01.12.2020 - 21:50
Les eleccions del 14-F –o de quan s’escaigui– es presenten com la fi d’un cicle i el començament d’un de nou, que en podem dir neoautonomista; després de totes les claudicacions de l’independentisme parlamentari, s’ha acabat la transició del 21-D i, amb la inhabilitació del president Torra, mansament acceptada al parlament i al carrer, l’estat surt guanyador de la lliça oberta l’1-O. Un començament de cicle que compta amb el consens tàcit dels partits que controlen la Generalitat –no sense contradiccions, per lluites internes de poder entre ERC i JxCat–, i que contribueix decisivament a l’estabilitat del govern espanyol. (N’hi ha que beneeixen l’operació traient cínicament de context aquell dictum de Joan Fuster que la política que no fem, ens la faran a nosaltres, si no fos que seria apropiat de dir que si no arrabasses el poder a l’enemic, t’aixafarà.)
El preu a pagar per l’obertura del cicle neoautonomista ja és damunt la taula: l’independentisme esdevé un tiquet electoral com qualsevol altre, en forma d’ideologia participativa dins el sistema constitucional espanyol –com els “socialistes”, els “liberals”, o els “conservadors”–, mentre relega a les calendes gregues la possibilitat de crear un poder nacional propi –la falsa dicotomia entre fer la independència o administrar el bé comú n’és la fal·làcia més notòria: si no tens poder propi, administraràs allò que et permeti qui disposa de poder. El diàleg amb el govern de l’estat representa la legitimació del nou cicle: l’actual vice-president de la Generalitat diu en un diari de la situació que “ens entenem millor amb el PSOE que amb el PSC” –una distinció que faria les delícies d’un escolàstic o d’un especialista en conxorxes matrimonials, però que amaga la por de rebel·lions internes als rengles republicans l’endemà del 14-F. Els presos que comencen a donar senyals de fatiga en públic són la penyora del diàleg: en aquest sentit, el govern de l’estat pot estudiar indults a la carta que l’independentisme de taula de diàleg, tot i reclamar una llei d’amnistia per no perdre la cara, estaria disposat a acceptar –”no ens oposarem de cap manera, diu el president en funcions, a qualsevol proposta que alleugereixi el dolor dels represaliats” (el diari en qüestió no hauria acceptat de parlar de presos polítics)–… si no fos que, mentrestant, s’estudia la modificació del delicte de sedició que, com ha assenyalat Albert Botran, és un caramel enverinat que permetria de reclamar l’extradició dels exiliats i fer més greu el delicte de desobediència. La compensació a caixa la posa el govern espanyol a canvi del vot als seus pressupostos –”ens donen 400 milions més per als Mossos i entrem al Consorci de la Zona Franca”, remarca un destacat de l’entrevista al vice-president en funcions de president– i es podrà temptejar l’enèsima “racionalització” del sistema autonòmic –l’escaramussa sobre la fiscalitat de Madrid és una maniobra a dues bandes, que al PSOE li serveix per a assetjar el PP i a ERC per desviar l’atenció sobre l’espoliació fiscal.
Tota l’operació muntada necessita, òbviament, la participació massiva de l’electorat independentista per sancionar el neoautonomisme i donar carta blanca als partits guanyadors per a fer pactes que avui neguen –resulta ociós advertir que totes les proclames d’incompatibilitat formen part de la propaganda: arribat el moment oportú per enfornar els tractes, noves aportacions de llevat inflaran el pastís de la “governabilitat” realment possible. Els uns diran que primer cal gestionar bé per poder arribar a la independència; les altres replicaran que cal treure el millor d’Espanya, però que abans caldrà resoldre el conflicte polític; en el fons, tot ho fien a la graciosa voluntat negociadora de l’estat, perquè cap d’ells no es proposa de restituir el poder que pertoca a la gent que el va imposar laboriosament al carrer i a les urnes al llarg d’una dècada de lluita incessant i insubornable.
L’endemà del 14-F, les combinacions per fer govern es mouran dintre de les coordenades neoautonomistes a dues bandes: entre ERC i Junts, amb el PSC de teloner, o entre ERC i PSC, amb Comuns de palafreners. (L’arribada de Vox no sorprendrà gaire els que s’ensumin d’on rebran els vots: d’aquella base que el PSC manté estabulada, que Cs manté engabiada, i que el PP manté extraviada; això, sí, els voxistes produiran molts escarafalls i generaran molts anticossos democratistes en tots aquells que abans d’ahir aplaudien el 155 amb les natges, com un que aspira a la presidència de la Generalitat mentre afirma, més lleuger que un haiku, que, si els independentistes assolien un 80% de vots, creu-t’ho, que primer de tot hi ha la llei… de l’embut.)
Si les combinacions comencen entre ERC i Junts, hi haurà ofertes d’integració de cara a la galeria a sectors aliens –CUP, comuns– que no les podran acceptar, cosa que decantarà la balança cap al PSC per garantir la “governabilitat” tant aquí com a Madrid; si les combinacions comencen entre ERC i PSC, ja tindrem la vaselina per fer tripartit amb comuns i obligar Junts per Catalunya a acceptar partides menors del cartipàs amb el risc de quedar-se a la intempèrie entre l’unionisme i el tripartit. En qualsevol de les dues combinacions, hi haurà molt de soroll sobre els fons europeus per deixar de costat, com hem dit, l’espoliació fiscal –”la Generalitat donarà la seva opinió abans que l’estat presenti el pla amb totes les propostes de fons a Europa”, afirmava el vice-president al diari esmentat com un seguidor espavilat d’allò que és realment possible. La crisi social es tancarà per dalt amb inversió pública més o menys allargassada, com de costum, en el temps, i sempre incomplerta, fins als nous pressupostos; i continuarà per baix amb el campi-qui-pugui, també usual, o amb el ja-te-les-compondràs-segons-et-vagi-a-la-fira: mani qui mani, la reestructuració de la misèria la podem tenir per garantida. Els nous equilibris de poder mantindran incòlumes les prebendes guanyades al llarg de tants anys de controlar institucions municipals, metropolitanes, nacionals, i etcètera, però caldrà atendre els desequilibris interns de cada partit, rellançar els negocis ajornats i resoldre delicades situacions personals dels que són dintre i dels que són fora –hi ha una indústria del repartiment de càrrecs amb una experiència de quaranta anys a l’esquena. L’horitzó de la independència, doncs, es farà cada cop més llunyà i més abstracte, més obscenament rebregat amb promeses vàcues i més reprimit, si cal, en nom del nou ordre neoautonomista, quan se’l vulgui fer aterrar. Per si en quedava cap dubte, s’estan cantant les absoltes del moviment independentista, després de perdre la batalla de l’assalt per sorpresa a la separació d’Espanya, quan la lluita dels CDR, la batalla d’Urquinaona i el fiasco del Tsunami van demostrar que el moviment no disposava de líders capaços de crear una direcció nacional, mentre els partits independentistes parlamentaris no estaven disposats a encarregar-se de cap mena de direcció. L’anunciada multiplicitat de candidatures per al 14-F tenyides d’irredemptisme en seran la manifestació més vistosa.
El nou ordre neoautonomista es presentarà amb una part més general i una altra de més específica. Pel que fa a la més general, i sota pretext de la “crisi sanitària” –un avatar més de la crisi general que arrosseguem des de fa gairebé cinquanta anys–, s’està covant una manera més alambinada d’entendre l’ordre, amb una combinació d’autoritarisme sobre el cos social i de corresponsabilització individual o grupal, com si fossin vasos comunicants, per bé que la realitat ha demostrat que els poders constituïts només saben proclamar estats més o menys pautats d’alarma mentre la població resta enclaustrada entre la constricció i la culpa, l’expansió entre toc de queda i toc de queda, o les expectatives d’una xerinola en bombolla. Els guanys logístics de l’experiència se’ls apropiarà el poder, com correspon, amb la benigna idea d’afinar el control 5.0 sobre la ciutadania. Com a corol·lari d’aquesta tendència del nou ordre general, els poders legislaran sobre drets fonamentals per discutir-ne la vigència i/o rebaixar-los, per disgregar i refer el mercat laboral, per continuar precaritzant la mà d’obra, i etcètera…
A la vegada que els catalans patim els efectes d’aquest nou ordre general –que tot sigui dit, i per variar, s’esdevé en forma de decantament d’un desordre previ monumental–, ens cau a sobre, sota el pretext del procés, la pedregada específica del nou ordre espanyol, que comporta el control i/o la pèrdua de facto de drets –com el de vaga o el de manifestació, mercès a la requalificació, amb premeditació, nocturnitat i traïdoria, del concepte de “violència” empresa pel poder judicial arran de les sentències del Suprem contra els dirigents de la Generalitat. I, no contents encara amb tanta repressió encoberta o dissimulada, els nostres poders autonòmics hi afegeixen una manera més específicament catalana de resoldre les tensions al carrer, com l’episodi del guàrdia urbà de Barcelona que va disparar contra un sense-sostre més aviat inofensiu o com el dels Mossos que van usar la pistola Taser contra una dona amb un atac d’angoixa. I tot aquest nou ordre tindrà un disseny de paperina: l’ordre general contindrà l’ordre espanyol i l’ordre espanyol contindrà l’ordre català. La política ens la faran els altres, però amb la nostra aplicada col·laboració: vet aquí l’estructura profunda del neoautonomisme.
En aquest estat de coses, una qüestió tan delicada com la llengua nacional, en procés accelerat de marginació social, pateix els efectes de la filosofia del nou ordre esmentada: la incúria institucional, rere el còmode expedient de la immersió, genera al seu torn la impotència del sistema pedagògic per fer front a la brutal pressió externa, i aquesta impotència irradia socialment la trista sensació que l’ús de la llengua pròpia sembla una rebequeria, un coqueteig, o, ras i curt, ganes de tocar els nassos al personal. I tot el que se’ns acut és fer recaure sobre el ciutadà individual poc menys que la missió d’esdevenir una mena de burot o inspector de la llengua per imposar una normalitat diguem que formalment tolerable. Ara bé: la qüestió no és que deixis de respirar, sinó que, envoltat de gasos sulfurosos, tant et sigui morir amb la boca tancada com oberta. La qüestió depassa de llarg la responsabilitat individual, perquè té a veure amb el prestigi de la llengua. L’editor Jaime Salinas explicava a un corresponsal seu que Gabriel Ferrater l’havia portat una vegada a veure Carles Riba: “La visita [tradueixo] per a mi va ser inoblidable, perquè al llarg d’una hora que vam passar junts vaig entendre l’aïllament, el secretisme [sic], la solitud a què estaven condemnats. Mantenint les distàncies, vaig sentir la meva pròpia desemparança. Ells, en aquella perillosa solitud, conservaven la seva llengua viva, mentre que jo, en el marasme de l’exili americà, havia perdut la meva.” El prestigi entre gent forana procedia de la resistència per dalt i per baix, des de les acadèmies clandestines als mercats municipals o el teatre independent. Superada l’etapa resistent, el prestigi havia de procedir de la difusió consensuada de la llengua en els termes acotats pels límits de la constitució espanyola. No cal dir que el cofoisme burocràtic autonomista ens va fer creure durant molt de temps que la immersió era la panacea d’aquella difusió consensuada, mentre es covaven resistències bastardes i ressentides, canviava l’estructura demogràfica, apareixien sistemes de comunicació global amb primacia estatal, i el mateix estat espanyol legislava sistemàticament en contra del català per evitar-ne l’ús social preeminent. Arribada l’etapa de la independència, només la consecució d’un poder propi podia donar prestigi a la llengua com a vehicle necessari de totes les administracions, socialment difosa en tots els àmbits, des de l’etiquetatge fins al doblatge cinematogràfic. El fiasco del 27-O ha arrossegat més parcel·les de la realitat que no creiem, entre altres, la de la llengua, companya inseparable de la independència. En conseqüència, tot allò que, en temps del Manifest dels 2300 i el Foro Babel, eren conspiracions semiclandestines, va esdevenir, amb Ciutadans, operació política, i, a hores d’ara, obstrucció descarada a escala social contra el català: vas a un Mercadona, la caixera et fa els comptes en castellà, tu en demanes la corroboració en català, ella te’ls confirma en català, i, sense solució de continuïtat, torna al castellà per donar-te el canvi. Aquesta és la tònica, més subtil encara que l’insult descarat del “no l’entenc”, perquè revela una disposició automàtica a passar a la llengua-que-tothom-entén.
A veure si, en l’entretant, el cicle neoautonomista no acaba de rematar el bou esquerp, amb aquella bona disposició per ampliar la base de la independència mentre es perden pel camí els independentistes.
