Joe Brew: ‘Vaig veure que deien coses falses de Catalunya i vaig començar a cercar dades’

Joe Brew és un nord-americà de trenta-tres anys, nascut a Florida, apassionat per les dades, per descobrir tot allò que revelen si les sabem llegir bé. Diu que cada dia, des que ens llevem i ens posem en marxa, generem una gran quantitat de ‘dades residuals’ que a la majoria ens passen per alt i que són fonamentals per a entendre patrons de comportament individual i social. I és a això que es dedica, a ajudar a resoldre problemes amb un tractament profund de les dades, en molts àmbits molt diversos, com l’economia i la medicina. Té una hiperactivitat que el porta a treballar en un munt de coses a la vegada. ‘Quan faig una sola cosa m’avorreixo molt, i és quan en faig cinc alhora que les faig més bé.’ I entre totes les coses que fa ara hi ha un doctorat a l’Hospital Clínic de Barcelona, en un projecte d’eliminació de la malària a Moçambic, i un nou projecte al Nepal per a ajudar a controlar els brots de tuberculosi. També va fer un doctorat d’economia, va estudiar epidemiologia, història diplomàtica, un màster en història contemporània, va treballar en una empresa per a microfinançament a l’Àfrica subsahariana i també a l’Analyst Institute dels Estats Units, una consultoria política que fa anàlisis de dades per a campanyes electorals.

I ara, en algunes estones que té lliures, esbudella totes les dades polítiques i de comportament sociològic a Catalunya i a l’estat espanyol per entendre més bé com pot ser que es facin afirmacions falses constantment. I amb tanta impunitat. Com ara que l’independentisme és de dretes, que és supremacista i que és violent. Unes afirmacions que ha anat sentit repetidament d’ençà de fa set anys, quan va venir per primera vegada a Catalunya, enamorat d’una catalana amb família a Santa Coloma de Queralt, a la Conca de Barberà. Aquest petit poble és la seva base d’operacions, des d’on es mou amunt i avall per tot el món en múltiples viatges per projectes i per feina. Des de fa uns mesos, ha anat fent piulets amb un ressò important a la xarxa desmuntant algunes manipulacions que anava sentint sobre l’independentisme. I des d’aquesta setmana, oferirà, cada dissabte a VilaWeb, uns articles d’anàlisi, en la secció ‘La dada d’en Joe Brew‘. Ens ho explica amb aquest català barreja de Florida i de la Conca de Barberà, amb el seu caràcter apassionat i divertit.

—Com us definiu?
—Sóc una persona que no sap dedicar-se a una sola cosa. Tinc 33 anys i he anat fent canvis de vida constantment. He fet el doctorat d’economia, abans havia fet epidemiologia, abans història diplomàtica, i fins i tot un màster d’història contemporània. Coses molt diverses que m’agraden totes. Quan faig una sola cosa m’avorreixo molt, i és quan en faig cinc alhora que les faig més bé.

—I ara què feu?
—Moltes coses! Acabo el doctorat a l’Hospital Clínic, en un projecte d’eliminació de la malària a Moçambic, començo un projecte al Nepal de control de la tuberculosi. I per això viatjo força al Nepal. També faig una consultoria de dades en grups acadèmics i socials als Estats Units i al Canadà. Tinc una empresa que es dedica això. I aquests últims anys treballava en una empresa que feia microfinances a l’Àfrica subsahariana. Anàlisi de dades en microfinances.

—Sou expert en el tractament de dades, doncs.
—Sí, exacte. La gestió de dades. Tinc un peu al món acadèmic i un altre a la indústria.

—Què us n’interessa, d’això?
—Vivim en un món amb tantes dades, i amb una demanda tan gran de dades! I hi ha molt poca gent fent coses amb dades. Passa al món de les finances, i en la política encara més. Tenim experts que proven de mesurar coses però sense basar-se en gairebé res. I tenim moltíssimes dades, no solament d’enquestes, sinó de fonts més orgàniques.

—Més orgàniques?
—Pots recollir dades de manera activa o passiva. Una manera activa és fer enquestes, agafant una mostra de mil persones i fent-los una pregunta. Però la passiva vol dir que les persones generem dades. És l’exhaust trail, el rastre, el residu que deixa el motor quan funciona; hi ha dades que es generen soles, amb l’activitat humana. Avui, el meu telèfon ha generat un munt de dades de les meves cerques, de les llengües amb què cerco coses a la xarxa, la meva situació geogràfica, la gent amb qui he parlat, amb qui m’he enviat missatges… Hi ha moltíssimes dades que ens podrien ajudar a donar informació política i que ara no aprofitem.

—Què us n’ha cridat l’atenció particularment, de la política catalana?
—La tendència a dir veritats quantificables sense quantificar. Per exemple, l’acusació constant que l’independentisme català és un moviment de dreta o d’extrema dreta. Afirmacions com que és impossible ser identitari i d’esquerres. Això és una cosa quantificable. Hi ha dades, enquestes, que mostren que els independentistes en general són molt més d’esquerres que no pas els unionistes. Si dius, per exemple, que la independència de Catalunya serà bona, això no és una cosa quantificable. Però si afirmes que només una minoria de catalans vol un referèndum, això és quantificable.

—Us interessa molt l’ús del llenguatge en política. ‘Comandos’, ‘supremacistes’, ‘colpistes’…
—Sí. Ciutadans no van ser els primers, i Trump ho fa molt als EUA. Per exemple, durant la campanya, Trump feia servir sempre la paraula ‘violadors’ quan parlava d’immigració, per a fer-hi el vincle. És una tàctica que funciona molt bé per a la gent que només llegeix el titular o el piulet, o que mira els deu segons de la notícia a la televisió. Ho fan per això, per al consum ràpid d’informació. I si mirem les dades, és revelador: ni el PP, ni Ciutadans, ni Arrimadas, ni Rivera, ni Casado, no parlaven de violència ni rebel·lió el setembre i l’octubre del 2017. I ara cada dia parlen de la violència dels independentistes. Per això dic que hi ha dades orgàniques, passives, que ens poden donar informació.

—Quan vau venir tenir el primer contacte amb Catalunya?
—La primera vegada que vaig anar a Espanya va ser a Granada, a fer un màster. Vivia en un pis amb deu companys. Era un pis gran. Hi havia dues catalanes, que parlaven entre elles en català, i em va interessar molt. Un dia vaig sentir que escoltaven rock en català! I m’encuriosia que parlessin en aquesta llengua, no ho entenia.

—Com va continuar?
—Després em vaig enamorar d’una catalana. Vam anar a viure un estiu a Etiòpia. Ella va tornar i jo m’hi vaig quedar sol amb un llibre aprenent català. I quan vaig tornar sortia amb la meva xicota catalana i parlàvem bàsicament en castellà. Però la seva llengua, al seu poble, és el català. I vam dir que cadascú havia d’aprendre la llengua de l’altre, jo el català i ella l’anglès, i a partir d’un dia vam dir que parlaríem entre nosaltres la llengua de l’un o de l’altra.

—Quines primeres impressions recordeu quan vau arribar?
—Recordo quan tenia vint-i-cinc anys anant al poble de la meva xicota. Parlava amb els pagesos, amb grangers de porcs, i m’esperava l’odi a Espanya del qual havia sentit a parlar a les notícies de televisions espanyoles. M’esperava uns radicals, revolucionaris antiespanyols, i encara no els he trobat. No he trobat el supremacista català que viu a Tractoria! No l’he trobat, de debò. En canvi, he trobat molta gent amb parents a Andalusia, a Extremadura, i amb gent que em parlava en castellà quan jo els intentava parlar en català! Això va començar a despertar en mi aquesta curiositat quan vaig veure que deien coses de Catalunya que jo veia que no eren certes. I per això vaig voler cercar dades.

—Teniu família als EUA? Què en pensen?
—No entenen com pot haver-hi gent a la presó. L’article 2 de la nostra constitució garanteix el dret de tenir armes. I cada dia hi ha gent que fa lleis anticonstitucionals limitant la tinença d’armes. I si fas una llei anticonstitucional i arriba al Suprem, doncs la llei en qüestió no és aplicable i s’ha acabat. Però és impensable tancar a la presó un polític elegit democràticament per haver volgut fer una llei inconstitucional. Feia la seva feina, representava la seva gent. El tractament de la constitució que fa Espanya com a text sagrat no hi és, allà, perquè la constitució ha hagut d’anar fent canvis. No reconeixia ni el dret dels negres ni els de les dones. La visió als EUA és que si una cosa no és legal, per què no es canvia la llei perquè ho sigui?

—Què ha arribat de manera generalitzada als EUA sobre el conflicte?
—Tothom ha vist l’1-O. Aquest relat dels rebels violents no hi és, allà. I d’ençà d’aleshores molta gent em demana què ha passat.