A mitjan juny es va fer a Itàlia la cimera anual del G-7, i les imatges que vam veure de Joe Biden, de vuitanta-un anys, eren d’un home força envellit, absent, de gestos lents. Aquells dies va circular un vídeo en què el president s’apartava desorientat de la resta de caps de govern, i Giorgia Meloni que el feia tornar amb la resta. Després els mitjans d’esquerres ens van explicar que tot era una manipulació, que en realitat Biden havia anat a parlar amb uns paracaigudistes, però també es veia immòbil, sense fer els gestos habituals quan algú està dempeus, i era preocupant.

Fa més d’un any que el món conservador nord-americà proclama que Biden pateix un greu declivi de les facultats mentals, i durant aquest temps el món progressista ho ha negat amb contundència. Sabíem que el president gairebé no fa entrevistes ni conferències que premsa, que viu en un entorn blindat per un petit nucli de fidels i que no va fer cap debat amb l’oponent en el procés de primàries, però el missatge sempre havia estat que tot anava bé.  El 21 de juny el New York Times va publicar un article titulat “Els vídeos enganyosos persegueixen Biden mentre lluita contra els dubtes sobre l’edat”. S’hi parlava d’una “versió online distorsionada” del president i de “moments mundans retorçats per a retratar-lo amb una llum poc afavoridora”. L’única veu important del diari que havia demanat la retirada del president va ser la del periodista Ezra Klein (1984) en una peça del febrer titulada “Els demòcrates tenen una opció millor que Biden”. No cal dir que totes les esquerres se li van llançar al damunt i el van acusar d’afavorir Donald Trump.

Tot va canviar dijous de la setmana passada en el debat dels dos candidats. Si no l’heu vist, es pot resumir d’una manera molt senzilla: Biden feia patir. El president era incapaç de completar les frases, de lligar idees, de ser coherent. Quan el seu oponent parlava, la pantalla partida el mostrava amb la boca mig oberta i sense parpellejar. No va poder respondre a les qüestions més bàsiques i, en un torn de rèplica, Trump va confessar al moderador: “Realment no sé què ha dit, i em sembla que ell tampoc no ho sap.” La imatge definitiva va ser la de l’esposa de Biden, la doctora Jill Biden, ajudant-lo a baixar un esglaó minúscul.

Acabat el debat es va desfermar l’onada de pànic, i tots els articulistes de renom van demanar la retirada del president, i l’elecció d’un nou candidat del Partit Demòcrata. El New York Times va publicar un editorial que proclamava “Per servir el seu país, Joe Biden ha d’abandonar la cursa.” Aquesta setmana la unanimitat ha estat gairebé total. Ara, el més interessant és tot el que ha publicat el diari des del dia del debat. La columnista Michelle Goldberg va recollir que, segons fonts de la Casa Blanca, Biden està “atent i motivat” de deu del matí a quatre de la tarda, però fora d’aquest horari el seu estat decau (si algun rival dels Estats Units vol fer alguna barrabassada, ja saben quan és millor).

Si el 21 de juny el mitjà ens advertia contra els vídeos manipulats, el 2 de juliol ens revelava això sobre la cimera del G-7: “Un alt funcionari europeu va dir que hi havia hagut un descens notable de l’estat físic de Biden des de la tardor anterior, i que els europeus havien quedat en xoc pel que havien vist. El president de vegades semblava out, i era difícil de mantenir-hi una conversa mentre caminava. Meloni i els altres líders van tenir molt en compte la condició física de Biden, ho van discutir en privat, i van intentar no avergonyir-lo disminuint el seu ritme mentre anaven amb ell. Quan el president no semblava en condicions i hi havia càmeres al voltant, tancaven files al seu voltant físicament per a protegir-lo mentre es recuperava.” El titular de l’article no deixava cap dubte: “Es diu que els lapsus de Biden són cada cop més freqüents i preocupants”.

Deixant de banda allò que faci el Partit Demòcrata, hi ha una altra reacció que es va estenent. Els lectors i subscriptors del New York Times –jo en sóc un– ens sentim enganyats. Per què no ens havien explicat tot això fins ara? Ens hem d’empassar que el primer diari dels Estats Units no coneixia de fa mesos el deteriorament mental del president? Què els va dur a mantenir una mentida, i a oposar-se a uns mitjans conservadors que eren els que deien la veritat? El fet més greu és que ho van ocultar durant el procés de primàries, i els electors van votar sense tota la informació; és a dir, van subvertir la democràcia. I si es pensaven que una cosa tan evident no se sabria mai, llavors van oblidar la cèlebre cita d’Abraham Lincoln: “Pots enganyar algunes persones tota l’estona, i pots enganyar tothom durant una estona, però no pots enganyar tothom tota l’estona.”

L’explicació és que tant el New York Times com tota la premsa d’esquerres van col·locar la derrota de Donald Trump per sobre dels codis més bàsics del periodisme; i aquest objectiu s’havia d’aconseguir, a més, convencent els ciutadans que allò que veien, la decrepitud de Biden, no era la veritat. La conseqüència d’aquesta decisió serà terrorífica, perquè a banda de trair la confiança dels lectors, han donat la raó a tots aquells que clamen contra els mitjans tradicionals. Una decepció, perquè a més m’han recordat aquell ex-director de l’ABC, el que va dir que la unitat d’Espanya passava per sobre de la veritat.