18.10.2023 - 21:40
Als creadors el món els entra a dins, els travessa com un fantasma, i torna a sortir-los cos enllà en forma d’escultures, d’escrits, de partitures o pintures que porten el sediment, el pòsit del seu entendre el món entranya endins. La suma d’individualitats dels artistes ens mostra la nostra societat i ens interpel·la perquè ens és mirall. És per aquest motiu que penso que la ficció que fan les nostres contemporànies ens ajuda a entendre qui som i quins temes ens remouen. Ara bé, sovint, la realitat acaba superant qualsevol invenció i, passa que a vegades, aquells retrats de mons futurs i distòpics ens resulten perillosament propers.
A Filmin hi ha una sèrie que es diu The Architect. La vaig veure fa uns dies. La ficció ens situa en una Noruega que encara ha d’arribar en la qual la classe mitjana ja no pot dir que viu; senzillament sobreviu. La protagonista, una llicenciada en arquitectura condemnada a encadenar feines de becària, es veu abocada a viure en una diminuta plaça d’aparcament d’un edifici cèntric en desús. Els preus del lloguer han pujat desorbitadament i els bancs ja no t’atenen personalment: has de parlar-hi per un intèrfon per suplicar que et concedeixin un crèdit. La societat d’aquesta ficció ha renunciat als habitatges amb finestres (el vidre és un material de luxe) i s’han de conformar a reduir el seu dret a l’habitatge als caus urbanístics que queden a les ciutats. L’ofec que pateixen és tal que hi ha personatges que es plantegen mutilar-se parts del cos amb l’objectiu de falsejar un accident i poder cobrar una indemnització que els permeti pagar els múltiples crèdits que els tenallen.
Malgrat que la sèrie es presenta com una invenció d’allò que pot arribar a passar en un futur, hi ha dades que ens porten a concloure que aquesta suposada distopia ja és aquí i fa temps que ens perfora silenciosament com un corc imperceptible. Un 14% de les persones sense llar a Anglaterra tenen feina a jornada completa. Gairebé 300.000 persones viuen al carrer al país anglosaxó. A Bristol, Manchester o Londres, els preus dels lloguers i les hipoteques han augmentat un 16%. Aquí, la situació no és millor. Barcelona bat el rècord històric dels preus de lloguer: 1.123 euros de mitjana. Tot plegat, mentre el Banc d’Espanya constata que els beneficis per a les empreses han crescut set vegades més que els salaris. Però el capitalisme salvatge continua romanitzant la nostra precarietat; i a nosaltres, ens cal poc més que un concepte cool escrit en anglès per a empassar-nos la gran farsa. Que no pots anar de vacances perquè amb prou feines pots pagar aliments per a subsistir? Sent-te afortunat!, ets protagonista de l’staycation. Per què fer turisme i desconnectar de l’asfíxia diària quan pots quedar-te dins la teva llar de rentadores acumulades, fent passejades amunt i avall pel passadís? Tens quaranta anys i has de compartir pis perquè no et pots permetre viure sol? Nano, mira-ho pel cantó positiu! Abraça els avantatges del coliving i del sharing economy. Has de rebuscar menjar als contenidors d’escombraries o a les portes de darrere dels supermercats? Ets un practicant del freeganisme: estàs a la moda, ets modern i molt ecològic.
I si amb tots aquests anglicismes no en tens prou per a convèncer-te que la teva vida podria ser pitjor, llegeix els consells dels economistes que tenen preparada per a tu una bona dosi de culpa, vestida d’infantilisme. Si les coses no et van bé és perquè tens la mà foradada, perquè no controles les teves finances personals i domèstiques; les “despeses formiga” t’estan enfonsant: aquell cafè que t’has permès aquest matí és un luxe. Per què vas al bar a malgastar si pots fer-te un cafè amb les restes del cafè d’ahir? Aquells mitjons que et vas comprar per internet i que no et calien: malament, malament, malament. Consumista! Per no parlar de les “despeses elefant”, aquelles que sobrepassen els cinquanta euros, i que sí, has d’aprendre a evitar. Aquestes no t’enfonsen, t’esclafen i la culpa és teva perquè vas a comprar al supermercat amb gana i omples el carretó amb foteses. No! La inflació no hi té res a veure, no t’equivoquis.
Fa anys, vaig entrevistar Ferran Busquets, director de la Fundació Arrels, dedicada a l’atenció de les persones sense llar a Barcelona. Durant la conversa, em va regalar una certesa que se’m va instal·lar al cervell i sovint em martelleja: “La major part de la societat és més a prop de viure al carrer que de tenir un iot.” Mentre continuem posant purpurina a aquest escàndol social, mentre continuem creient que si ens esforcem podrem arreglar l’ascensor social i tal vegada fer-nos milionaris, més a prop som de la distopia de la ficció noruega que pronostica que tots plegats acabarem deshumanitzats, endeutats fins al coll i devorant-nos els uns als altres en aquests perversos jocs de la fam que el capitalisme retransmetrà en directe a les noves plataformes digitals.
