Joel Joan: “Els votarà sa puríssima mare!”

Joel Joan (1970), actor i guionista, ha escrit el còmic Coratge (Editorial Base), amb il·lustracions de Xavier Piñas. Aquesta obra neix d’un guió cinematogràfic que Joan, enamorat de la història, ha reconvertit en còmic. Explica les aventures dels llops Coratge, Lluna, Borni i més, que en plena glaciació han de prendre una decisió vital: deixar-se domesticar pels homes, i assegurar-se menjar en canvi de convertir-se en gossos, o lluitar fins al final amb el risc de morir. Aquest debat (supervivència i submissió o llibertat i risc) és un debat clarament polític en boca d’un Joel Joan molt implicat i que, per primera vegada a la vida, ha decidit d’abstenir-se en unes eleccions, les d’aquest 28 de maig. “Els votarà sa puríssima mare”, diu Joan a l’hotel de Barcelona on es troba amb VilaWeb per parlar de Coratge.

—Què hi fa, un actor, fent un guió de còmic?
—Jo em vaig introduir en el món del guió perquè pensava: hi ha coses collonudes, per què no les podem fer aquí? I aquesta és una gran història. Èpica. Sempre he treballat molt la comèdia, però en el fons sóc una persona molt èpica. Passa que la comèdia serveix per no acabar-m’ho de creure, i per relativitzar-me, però jo, si pogués, faria èpica. Braveheart, per exemple, o Gladiator m’entusiasmen. O sigui, m’entusiasmen, no puc fer-hi més.

—El còmic explica com el llop ha de decidir què fa: s’enfronta a l’home o es deixa domesticar.
—Aquest és el dilema. Exacte. Aquest és el dilema dels llops quan veuen que hi ha una via de supervivència, que és la submissió i el fet de treballar conjuntament amb l’home. Fa vint mil anys, en l’última era glacial, quan tot és cobert de neu i glaç i tothom les passa magres, els llops han de decidir. Col·laborem amb l’home, som submisos i potser sobrevivim, potser tenim menjar i ossos per rosegar, que al mig de la neu i del gel no hi són? Però quin és el preu d’això? Ser un gos. Tots els gossos vénen dels llops: dels chihuahua als santbernats.

—Submissió o risc. No he pogut evitar de fer-ne una lectura política.
—Els llops no deixen de ser una al·legoria d’una altra societat, o una societat paral·lela dels humans. Aquest conflicte, aquest dilema entre supervivència i submissió o llibertat i risc, em sembla que és extrapolable en molts dels conflictes dels humans, per no dir gairebé tots, sí. I el còmic em permet d’humanitzar els llops, els personatges.

—Per exemple, Coratge.
—Coratge és el líder. Coratge és el que té la responsabilitat. És el que mana. És el que va sempre en les manades. Vaig llegir que el llop líder sempre va l’últim de la manada i vigila que ningú quedi pel camí. I això em va agradar molt. Coratge és el nostre protagonista i és el que es carrega a l’esquena la família, la manada.

—Borni.
—Els secundaris són els que pateixen les conseqüències del líder. Són els que creuen en el seu líder i li fan confiança. I com passa molt sovint, els líders prenen decisions que no han acabat de consensuar, i que és la llavor d’alguna cosa que els pot acabar fent molt de mal. Els secundaris són el poble, diguéssim.

—Lluna.
—La Lluna és ella. De tota la vida, si no hi poses una mica de romanticisme… La Lluna és la lloba de qui s’enamora el nostre protagonista. Passa que ella ja fa un temps que ha decidit que, per sobreviure, o ho fa al costat dels humans o ella sola no se’n pot sortir.

—Deixeu un final mig obert.
—Aquesta és mitja història. Hi haurà una segona part, on tot pren sentit, i és quan la tesi de la pel·lícula, diguéssim, estarà explicada. La segona part és molt més dura. És més crua.

—En teatre ara feu Júnior, he vist.
—Jo l’he escrita i dirigida. Joan Pera és l’actor. Júnior és la història d’un senyor de vuitanta anys, ex-president de la Generalitat, en Magí Folgueroles, que està molt fort, potent, i torna a presentar-se a les eleccions. Perquè ara és el que fan els Biden, els Trump, els Xavier Trias… Ara estic fresquet per a unes eleccions, tu! I se li presenta la mort. I li diu, mira, potser que et relaxis una mica, perquè et falta res per morir, uns mesets, potser que tanquis algun tema de la teva vida que tens obert. I llavors ell es desespera i la mort li diu, molt bé, fem un tracte. Aquests mesos que et queden de vida et poso en el cos d’un jove, d’avui en dia. I d’aquí a sis mesos, quan t’hagis de morir, ens tornem a veure i tu decideixes si et vols quedar en el cos d’aquest jove o te’n tornes al teu vell cos moribund i la palmes. Una vegada més, parlem de l’ego. De l’ego aquest bestial que ni als vuitanta anys ens arribem a treure de sobre.

—He entrat al vostre Twitter i he llegit això: els votarà sa puta mare.
—No, els votarà sa puríssima mare. Ja em vaig cobrir les espatlles, que més d’una hòstia m’ha donat el Twitter i el meu psiquiatre me’l té prohibit.

—El psiquiatre o el psicòleg?
—El psiquiatre, el psiquiatre. Jo ja sóc grandet. Necessito pastilletes, saps? Jo ja toco el tema droga dura.

—I per què us l’ha prohibit, el Twitter?
—Home, crees moltes angoixes, crees molts enemics. Parlant amb la meva dona, ho comentàvem: existim perquè els altres ens miren. Actuem com actuem i som el que som perquè hi ha altra gent. Aquesta és una de les coses que tractem amb el meu psiquiatre: si estàs molt pendent del que els altres diuen de tu, és que encara estàs per madurar. Això és una cosa d’immaduresa social nostra. Les crítiques ens debiliten, creiem que si ets amic has de ser-hi a les verdes i a les madures. Doncs no: la crítica ens fa créixer. Si tu llegeixes les crítiques de teatre del nostre país, són molt lamentables, no es fiquen mai amb ningú. D’entrada, tots els actors sempre són boníssims. I això és mentida. M’ho deia en Joan Pera: abans al teatre es donaven puntades de peu a terra. Quan una obra no agradava, cops de peu. Ara no, ara no ens agrada i aguantem allà. I al final aplaudeixes molt, i saps per què?

—Per què?
—Perquè t’aplaudeixes a tu mateix d’haver aguantat tota l’estona.

—Ha!
—El ramat pensa això? Som-hi. Aplaudim, És molt típic d’una societat postdictatorial, i de submisa i de no aixecar la veu, no et signifiquis.

—Tornem al piulet, i ens dieu que…
—Dic que els votarà sa puríssima mare! Ja s’ha acabat. He votat tota la vida, he donat la cara per partits concrets, per plataformes polítiques. Sempre que em pregunten responc el que penso políticament, però els polítics s’han d’adonar que no fan una feina. Penso que no haurien de cobrar, d’entrada. Cap d’ells. Potser els ministres i el president. Però tota la resta, si no et saps guanyar la vida fora, i pots dedicar unes hores al país, perquè et dóna la gana… Perquè llavors no són partits, són empreses.

—És la primera vegada que us abstindreu?
—Sí. Primera vegada a la vida. Però m’han acabat els quartos. I penso que no podem continuar validant-los votant. Penso que ha arribat el moment que s’adonin que fer política és una cosa molt gran. Penso que estem tancats dins una caixa, i que el fet de votar no ens deixa sortir-ne. Votant alimentem el mateix autonomisme. És a dir, no pot ser que la justícia espanyola, quan ens convé, sigui justa, i ara aquest és corrupte, i ara aquest no ho és, ens ho creiem, i, per un altre costat, quan ens tanquen un paio per haver pujat dalt d’un Patrol, sigui totalment injust. Amb qui quedem? No podem jugar a aquest joc. Els polítics ens marquen l’objectiu, i si el varien o l’abarateixen, les capes que van per sota ho tenen difícil. Mira el Primer d’Octubre: si algun dia el meu vot ha tingut validesa, va ser aquell, perquè el vaig patir amb la meva pròpia carn, ens van tractar com a gossos. I després d’això, no hi va haver el coratge de fer el que s’havia de fer, que és tirar endavant, perquè ho teníem tot per guanyar, però no vam tenir el coratge final, i ara ens trobem on ens trobem.

—Ens trobem que no sabem què fer.
—Que no sabem què fer, que ens hem quedat sense relat. Perquè si el de la democràcia no et serveix, què fas? On vas, ara? Quin relat vas a buscar? El de la revolució? En un país on es viu de puta mare, on tots, més o menys, tenim el que volem, molta gent no, però anem subsistint, i que estem molt acostumats a aquesta mena de parc d’atraccions?

—Què fer davant d’un violent? No sabem què fer.
—És que el problema el té el violent. Nosaltres hem de fer la nostra vida, la democràtica, i sense perdre el nord, però no podem acollonir-nos perquè ens diuen que ens mataran. Escolta’m: la legítima defensa existeix a tot arreu del món. Per què els catalans hem de ser una excepció única i universal en què no tenim dret de la legítima defensa? Si tu em pegues, jo no em puc defensar? Per què? Perquè sóc català? Hem de fer una catarsi de fons. Un debat públic que no l’hem fet.

—Voleu afegir res que no hagi preguntat, o subratllar cap idea expressada?
—Que, com sempre, el millor per a la psique i per a la meva persona és fer. No parar de fer. No mirar-te el melic, no quedar-te amb les cabòries i els pensaments, sinó fer, fer. I cal deixar-se d’hòsties i deixar de fer el ploramiques. Coratge era un guió de cinema que havia de quedar en un calaix? No. Fer. Tirar endavant.