Els Jocs d’Hivern: operació d’estat

“Els jocs són una ocasió per al retrobament entre Catalunya i la resta d’Espanya”: aquest és l’argument central que ja ni dissimulen les cares visibles del règim del 78. A hores d’ara, ningú honest no ho pot posar en dubte: els jocs són una operació d’estat per a avançar en el tancament del conflicte, tapar la repressió i espanyolitzar el Pirineu i la resta de Països Catalans.

En un context de descrèdit absolut de la monarquia i d’una deslegitimació cada vegada més important de les institucions espanyoles als Països Catalans i especialment al Principat, “l’operació Jocs Olímpics” esdevé clau per a soterrar el conflicte en clau interna i recuperar la imatge de l’estat espanyol en clau externa, molt afectada per la repressió a l’independentisme i els afers borbònics. Fins i tot, el president del COE reconeixia sense gens de vergonya: “L’èxit de la candidatura no vindrà ni de la neu ni del gel, sinó del respecte, el diàleg i la unitat.”

Quan parlem de jocs olímpics cal tenir molt clar que, més enllà de la façana dels “valors olímpics”, el COI és una empresa privada (Olympics Inc.) amb seu en un paradís fiscal, Suïssa. Una multinacional que s’enriqueix organitzant macroesdeveniments al servei del conglomerat d’interessos econòmics i geopolítics del gran capital.

La pastanaga dels jocs és la via pactada entre les elits per a retornar a l’autonomisme. L’obediència incondicional de l’ànima convergent als interessos dels lobbys i l’oligarquia barcelonina converteix JxCat en un cavall de Troia per a l’independentisme, amb el seguidisme decebedor, mediocre i còmplice d’ERC.

Que l’únic projecte del govern per al futur del Pirineu sigui continuar engreixant el monocultiu turístic és un factor que de segur que ha facilitat l’operació. El sector turístic és un monstre que necessita els diners públics per a sostenir-se i créixer. De fet, avui ja acapara pràcticament tota la inversió pública productiva al Pirineu i creix a la mateixa velocitat que la resta dels sectors s’ensorren per la manca de suport públic i les polítiques neoliberals.

Mentrestant, les grans empreses extractives, com ara Endesa, amb els consells d’administració plens d’ex-càrrecs públics, continuen obtenint beneficis milionaris al Pirineu, gràcies a la producció elèctrica de les centrals hidroelèctriques amb concessions públiques sovint caducades. És imprescindible de posar fi a les concessions caducades, nacionalitzar les centrals i revertir al territori el benefici que generen. No som pobres, ens empobreixen i ens volen fer creure que ho som per naturalesa. En un moment en què el sector energètic pren com més va més importància estratègica, per què recuperar aquest sector no és a l’agenda del govern? Hi ha manca de valentia? O, simplement ja els està bé el saqueig continuat?

Tornant al xantatge dels jocs, l’única manera de fer malbé la terra i l’economia d’algú amb l’especulació i el turisme és que hom es pensi que no té alternativa possible. Fer-nos creure que som un territori pobre, que depenem de la benevolència i la caritat d’altri és el pas previ. Fa poc el tinent d’alcalde de Barcelona ho resumia tot dient que necessitem els jocs olímpics “per solidaritat amb el territori, amb el Pirineu”. Això és donar-nos el peix per continuar negant-nos la canya.

Arribem al cap de carrer, i esdevé clar que implantar una alternativa socioeconòmica al Pirineu és avui una urgència, tan necessària com complicada. Per aconseguir-ho, cal articular una majoria social i política rupturista amb el status quo actual. Els trenta dies de festa dels jocs olímpics i les inversions milionàries consegüents impliquen allargar trenta anys més un model de submissió i saqueig al Pirineu. Impliquen un salt més en el procés d’esdevenir un parc temàtic, potser el definitiu.

Els jocs olímpics també són un paraigua mediàtic perfecte perquè el règim borbònic s’acarnissi amb l’independentisme i el moviment popular. Els únics garants de ruptura i canvi. No és futurologia, és el llegat del 92: impuls del procés de turistificació i gentrificació de Barcelona i repressió a l’independentisme amb 45 detinguts, 17 torturats i 18 empresonats.

Malgrat tot, cal ser optimista, l’oposició als jocs creix arreu del Pirineu al ritme que es recupera la dignitat i l’autoestima perdudes. El 15 de maig tenim una oportunitat per a fer l’estocada final a la candidatura olímpica i aprofitar l’impuls per liquidar un model esgotat que ens condemna. Per un Pirineu viu, som-hi!

Pau Lozano és portaveu de Stop JJOO