10.01.2021 - 21:50
Pierre Cardin va morir fa pocs dies, a noranta-vuit anys. La premsa s’ha desfet en elogis al creador del prêt-à-porter, el primer dissenyador que fou portada de Time, el primer d’organitzar una desfilada a la plaça Roja de Moscou, al desert de Gobi i a la Gran Muralla de la Xina.
Digui què digui la premsa, a banda el vessant artístic del personatge, hi ha l’empresari multimilionari que va obrir cinc-centes fàbriques en cent deu països i es va fer immensament ric amb les llicències. Posseïa un imperi, amb palaus a Venècia i a la Costa Blava, una valuosa col·lecció d’art i la cadena de restaurants i hotels Maxim’s. Una de les seves afeccions era comprar cases. Així com hi ha gent que col·lecciona segells, ell col·leccionava cases. Les comprava, les restaurava i les deixava buides. Així és com va convertir el municipi provençal de la Còsta en una vila quasi-fantasma.
La Còsta (en francès, Lacoste), al departament de la Valclusa, és un poble amb molta història. Al castell hi va viure el Marquès de Sade al segle XVIII. De sempre, ha estat un pol d’atracció d’artistes i escriptors. Hi van passar els surrealistes, d’André Breton a René Char, i una munió d’artistes vinculats al teatre, la dansa, el cinema, l’escultura i la música.
Però l’any 2000 va arribar-hi el dissenyador Pierre Cardin per canviar el curs de la història. Va comprar el castell del Marquès de Sade i, en poc temps, va adquirir quaranta cases del poble, una dotzena de botigues i quaranta hectàrees de terreny de conreu. D’entrada va prometre que col·laboraria i faria coses per la vila, que volia convertir en un Sant Tropetz de la cultura. També va prometre als vilatans que hi faria un piano-bar, tres hotels, un dels quals de luxe, un cafè popular i un restaurant panoràmic, i que mantindria el forn de pa obert, com també les galeries i botigues.
La veritat és que van anar passant els anys i d’aquestes promeses, no en va complir cap ni una. Deixà la vila el poble en un estat semifantasmal. Restaurava les cases, però les mantenia buides, tancades i barrades. Els carrers de la Còsta són deserts, sense vida. Només organitzava festivals d’òpera elitistes al castell del Marquès de Sade per a satisfer la seva megalomania, amb els seus cercles selectes d’amistats.
El combat d’un escriptor per salvar la vida del seu poble
Però un bon dia l’escriptor Cyril Montana (París, 1969) va rebel·lar-se contra la situació. Un sol home pot adquirir per al seu ús i caprici personal gran part d’un poble i fer-hi allò que li doni la gana? I així fou com Cyril Montana i Thomas Bornot van optar per l’acció, tot rodant el documentari Cyril contre Goliath, una aventura d’anys que ha servit per a explorar el món de la impunitat en l’explotació immobiliària acaparadora dels multimilionaris, basant-se en el cas de la Còsta. És una producció totalment independent, de pressupost modest, que s’ha finançat amb micromecenatge i grans dosis de professionalitat i solidaritat.
El rodatge duu Cyril a parlar amb gent del poble que coneix de petit –ell es va educar en aquest ambient artístico-llibertari als anys setanta. També expressa dubtes a professionals del dret, del registre de la propietat, rics propietaris, filòsofs, inversors o activistes antiglobalització, com ara l’hindú Rajagopal PV, deixeble de Gandhi. A partir del microcosmos de la Còsta, Cyril descobreix i denuncia una injustícia flagrant que succeeix arreu del món.
“Perquè la violència, com li explica l’activista hindú, també és privar la gent de la seva terra, de cases, recursos, aigua… Ja ho va dir Gandhi fa cent anys: aquest model no té futur perquè es fonamenta en l’explotació. Hi ha milers de pobles com la Còsta al món. Hi arriben els rics i s’ho queden tot.”
La idea de fons no és atacar Pierre Cardin, sinó fer reaccionar la gent i maldar per sortir del forat negre en què viu la vila de la Costa. El documentari evoluciona a partir dels impulsos, les accions, les reflexions i els dubtes del protagonista, sovint acompanyat del seu fill, l’actor Gregoire Montana. Es podrien fer paral·lelismes amb Roger and me, de Michael Moore. De la mateixa manera que Moore volia parlar amb Roger Smith, president de la General Motors, per haver tancat la planta a Flynt, la seva ciutat, Cyril vol parlar amb Pierre Cardin per trobar una bona solució per a tots els veïns de la Còsta. Però, malgrat totes les gestions i algun moment fugaç de contacte personal, el dissenyador i els del seu entorn sempre aconsegueixen d’escapolir-se de les seves preguntes.
És com un viatge a la utopia. De fet, aquest era el títol inicial del film, en què Cyril, convertit en activista, abandona un temps la teoria i es decideix a aplicar el seu compromís en l’acció. Com combatre? Amb quines armes? Què és més efectiu? Com mobilitzar la gent? Per això, recorre a peu la ruta París – la Còste, allotjant-se en cases de gent molt diversa, exposant el problema a tothom. Per això fa preguntes i demana consell a experts i veïns. I s’adona que el combat tot just ha començat i que cal continuar endavant.
El film ens fa viure tres anys de lluita amb el protagonista que, de vegades amb una actitud ingènua, no exempta d’ironia i passió, de vegades de manera més inquisidora i reivindicativa, reflexiona sobre la injustícia de la legalitat, el poder absolut dels diners, la solidaritat entre la gent, la possibilitat d’actuar, de fer alguna cosa per aturar l’ultraliberalisme salvatge. També descobreix les altres lluites viscudes abans que ell arribés. De fet, els pagesos de la Còsta van blocar l’accés al Festival d’Òpera del Castell, en protesta pel projecte de Pierre Cardin d’instal·lar un camp de golf en les quaranta hectàrees que posseïa. I van aconseguir d’aturar-lo.
Al final del documentari les dades d’Oxfam (2020) ens informen que l’1% dels més rics del món posseeixen més de dues vegades la riquesa del 90% de la humanitat. A França, set milionaris posseeixen l’equivalent al que té el 30% de la població. Els rics viuen a costa dels nostres mitjans. El combat no ha fet sinó començar, llegim.
Pierre Cardin tenia uns ingressos aproximats de 80 milions d’euros el 2019, ocupava el lloc cent cinquanta de les fortunes franceses. Pertany a la classe dels ultrarics que acaparen i concentren cada any una mica més de riquesa.
Cyril contre Goliath és una metàfora del sistema capitalista globalitzat i de les possibilitats reals que té la gent de rebel·lar-se per mirar de canviar o millorar un sistema depredador. El capital privat compra el món a càrrec de la vida de la gent, del paisatge, de la cultura, dels recursos naturals, sense que ningú els pugui exigir, en compensació, cap compromís envers la comunitat.
Malgrat les restriccions de la pandèmia, el film es va estrenar a França el mes de setembre passat, a nombroses sales i centres culturals independents, originà debats i tingué un bon acolliment de públic i crítica. El mes de març vinent és que surti en format DVD. Si voleu, podeu veure’n el vídeo promocional.
Cyril Montana, nét de l’exili republicà
Conec aquest documentari i n’he seguit el procés de creació i producció de fa anys. El protagonista, l’escriptor Cyril Montana, és cosí segon meu. Cosí i amic. Fa anys que tenim contacte i no són poques les coincidències ideològiques, culturals i d’actitud vital que hem anat descobrint. També conec la Còsta que ell vol salvar de la depredació capitalista amb el seu activisme documental.
Les famílies dels exiliats republicans tenim parents per mig món. A casa meva es reparteixen per l’estat francès, Suïssa i la República Dominicana. En el fons, però, no deixen de ser relacions distants. Moltes pistes de familiars i amics es van perdre per sempre en el laberint de l’exili, però, de vegades, sorgeix l’imprevist, per atzar o per la voluntat humana, i alguns coincidim.
Entre Cyril i jo, hi ha la Còsta i la seva àvia Arlette. Quan ella ja vivia jubilada en una casa de la Còsta, va llegir a les pàgines de televisió d’un diari que aquella nit emetien un documentari sobre l’exili republicà. Ella s’hi va interessar. Era vídua d’un exiliat republicà català. Havia viscut tota la vida en l’ambient dels exiliats a França. Per a ella, la sorpresa va ser llegir que un dels autors del documentari era jo, que tenia el mateix cognom que el seu company Josep Montanyà, que, en naturalitzar-se francès va convertir-se en Montana.
Arlette em va localitzar i em va convidar a visitar-la a la Còsta. “De seguida vaig pensar que érem família”, em va dir, d’entrada. Jo ja ho sabia perquè molts d’aquells exiliats havien deixat enrere les primeres dones i els primers fills i filles. Molts tenim famílies dobles. Per a la primera generació, la dels fills de la guerra, allò va ser tràgic. Per a la segona, la dels néts, la nostra, les coses han estat més fàcils. Gràcies a Arlette, més tard vaig conèixer el meu cosí Cyril.
El marit d’Arlette, Pep, era germà del meu avi Lluís. No el vaig conèixer mai. Amb prou feines vaig conèixer el meu avi. A casa es parlava poc o gens dels qui no hi eren. En Pep, a la família, tenia fama d’aventurer, perquè de jove havia anat a fer de boxador a l’Equador. Durant la guerra de 1936-1939 arribà a ser capità de l’exèrcit republicà i, a l’exili francès, passà tota mena de penúries que es van afegir a les desgràcies de la Segona Guerra Mundial. Sebastià Gasch, en el llibre amb il·lustracions de Grau-Sala París, 1940 (Selecta, 1956), en fa un afectuós retrat, ocult sota el pseudònim de Josep Domènech. No eren anys de donar pistes a la dictadura.
Per a Gasch en Pep era un ésser d’excepció que a París, sota l’ocupació nazi, solia trucar a primera hora del matí a la porta de la seva cambra i entrava com una exhalació carregat de “Simenons” i paquets de Gauloises. Segons ell tenia el físic d’un galant jove del cinema americà del 1925. Duia sempre una gavardina que no es llevava ni per menjar. “Tenia la forma, el color i l’olor de totes les gavardines que usen tots els apàtrides i aventurers, tots els out-laws que hi ha escampats arreu d’Europa.”
“Ha respirat des de molt menut el perfum embriagador de l’aventura”, escrivia Gasch. I explicava que se n’havia anat de casa a setze anys, sense ni cinc, cap a l’Amèrica Central, on féu tots els oficis imaginables. “Des de l’any 1939 va conèixer a França tots els camps de concentració i totes les companyies de treballadors del país. El 1941 treballava al nord amb els alemanys. Havia fet tota la costa sota la metralla anglesa. Havia vingut dues vegades o tres a París, amb permís.”
Molts republicans, després dels camps de concentració, van haver de fer treballs forçats per als francesos o per als alemanys. A la capital en Pep venia a gastar-se els diners que havia guanyat i era generós amb els amics. Gasch, que a París passà gana i necessitats, recorda amb agraïment que en Pep el convidava a sopar, a fumar i al cinema. Una vegada la seva arribada va ser providencial. En Gasch feia dies que només podia menjar un rosegó de pa per sopar. “I fou amb ell que, a les quatre d’una tarda triomfal, a la Ville de Brest de la plaça de Rennes, tota inundada d’una llum groga i de sentors marineres, ens cruspírem tres plats curulls de tomàquets, de calamarsos, de crevettes, tot regat per dues ampolles d’un Beaujolais engrescador.”
Acabada la segona guerra, a París, Josep Montanyà treballà a la galeria Mirador, de la Place Vendôme, i després obrí una galeria d’art pròpia. M’explicava orgullosa Arlette a la Còsta que cada vegada que inaugurava una exposició enviava una invitació al ministre de Cultura, André Malraux, signada pel capità Montanyà. Malraux mai no va correspondre a la invitació. Devia recordar, confessava divertida Arlette, el dia que al front de l’Ebre, el capità Montanyà es va negar a facilitar morfina a André Malraux al·legant que les medecines eren per als ferits greus.
Josep es naturalitzà francès, passà a dir-se Montana, es casà amb Arlette, tingué un fill, Serge, que va morir quan el seu nét Cyril era ben petit. Arlette se’n va fer càrrec. Cyril visqué a la Còsta, anà a estudi i va fer amics. Cyril n’està molt orgullós, del seu avi, se sent hereu de la lluita dels republicans per un món millor i contra el feixisme i l’explotació. Aquesta herència, en part, podria ser un dels motors del seu activisme al documentari Cyril contra Goliath.
Els pares del meu cosí eren hippies del maig del 68. Lliures en coses i estrictes en unes altres. “Jo volia veure les pel·lícules d’Alain Delon, com tots els nens, i ells no me les deixaven veure”, se’m queixà un dia Cyril, circulant pel centre de París amb un cotxe descapotable. De les seves impressions a la vida n’ha escrit algunes novel·les, com ara Le Bonheur de refaire le monde, La Faute à Mick Jagger i Je nous trouve beaux. Ara continua la batalla amb aquest film documental.
Cyril: sense mai perdre el compromís dels rojos contra l’explotació, i, també, gaudint a fons de la vida, ja ets cada dia més a prop d’Alain Delon. Salut, mon cousin!
