Jofre Montoto: ‘Tenien informació d’un potencial terrorista i no la van donar?’

Els atemptats de Barcelona i Cambrils encara ens susciten moltes preguntes. Sobre la manera d’actuar del grup atacant, la figura de l’imam, els objectius que cerca Estat Islàmic o què podem fer per millorar la nostra seguretat. En aquest context tan confús i sense respostes oficials, parlem amb l’analista de seguretat Jofre Montoto. Va ser arran de l’11-M que va interessar-se pel gihadisme, una matèria que ha acabat convertint en el tema central de la seva tesi doctoral.

—Quin paper ha tingut l’imam en la cèl·lula gihadista?
—Aparentment, i amb totes les dades que sabem, sembla que era el líder de la cèl·lula. Era la figura madura, aglutinadora i organitzadora de la cèl·lula i, segons sembla, qui tenia els contactes necessaris per a saber fabricar explosius. Hem de veure d’on treien el finançament. No m’agrada dir-ho així, però sembla que pot haver estat la figura clau, perquè va agafar uns joves de Ripoll i de Ribes de Freser i els va moure per tot Catalunya. Per a fer això, en principi, era necessària una figura de més edat.

—Però en canvi, aquest imam, segons que explica gent de la mesquita, feia unes pregàries que s’alineaven amb els valors de l’islam i sense cap càrrega radical.
—Bé, entenc que l’home dissimulava. Sense tenir cap discurs enregistrat, especialment els del divendres, és difícil de saber-ho. Si la comunitat diu això, ens ho hem de creure. Durant anys, no hi havia cap mena de control sobre les mesquites i sobre el discurs que s’hi feia. Arran dels atacs de l’11-S, primer, i de l’11-M, més tard, es va començar a investigar i es va observar que hi havia tota una sèrie de mesquites, que es van qualificar de salafistes, en les quals es pregonaven discursos radicals. I en algunes hi va haver detencions, com és el cas de la de Vilanova i la Geltrú, la de Lleida i encara alguna més. Però sí que és cert que tot plegat ha canviat. Fa anys hi havia un cert caldo de cultiu a les mesquites, però això es va acabar ràpidament. La policia s’hi va posar i les comunitats mateixes van apartar els discursos radicals.

—I, per tant, la tàctica de reclutament ha canviat.
—Absolutament. D’una banda, tenim la irrupció de les xarxes socials, i d’una altra, una propaganda molt contemporània, molt moderna, dirigida a joves adolescents o postadolescents amb la intenció de convertir-los en carn de canó. I és això que ha passat en aquest cas.

—Aquest és el perfil que cerquen per radicalitzar gent?
—Queda clar a qui van dirigits els vídeos que podem veure penjats a la xarxa, molt semblants a videojocs. Jo tinc quaranta-sis anys i els vídeos de videojocs no em susciten res. Per tant, és molt clar que volen nois joves per a convertir-los en carn de canó. Perquè o bé els porten a Síria en el conflicte directe o bé els demanen, com fan darrerament, que actuïn com puguin en el país on viuen. En qualsevol cas, els sentencien a mort. Això s’ha de remarcar en el discurs de contranarrativa antiterrorista: ‘Vigileu, que no sou més que carn de canó’.

—Es diu que aquells més fàcils de radicalitzar són els qui no troben el seu lloc en la societat, amb poca integració i un alt grau de frustració. Però en el cas que ens ocupa, sembla que aquests joves s’escapaven d’aquest retrat robot.
—És clar, però el problema del gihadisme és que no cerca cap perfil concret. Hi ha molts suposats experts capficats a cercar un perfil, i no hi és. Gairebé sempre que es desarticula una cèl·lula, canvia el perfil. Si mirem cas per cas, a França i Bèlgica tenen un perfil bastant definit, tot i que no és total, que és el d’un ex-delinqüent que es radicalitza a la presó. Al Regne Unit, el perfil és completament diferent. Gairebé no n’hi ha, d’ex-delinqüents. En general, són persones amb una posició social i econòmica de classe mitjana i mitjana-baixa. Hem vist universitaris, professors i fins i tot hi va haver una cèl·lula en què tots eren metges. Poca broma. I a l’estat espanyol, la cèl·lula de l’11-M era un maremàgnum de perfils diferents: universitaris, delinqüents, gent amb negocis. No ens hem d’obsessionar a parlar de perfils.

—Aparentment, sembla una cèl·lula força primària. No tenien armes de foc, ni tan sols explosius per a fabricar cinturons, excepte un que s’ha trobat entre la runa de la casa d’Alcanar.
—Si us hi fixeu, els gihadistes a Europa no han tingut mai armes, excepte en la matança de França. Recordo que els de l’11-M tenien algun subfusell i alguna pistola vella. Però a Anglaterra no s’acostumen a trobar armes i en les cèl·lules desactivades a l’estat espanyol no es requisen mai armes de foc. Això ho fan perquè moure armament és complicat, més que no pas fer una bomba. És bèstia, però és així. Els components per a fer un explosiu, si no s’adquireixen en grans quantitats, no estan controlats. En canvi, si tu cerques armament o explosius ja fabricats, ràpidament pots posar la policia sobre la pista, perquè és el món de la delinqüència i la policia mira de tenir-lo controlat.

—I com fabriquen els explosius? Estat Islàmic distribueix unes guies o bé hi ha experts que tenen aquesta funció dins d’Estat Islàmic.
—En el gihadisme, normalment la pauta és que hi ha un individu, que és el contacte amb l’organització mare, que és qui està format. Segurament, en el seu dia, va fer un viatge al Paquistan o l’Afganistan o algun país del nord de l’Àfrica, i va tornar-ne amb els coneixements tècnics necessaris. Podria ser que aquesta vegada el viatge l’haguessin fet a Bèlgica o França, i que aquests coneixements tècnics els haguessin après allà. Això és purament especulatiu, però podria haver-hi uns quants agents a Europa que fossin els qui transmeten aquests coneixements sobre explosius.

—Catalunya continuarà essent un objectiu?
—Sí. Més que Catalunya, Barcelona. Barcelona és un gran aparador internacional. Quants atemptats hi ha hagut a París? Quants atemptats hi ha hagut Londres? Ja sé que això no agradarà a gaire gent, però és la veritat. Aquí s’han desactivat moltes cèl·lules i, més tard o més d’hora, si hi ha una escletxa en l’aparell de seguretat, ja tens el drama muntat.

—Aquests atacs mimetitzen?
—Normalment sí. Els atacs activen altres terroristes. Una altra cosa és que aquesta activació porti a un altre gran atac. Per exemple, l’atac de Finlàndia poques hores després del de Barcelona podria ser un atac per mimetisme de manual.

—Amb quina finalitat ataca Europa, Estat Islàmic?
—Ara mateix, Estat Islàmic intenta sobreviure perquè va perdent territori amb una certa rapidesa a Síria. Volen estendre per tot el món el gihad, com ells en diuen, de manera que fan servir el terror per a aconseguir que les poblacions dels països implicats, com ara Espanya, França o Anglaterra, pressionin els seus governs perquè retirin les tropes o el suport a la coalició internacional que hi ha entre Síria i l’Irac combatent Estat Islàmic.

—I de retruc també desvien l’atenció sobre la seva debilitat.
—Exacte. Necessiten dir als seus seguidors que han perdut deu quilòmetres de territori a Síria però que a Barcelona han matat quinze persones.

—Fa dos anys, dèieu en una entrevista: ‘El boicot espanyol contra els Mossos pot causar problemes greus de seguretat’. El temps us ha donat la raó?
—Malauradament. També vull dir que d’aleshores ençà hi ha hagut coses que s’han anat afinant, però que els Mossos d’Esquadra no estiguin al CITCO, quin sentit té? No en té cap. I ara diuen que, si s’hagués demanat la informació, l’haurien enviada amb una simple gestió. Tenien informació d’un potencial terrorista i no la van donar? Si això ha estat realment així… Si s’ha muntat tot aquest embolic, és perquè les coses no s’havien fet com calia. I vaja, ara no cal assenyalar culpables, però si fins ara no s’ha fet bé, com a mínim fem-ho bé ara. La coordinació entre les seves policies, i em refereixo a les estatals, no ha estat mai gaire bona. Recordem que va ser necessari l’11-M per a crear el Consell de Coordinació Antiterrorista espanyol perquè la policia i la Guàrdia Civil no es passaven informació. O se la passaven com se la passaven.

—Els Mossos disposen de tots els recursos que calen per a lluitar contra el gihadisme?
—Disposen dels recursos propis d’una policia autonòmica. Això és així. Això vol dir que no són ni als organismes internacionals com l’Europol, ni als estatals com és el CITCO. La informació és una eina, i si no pots treballar amb tota la informació, vol dir que no tens tots els recursos per a treballar. I una altra qüestió: és una policia que l’estat, a vegades, no veu com pròpia. No crec que cap alemany no veig la policia de Baviera com un cos que no és seu.

—Ara som immersos en el debat de la seguretat. Què es pot fer millorar-la, sabent que la fiabilitat no es pot assolir al 100%?
—Tot es pot millorar. Ara que hem tingut un atac amb una cèl·lula tan àmplia, és clar que s’ha de detectar què s’ha fet malament o què no s’ha fet prou bé. Hi ha qui diu que sempre que hi ha un delicte, hi ha un error. No podem actuar amb rabietes. Es podrien haver posat elements físics a la Rambla? Sí. Però si haguessin atacat contra el passeig de Gràcia, què hauríem dit? No vull dir que no s’hagin de posar, però has de decidir-ho amb el cap fred. On? Per què? Allà on no en posem, posem més presència policíaca?