04.11.2020 - 21:50
L’actor Joel Joan (Barcelona, 1970) acaba de fer cinquanta anys, una petita alegria en un moment de molta angoixa perquè a ell i a la resta del món dels escenaris els han prohibit de treballar. Malgrat que el govern ha admès que no hi ha hagut cap contagi, els teatres són tancats indefinidament. I això no afecta els qui s’hi dediquen i prou, sinó que també deixa tota la població sense l’enriquiment emocional que significa seure en una butaca i deixar-se emportar. Una estona que permetia de deixar lluny les angoixes quotidianes d’aquesta època que vivim i que ara ja no és permesa. Joel Joan només s’ho explica des d’una perspectiva de sacrifici col·lectiu. Com que hi ha gent que ho passa molt malament, no pot ser que els teatres siguin oberts i la gent hi rigui i s’hi emocioni. Com que estem de dol, ho estem tots. Cansat i enfadat, l’actor i co-director de l’espectacle Escape Room respon sense embuts a les preguntes de VilaWeb.
—Com esteu?
—Mira, prenent un te. He deixat el cafè perquè de nervis ja vaig servit. I ara esperar que passi el dia.
—A casa tots us dediqueu a la cultura, què fareu ara?
—Sí, l’Anna [Sahun] és actriu i jo també. Ho farem de la mateixa manera que ho vam fer els set mesos que vam estar aturats: amb molta paciència. Anem tramitant els ERTO de la companyia… I menjant-nos els mocs. Els actors, productors i autors estem molt poc coberts, som una baula molt feble. Sóc autònom i estic molt content perquè m’han apujat la quota. No tenim atur, tot i que amb la covid ens van donar una ajudeta durant els set mesos anteriors. Vivim dels nostres estalvis.
—Bon moment per haver fet cinquanta anys.
—Ha estat una gran alegria. Dins aquesta ansietat i incertesa, almenys celebrar els cinquanta anys és una alegria. Encara que no hagi pogut fer la festassa que m’hauria agradat fer i m’hagi quedat amb una festa familiar, va ser plena d’amor. La meva dona em va fer un vídeo amb tot d’amics que em felicitaven i això m’ha donat molta força. He sentit molt d’amor al meu voltant i m’ha fet molt feliç.
—Fins fa ben poc la cultura s‘havia considerat un bé essencial i ara està proscrita.
—Els polítics es dediquen a dir una cosa quan convé i després la contrària. Quan convé, dir que és un bé essencial perquè sense cultura no hi ha res a fer. Sense cultura som uns simples primats que ens passegem pel planeta menjant i cagant. Després, quan apareixen unes autoritats sanitàries que no ha votat ningú i els diuen que s’ha de tancar la cultura, obeeixen com xaiets. Feia poquíssims dies havíem aconseguit que la queda acabés més tard per a tota aquella gent que tornava del teatre. Vam pensar que el govern era sensible que érem un bé essencial per als éssers humans, per no passar a ser simples consumidors de supermercats i farmàcies.
—Quin efecte té la cultura en la societat?
—La cultura, les històries, és el que ha formatat l’ésser humà. Quan apareix el foc, apareixen les històries. Primats que durant la nit s’inventen Déus i històries col·lectives que els formaten col·lectivament. Sense la ficció, no hauríem arribat on som ara en relació amb les altres espècies del planeta. Aquests contacontes que van començar a explicar-se històries i a crear el món que abans no existia també van crear un públic. Ser públic, sentir l’emoció de ser en un col·lectiu, que tots gaudirem d’una dansa o d’un teatre, ens humanitza. Necessitem ser públic, que hi hagi algú que des de dalt de l’escenari ens expliqui qui som i ens faci preguntes, que ens faci reflexionar sobre què pintem en aquest planeta i què hem de fer amb les nostres vides absurdes. Les podem omplir de sentit per mitjà de la cultura, i això és el que ens roben ara. No només ens putegen econòmicament els que hi treballem, sinó que al públic li roben la vida.
—Però la cultura, en termes antropològics com en parlàveu, no es pot fer desaparèixer. Després de l‘aquí i ara, continuarà existint.
—No desapareixerà perquè Netflix compleix aquesta funció, a casa pots consumir cultura i pots escoltar música al telèfon. Però desapareixerà en el moment que deixem de ser públic. Sense públic no tindrem gent que ens pagui la taquilla i no crearem coses perquè no hi guanyarem diners, i la gent deixarà de viure l’espectacle. Comprar una entrada amb antelació, esperar que arribi el dia, aquella emoció de veure uns artistes que faran l’espectacle per a tu. Que compartiràs l’emoció amb una gent i al final els aplaudiràs i sortiràs amb unes sensacions més fortes que quan acabes una pel·lícula i apagues la televisió. Imagina que passa un any o dos sense cultura. L’estat emocional de la població se’n va a la merda. Què som sinó històries? El sentiment col·lectiu es forma a través de la ficció. Ens explica qui som i que, en el fons, sobretot quan es toquen temes universals, tota l’espècie compartim unes angoixes molt similars. Per això podem veure pel·lícules americanes, sueques, australianes i catalanes i emocionar-nos. Ens ensenya a pensar bé per no acabar essent uns psicòpates, que és el que acabarem essent. I el més psicòpata és que fa una setmana et deien que la cultura era essencial i que no podien privar la població d’aquesta via d’escapament del coronavirus. I la setmana següent treuen la cultura i ja veurem quan la tornen.
—La incertesa.
—I la certesa que no hi havia contagis. Hem reduït les platees al 50%. A veure quin negoci aguanta amb el 50% de facturació. I amb unes exigències higièniques que feien que la cultura fos absolutament segura. Ens hem de preguntar per què ens ha tocat el rebre a nosaltres. Per què ens han fotut al sac dels restaurants, on sí que n’hi havia molts que no respectaven les mesures entre taules i ningú portava màscara. Per què els metros van plens a hora punta i ens ha tocat el rebre a la cultura?
—La consellera de cultura, Àngels Ponsa, ha defensat al parlament que s‘ha fet ‘cirurgia fina‘ amb el tancament de cinemes, teatres i auditoris perquè s‘han deixat oberts museus, biblioteques i llibreries. Què en penseu?
—Un museu és un espai de cultura molt elevat. Gent que vol gaudir d’uns quadres, unes escultures o unes expressions artístiques que no són històries, pròpiament dites. No és el que ens formata com a societat. Que aquesta cultura estigui oberta em sembla fantàstic per a ells, però no és el que nodreix l’ànima. A mi que la consellera digui això perquè els museus, les biblioteques i les llibreries estan oberts em sembla desafortunat i un pèl cínic. No parlem d’això, quan parlem de cultura. Ens deixen llegir! Llegir, que és un fet individual i que no gaudeixes de manera col·lectiva. Parlem d’allò que col·lectivament ens fa emocionar, riure, plorar. Ens entreté, ens fa passar l’estona i ens treu l’angoixa. Un museu és una altra cosa, no el podem posar al mateix sac que la música, la dansa i el cinema. Qui té una sensibilitat artística enorme segur que l’omple moltíssim, però hi ha molta gent que no la té.
—Tant el govern català com l‘espanyol van aprovar ahir uns quants paquets d‘ajuts per a la cultura. D‘una banda, el català va aprovar subvencions per a empreses i entitats culturals, i una línia d‘ajuts directes de 750 euros per a artistes a qui els han anul·lat actuacions. I l‘espanyol va augmentar el pla que ja tenia per a ajudar també els tècnics i auxiliars i el món de la tauromàquia.
—750 euros, un ajut? Pagues la meitat de la hipoteca, amb això. Evidentment que ens han d’ajudar si ens xapen el negoci. Si no, un dia la població esclatarà i veuran com van a robar als supermercats. És clar que han d’ajudar, és la seva obligació. Els diners públics hi són per a coses d’aquestes. Pago molts imposts, com la majoria dels ciutadans, i no només per tenir escoles, hospitals i carreteres, encara que siguin de peatge. També per a emergències com aquestes. La millor ajuda seria que demà mateix ens deixessin obrir els teatres, que està demostrat que no hi ha ni un punyeter contagi. La pregunta que faig a la consellera Vergés és per què ens tanquen els teatres si s’ha demostrat que no hi ha hagut ni un contagi. Que me la respongui. He arribat a pensar que la resposta és que, com que tothom fa esforços i la restauració està tancada, no poden deixar que els artistes s’ho passin bé. Aquesta cultura judeocristiana, que si tots patim, no deixarem la gent que vagi a un teatre a passar-ho bé. A veure si ara que els metges pateixen tant als hospitals i una part de la població pateix el coronavirus, n’hi haurà uns altres que podran anar al teatre a passar-s’ho bé. Aquesta cosa del sacrifici moral. No són moments per a riure i plorar en un teatre. Si patim, patim tots. Com que estem de dol, a fer-se fotre tots. És inconscient, ningú del govern dirà que aquesta és la raó, però és l’única que em passa pel cap.
—Com ha estat la relació amb el públic durant els mesos que heu pogut actuar?
—Espectacular. El públic entén la injustícia que es fa al teatre. És espectacular com aplaudien després de la funció, com agraïen que els haguessis dedicat aquell temps i les suades que fem perquè ells passin una bona estona. Cada nit, quan acabava la funció, en l’última salutació jo cridava ‘moltes gràcies per continuar venint al teatre’ i llavors s’aixecaven i aplaudien dempeus perquè saben que el sector pateix injustament. Almenys, tota aquesta crisi ens serveix per a fidelitzar i garantir el públic de teatre. S’adonen que això no gira rodó. Hi havia moltes entrades anticipades comprades i quan hem plantejat si tornar els diners o guardar-los l’entrada per més endavant, ningú no ha volgut els diners. Hi ha una solidaritat espontània que fa que notem que el públic ens dóna suport.
—Ara fèieu teatre i ja no en podeu fer. Heu considerat de fer algun projecte audiovisual?
—I tant! Tinc un projecte molt concret que vull fer, una història molt potent mig ciència-ficció mig reflexió sobre on va la humanitat amb la qüestió de la intel·ligència artificial. Tinc un capítol pilot escrit, l’hem presentat a TV3 i el tornaré a presentar a la pròxima crida. Hem demanat subvencions de desenvolupament a la Generalitat per a cobrar alguna cosa mentre escrius. És un projecte més car del que TV3 es pot permetre, de manera que hem de buscar solucions enginyoses per a tirar-lo endavant. Fa dos anys que lluito per aquest projecte, però no s’ha fet realitat perquè no hi ha diners. Les ganes de tornar a filmar i tornar a explicar coses que no siguin d’una comèdia com ‘El crac’ hi són. Em sembla que pot ser un èxit gairebé segur. No ens és gens fàcil avançar, però sóc molt persistent i continuaré lluitant perquè es pugui veure a les nostres pantalles i en el nostre idioma.
