Prou d’improvisació: calen algorismes que salvin vides

Darrerament m’he fixat en dues notícies. La primera, la indignació d’alguns polítics catalans quan es va difondre l’esborrany de les mesures de control de la covid-19 del govern. La segona, que la ciutat de Nova York va anunciar que tancava les escoles públiques en resposta a l’augment de les infeccions de covid-19. Què tenen en comú aquestes dues notícies? Reflecteixen enfocaments radicalment diferents per a planificar mesures de salut pública: opacitat reactiva contra transparència proactiva.

Deixeu-m’ho explicar.

Quant a Catalunya, em sembla xocant, com a concepte, que es pugui considerar que l’esborrany de mesures de control de malalties és “filtrat”. Al cap i a la fi, els plans polítics són “secrets”? Ho haurien de ser? A qui beneficia, exactament, evitar que la població sàpiga les mesures previstes per a la setmana que ve? Certament, no m’atreviria a defensar la difusió il·lícita o incorrecta d’informació a la premsa, però per què és “indignant” que un govern digui a la població les mesures que vol prendre? Assenyalo Catalunya perquè és on visc, però la idea que els responsables polítics necessiten “discreció” per a funcionar eficaçment és, per desgràcia, un fenomen mundial.

Quant a Nova York, la notícia que un sistema escolar tan gran tanqués l’ensenyament presencial va cridar molt l’atenció i va suscitar un debat ben viu. La major part de l’atenció s’ha centrat en el què (tancament d’escoles) i el perquè (augment de les infeccions), però hi ha un altre element en aquesta notícia que és, pel cap baix, igualment significatiu: el com.

Les escoles es van tancar perquè a Nova York la taxa d’infecció de la prova de covid-19 a set dies havia superat el 3%. Aquest llindar, que es va establir durant l’estiu, és discutible: potser és massa baix, potser les infeccions en l’àmbit comunitari no són tan importants com les infeccions entre els alumnes, potser el llindar hauria de ser una fusió de diversos indicadors i no tan sols el nombre de positius, etc. Però el fet significatiu –que diferencia la ciutat de Nova York de tants altres llocs– és que hi havia un llindar.

És a dir, a Barcelona els polítics es tiren els plats pel cap perquè algú va fer arribar a la premsa el seu pla per als dies següents. Mentrestant, a Nova York, el pla per a les mesures és públic de fa mesos.

Tot i que el llindar específic de Nova York és qüestionable, el mètode (establir polítiques prèvies basades en indicadors objectius i transparents) és lloable. És a dir, per què hem d’esperar fins que el nombre de positius superi el 3% per determinar què cal fer si el nombre de positius supera el 3%? Prendre aquestes decisions condicionals –if-then– abans, en lloc de prendre-les al moment, ajuda els responsables polítics i la població a estar més ben equipats per a preparar-les i executar-les. A més, el debat sobre l’adequació de les mesures pot tenir lloc de manera asíncrona a l’aplicació de les mesures. Els responsables polítics de tot arreu haurien d’esforçar-se a imitar Nova York, dient explícitament: “Si passa A, farem B.”

Per què no és així? Perquè es prenen les decisions sobre la covid-19 d’una manera opaca, reactiva, misteriosa i aparentment una mica artesanal. La majoria dels governs tenen algun “comitè d’experts” que guia les seves polítiques, però se sap poc sobre els mètodes o les mesures d’aquests comitès. Aquesta opacitat obre les portes a dos fenòmens que poden ser fatals per a una gestió eficaç de les crisis: el primer, un intens exercici de pressió dels grups d’interès per a garantir que les polítiques els afavoreixin (l’anomenat lobbying floreix en contexts amb poca transparència); i el segon, la desconfiança en les mesures de control de les malalties per part d’una població aliena a la presa de decisions.

Per a la gent, la presa de decisions en l’època de la covid sovint sembla més bruixeria que no pas saviesa. Sovint s’anuncien restriccions al mateix moment que s’apliquen. L’alleugeriment de les restriccions no segueix cap diagrama de flux clarament definit i, per tant, als ciutadans els semblen mesures arbitràries. La gent no té indicacions clares de què ha d’esperar. La manca d’expectatives mena a la frustració i la frustració origina desconfiança i incompliment (que al seu torn porta més infeccions). Dit d’una altra manera, l’opacitat política és mortal.

No ens ha d’estranyar haver arribat fins aquí. En una situació de crisi que evoluciona ràpidament, com l’aparició d’un nou patogen respiratori, de vegades és impossible de seguir un protocol clar. Els experts confien en la intuïció en lloc de confiar en l’evidència; els responsables polítics improvisen; els governants actuen de manera discreta i ràpida amb la informació imperfecta que tenen a disposició. Això és comprensible (i, de fet, bo) al començament d’una crisi. Però ja no hi som, al començament de la crisi. Uns responsables polítics que continuen improvisant en secret mentre esperen que els ciutadans compleixin cegament les mesures ad hoc que apliquen són la garantia del desastre en el control de malalties.

I com en sortim, d’aquest cicle d’improvisació, opacitat i reactivitat? La solució és clara: hem de substituir els processos de presa de decisions artesanals per processos algorísmics. Necessitem una llista clara i acordada d’afirmacions condicionals (if-then) per a guiar les nostres mesures i la nostra política de control de malalties. Hem d’elaborar aquestes afirmacions ara, tenint en compte totes les possibilitats. No hauríem d’esperar que passés X per començar a imaginar què faríem si passés X. Hem de fornir els ciutadans d’informació i expectatives basades en proves, fent que els nostres processos de presa de decisions siguin clars, transparents, oberts i explícits.

Ras i curt: hem de ser més com Nova York.

Ja n’hi ha prou de comitès d’experts amb una existència qüestionable, membres poc clars i mètodes incognoscibles. Prou d’improvisació i elaboració de polítiques reactives ad hoc. Prou de tractar la població com mainada que necessita protegir-se del “perill” de tenir massa informació. És hora d’aturar la presa de decisions artesanals que fins ara ha caracteritzat la resposta de la covid-19 i substituir-la per mesures condicionals clares (if-then) que es defineixen a priori, es debaten obertament i són accessibles a tothom. A Catalunya, i tot arreu.

Què vull dir, concretament?

Vull dir això: cada govern hauria de tenir un conjunt clar de polítiques que fossin automàticament “desencadenades” per un conjunt de condicions clar. Per exemple:

• “Tancarem centres de secundària d’una comarca si la taxa de positius d’aquesta comarca o una d’adjacent supera el 10% durant cinc dies consecutius; o si la incidència acumulada de catorze dies supera els 425 habitants per cada 100.000.”
• “Tornarem a obrir els menjadors interiors dels restaurants quan l’excés de capacitat de les UCI es mantingui entorn del 33% durant catorze dies consecutius.”
• “Permetrem que tothom qui hagi adquirit immunitat mitjançant un vaccí o la infecció prèvia documentada viatgi més enllà dels confinaments geogràfics.”
• “Eliminarem totes les restriccions relacionades amb la pandèmia quan la càrrega setmanal sigui inferior a 50, la taxa de positius sigui inferior al 0,2% i la prevalença d’anticossos a la població superi el 50%.”
• “Prohibirem totes les activitats a l’aire lliure no essencials (com ara exercici o jocs infantils) en un municipi si té una població superior a 1.000 habitants i la incidència acumulada de catorze dies supera els 2.000 per cada 100.000.”
• “Suspendrem el confinament nocturn quan la incidència diària de nous ingressos hospitalaris per covid-19 no arribi a 2 per 100.000 i la taxa de positius amb prova sigui inferior a 6,5%.”

Són bons, els exemples anteriors? Probablement, no. De fet, potser us oposeu fermament a alguns. Però aquest és precisament el quid: hem de tenir aquests debats ara, i no més tard. Hem de deixar d’esperar que passi X per començar a parlar de què hem de fer quan passi X. Hem de ser proactius, no reactius.

No vull dir que aquests algorismes hagin de ser permanents. Tampoc no vull dir que hagin de ser regles sense excepcions. Però crec que els ciutadans mereixen alguna cosa més que la incertesa constant i una presa de decisions opaca i artesanal. Mereixen informació, expectatives i participació. Mereixen un algorisme de mesures clar.

No dubto que tothom tingui bona intenció a l’hora de controlar aquesta pandèmia. Però amb bones intencions no n’hi ha hagut prou per a salvar la vida de més d’un milió de persones que fins ara han mort de covid-19, ni n’hi haurà prou per a fer-nos arribar a l’any vinent. La gestió eficaç d’una crisi requereix molt més que bones intencions i experts intel·ligents: requereix planificació, protocols i debat públic. Si podem deixar enrere la formulació secreta i artesanal de polítiques i adoptar un marc algorísmic obert, podrem no tan sols millorar la gestió de la pandèmia, sinó també obtenir el suport de la població (que és crucial per a l’èxit a llarg termini de qualsevol programa de salut públic). És hora dels algorismes.