04.02.2022 - 21:50
Uns Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu són una mala idea.
Són una mala idea perquè no miren al futur dels Pirineus, ni al futur de les vides que hi han de créixer i prosperar. Miren només d’escurar les darreres engrunes del passat. Les projeccions de canvi climàtic auguren que el lleure de neu s’hi anirà reduint tant com s’hi redueix la neu. Invertir en infrastructures, per a un sector que no pot créixer, és malbaratar els diners de tots els catalans invertint en el passat en comptes d’invertir en el futur.
Són una mala idea, també, perquè el model econòmic que promou, les feines que busca de mantenir o crear, ja sabem quines són: cambrers, xofers, treballadors d’hotel, monitors d’esquí i tota la indústria que es relaciona amb els serveis al turisme de masses. Aquesta Catalunya és també la del passat i ja sabem on duu: sobreexplotació del territori, salaris baixos i precarietat. De debò volem reproduir el model de la costa a la muntanya? Volem que la pitjor herència de Barcelona 92, la ciutat adotzenada per a turistes, s’enfili fins als cims del Pirineu? És aquest, el model econòmic que el govern de la Generalitat vol per a nosaltres i els nostres fills? Volen condemnar generacions de catalans a una vida que ningú no vol, o que només vol si no té més remei.
Un govern responsable hauria d’ajudar a construir un futur ric i ple, d’oportunitats, que s’adapti a les possibilitats del futur, no que quedi estancat en les escorrialles del passat, mentre els comissionistes i constructors de sempre s’omplen les butxaques durant una dècada i els altres s’empobreixen.
La història ens ensenya que els governants que entenen cap a on va el món poden fer que els seus països s’hi avancin i aprofitin les virtuts de la gent i del territori per a oferir prosperitat –i també justícia. Els països que són governats per qui només mira un benefici a curt termini, una explotació d’idees gastades o l’acontentament de grups d’interès i empresaris afins, cauen en pous de decadència dels quals costa molt sortir. És el cas de la Catalunya del projecte dels Jocs Olímpics d’Hivern, un projecte que ni s’ha pensat ni s’ha enfocat a millorar el país en cap sentit mínimament sostenible. Catalunya ho té tot per a esdevenir un lloc d’indústria puntera i feines de gran qualificació i els Pirineus són un entorn ideal per a promoure economia del coneixement.
Però tota aquesta discussió és pròpia d’un país independent. Hi ha un impediment previ a totes aquestes consideracions: són uns Jocs Olímpics espanyols. I això col·loca el debat econòmic i ecològic en el terreny del surrealisme. Ens hem begut l’enteniment? Aquesta no és una qüestió menor, ans al contrari: és central. Promoure aquests jocs amb Espanya és condemnar el país a la subordinació nacional, i no pas simbòlica. Alimenta l’espoliació econòmica del país en benefici de les elits espanyoles i el seu projecte polític, a costa de trinxar el territori i ofegar les oportunitats de la gent.
Contràriament al que afirmava la consellera Vilagrà ara fa uns dies, quan el president aragonès va deixar plantat el president Aragonès a Balaguer, una candidatura olímpica, uns Jocs Olímpics, són un projecte polític. De fet, són, sobretot, un projecte polític: copen programes electorals, marquen el debat públic, vertebren una legislatura o dues consecutives, determinen el llegat dels seus organitzadors, centren campanyes diplomàtiques i de projecció exterior de gran envergadura, tenen un poder transformador enorme. Però, sobretot, generen emocions compartides i forgen identitats: uns Jocs Olímpics són font inesgotable de nacionalisme banal i explícit de primer nivell. Que no recordem la ministra espanyola que, molt abans del procés, ja justificava endeutar Espanya fins a les celles per desplegar un AVE que havia de servir per a “cosir Espanya amb cables d’acer”?
Assisteixo atònita en aquest debat. Algú creu que Espanya no s’assegurarà, ara encara més que l’any 1992, que aquests Jocs no són el pal de paller de submissió dels catalans? Que no són, precisament, l’oportunitat que buscaven? Els Jocs serien, per fi, el plat de llenties que l’Espanya “fraternal” pot oferir a Catalunya sense deixar de conciliar amb la dreta espanyola. Ens hem passat deu anys, des del fracàs de l’estatut, repetint que Espanya no té cap projecte polític per a Catalunya. Cinc d’aquests últims anys, explicant que l’única cosa que ofereix Espanya a Catalunya és violència i presó. I ara, desorientats nosaltres fins al mareig, som a punt de brindar a l’estat el garrot que precisa per a donar un cop definitiu al conflicte durant la dècada vinent.
Som aquí, realment? Quatre anys després del Primer d’Octubre i amb un conflicte polític que ningú no nega, algun independentista creu que ara pertoca embarcar-nos amb uns Jocs Olímpics espanyols?
Assisteixo atònita al debat, però assisteixo igualment atònita als silencis dins dels partits que es diuen independentistes. Trobo especialment xocant no sentir cap veu dissident dins de Junts. Un grup important i influent de Junts ha vist en els Jocs una oportunitat per a recuperar un espai i un perfil propi desdibuixat de fa temps, com un acte reflex, però degradat, del que podia representar Convergència en el seu dia. Però a Junts hi ha, espero, un altre grup de gent que, amb el seu silenci, esquiva el conflicte o dissimula la seva incapacitat d’oferir alternatives. Tanmateix, estic segura que estic acompanyada en aquest estat d’estupor, sé que hi ha més gent que espera que es trenquin aquests silencis. Tot l’independentisme ha de dir un no clar a la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2030, no a uns Jocs Olímpics coorganitzats amb Javier Lambán, no a uns Jocs Olímpics auspiciats per Espanya.
