Jocs olímpics: una idea que ja és fora de temps

Les olimpíades havien de ser unes competicions esportives; però han esdevingut un gran negoci on el menys important és l’esport. I ja s’ha vist que són molt prescindibles. L’any passat no es van fer i ningú les va trobar a faltar. Només els esportistes, que se sacrifiquen molt per arribar-hi i sovint els apareix un entrebanc: des d’un boicot fins a una pandèmia. O una lesió. Al final, quan el més important és la pompositat d’un estadi, la cerimònia d’inauguració o els hotels o les infraestructures que s’han fet, sovint s’oblida que qualsevol videojoc ofereix més espectacle. I es pot jugar una i cent vegades. No té trellat, demanar uns jocs d’hivern per al Pirineu.

Benvolgut director,

Molt oportú el teu toc d’atenció sobre els JJOO i sobre la candidatura als jocs d’hivern del 2030.

Els JJOO són un esdeveniment lligat al s. XX i a unes polítiques de creixement i de creació d’espectacles de masses que no s’adiuen al s. XXI. El creixement està en qüestió i les noves tecnologies permeten altres modalitats de creació i contemplació dels espectacles que ja no requereixen la concentració en una ciutat.

El model de JJOO del s. XX era un model de concentració de recursos i activitats de caire urbà. Barcelona va saber aprofitar aquesta part positiva dels JJOO, amb un model que vam dissenyar amb la màxima dispersió possible (4 grans àrees a Barcelona i altres municipis aïllats), el màxim benefici de la planificació urbana per a les infraestructures de la ciutat i la màxima repercussió mediàtica per posar Barcelona i Catalunya en el mapa amb un tractament exquisit als mitjans de comunicació que van escampar els aspectes positius i no van fer gaire cas dels que no ho eren tant.

L’equilibri avantatges/inconvenients de la celebració olímpica és difícil de mantenir. Nosaltres vam tenir la sort d’una visió estratègica magistral d’en Pasqual Maragall i d’una mà ferma en la direcció d’en Josep Miquel Abad. Les preparacions de Los Angeles i de Seül ens van servir per tenir dos referents oposats i intentar mantenir el nostre model en un resultat positiu per a la ciutadania, més proper al de Seül. Los Angeles va ser un espectacle efímer made in Hollywood sense legat i Seül una concentració brutal sobre una part del territori amb menys repercussió sobre la resta.

Aquest esdeveniment de caire urbà ha tingut greus dificultats per casar amb els jocs d’hivern. Hi ha una contradicció intrínseca: els esports d’hivern demanen principalment espais oberts i entorns rurals i la concentració d’esportistes, tècnics, periodistes i espectadors en pocs dies demana equipaments i infraestructures pesades, típiques dels entorns urbans. El resultat d’aquesta contradicció podria ser fatal pels Pirineus.

Totalment d’acord amb tu, hi ha raons de sobres per oposar-s’hi a aquesta candidatura pel 2030. Els Pirineus es mereixen recursos però no es mereixen un esdeveniment fora d’època que els pot ferir greument. Cal un debat serer i en profunditat abans de seguir amb aquesta aposta que trobo inconvenient i temerària.

Gràcies per obrir el debat!

Justificar els JJOO amb un suposat benefici per al territori pirinenc (infraestructures, etc.) és, simplement ridícul.
Com si calgués muntar un sarau olímpic, amb tot el que suposarà de massificació, destrucció de l’entorn, etc per tal de poder construir les infraestructures i els serveis que aquelles poblacions necessiten!!
A veure si troben una altra excusa.

Penós que els “nostres” polítics defensin aquest “argument” tan pobre. I més penós que, amb aquest “argument” tan pobre, pretenguin que ens empassem la pastanaga, que ells ja sembla que han comprat, del Trilero Mayor del Reino, sr. Sánchez Castejón.

La capital d’això que s’obstinen a dir-ne país i que no és més que una ciutat on s’han fet forta la màfia que necessita espoliar a la resta del territori per mantenir-se, funciona a base de comissions, prebendes i estafes. Els Jocs Olímpics d’hivern, els aeroports gegantins que destrueixen zones per sempre més, quan ja s’està dient que la gent normal no podrà volar més pels preus excessius dels carburants i per la pobresa del poble, no és res més que la malaltissa cobdicia madrilenya de parar la mà. Aquest camp de concentració dit espanya em recorda cada dia més la Cuba del Fulgencio Batista, quan aquell país era una casa de putes, casinos, drogues i alcohol en mans de l’elit més corrupta del món d’aquells temps, avui superada àmpliament per la madrilenya. Esperem que aquí no s’acabi igual que allà amb un altre dictador hispànic, com sempre passa amb tots els pobles que s’acaben amb misèria i violència.

Vigileu que, si “ho vol Barcelona”, no vulgui dir que la “faraona” Colau, com l’anomenen periodistes crítics (molt poques veus, al meu paper), hi té posada l’urpa i ha venut als seus amiguets que en trauran benefici…
Perquè, si és així, no espereu referèndum. Encara que el fes, de cara a la galeria i per presumir d’esquerrosa “megaguays”, no en respectaria el resultat… Us sona una consulta ciutadana sobre el Tram, o com va imposar les megailles al Poblenou?
Doncs això!
No val a badar!

Bon dia, com a esportista i esquiador de fons veterà, i competint encara que sigui en curses populars com la Marxa Beret, per suposat que m’agradaria veure en directe els cracks d’aquest esport, l’ambient d’uns jocs d’hivern es molt diferent als altres jocs molt mes urbanites, per instal·lacions, el Pirineu en te de sobres, res s’hauria de fer, però com que això ho decideixen els polítics, que la gran majoria d’esperit olímpic i esportiu en tenen mes aviat poc, et pots esperar qualsevol cosa.
De totes formes i tenint en compte la ràpida acceleració del canvi climàtic, l’empobriment generalitzat, la pandèmia que potser no serà ja pandèmia, però continuarà com epidèmia, els efectes colaterals de les vacunes a mes llarg termini, que ja s’hauran manifestat, tot plegat no serà el millor marc per celebrar un esdeveniment com aquest.
Si el govern encara continua amb la seva dèria de la “Catalunya dels 10 milions d’habitants per el 2030”, valdrà mes anar-se’n a viure a un altre país si pots, no caldrà culpar als espanyols de la colonització de Catalunya, el nostre govern ja està treballant des de fa temps per canviar de colonitzadors…..

No relacionar la repressió que viu Catalunya dins del model totalitari espanyol amb la proposta -no idea- dels Jocs d’hivern de BCN-Pirineus és ometre, al meu entendre, el significat profund de com les elits econòmiques, mitjançant les polítiques, catalanes i espanyoles comparteixen, a canvi de la submissió del poble català, els seus interessos.

No relacionar la formació de les plusvàlues que genera un territori mitjançant la seva urbanització és una ocasió perduda per entendre com funciona l’economia d’una societat i el repartiment dels beneficis a curt, mitjà i llarg terme entre els seus integrants; per tal de formar part d’una economia globalitzada.

No relacionar la proposta dels Jocs d’hivern amb les efemèrides del Fòrum de les cultures (2014), Jocs Olímpics (1992), Exposició Internacional (1929) i Exposició Universal (1888) amb el manteniment de la submissió colonial i d’utilització per uns quants de l’enorme potencial de Barcelona, Catalunya i els Països catalans; és una llàstima.

Però, benvingut, si serveix per debatre, el model colonial espanyol de dos temps repetit des del segle XIX: primer, reprimeix a la societat catalana i, segon, mitjançant la celebració d’efemèrides internacionals, introdueix de la mà dels polítics de torn -catalans i catalans despòtics o castellans o espanyols-, mitjançant la urbanització de BCN i el seu hinterland, un nou repartiment de plusvàlues en l’àmbit internacional, espanyol i català.

PD:
Cal tenir en compte que totes les obres les paga el contribuent. I en el nostre cas amb l’espoli fiscal anual 20.000 M€ i les obres no executades, totes aquestes efemèrides només serveixen per posar al dia per la via colonial les infraestructures del nostre país; que com deia és imprescindible per al sud d’Europa i serveix de model per a colonitzar mitjançant aquestes efemèrides a la resta de la península sota la bota de la Gran Castella.

Una llàstima que no ho expliquin els mitjans de comunicació per capgirar la manera de fer les coses. I que la història sigui, no d’uns quants, sinó la història de tots. D’un poble per fi alliberat i sense complexos que pot participar, si vol, en igualtat de condicions amb els altres pobles del continent i d’arreu per a qualsevol esdeveniment o no.

JOCS OLÍMPICS VS DISSIDÈNCIA

No relacionar les tortures als independentistes en els jocs del 92 és blanquejar el maragallisme, el “dolç” sotmetiment colonial a Espanya. És beneir el negoci d’uns escollits, el que en diuen progrés, a canvi de la repressió de la ciutadania dissident.

No relacionar el negoci del totxo pels jocs d’hivern i el que suposaria, amb la destrucció del territori, és col·laborar amb les màfies econòmiques locals i internacionals.

Doncs, jo em mantinc a favor d’UNS Jocs Olímpics … dic “uns” o “els” … Sí que hi ha un cert tombant humà, social, sembla que a molts llocs, i no sols amb els jjoo …
[un incís: em fa la impressió que tot plegat, també els comentaris, pràcticament unànimes contraris, sorgeixen des d’un euro-occidentalo-centrisme (!), no sé si a alguns països d’Àfrica o Àsia, potser Llatinoamèrica, poguessin optar-hi (a part raons de clima, i si hi ha neu o no), potser sí que els voldrien, dic jo]
Sens dubte, el mal, fins ara creixent, dels jjoo, és el seu gegantisme, en tots els aspectes, i els mals que se’n deriven … bastant menys esports (potser rotatoris), mooolts menys esportistes (això condiciona molt l’organització), menys grandiositat de les instal·lacions (aprofitant les que hi han, però sovint serveix per fer les que no hi havia) … DESPOLITITZACIÓ a nivell d’estats/nacions-estat, és a dir, fora el NACIONALISME (potser esmentant sols la població de l’atleta), sense himnes/banderes (o l’himne olímpic, o peces musicals adients), etc., etc.
Per mi l’OLIMPISME és positiu, i sense idealitzar els seus orígens grecs (que déu li’n do de “competitius” entre polis), i té i pot tenir un paper en l’evolució de la humanitat, sublimant la competició en l’esport, realment esport, aplegant joves, o no tan joves, de moltes nacions (nacions naturals), llengües, cultures, fins i tot “confessions religioses” (no són “sant” de la meva devoció) … no m’estenc més.
[Permeteu-me un corol·lari (a tall d’opinió/recomanació): NO SIGUEM ADDICTES DEL “NO”. Moltes gràcies.]

Un tema, el que toquem avui, que té més trellat del que sembla. En el model espanyol és obligat vincular reinversions de la xucladora central de forma extraordinària. Ho és en tant que cal reequilibrar el sistema. I en això els jocs olímpics s’adapten al model d’esdeveniments-excusa com anell al dit. Són això mateix, una excusa. Ho explicava perfectament l’editorial d’ahir, quan per via ordinària es transvasen recursos i oportunitats de la perifèria al centre de forma artificial i disfuncional, cal tenir un mecanisme per sortir al pas, i fer una drecera. El problema és que aquesta drecera, no fa altra cosa que dissimular un funcionament regular d’un estat partidari i programàtic, que per definició contravé el marc constitucional i de drets de ciutadans d’unes regions vers unes altres pel seu tractament irregular. Una irregularitat que té totes les semblances possibles al fet colonial. I per simular el tracte vexatori, tornem a tenir de nou, “el peix al cove”. És a dir, ens han posat un cove. I en el cove o cabàs van junts el retorn català, i la idea que les inversions han de poder tapar el clam independentista. Deu ser això el que fa aconsellable retirar un perfil polític com Iceta, i canviar-lo per un altre més tècnic i executiu. I per sortir al pas de l’escomesa, tot de sobte trobem uns quants alcaldes que aprofiten l’avinentesa, per estirar del fil. Llàstima que el model, tal i com bé apunta l’editorial, està més eixut que les mamelles d’una vaca famolenca. El món post pandèmia es planteja reequilibris i inversions de forma més seriosa i ajustada. Sembla doncs que el cove que ens posen, té el cul foradat! Més foradat que els consells d’un Foment del Treball, que ara troba que han de tornar les seus de segons quines empreses. Tot sembla indicar, que determinats moviments massa de part, destaquen per la seva inconsistència.

¿Jocs ? Ni Olimpics ni de cap altre mena. No es pot jugar amb qui (Espanya i els seus seguidors per exemple) mai accepten cap tipus de regles.
¿Jocs amb qui (Espanya la que dona lliçons ) ho juga tot al seus interessos expoliant a qui calgui ?
Ja en tenim prou amb EL JOC DE TAULA que han preparat els espanyols y uns quants que des de Catalunya s’hi volen apuntar. Pendents de veure la partida d’aquest JOC. S’admeten apostes .

El comentari del Sr.Albert Miret ho ha dit molt clar.