secretari de Defensa, Robert McNamara.

Una de les mil anècdotes de la vida del còmic narrades al llibre devia de fer riure l’home que va fer caure Richard Nixon. L’any 1979, quan s’havia acabat el rodatge de 1941, dirigida per Spielberg, el matrimoni Belushi nedava en l’abundància. Per allunyar-se de les drogues i la vida que duien, van decidir de comprar-se una casa en un dels llocs més exclusius per als multimilionaris americans: l’illa de Martha’s Vineyard, a l’estat de Massachusetts.

La casa era immensa i tenia una gran platja privada. Solament tenia un petit inconvenient per Belushi: l’anterior propietari havia estat Robert McNamara. “Merda. La premsa serà incapaç de deixar passar per alt l’ocasió d’esmentar en una mateixa frase els noms de McNamara i Belushi”, deia el còmic. Òbviament, l’encertà de ple: la notícia va sortir a tota la premsa. Passat un temps, Belushi no acabava d’adaptar-se a la casa. Se sentia incòmode. Creia que la gent l’assetjava cada dia més. Per això va decidir de vendre-la discretament.

El primer candidat que s’hi va interessar fou ni més ni menys que Richard Nixon, personatge infinitament més odiat que McNamara pels Belushi. Judy li va dir a l’agent immobiliari que no permetrien de cap manera que Nixon posés els peus en aquella casa encara que estigués disposat a pagar-ne una fortuna. I, finalment, van decidir de restar-hi. L’any1982 hi seria enterrat John Belushi.

L’energia i la bogeria dels anys setanta

“Un personatge tan radical com Belushi és l’encarnació de l’energia i la bogeria dels anys setanta”, escriu Woodward. La seva curta vida és també un bon exemple de la cara B del glamurós món de l’espectacle, la televisió, Hollywood i el rock&roll. L’actor podia haver estat un mite vivent per a unes quantes generacions, però no va ser així. Podria haver estat d’una altra manera? Què va passar? Hi ha responsables? L’èxit podia haver-lo portat a una altra cosa que no fos la caiguda i l’enfonsament del mite?

Després de més de cinc-centes pàgines, els interrogants continuen oberts. L’alegria, l’energia i la follia dels setanta, en el fons, no es poden expressar en paraules. El gran mèrit del llibre és construir un immens fresc biogràfic coral d’una generació d’artistes que és un cru relat dels setanta: tendre, al·lucinant i despietat. I, alhora, una immersió en les entranyes de la gran indústria de l’espectacle americà.

Tothom sabia que John Belushi anava com una moto, era cada vegada més temerari i suïcida, però ningú no el va poder aturar. Ans al contrari, tothom li aguantava les mil i una gamberrades, estralls i malifetes que anava repartint a tort i a dret per tota la geografia dels EUA. Tothom li facilitava el combustible perquè mantingués el seu frenètic i esbojarrat ritme vital i laboral. Era molt rendible per a tots. “La seva feina és el millor llegat que ens ha deixat”, escriu Woodward. “Ens va fer riure i era ens pot fer pensar.”

Com ha dit William Boyd, el llibre “és fascinant de principi a fi: la tragicòmica història d’un talent inexorablement desbocat cap a la destrucció a cop de diners, egotisme i cocaïna. Patètic i deplorable, però absolutament hipnòtic”.

Quan es va publicar el llibre, va merèixer molts elogis, però també va suscitar certes polèmiques. Inevitables, d’una altra banda, quan algú reconstrueix la vida i la mort d’un mite i el seu temps. Alguns del seu cercle íntim el van criticar. Potser perquè hi havien participat i se sentien afectats directament pels fets descrits. Dan Aykroyd criticà que Woodward havia retorçat algunes anècdotes de la vida de l’actor per fer-les encaixar millor en la seva tesi. La vídua, Judy, va dir que la deformació professional del periodista s’havia centrat en un inventari de farres i excentricitats. Uns altres van criticar el retrat del personatge que feia el llibre. Potser cadascú s’havia fet el seu propi relat personal de l’amic mort.

No obstant això, cal dir que el rigor i la meticulositat de l’autor és admirable. Com ho havia estat en el cas Watergate. Va fer un treball titànic, endinsant-se en un món desconegut per ell i exposant els fets fil per randa, ordenadament i contrastadament.

Havia aportat la informació que va fer caure Richard Nixon. Ara aportava la informació d’un home que havien fet caure entre tots, especialment el protagonista mateix. És normal que la veritat pugui ofendre els seus íntims. En aquest cas la veritat és molt dura.

La part final del llibre és extraordinària i angoixant. L’autor reconstrueix dia a dia, nit a nit, gairebé tots els moviments de l’actor, ja en un estat físic i mental decadent que tots, menys ell, creien preocupant i perillós. Es veu a venir la tragèdia, tot comença a ser un desastre total. La lectura et porta fins al caire del precipici. Saps el final, però, tot i això, necessites saber com i de quina manera. No pots fer-hi res, així com aleshores tampoc ningú no va poder-hi fer res. I quan acabes el llibre, respires a fons. Les grans preguntes continuen sense resposta. Potser no en tenen.