Joel Díaz: ‘Tinc un odi visceral a l’estat espanyol, però si som independents farem un país de merda’

Alt, arracada de plata i micròfon de l”APM’. Joel Díaz s’ha convertit en el maldecap de la classe política catalana. El vice-president Aragonès i el conseller Buch ja han fugit de les seves preguntes, tot corrent i dissimulant per les escales del parlament. Tanmateix, abans d’aparèixer a TV3 i Catalunya Ràdio, Díaz havia bregat en mil i una feines mal pagades i en espais sense aura mediàtica com ‘La sotana‘ i ‘El soterrani’. Els qui es belluguen per les xarxes socials el coneixen també com a Joel Cockburn. Twitter, després de Lionel Messi, és el seu gran amor, tot i que avui li ha tancat el compte per tercera vegada. Ens trobem amb ell en un pub irlandès i parlem sobre la seva vida, el món de l’humor i la política. Abans de començar adverteix que no pensa pagar la cervesa. ‘Ho passaràs fatal amb la transcripció’, afegeix.

—Per què feu una entrevista a quarts de vuit del vespre abans de tres dies festius?
—Perquè no tinc família. Tampoc no és tan greu. De fet, tinc pare, mare i un germà. Però sóc solter i visc sol en un pis de protecció social a la Zona Franca.

—Al mig de la Zona Franca?
—En una zona limítrofa. M’agrada dir Zona Franca per aquesta cosa del working-class. El nom del barri és Marina del Port. No em puc queixar.

—Però d’on sou?
—Jo vaig néixer a Santa Coloma de Gramenet, però de ben petit els meus pares, que són gent treballadora, van fer un esforç molt gran perquè pogués agafar l’ascensor social. Ens vam traslladar a l’Eixample, prop de la Monumental, i es van hipotecar i em van portar a una escola de pagament.

—Quina escola?
—L’escola de Santa Anna. Una escola cara, catalanista, convergent i força elitista. Us explico la meva vida?

—Endavant.
—No sabeu on us fiqueu.

—Sóc fora del meu horari laboral.
—Jo era un nen amb allò del TDAH, però anava fent. Tot es va espatllar quan vaig deixar l’escola i vaig anar a fer COU en un altre centre encara més elitista. Allà ja em vaig perdre perquè fumava molts porros.

—Sí?
—Fumava força porros. De fet, vaig deixar el COU. A divuit anys, vaig començar a treballar i vaig anar enllaçant feines poc qualificades per ETT. Mosso de magatzem, peó en una cadena de muntatge, reassortidor de supermercat, aquesta mena de merdes. Fins que un dia em vaig adonar que m’havia de buscar la vida més bé. Els pares també collaven perquè em passava la seva inversió pel forro dels collons. I al final vaig aprovar COU en una acadèmia i la selectivitat.

—I quina carrera vau triar?
—No sabia què fer i em vaig decidir per ciències polítiques.

—Buf…
—Jo continuava fumant molts porros.

—Polítiques és una carrera de porros, no ens enganyem.
—A la Pompeu, almenys en aquell moment, no. L’ambient era gairebé d’escola catòlica i els estudiants eren molt disciplinats. I jo, en canvi, tenia una idea de la universitat molt de pel·lícula americana. Vaig durar-hi només dos mesos.

—I?
—Durant un any i escaig vaig treballar al McDonald’s del Portal de l’Àngel. Allà… Allà facturàvem molt [riu]. Però a mi em van fotre a les planxes, no vaig tocar mai la caixa. Feia hamburgueses. I quan vaig fer vint anys vaig tornar a fer un cop de cap.

—Què vau decidir d’estudiar?
—Sociologia, a la tarda, a la UB. Al matí treballava en altres merdes.

—Vivíeu amb els pares?
—A vint-i-dos anys vaig decidir d’anar-me’n de casa els pares per poder fumar porros amb més intimitat.

—I la carrera?
—Vaig tardar vuit anys a acabar-la.

—Un doble cicle olímpic.
—M’ho vaig prendre amb calma. M’anava guanyant la vida, com una merda, tot sigui dit, però me l’anava guanyant. No tenia pressa. I quan vaig acabar sociologia em vaig adonar que no servia de res. Vaig acabar la carrera i no recordava res del que havia estudiat.

—Teníeu trenta anys. Què vau fer?
—Continuar estudiant [riu]. Em vaig apuntar a estudiar una cosa més còmoda: comunicació audiovisual, a la UOC. Des de casa. Com es pot comprovar, no m’havia proposat mai ser humorista. Ni tan sols m’hi considero.

—Llavors què us considereu?
—Sabeu què passa? Jo no he tingut mai una ambició o aspiració clara. M’he deixat portar.

—I quan vau tocar l’humor per primera vegada?
—La primera experiència radiofònica va ser amb en Magí Garcia, àlies Modgi. El vaig conèixer fent sociologia i ens vam emmerdar a fer un programa que es deia ‘No som moderns’ a BocaRàdio, una ràdio petita que és sobre el túnel de la Rovira.

—Què hi fèieu?
—Ens dedicàvem a fer personatges i humor. Vam fer una temporada sencera i crec que, literalment, no ens escoltava ningú. Ho vam fer amb un amic meu que es diu Roger, un altre referent vital claríssim, que ens va fer el favor de fer-nos de tècnic sense tenir-ne ni puta idea. La majoria de vegades no sortíem ni en antena. En fi, vam fer un programa tan underground, que no l’ha escoltat mai ningú..

—I quan us vau convertir en un oficinista antisistema?
—Després de fer comunicació audiovisual, vaig aconseguir la meva primera feina qualificada: vaig entrar al departament de comunicació i màrqueting de Concatel, una consultora tecnològica. No em vaig ni preguntar si la feina m’agradava. Feia vuit hores, tenia cadira i nòmina mensual. Però fer feines de merda té una cosa bona.

—Twitter us ha canviat la vida?
—Absolutament. Gràcies a Twitter he conegut gent com en Manel Vidal, l’Andreu Juanola i tots els de ‘La sotana’. Aquesta gent, fent un programa sense cap mena de pretensió, m’ha canviat la vida. Si no fos per ells, encara seria a l’oficina fent tweets mentre cago.

—Us han tancat el compte dues vegades. Us considereu un represaliat?
—No sé si és ben bé censura. Twitter és una empresa privada i tu en fas ús de manera gratuïta. Ells tenen la seva política i si t’agrada bé i si no, també. Crec que la censura, si en diem així, és més una cosa quantitativa que no pas qualitativa. No crec que Twitter tingui un exèrcit de penya revisant els piulets en català. Per tant, si uns quants trols es posen d’acord per denunciar-te i voreges les normes amb comentaris estridents, pots llepar.

—Un exemple?
—La primera vegada que em van tancar el compte va ser per haver dit a un paio, un feixista, un fill de puta feixista: ‘Lliga’t una enclusa a la cama i llença’t al mar’.

—Un paio qualsevol?

—Era un retweet d’aquests que t’apareixen al mur de cop i volta. El llegeixes i et bull la sang. Aquell paio, que era un feixista acabat, ho reitero, em va denunciar per incitació al suïcidi, que és una de les vulneracions més greus de les normes de Twitter.

—Té res de bo perdre el compte?
—L’única cosa bona és que no en queda cap rastre. Ho comentava l’altre dia a en Manel Vidal, que fa poc li han tancat el seu compte. Jo m’he cagat molt fort en els mitjans i he dit barbaritats francament denunciables, però no hi ha hemeroteca [riu]. Pensa que ara vaig a Catalunya Ràdio i saludo gent que sé que he insultat.

—No us considereu humorista, però quins referents humorístics teniu?
—Els meus amics de tota la vida.

—M’aixequeu la camisa?
—No. Ho dic molt seriosament. Ens vam passar la joventut tancats en pisos fumant porros i, si n’has fumat, saps que deixes de fer coses dinàmiques, però et passes les tardes parlant i rient. I vam desenvolupar unes bromes internes molt bones i una gran habilitat per ensarronar el personal. Els meus referents són els meus amics. En concret en Guim Fortuny, que és la persona més enginyosa que conec.

—I cap referència més popular o de masses?
—Doncs Dave Chapelle, Louis CK, Carlo Padial, Roger Pelàez… la majoria els conec gràcies a en Magí.

—Cap dona?
—La Maria Rovira i la Charlie Pee. Però a mi de petit em feia molta gràcia la Lina Morgan.

—Això és una confessió.
—La meva família és de Galícia i ho veia allà. Recordo nits, de fet recordo mesos d’agost eterns, en una aldea preciosa i perduda al nord de Lugo i allà vèiem ‘Noche de Fiesta’ i aquestes merdes de TVE. A mi els humoristes que hi apareixien em feien gràcia. M’agradava la Lina Morgan, però també l’Arévalo i aquesta gent. Era petit i no ho jutjava.

—Puc preguntar pels avis?
—Eren pagesos autàrquics, autosuficients. Tenien el seu cavall, ovelles, porcs, conills, gallines i un hort…

—Els envegeu?
—Ni de puta conya. Vés-hi tu allà. Aquella gent són la cosa més rude que et puguis imaginar. Són indestructibles.

—Després d’aquest parèntesi familiar tornem a l’humor. Teniu límit?
—Amb els meus amics em permeto el luxe de fer bromes de totes les minories possibles, però davant el micròfon, si tens una certa posició, crec que és necessari i edificant fer humor de baix cap amunt. No sempre ho aconsegueixo, però sí que crec que hauria d’aprofitar l’altaveu per fer humor amb un cert sentit de justícia social.

—Us en poso un exemple, els presos polítics.
—Tinc un dilema moral. En Junqueras, per exemple, com a polític que continua essent, crec que mereix molt d’escarni, però a mi, sincerament, em costa perquè és a la puta presó. No és que em faci por que em fotin fora de l’APM, sinó que el paio és entre barrots, i encara que el consideri políticament un estafador, la mala llet se m’atenua. El que em rebenta és que els partits trafiquin amb el dolor i la pena.

—I els exiliats?
—Amb els exiliats sí que m’hi atreveixo més. Puigdemont mateix. Un dia et declara la DUI, l’endemà es menja uns xuixos a Girona i després es fot dins d’un maleter i desapareix. Crec que és un exemple de la talla en general de la nostra classe política, que és lamentable. Et mires les llistes i totes van farcides de freaks. Sembla que s’hagin comprat una smart box d’aquestes d’experiències. ‘Viu una experiència política inoblidable!’ Alguns diuen que els bons són a la presó i l’exili, però a mi em sembla que els mitifiquem perquè són uns represaliats. Puc dir una cosa?

—Digueu.
—Tinc un odi visceral a l’estat espanyol, però sóc molt conscient que si mai som independents traslladaré de manera automàtica tot aquest odi cap a l’estat català perquè estic convençut que farem un país de merda. Vaja, com el que som ara.

—Fer humor de baix cap amunt és necessari, però també pot portar problemes, tal com us ha passat a ‘La sotana’.
—Sí, ens han cardat fora de la SER i de Betevé. En el primer cas vam fer un rap bastant ofensiu sobre Santi Nolla, director del Mundo Deportivo i un personatge absolutament deplorable. Segons que ens han dit, ell mateix va trucar a un conseller delegat del Grupo Prisa per demanar explicacions. Evidentment, el pobre home no tenia ni puta idea de què era ‘La sotana’ [riu]. Però vam acabar al carrer. En el cas de Betevé tot comença per una nadala sobre Josep Maria Bartomeu. Vam rebre un burofax amb una amenaça de querella i a la mínima la cadena ens va aviar.

—Què en penseu de Bartomeu?
—Josep Lluís Núñez feia servir els Boixos Nois com una mena de policia extraoficial. Els temps han canviat, però Bartomeu fa servir els serveis jurídics del club com una versió de guant blanc dels Boixos Nois. L’objectiu, al cap i a la fi, és fer callar les veus crítiques. Això li ha passat, per exemple, a en Marc Duch de Manifest Blaugrana. El club l’ha denunciat per haver destapat amb TV3 els tripijocs del seient lliure. La demanda només la hi han posada a ell. Ni a TV3, ni a en Xavi Torras, només a ell. És fastigós. Puta Barça i puta Catalunya.

—La gent us coneix per ‘La sotana’ i ‘APM’, però la vostra primera feina en el món de l’humor és a El Jueves, no?
—En Magí em va treure de la merda de feina on era. Ell va fitxar per l”Està passant’ de TV3 i jo, que havia fet alguna col·laboració amb El Jueves, vaig ocupar la seva plaça com a coordinador del contingut de la pàgina web. Tenia la sort que ja coneixia d’abans el director, en Guille Martínez, i el sots-director, en Joan Ferrús. Em dedicava bàsicament a fer acudits, notícies falses i programava piulades. Considero que a El Jueves hi ha moltíssim talent i no té l’atenció i reconeixement que es mereix. Les noves generacions no van al quiosc i suposo que costa molt de competir en un món d’humor digital governat pels mems, els GIFS i els vídeos fets amb la cigala.

—I d’aquí ja passeu a l”APM’.
—En Guillem Sans, director de l’APM, em va venir a buscar i em va oferir de fer el programa de ràdio i un reportatge setmanal a la tele. Vaig acceptar de seguida, perquè de totes les ofertes que havia rebut, era l’únic que em garantia un sou fix a final de mes. La resta de propostes eren coses etèries que implicaven fer-me autònom i assumir massa risc per al meu gust. Crec que la direcció de l”APM’ ha estat molt valenta apostant per mi.

—Per què?
—No sóc una cara coneguda i tinc un to al qual probablement l’espectador de TV3 no està acostumat. A més, parlo malament el català. Dic molts renecs, i ‘pues’ i ‘bueno’ i ‘vale’. No n’estic gens orgullós, d’això. Però si penso massa com dir les coses, se me’n va del cap allò que volia dir. És allò dels porros, suposo. Jo estic molt agraït, perquè em deixen fer el que em rota. En cert sentit, i no me’n considero un exemple, crec que a la Corpo té la voluntat d’anar-se acostant a públics que no siguin ionquis del procés. Suposo que és una manera de garantir-se audiències quan s’acabi aquesta tabarra.

—Us van demanar res en concret abans d’enregistrar el primer ‘Díaz de fúria’?
—Em van dir que volien fer una cosa semblant a ‘Caiga quien caiga’, és a dir anar a emprenyar el poder, entre cometes, perquè al final Catalunya és un país petit i el poder és el que és. La Generalitat mateixa és una puta gestoria. I això entronca amb una cosa que em passa últimament.

—Quina?
—La gent em remarca la valentia que tinc de plantar el micro a la cara dels polítics. La gràcia és que si jo veig en Quim Torra, amb tots els respectes perquè és president de la Generalitat, però jo només veig en Quim Torra. Res més. Com he dit abans, la classe política catalana em sembla mediocre i molt fàcil de tocar la pera. En canvi, en una altra època, amb Pujol, González, Fraga, gent així més intel·ligent i segurament molt més filla de puta, potser m’hauria acollonit. La generació actual de polítics no em mereix més respecte que qualsevol persona que pixa i caga.

—A qui preferiu entrevistar: Josep Bou o Gabriel Rufián?
—Bou, sense cap mena de dubte. Ell és un outsider i tant li carda tot, moltes vegades no segueix ni el discurs del seu partit. A mi em sembla que és un feixista, però li valoro que no tingui por de la càmera. En Rufián, en canvi, me l’imaginava un paio espavilat i desimbolt, però crec que s’ha oblidat molt de pressa d’on ve. El van contractar per fer d’agitador i ara ens vol fer creure que és un home d’estat.

—Us fa por que amb el temps acabeu traint l’humor que us ha acabat portant fins aquí?
—Jo tinc molt clar que m’han contractat pel que he fet a ‘La sotana’ o ‘El soterrani’, és a dir, crec que seria molt estúpid per part meva intentar canviar, perquè bàsicament només sé fer això.

—Per tant, no us fa por que acabeu encarnant el paper de…
—En Jordi Évole?

—Anava a dir Sergi Mas…
—El paper de Sergi Mas segur que no.

—Per què?
—Primer de tot perquè no tinc la malaltia de ser de l’Espanyol. A més, tampoc no crec que en Sergi Mas, quan feia humor, que ja ni me’n recordo, fes res de gaire nivell. Caca, cul, pet i pis. Jo crec, o vull creure, que no em dedico a això. Sincerament no tinc por de trair-me. Sobretot perquè no tinc por de tornar a treballar de coses normals.

—Què li passa a Évole?
—Que es va fent gran, suposo.

—Parlant de vides normals, què me’n dieu del comte de Godó?
—El comte de Godó me’l vaig trobar al lliurament dels Premis Planeta. Em va semblar un ancià adorable, però segur que no ho és. Una cosa que m’agradaria fer més és saber quina cara fa la gent del sector empresarial. Al final, són tant o més influents que els polítics en la teva vida quotidiana i viuen amb la comoditat que els focus no els miren mai. Allà als premis, el conde l’acompanyaven el majordom, Màrius Carol, i una tercera persona.

—Els dos primers van fer una bona bomba de fum.
—Sí, el conde i el majordom se’m van escapar però el tercer es va quedar garratibat com un senglar il·luminat pels fars d’un cotxe. I li vaig demanar, vostè qui collons és. ‘Sóc el director de la cadena SER’, em va dir. S’ha de saber quina cara fa tota aquesta gent. A més a més, crec que els entra en el sou o els dividends, que els molestem públicament, encara que no siguin polítics.

—Qui us agradaria entrevistar?
—El president de Telefònica, el president de Casa Tarradellas… peixos grossos, no? Jo què collons sé. L’equip de ‘Díaz de fúria’ el formen un càmera, una productora, un ajudant de producció i una realitzadora. Jo sóc un ignorant profund i sempre m’han d’ajudar a identificar la gent. Puc fer una reflexió?

—Ja no ve d’aquí.
—Crec que és un exercici interessant renunciar a la meva credibilitat i que se’m prengui seriosament, si en canvi puc dir a segons quina gent segons quines coses que no els demanaran mai a ‘El matí de Catalunya Ràdio’ o ‘El món a RAC-1’. Sincerament a mi m’és igual si la gent em pren per un sonat o un bufó.

—A qui tindríeu por de posar-li el micro.
—A en Messi.

—Però si obre la boca és possible que s’esfondri el mite.
—No, no. És una persona que m’ha fet molt feliç, que és una cosa que no pot dir cap dels polítics del procés. Si hagués d’emprenyar en Messi, tindria seriosos problemes morals. Déu no s’ha de molestar. Hi tinc una relació afectiva personal.

—No és recíproca…
—És unidireccional, sí. De fet, és una cosa que em sap greu: que en Messi no sàpiga fins a quin punt l’estimo. Segurament no tindré mai l’oportunitat de dir-li-ho. A vegades, quan arribo tard a casa i no tinc son…

—Ai, mare…
—Res, que poso Barça TV a veure si fan gols seus. En Messi m’ha fet molta companyia en nits d’aquelles de menjar sostre.

—Com us sentiu dins del format radiofònic de l”APM’?
—M’he trobat dos bons jans, de qui aprenc molt. En Xavi Cazorla, que ja era l’editor de l”APM’, i l’Ernest Codina, que abans presentava el ‘Fricandó matiner’. Jo m’ho passo molt bé perquè em deixen fer qualsevol marcianada que se m’acudeix. Com que no sé imitar tinc carta blanca per a fer personatges i veuetes.

—Què us han semblat les dades de l’EGM?
—Hem fet 45.000 oients. Crec que és poc, però tampoc no sé dir quin seria el resultat ideal. Ara, per contextualitzar les xifres, en Cuní ha fet menys audiència acumulant tots els oients del matí.

—’En blau’ va fer befa del vostre resultat. Què n’opineu?
—Hi ha gent que diu que si som un país normal, també hem de tenir la nostra pròpia premsa de merda en català. Em sembla un argument lamentable. Primer, no sé fins a quin punt se’n pot dir premsa del cor. Això és premsa groga i gràcies. És una cosa d’un mal gust espectacular. Saps de què també hi ha dèficit en català? De porno snuff, el de violacions i assassinats. Què hem de fer? Cobrir el nínxol pel bé de la llengua? A mi això que fan Marc Villanueva i Darío Porras, que es dediquen a remenar el Twitter com si fos un contenidor de deixalles per fer notícies, em sembla una puta vergonya. Deuen treballar amb calçotets a casa. De fet, un periodista de ‘El Nacional’ m’ha dit que les visites de ‘En blau’ i ‘El caso’, que és gore extrem, són les que aguanten el diari. N’hi ha per a pensar-hi, si el periodisme ha de sobreviure així.

—Per acabar, com l’encaixeu, la fama?
—L’encaixo bé, excepte perquè la gent em toca i es vol fer selfies. Es pensen que sempre faig broma i la veritat és que sóc un paio de tarannà bastant ranci. Però vaja, suposo que cadascú té els fans que es mereix. Segur que a en Jordi Savall no li ho fan, això.