12.04.2019 - 21:50
|
Actualització: 07.05.2019 - 13:26
Incest, lluites fratricides, conspiracions, venjances, assassinats, traïcions. La saga literària Cançó de gel i foc, de George R. R. Martin, ha atrapat tota una generació de lectors, i la seva versió en sèrie televisiva, Joc de trons, que la matinada de dilluns estrena l’última temporada, n’ha captivat unes quantes més. Però al marge dels dracs, éssers de malson i les profecies a mig complir, què és que ha enganxat tants milions d’espectadors i lectors? La resposta és fàcil: la història.
Com el mateix George R. R. Martin ha reconegut unes quantes vegades, la història que desencadena el conflicte a Cançó de gel i foc s’inspira en la Guerra de les Dues Roses, un conflicte que va marcar la fi de l’Edat Mitjana i l’inici del Renaixement a Anglaterra. Però va molt més enllà i beu de moltes fonts, tant de la tradició literària clàssica, renaixentista i fantàstica com de la història medieval i antiga. De fet, en la història de la literatura fantàstica, com diu Jordi Morera, de l’Institut d’Estudis Medievals de la Universitat Autònoma de Barcelona, Martin ‘s’hi ha creat un lloc propi, apartant-se dels camins ja oberts i obrint-ne de nous per als continuadors d’una tradició que ja podem definir, justament, com a martiniana.’ I quins són els referents literaris de Martin?
De Virgili a Tolkien passant per Shakespeare
Tot i ser mundialment conegut per Cançó de gel i foc, George R. R. Martin va començar i desenvolupar la carrera com a escriptor dedicant-se, sobretot, a la ciència-ficció. Gran apassionat de J. R. R. Tolkien, no li perdona la resurrecció de Gandalf: ‘Per a Martin, un dels grans moments com a lector de fantasia és que un personatge com Gandalf desaparegui només començar, i és per això que, quan reapareix, Martin ho veu com una decepció’, explica Morera. I potser també per aquest motiu no és fins que no llegeix Ted Williams que no s’aventura a escriure fantasia: ‘La fantasia té mala reputació per tenir molta fórmula i ritual. I vaig llegir El tron d’ossos de drac [de Ted Williams] i em vaig dir “Déu meu, es pot treballar amb aquest format”, i en Ted ho fa. És una de les meves sagues de fantasia preferides’, va dir Martin durant una signatura de llibres. Com va canviar Williams la manera de fer fantasia? Va donar-hi un toc més adult, seriós i, fins i tot, cruel.
Però l’origen de la literatura fantàstica, Morera ja el situa a les històries clàssiques. No és el viatge d’Ulisses un relat farcit d’elements màgics? No té la guerra de Troia elements que es podrien considerar ‘sobrenaturals’? És en l’Eneida de Virgili, on Martin troba inspiració per a una de les trames de la seva saga: ‘Eneida relata la història d’un supervivent, Eneas, que fuig del desastre i al cap d’un temps torna i crea un imperi, que és Roma. Hi ha qui hi veu un símil amb la història de Daenerys Targaryen a Cançó de gel i foc.’
Martin també s’inspira en elements dels Contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer, però aquest seria un dels pocs referents purament medievals, a banda dels kennings, una mena de metàfora de la poesia anglesa medieval, que fa servir per als títols dels llibres. Així, un ‘Festí de corbs’ o una ‘Tempesta d’espases’ podrien ser batalles sanguinàries, i un ‘Joc de trons’, una guerra civil.
En canvi, és de Shakespeare de qui més beu pel que fa a la literatura no-contemporània, ja que el dramaturg va escriure moltes obres ambientades en conflictes històrics anglesos de l’Edat Mitjana. ‘Obres com Enric V o Ricard III dramatitzen episodis de la Guerra de les Roses’, explica Morera. I aquesta no és l’única referència shakespeariana. Un element molt important que Martin incorpora a la saga són les profecies que, provant d’evitar-les, es compleixen. Això passa a Macbeth però també té una reminiscència clàssica a Èdip rei. I encara més, Shakespeare també serveix de model per a un dels personatges més icònics de la saga: Tyrion Lannister. Aquest referent és interessant perquè, com explica Morera, Martin s’inspira en la figura de Ricard III en dos vessants: pren de model el personatge de Shakespeare –que descriu com un home deforme– per a fer Tyrion Lannister i pren el personatge real de Ricard III per donar vida a Stannis Baratheon. El vessant literari i l’historiogràfic.
El Senyor dels Anells i Cançó de gel i foc, relació d’amor-odi
J. R. R. Tolkien va marcar un abans i un després indiscutible en el gènere fantàstic. La gran majoria d’autors després d’ell han agafat l’imaginari d’El senyor dels anells com a punt de partida i també la seva estructura maniquea d’herois, de malvats i de final –d’una manera o d’una altra– feliç. George R. R. Martin n’és un lector voraç, però, malgrat l’admiració que li té, vol fugir de l’arquetip tolkenià de fantasia.
Hi ha un canvi de to evident, que Morera exemplifica en un personatge: ‘Les mateixes virtuts que convertirien Eddard Stark en un heroi indiscutible de Tolkien són les que el porten a la mort amb Martin.’ Tolkien descriu el final d’un món màgic, marca on acaba la mitologia i on comença la nostra història, explica Morera. El to de Martin, però, és diferent: ‘Si hi trobem un to melancòlic, és perquè mai no hi ha victòries: allò que pot semblar una victòria és, si de cas, una victòria agredolça. No existeix el bé i no existeix el mal, són punts de vista.’ La crueltat, la mort de personatges que es creien protagonistes i la indefinició moral dels personatges allunyen l’univers Martin del de Tolkien.
Però Martin ens para una trampa: ‘Quan ens ha fet assumir que pot morir tothom, ens fa trampa i qui mor són personatges que cometen errors fatals o que es podia esperar que moririen. Els grans protagonistes –com Daenerys Targaryen, Jon Neu o Cersei Lannister– no moren’, explica Morera. ‘Va plantant petites llavors d’esperança’ perquè, com ha promès, vol donar a Cançó de gel i foc un final com a El senyor dels anells: agredolç.
Què té de real ‘Joc de trons’?
Si bé és evident que les fonts literàries han bastit bona part de l’estil narratiu i l’ambient de la saga, no són les úniques. L’esquelet de la història, les localitzacions, els conflictes i, fins i tot, els personatges s’inspiren en la història, com passa amb Ricard III en el cas de Tyrion Lannister i Stannis Baratheon. Khal Drogo i els dothraki de la sèrie són el reflex de Gengis Khan i els mongols, la geografia dels Set Regnes com una Gran Bretanya i Irlanda invertida, la conquesta dels Set Regnes d’Aegon Targaryen com la conquesta normanda… Són molts els paral·lelismes, alguns més evidents que uns altres:
—La Guerra de les Dues Roses. El fil narratiu de ‘Joc de trons’ explica la Guerra dels Cinc Reis que enfronta tres candidats diferents per la successió del Tron de Ferro. Durant el conflicte, a més, s’independitzen el Nord i les Illes de Ferro. Aquests fets s’inspiren en la Guerra de les Roses, entre 1455 i 1485, quan les cases Lancaster i York –de les quals prenen el nom els Lannister i Stark de ‘Joc de trons’– es van enfrontar pel tron del Regne d’Anglaterra. Totes dues famílies aspiraven a la corona reial per l’origen comú a la dinastia Plantagenet, que governava Anglaterra des de 1154. Els orígens del conflicte tenen l’arrel en la mort del rei Eduard III i la coronació del seu nét, Ricard II, un nen de deu anys, el 1377. Ni als Lancaster ni als York no els va satisfer la coronació i la seva impopularitat va fer que el seu cosí Enric Bolingbroke (Lancaster) el derroqués i es coronés com a Enric IV d’Anglaterra. A la seva mort, es va coronar el seu fill Enric V, però pocs anys després va morir, tot deixant la corona al seu fill Enric VI, de només nou mesos.
Enric VI es va casar amb Margarida d‘Anjou, d’origen francès, que va tenir una gran influència sobre el rei. Això va provocar l’enuig de molts nobles, que la consideraven ambiciosa i manipuladora, tal com Martin dibuixa Cersei Lannister. Margarida d’Anjou va intentar aconseguir el poder com a regent pels desequilibris mentals d’Enric VI, però va topar amb l’oposició dels York. Gràcies a la seva influència, va ser Ricard de York qui va aconseguir la regència quan el parlament li va atorgar el títol de ‘protector i defensor del regne’, igual com Eddard Stark al començament de la saga. L’oposició dels Lancaster a l’arribada de Ricard de York va ser el desencadenant de la guerra civil.
—Les Noces Roges. Ricard de York va aconseguir que es nomenés successor a la corona el seu fill Eduard IV, desheretant el fill d’Enric VI i Margarida d’Anjou, que també es deia Eduard, gràcies al suport del comte de Warwick, Ricard Neville, poderós i ric com Tywin Lannister. Tanmateix, Eduard IV va cometre un error polític que a ‘Joc de trons’ repeteix el jove Robb Stark: no complir un matrimoni de conveniència. Robb Stark pacta una aliança amb la casa Frey i es compromet a casar-se amb una Frey. Tanmateix, posteriorment, s’allita amb Jeyne Westerling i s’hi acaba casant per preservar l’honor de la jove, tot trencant el compromís amb els Frey. En el cas d’Eduard IV, va trencar el compromís entre el comte de Warwick i el rei francès Lluís XI perquè es casés o bé amb la seva filla Anna de França o amb la seva cunyada Bonna de Savoia. Per contra, Eduard IV es va casar en secret amb Elisabet Woodville i va enutjar el comte de Warwick, que li va girar l’esquena i es va aliar amb els Lancaster.
El matrimoni d’Eduard IV va acabar costant-li el tron, però no va patir una mort tan crua com la de Robb Stark a les Noces Roges. Temps després d’haver trencat el compromís, Stark intenta recuperar l’aliança amb els Frey concertant un matrimoni del seu oncle Edmure Tully amb Roslin Frey, una de les filles de Lord Walder Frey. Tanmateix, Frey havia confabulat amb Tywin Lannister i Roose Bolton i converteix el casament en una matança, menystenint les regles d’hospitalitat.
Sovint es diu que la realitat supera la ficció, però no sempre és així. Les Noces Roges s’inspiren en dos fets reals de la història medieval escocesa: el Sopar Negre i la Massacre de Glencoe. ‘En tots dos casos, van donar hospitalitat i quan els convidats es van confiar els van passar per l’espasa. Els motius també eren molt similars, traïcions sobtades que, a més, es van executar de manera molt crua i sorprenent’, explica Morera.
—El Mur, la Guàrdia de la Nit i els caminants blancs. Un dels elements més importants a ‘Joc de trons’ és l’immens mur de gel de 483km que va d’est a oest i divideix Ponent entre el nord, on hi ha territoris considerats salvatges i els temibles caminants blancs, i els Set Regnes. Al llarg dels segles, la Guàrdia de la Nit s’ha encarregat d’ampliar, mantenir i defensar el mur de les amenaces del nord, però durant els fets que narra George R. R. Martin a les novel·les, l’orde militar està molt debilitada i té seriosos problemes per a contenir l’avenç del Rei de la Nit.
Segons que ha explicat més d’una vegada Martin, la idea d’un mur de gel que separa els Set Regnes d’una amenaça desconeguda se li va ocórrer en una visita al Mur d‘Adrià, a Escòcia. Vora l’any 120, l’emperador romà Adrià va ordenar de construir un mur entre el fiord de Solway i l’estuari del riu Tyne per a defensar la província romana de Britana dels bel·licosos pictes. Aquest és el nom que els romans van donar a les poblacions autòctones del territori que ara és Escòcia. Els anomenaven així pel costum de pintar-se la pell, sovint de color blau.
‘Martin va intentar imaginar com seria la vida d’un dels soldats romans que vigilaven des del Mur d’Adrià. Anglaterra, en general, es veia com una cosa allunyada del món, que tenia el centre al Mediterrani. Imagineu-vos el nord del tot, on no hi ha civilització, no arriben els camins romans i només hi viuen salvatges‘, diu Morera.
—El foc valyri i la batalla d’Aigüesnegres. En el marc de la Guerra dels Cinc Reis, Stannis Baratheon ataca Port reial. Com a mà del rei Joffrey Baratheon, Tyrion Lannister s’ocupa de l’estratègia defensiva de la badia d’Aigüesnegres, per on entrava la flota d’Stannis Baratheon. Quan la batalla semblava perduda, Tyrion va llençar foc valyri des de la ciutat al riu i els vaixells es van veure atrapats entre un mur de foc i la desembocadura del riu, on una cadena també impregnada en foc valyri impedia l’escapada dels vaixells. Amb aquesta estratègia, Tyrion va aconseguir destruir la flota d’Stannis i guanyar la batalla.
El foc valyri, un líquid inflamable i altament volàtil que, fins i tot, pot cremar sobre l’aigua, troba la seva inspiració en el foc grec, una substància incendiària utilitzada com a arma de guerra per l’imperi Bizantí. L’ús d’aquest líquid que cremava en contacte amb l’aigua va ser recollit per nombroses cròniques de l’època, però no se n’ha conservat la composició exacta. Tanmateix, es pensa que portava benzina, sofre i, probablement, amoníac.
També s’inspira en un fet històric l’ús d’una cadena per a impedir l’escapada de la flota de vaixells. Com a mesura de defensa de Constantinoble dels atacs per mar, l’Imperi Bizantí va col·locar una cadena tensada de punta a punta del Corn d’Or.
Aquests són només alguns dels exemples més paradigmàtics dels referents històrics amb què Martin ha construït tot un món fantàstic. Tan fantàstic que, en realitat, és ben real. És una de les claus de l’èxit de Cançó de gel i foc, perquè, segons que explica Morera, si Martin ja juga d’entrada a fer creure al lector que allò serà una història d’herois i dolents diferents, també amaga el seu propi gènere: la fantasia. El fet màgic i increïble no apareix de manera evident en els primers capítols –ni llibres– de la saga, sinó que es va introduint a poc a poc, fins a un final que Morera vaticina ‘amb focs d’artifici.’ Així doncs, aquesta narració tan realista i crua, amb un ambient medieval brutalment creïble, farcit de pugnes pel poder, justes i cavallers d’armadura tacada de sang, fa enganxar el lector de novel·la de fantasia i el qui no li agrada tant el gènere perquè és gairebé una novel·la històrica en un món fictici. Perquè, en el fons, és la realitat amb un toc de pols màgica.
