03.02.2022 - 21:50
Neu artificial i covid-19 a banda, els Jocs Olímpics d’Hivern de Pequín són polèmics per unes quantes raons.
Fet i fet, la competició no és sinó un potent símbol polític de les ambicions i l’autoritat de l’estat xinès. Organitzats justament un any després del centenari triomfalista del Partit Comunista Xinès (PCX), el secretari general, Xi Jinping, ha instrumentalitzat la competició per a mostrar al món el poder de la Xina i palesar que el país és a prop de complir el somni del rejoveniment nacional.
De cara endins, el Partit Comunista Xinès com utilitzarà els jocs per a impulsar aquest discurs, i com serà vista aquesta instrumentalització per la resta del món? Si els jocs acaben reeixint, que hi espera guanyar el partit?
Discursos contraposats dins la Xina i fora
A parer d’alguns especialistes, l’ascens de la Xina duu a un conflicte estratègic entre grans potències i esdevé una amenaça per a l’ordre liberal internacional.
Alguns altres, en canvi, consideren que és més aviat benigne, fins i tot adient per a un país amb quatre mil anys d’història que ha experimentat un progrés econòmic inaudit aquests darrers cinquanta anys.
Aquestes interpretacions antagòniques han suscitat un gran debat mesos abans dels jocs. Uns quants països occidentals s’han afegit al boicot diplomàtic nord-americà, impulsat arran de les escandaloses violacions dels drets humans de la minoria uigur i la salvatge repressió a la societat civil xinesa, particularment a Hong Kong.
Per si no fos prou, la reputació de la Xina ha empitjorat encara més arran del cas de la tennista Peng Shuai, que desaparegué temporalment després d’anunciar que havia estat víctima d’una agressió sexual per un alt mandatari del partit.
En l’àmbit nacional, tanmateix, els jocs olímpics es presenten com un esdeveniment que resultarà àmpliament beneficiós per al poble xinès: al cap i a la fi, la competició és una via perquè els atletes locals tastin la glòria olímpica, i també perquè el PCX demostri que és capaç d’organitzar un esdeveniment esportiu de categoria mundial. Aquest discurs subjacent, és clar, té la funció última de glorificar el règim i legitimar les institucions i pràctiques del PCX.
El paper central del partit en el “somni xinès”
Els mitjans de comunicació xinesos han contraatacat a les crítiques internacionals tot afirmant que els Estats Units són “ximples i mesquins” per haver criticat les polítiques restrictives de la Xina contra la covid-19. Alguns han arribat a assegurar que la delegació nord-americana ni tan sols hi havia estat convidada, als jocs olímpics.
A escala nacional, l’objectiu intern d’aquesta campanya és reafirmar la primacia del Partit Comunista, tot emfatitzant-ne el paper com a salvaguarda de la Xina i el poble xinès enfront dels agents estrangers que l’amenacen. Paral·lelament, l’esdeveniment és una gran oportunitat perquè Xi Jinping capgiri la retòrica global sobre la Xina i digui que els jocs són “intel·ligents i respectuosos amb el medi“.
Fins ara, l’anomenada “diplomàcia del llop guerrer” de la Xina ha perjudicat, més que no pas ajudat, els interessos a l’estranger. D’ací ve que Xi Jinping hagi implorat als membres del partit i als mitjans de comunicació xinesos que “tinguin un to adequat” per a promoure una imatge més “creïble, amable i respectable de la Xina.” És una petició que molts han hagut de complir a contracor. De fet, el president xinès ha de menester tant l’obediència com l’acceptació del PCX. Al cap i a la fi, el partit és el nexe per on passa tot allò que Xi Jinping desitja assolir, sobretot l’anomenat “somni xinès”.
Encara que el somni xinès s’ha comparat sovint amb el “somni americà”, seria un greu error afirmar que és un somni americà “amb característiques xineses”. El somni americà, per una banda, posa l’accent en les llibertats individuals, la mobilitat social i l’èxit material, fruit de l’esforç propi. En el somni xinès, per contra, el benestar nacional s’anteposa als desigs i consecucions individuals dels ciutadans. És per això que el PCX s’esforça a remarcar que el somni xinès solament es pot complir amb ell.
D’ací ve que el règim adopti una actitud d’autodefensa cada vegada que percep que algú n’amenaça el poder. Per exemple, quan alguns mitjans occidentals van parlar de la possibilitat que la covid-19 hagués estat creada en un laboratori xinès, el ministeri d’Afers Estrangers de la Xina contraatacà amb força, tot esbombant una teoria de la conspiració que afirmava que l’exèrcit nord-americà havia introduït el virus a Wuhan.
L’any passat, en el discurs sobre el centenari de la fundació del PCX, Xi Jinping recordà als membres del partit que la direcció del partit, capitanejada per ell mateix, és la base i l’essència del partit i del país, l’eix del qual depenen els interessos i el benestar del poble xinès.
Els jocs del poble?
La presentació dels Jocs Olímpics d’Hivern de Pequín al poble xinès és crucial per a aquest discurs internacional que Xi Jinping i el PCX volen forjar: necessiten, doncs, que el poble xinès s’adhereixi al somni xinès i el faci seu. Aquesta necessitat és evident en el llenguatge que Xi Jinping empra en les declaracions públiques, en què sol emprar una gran quantitat d’imatges per a instar el poble xinès a marxar, de bracet amb el partit, pel tortuós camí que els ha de dur cap a aquesta visió compartida del futur.
Mentre la Xina continua exercitant el seu múscul econòmic i enllustrant el seu estatus de gran potència amb esdeveniments d’alt nivell, com ara els jocs olímpics d’hivern, també prova de mostrar al món que el seu sistema de govern és superior al de la resta. Aquests jocs, per tant, acaben essent un aparador gegantí per al PCX, que exemplifica perfectament la mena d’eficàcia despòtica que els governs autoritaris poden atorgar a esdeveniments d’aquesta magnitud. Els jocs també li permetran de fer gala de l’èxit de l’estratègia xinesa de contenció pandèmica, per bé que les mesures imposades han implicat el tancament innecessari dels ciutadans a casa i el tracte discriminatori als africans que viuen al país.
Cada vegada que els espectadors aclamin els seus herois esportius en aquests jocs que ara comencen, doncs, també animaran el PCX, tant si els agrada com si no.
Yan Bennett és sots-directora del Paul and Marcia Wythes Center on Contemporary China, de la Universitat de Princeton, als Estats Units. John Garrick és catedràtic de dret a la Universitat Charles Darwin, a Austràlia. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
