Joel Joan: “Ens hem inventat la paraula seny per no dir covardia”

Joel Joan i Juvé (1970) actua aquests dies al Teatre Goya. Interpreta l’obra El gran comediant, que ell mateix ha escrit amb Hèctor Claramunt. L’obra explica les parts fosques de l’espècie humana, com són la gelosia, el narcisisme i els egos, mitjançant la comèdia. VilaWeb va entrevistar-lo al camerino del teatre, per trobar sota una carcassa exterior de comèdia un senyor amb disset anys de teràpia, actualment fen meditació, gran lector d’assaig i parent llunyà de Josep Tarradellas.

—A què es dedicava la vostra mare?
—Mestra d’escola durant quaranta anys. Al Talitha, després a l’Orlandai. El meu pare és economista i va treballar vora trenta anys a Bankpime, i després va intentar de muntar una empresa amb un parell d’amics. Mon pare deia que la carrera d’economia era el batxillerat. Amb la meva germana ho va aconseguir, és economista i ara treballa al Museu del Disseny. Amb mi, no.

—No els va agradar que féssiu teatre?
—Ni de bon tros. Anar a l’Institut del Teatre no ho consideraven una carrera. Per això vaig pactar de fer periodisme dos anys i anar a l’Institut del Teatre alhora. La Lídia Heredia em va ajudar molt passant-me apunts, perquè amb prou feines hi anava. Al final vaig deixar periodisme per fer bé i a fons teatre, i en acabar em vaig matricular a Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra. Però al cap de quatre mesos em va sortir feina, vaig deixar la universitat i me’n vaig anar de casa els pares.

—Joel Joan. Quin nom més bonic.
—I Juvé. Joel Joan Juvé. Tres jotes. El Juvé avi va morir quan la meva mare tenia dotze anys, d’una hepatitis mal diagnosticada. Va quedar òrfena i l’àvia Genoveva vídua. Molt negres, les van passar. El nom Joel em sembla que ve d’un amic francès de la meva mare. De Joan no n’hi ha tants i es veu que sóc parent llunyà de Josep Tarradellas i Joan. Creiem que eren jueus conversos. Que els posaven noms de sants. El nas ja l’hi tinc, de jueu.

—A quin barri vau néixer?
—Vaig viure sempre al costat de la presó Model, a Barcelona. Carrer d’Entença amb avinguda de Roma. Els anys vuitanta m’atracaven molt, per allà, els que en sortien i hi entraven. I també recordo les mogudes d’en Xirinacs. Ara visc a l’Eixample amb la dona i les filles.

—Com es diuen les filles?
—Etna, com el volcà, perquè amb la primera parella som molt amants dels volcans. Amb l’Anna hem tingut la Lia i la Bruna.

—He llegit que vau fer disset anys de teràpia. Va anar bé?
—Sí. Ho necessitava. Però l’he deixada.

—Fer teatre ja és fer teràpia?
—No. El teatre és una patologia. No hi puc fer més. Fer el pallasso no és una vocació, la vocació et tria a tu. Jo ho tenia claríssim d’ençà que tenia cinc anys. Tenia claríssim que volia pujar a un escenari i fer riure la gent. Fer coses i que després m’aplaudissin. La teràpia és perquè sóc de creixement lent. I l’adolescència em va durar fins als trenta ben bé. Vaig tenir molt d’èxit molt jove. L’èxit és una droga, crea addicció, et creus algú, necessari, i el narcisisme, que ja tenia, creix. A Plats Bruts tenia vint-i-vuit anys, entrava als llocs gratis, em demanaven l’autògraf. I no és ben bé que et pugi al cap. No tens alternativa. Vigila, que t’agafi quan t’agafi, l’èxit t’agafa jove. No estem preparats per ser uns cracs, que la gent ens miri pel carrer, ens demani fotos. I tenia molt mal enfocada la vida personal. Vivia, i visc encara per desgràcia, però cada cop menys, per a treballar. I he treballat tota la vida com un ruc, estius i hiverns.

—L’obra que feu aquests dies, El gran comediant, ja va d’això, de la gent que es creu important, dels egos. Ja ho fèieu a la sèrie El crac.
—Ja ho fèiem al Crac, sí. Ens en fotem d’un gran vanitós, un gran narcisista. Al Crac era més un perdedor. Aquí parlem d’un divo que ho té tot. Omple els teatres, té molta pasta i la dona és la seva representant. Hi ha una cosa que és molt bonica, que és l’amistat. Quan estimes i ajudes un amic. Però l’amistat, també, com tota relació, és de poder. I el gran comediant no tan sols ho té tot, sinó que té un amic que no té res. Com deia William Somerset Maugham, no n’hi ha prou en tenir èxit, els altres han de fracassar. Maugham és un autor de segona fila anglès, però és que els de segona fila anglesos ja són la rehòstia. Passa que a l’obra, l’amic en lloc de dir-li la veritat, que és un fracassat, el motiva, l’anima, i les coses li comencen a anar bé. No bé. Millor que a tu. Ai, l’espècie humana. Jo aquí era el guai de la parella, i que tu ara em passis la mà per la cara, i de sobte facis coses que no puc ni imaginar, fa que surti la pitjor part de nosaltres. No som ni millors, ni pitjors. Tenim interessos. Som interessats. I adaptem els ideals a les emocions. Som molt contradictoris, els humans. Diem una cosa i fem la contrària. La contradicció ens defineix. I al món polític es veu, però a la realitat també. Tots venem una versió millorada de què som.

—Diu que ara mediteu.
—D’ençà de fa uns mesos. És una via d’autoconeixement activa. La teràpia m’ha ajudat a descobrir que sóc una merda. Però no milloro. Continuo essent una merda. I el terapeuta t’ho confirma. Tens el motor trencat, em deia. Això no ho arreglem.[Riu] Tot allò que has cremat al teu voltant, ja està cremat. Hòstia. Sense bri d’esperança. I amb la meditació tampoc, però com a mínim me n’adono molt abans quan la cago. Un segon i ja ho he vist. Penso que amb el temps, meditant, a veure si m’anticipo un segon abans de cagar-la, i no un segons després. Aquest és el meu objectiu vital. En el fons, com tothom, busco amor. Això t’allunya de la gent. Dient estupideses fas por. Faig por a molta gent.

—Per pallasso?
—No! Per fill de puta. Tinc ires interiors. No estic bé, Andreu. [Riu] Aquest noi no està bè.

—Com a actor, per què heu jugat el paper del pallasso i no del ben plantat?
—El vaig jugar a Poblenou, on feia de Ferran. El ben plantat de la sèrie. I al film El corazón del Guerrero. Passa que els ben plantats són molt avorrits, en general. Si no són psicòpates. Aleshores sí que m’interessen més. Com diu el meu terapeuta, ets una mica psicopatoides. El “guapero florero” no té interès.

—Com és que us vau implicar tant a Primàries, el partit impulsat per Graupera?
—Vaig donar suport a la candidatura. Però no en formo part. Crec que el Jordi Graupera és dels tipus més cracs que he conegut. Té una intel·ligència privilegiada, una assertivitat privilegiada. I les ments privilegiades em causen admiració. I quan anava a les ràdios, i parlava, i deia què havia de fer el Puigdemont, pensava que era exactament això. Graupera hauria de ser el Humphrey de Sí, ministre. El que està darrere d’un titella i li diu què s’ha de fer.

—Passa que ell no va voler estar darrere, sinó davant. La cara, la foto del pòster.
—Va voler canviar el país en quatre dies fent que tots els partits juguessin unes primàries on ell marcava les regles del joc. I els partits no el van seguir, perquè són empreses tancadíssimes.

—Aquí amb la independència potser hem badat tots: potser hem d’estar disposats a alts nivells de sacrifici o morir per la llibertat del país.
—Si no estem disposats a morir, no cal ni posar-s’hi. Per desgràcia el món funciona així. Continuem essent uns cromanyons. Anem amb mòbil, que ens ho decideix tot (les rutes, les promeses, les carreres), ens hem convertit en carcasses humanes. Un caçador recol·lector era molt més savi que nosaltres sobre herbes, sobre el temps. No sabem res i el mòbil ens ho xerra tot. Però l’essència humana continua essent molt lamentable. I sí, continua havent-hi guerres al món. I si Espanya no ens ha bombardat després del Primer d’Octubre és perquè existeix Europa i es podrien haver trobat amb un problema enorme. I els catalans, que volem quedar bé, ens hem inventat la paraula seny per no dir covardia.

—Per què us interessa tant la política?
—No m’interessa la política. A mi m’interessa la llibertat del meu país, i la meva. Això meu és explicar històries i fer passar bones estones a la gent. Ara, som animals polítics. A Escape Room hi ha una frase que deia la cupaire i és una gran veritat: “No podem pretendre ser apolítics. L’únic apolític que hi ha és el Mowgli: de la selva. Si estàs en relació amb humans, estàs fent política.” Fer teatre és política.

—Quin llibre llegiu?
—Els moments estel·lars, de Stefan Zweig. M’ha agafat molt fort amb Zweig. Ho he llegit gairebé tot. El Món d’ahir, Magalhaes, Fouché, meravelles de llibres. T’ho fa fàcil. Et fa sentir escriptor. També ara m’he acabat Mites, de Steven Fry, una altra meravella. La mitologia grega sempre m’ha encantat. Aquells sí que reflectien l’espècie humana amb els seus déus. I no un déu culpabilitzador, que posa uns manaments impossibles d’assolir. He llegit molt Emmanuel Carrère, Julian Barnes, Michel Houllebecq. Són els autors que m’obren la ment. M’il·luminen. Cada frase de Carrère, i la seva valentia, i com obre la cremallera i diu “aquest sóc jo”. I Paul Auster.

—Us agrada més actuar o escriure?
—Gran pregunta. Sóc actor i el meu objectiu era ser Brad Pitt. Tenir molts guions damunt la taula per a escollir. I la meva vida no ha anat així. Això m’ha fet espavilar i m’ha obert unes altres portes que no m’esperava que fossin visibles per a una persona com jo, que sóc molt dislèctic, que acadèmicament vaig ser mediocre absolut. I escriure m’ha donat una manera d’expressar que amb el teatre ni ensumes. Com a actor no deixes mai de ser un intèrpret d’un altre personatge. I pots acabar dient coses que te la bufen, amb les que no hi combregues. Com a autor, no. Ni que sigui un encàrrec, acabes parlant d’una cosa que t’importa. I si no ets per allà enmig, no té gens de sentit. Només concebo l’escriptura des de l’honestedat de dir “parlo d’allò que sé, i des del jo“.

—Per què escriviu a quatre mans, amb Hèctor Claramunt. Què hi guanyeu?
—Companyia. Escriure sol és molt dur. Escrivim tots dos al mateix lloc, ho xerrem tot. Tots dos vam anar al Súnion, tot i que ell és anys més jove. Hi guanyo que són dos cervells en compte d’un. On jo no arribo, ell hi arriba. Però també he fet coses sol. Ara he escrit un film de dibuixos animats. Caríssim de fer. Per això l’he traduït a l’anglès i l’he enviat als americans. No ha acabat de quallar. Doncs hòstia. En faré un còmic. Es diu Coratge. La lluita per la llibertat. Passa fa vint mil anys, a l’última era glacial. Quan l’espècie humana, gràcies al foc, sobreviu, i convivia amb espècies com ara el llop. El protagonista és el llop Coratge, cap d’una manada. Un dia veuen com una estrella cau del cel. I resulta que no és una estrella, és una foguera amb humans. I aquí es presenta el dilema: què fem? Els llops ens convertim en paràsits d’aquests i deixem de ser lliures? O continuem essent llops i malgrat la duresa ja arribarà la primavera? I en aquest dilema és quan apareix la nova espècie, que és el gos.