05.07.2016 - 05:01
Un Nobel controvertit
Jocelyn Bell és coneguda com la descobridora del primer senyal d’un púlsar, però també com una de les protagonistes d’un injust episodi en la història dels premis Nobel. El 1974, Antony Hewish, el seu tutor de tesi i el responsable de la construcció del telescopi en què col·laborava Bell, i Martin Ryle van rebre el Nobel de Física per «la seua recerca pionera en astrofísica». El comitè destacava de Ryle el desenvolupament de la tècnica de síntesi d’apertura i de Hewish, el paper decisiu en el descobriment dels púlsars. En aquell moment, van ser moltes les veus que van criticar el fet que Bell no veiera reconegut el seu paper en el descobriment. L’astrònoma sempre va restar importància a aquest fet. «No acostumaven a notar la presència d’estudiants», assegura Bell rient, davant una pregunta que segurament ha hagut de respondre centenars de vegades.
Jocelyn Bell ha rebut més tard nombroses condecoracions i distincions, però el Premi Nobel continua sent considerat per una gran part de l’acadèmia i de la societat com el màxim reconeixement per a un científic. Davant la pregunta de si realment no li hauria agradat rebre aquest guardó pel seu descobriment, l’astrònoma es para a pensar i respon: «És molta responsabilitat per a una persona tan jove gestionar aquesta situació. Així que possiblement haja estat millor així.»
El que sí que destaca l’astrònoma, i considera que és una qüestió que aquest tipus de premis haurà de tenir en compte cada vegada més, és com ha evolucionat la manera de fer recerca: «Fins fa poc, gairebé tots els premis han estat per a una, dues o potser tres persones, no més. Però cada vegada més, es fa investigació en grans grups.» Sense anar més lluny, l’article on es descriu l’observació de les ones gravitacionals, publicat en la revista Physical Review Letters, ha estat signat per més de 1.000 autors. No és l’article amb més signants d’aquesta revista. L’any passat, una publicació sobre el bosó de Higgs a càrrec dels científics participants en els experiments ATLAS i CMS del CERN comptava més de 5.000 autors. «Per tant, si vas a donar un premi, a qui del grup li’l dónes? Això ha esdevingut un problema tan gran que algunes societats científiques estan creant premis per a grups, que ho fa molt més fàcil», opina Bell.
Una dona en terra d’homes
Després de la publicació de l’article, els mitjans de comunicació de l’època es van bolcar amb el que consideraven el descobriment de l’any. Hi havia a més una qüestió que li atorgava especial rellevància: entre els signants hi havia una jove investigadora. Alguns anys després, el 1977, Jocelyn Bell explicava en un discurs en un simposi sobre astrofísica a Texas com va ser la seua experiència amb la premsa: «Els periodistes em van fer preguntes tan rellevants com si era més alta que la princesa Margarita i quants nuvis tenia en aquell moment.» Tot això acompanyat de fotografies de la científica en tots els posats imaginables: de peu, asseguda, analitzant registres, amb els braços alçats… «Has de semblar feliç, bonica, acabes de fer un descobriment!», recordava en aquella conferència que li deien.
Els inicis de Jocelyn Bell en ciència no van ser fàcils. Va estudiar física a la Universitat de Glasgow, on era l’única dona de la classe. Durant aquella etapa ha explicat en diverses ocasions que es va sentir una mica sola. No és estrany si tenim en compte que s’havia d’enfrontar a coses com la «tradició» de la universitat, que consistia que cada vegada que una dona entrava a la sala de conferència els estudiants, homes, picaven de peus, colpejaven els pupitres, xiulaven i intentaven fer el màxim de soroll desagradable. Això, però, no la va desanimar a continuar els seus estudis de doctorat a Cambridge per a convertir-se en astrònoma. Com ha canviat la situació de la dona en la ciència des d’aleshores? «A Gran Bretanya, s’ha millorat molt. Al començament, ho va fer molt lentament, però en els últims deu anys ha millorat molt més ràpidament perquè per rebre diners en investigació has de demostrar que hi ha paritat. Una vegada hi ha diners implicats, la gent s’ho pren seriosament», explica l’astrònoma, que així i tot reconeix que encara falta molt camí a recórrer. «De manera inconscient, encara tendim a pensar que els homes són millors», assegura. «Si has de prendre una decisió ràpida entre dos currículums, a qui escolliràs? Tothom, homes i dones, optaran per l’home.»
Una vegada va finalitzar el seu doctorat, Jocelyn Bell es va casar i va abandonar la primera línia de la investigació. Que una dona casada i amb fills treballara fora de casa estava mal vist en aquella època. Però mai no es va desconnectar de l’astronomia, i quan es va divorciar i el seu fill va créixer va decidir tornar a la recerca i crear el seu propi grup d’investigació. Tenir família continua sent un desavantatge per a les dones a l’hora de desenvolupar una carrera científica? «Encara són les dones les que s’encarreguen de cuidar dels fills menuts. La dona ha de donar a llum, però després d’això l’home se’n pot encarregar», opina Bell, que es mostra partidària de sistemes de baixes de paternitat i maternitat com les de Finlàndia, on es potencia que tant pares com mares agafen llargs períodes per cuidar dels seus bebès. «Al principi pensaren que si un jove investigador se n’anava tres mesos de baixa en tenir un fill seria un pitjor científic en tornar, però de fet s’han adonat que és al revés. I crec que és perquè, fins i tot mentre cuides un bebè, el teu cervell continua treballant, i si té més espai, el cervell pot ser més creatiu. Més flexibilitat, menys pressió, i esdevens un millor científic.»
Matèria d’estels
Jocelyn Bell col·lecciona poesia de temàtica astronòmica i espacial, i reconeix que el cel a la nit és un espectacle preciós. Però assegura que no són els científics els qui escriuen versos. Ella ha dedicat la seua carrera a observar el cel, de manera metòdica, científica, escodrinyant-ne els senyals i intentant desxifrar-ne els secrets. Més tard, durant la seua conferència al Campus de Burjassot, ens mostra, no obstant això, que els científics, o almenys ella, sí que tenen la capacitat d’observar el seu camp d’estudi amb una mirada que va més enllà de la ciència. I, com si volguera contradir-se a ella mateixa, finalitza la seua intervenció amb una reflexió que no per certa ens sembla menys poètica: «Si no fóra per ells no estaríem ací: som fills i filles dels estels.»
Llegiu l’article sencer a la web de Mètode.
Anna Mateu. Cap de redacció de la revista Mètode.
