Joel Muñoz: “Si no és per la via de la repressió, la dissidència informàtica és incontrolable”

Joel Muñoz –conegut per Xelj a les xarxes– és un jove de vint-i-tres anys a qui la fiscalia demana divuit anys de presó i 10.000 euros de multa pels delictes de dany informàtic i revelació de secrets. L’acusen d’haver format part de l’anomenada #OpCatalonia, una operació d’Anonymous i més grups que va consistir en atacs informàtics a webs d’empreses i serveis governamentals espanyols els mesos posteriors a l’1-O per a protestar contra la repressió. La fiscalia l’acusa d’atacs informàtics a les webs de la Fundació de Ferrocarrils Espanyols, d’Indra –responsable de la infraestructura per al recompte del 21-D– i del Centre Superior d’Investigacions Científiques (SIC), entre més, així com de la posterior publicació d’imatges dels atacs informàtics i d’informació a Twitter.

El jove nega totes les acusacions i sosté que, encara que fossin certes, la pena demanada és desproporcionada tenint en compte el dany que s’ha causat a les webs. El seu advocat també ha parlat d’errades durant el procediment. Parlem amb Joel Muñoz, que diu que encara no té data per al judici, que serà a l’Audiència de Tarragona. Explica que estudia ciberseguretat i seguretat informàtica i que també és activista digital, anarquista i independentista.

—Concretament de què us acusen, i per què us demanen una pena tan alta?
—M’acusen d’haver comès dos delictes: dany informàtic i revelació de secrets. Diuen que jo, presumptament, vaig realitzar accions des d’Anonymous dins #OpCatalonia contra webs i serveis governamentals espanyols i contra diverses empreses arreu de l’estat espanyol des de l’1 d’octubre de 2017 fins al 27 de febrer de 2018, dia de la meva detenció. Segons la fiscalia i l’estat, presumptament vaig cometre uns delictes molt greus, però la realitat és lluny d’això. La realitat és que demanen divuit anys a un noi de vint-i-tres perquè tenen por. Por de la dissidència política, del canvi real de la societat, del jovent combatiu als carrers i a les xarxes i del poble organitzat i amb consciència de classe.

—Per la pena que demanen, sembla que els danys informàtics hagin estat molt greus o s’hagi revelat una informació molt important. 
—El pèrit informàtic que tinc diu que això que se suposa que he fet jo, ho fan nois de quinze anys, que ho podria fer qualsevol. La fiscalia sempre demana el màxim, i més en aquests casos. Per la pena que em demanen, sembla que hagi fet com va fer Snowden… Si vaig fer tot això que diuen que he fet, on són les pèrdues causades a aquestes webs? Els danys d’una web en concret es comptabilitzen tan sols en dos-cents euros, per exemple. Els pagaria perquè em deixessin tranquil! No és igual dos-cents euros que divuit anys de presó… Encara que fos cert que jo he fet tot això, causes molt més greus a països com ara el Canadà han acabat en multa, o les acusacions mai no han passat dels deu anys. La d’Espanya és una llei antiga, que han adaptat una mica, però continua obsoleta.

—Quan us van detenir per primera vegada teníeu vint anys. Com va ser?
—El 27 de febrer de 2018 em va despertar un agent del CNI dient-me: “Queda detingut per dany informàtic i revelació de secrets”, fent-me fora del llit bruscament. Visc a Vila-rodona, en una casa de poble, i les portes eren obertes en aquell moment… Eren uns set o vuit agents del Grup de Delictes Telemàtics de la Guàrdia Civil i aquest agent del CNI. Ho van escorcollar tot davant els meus pares. Després em van portar a la comandància de la Guàrdia Civil a Tarragona, on vaig passar unes cinquanta hores. El tracte va ser fred, però sense insults ni cops. Sí que em van coaccionar: em van dir que si no declarava a la comandància, detindrien els meus pares. M’hi vaig intentar negar, però al final vaig declarar, sense contestar gaire. Després em van posar en llibertat, però el 2019 em van tornar a detenir.

—Per què?
—La segona detenció va ser per part de la policia espanyola. Va ser tan sols un nou escorcoll al meu domicili. Volien augmentar la causa, augmentar les causes grans amb causes més petites. Típic dels estats… Aquesta és la segona causa que tinc oberta: m’acusen d’haver fet el vídeo que el col·lectiu internacional de ‘hacktivistes’ va publicar per la sentència del procés, en què deien que si era condemnatòria, farien atacs. Jo el vaig difondre al meu Twitter, però no el vaig fer. I m’acusen d’amenaçar l’estat espanyol…

—Com porteu la possibilitat d’entrar a presó? 
—No és fàcil. No per mi, sinó pels meus familiars i amics. Jo m’he conscienciat, he llegit molt sobre les presons i m’he anat preparant… Ells no, ells ho passen més malament que jo. També em demanen d’estar divuit anys sense poder treballar amb res relacionat amb la informàtica, que és justament la carrera que he estudiat, tot i que a això no li dono tanta importància tenint en compte els anys que em demanen de presó.

—Teniu esperança que la causa s’arxivi o es rebaixin les penes?
—Tinc potser el millor advocat i el millor pèrit informàtic de Catalunya, però, a parer meu, no… Crec sincerament que és impossible que la causa s’arxivi, perquè el grupet que em va detenir el va orquestrar i dirigir l’ex-ministre d’Interior del PP, Juan Ignacio Zoido, juntament amb el CNI espanyol. És del tot igual si jo he comès o no els fets dels quals se m’acusa, és molt probable que em condemnin tant sí com no. La meva sentència ja està escrita i és profundament política.

—Hi ha més casos similars al vostre?
—Sé que hi ha casos per haver clonat, suposadament, la web del referèndum diverses vegades, però són casos diferents del meu. Això ho persegueixen, bàsicament, perquè si no és per la via de la repressió, la dissidència informàtica és incontrolable.

—Als estats els fa cada vegada més por la dissidència informàtica i la manca de control que suposa? A les xarxes sou molt contundent amb la causa contra Julian Assange, per exemple.
—L’han intentat destruir com a persona de totes les maneres possibles. Intenten fer veure que és un delinqüent i que ha comès un delicte molt greu, que és una traïció contra el seu país, quan l’únic que ha fet és crear una plataforma que rebia filtracions, confirmava si eren verídiques i les publicava sense treure’n rèdit econòmic. La dissidència digital la consideren més perillosa que el terrorisme. Però si són gent que cerca el bé, com poden ser més perillosos que la gent que mata? Països imperialistes i capitalistes com els Estats Units són l’exemple d’aquest raonament estatal.

—Òmnium ha recollit el vostre cas en un vídeo, però no heu tingut molt de ressò mediàtic, tot i els anys que us demanen de presó. Creieu que teniu prou suport, els encausats anònims?
—Depèn molt de la situació, de la sort, de qui és i com pensa cada encausat… Però mai no és suficient suport o altaveu. Com que sóc de Vila-rodona i aquí pràcticament no hi ha col·lectius, i com que a Valls i a Tarragona hi ha poca mobilització independentista, fins ara no havia tingut més suport que el dels CDR, però ara sí que tinc un grup de suport que és l’hòstia. També és veritat que ser independentista i anarquista no causa tanta acceptació per part de tothom. Com amb la resta d’encausats, hi ha suport, però no prou. Això s’intenta canviar amb l’Assemblea de Represaliades i Activistes (A.R.A.), de la qual formo part. Intenten aconseguir representació al parlament, exclusivament per a donar veu a les represaliades i dissidents polítiques catalanes. Jo he donat tot el meu suport i solidaritat, però no tindré interacció amb la part que estarà a les institucions, per motius ideològics. L’objectiu d’A.R.A. és dels més purs i llibertaris que hi ha hagut mai.

—Sou anarcoindependentista, i expliqueu que a partir de l’1-O us vau reafirmar en aquestes idees polítiques. En quin sentit?
—Un no es fa anarquista, s’adona que ho ha estat tota la vida. Abans de l’1-O tenia una vida del tot normal, la d’un noi català de divuit anys amb interès per la geopolítica, no tant pels temes nacionals. En veure les imatges de les càrregues em vaig quedar en xoc per la ràbia i la impotència. El meu pare cridava de ràbia, la meva mare estava profundament commocionada per les imatges tan dures… I al cap de poc temps vaig reaccionar i vaig veure que aquesta era la resposta de l’estat espanyol a la dissidència política, a la política catalana, als catalans. La vida em va canviar completament. Va desaparèixer el Joel, noi normal interessat per les qüestions de política internacional, i llavors va néixer l’Xelj, l’anarquista, el revolucionari, el radical, l’antifeixista fins a la medul·la, que tant odien l’estat espanyol i les seves forces i cossos de seguretat. Diuen que els anarcoindependentistes som incongruents, però jo no ho veig així. No entenc com un anarquista no pot voler la independència, és un pas molt important per a aconseguir la descentralització del poder i començar a abraçar l’autogestió i la llibertat dels territoris catalans.

—Què en penseu de les nombroses causes obertes contra ciutadans independentistes arran de l’1-O i com valoreu la situació actual?
—La situació en què ens trobem és deguda a les males decisions i accions del govern de la Generalitat i tots els partits polítics independentistes. Com sempre ha passat durant la història, el govern no ha estat a l’altura del poble català. Moltíssima gent s’ho ha jugat tot per intentar canviar les coses, però la casta política, com sempre, ha utilitzat els catalans per als seus beneficis burgesos. Els que volem la independència real, tenim claríssim que tan sols arribarà quan els catalans reneguin dels polítics i es contagiï l’esperit llibertari històric als territoris catalans, quan el poble català s’autoorganitzi i faci alhora el procés d’alliberament i la revolució social. Així es contagiarà l’esperit revolucionari català a les masses obreres. Una part d’aquestes masses obreres reneguen de la independència perquè creuen que el procés és burgès, però és un error, perquè la part burgesa del procés és la casta política, que haurem d’abolir per aconseguir la llibertat del nostre poble.