Joc de fames

Deixeu-me dir d’entrada que no m’agrada aquest programa. Que sé que té tanta audiència i que per alguna cosa deu ser, però que a mi, què hi farem, no em diu res. No en faig apologia, de la meva posició, però; entenc que és qüestió de gustos i prou.

Si avui em surt a la palestra el concurs de bars i restaurants que fan a TV3, no és pas per ell, pel programa, per tant, sinó per l’extra que s’hi va colar: el petit estafador, tan satisfet de si mateix que brilla només de saber-se entrevistat.

Ja en deveu saber la història, ni que sigui vagament. Ha fet força enrenou. A Joc de cartes s’hi enfronten concursants que representen un local on fan menjar per tal de determinar, jo què sé, el millor restaurant vegà del Maresme, el millor local vora el riu Onyar, el millor especialista en plats combinats de Nou Barris. Les combinacions no deuen pas ser infinites, però déu n’hi doret. El cas és que l’altre dia s’hi va colar un penques. Que no era el xef de l’establiment que representava, que sembla que n’era relacions públiques o alguna cosa per l’estil, i que tan sols pretenia això que finalment ha aconseguit: cridar l’atenció, ser famós per uns dies, o setmanes, tant com duri. Que una mica més i intoxica un altre concursant que havia avisat que tenia una al·lèrgia però que mira, que el fals cuiner no ho va fer expressament i que després ha demanat perdó.

Tot per l’espectacle.

El programa en qüestió no emet en directe, així que en realitat també va jugar al xou de la mentida: “Ens has enganyat i tu no ets cuiner”, contraposició de plans, dramàtica música de fons, èxit d’audiència, coses que passen. Hi ha qui diu que a això joguinegen, en realitat.

Després, el petit estafador (o, més exactament, l’executor de l’enganyifa, perquè no l’ha feta pas sol, la cosa, sinó en connivència) va tenir una mena d’allargassament del minut de glòria televisiu entrant en algun altre programa en qualitat de complagut entrevistat, i ja està, passem a una altra cosa. O potser no, potser el faran comentarista de concursos o de tertúlies o jocós analista internacional. Ja ho veurà qui ho vulgui veure.

Al capdavall, el personatge en qüestió no és sinó un exigu producte de la borumballa que ens fabrica el món. “Vaig donar el millor de mi”, explicava, exultant de satisfacció, i es declarava “protagonista indiscutible” del xou perquè, al capdavall, la gent no recordarà “qui ha guanyat, que si us ho pregunto potser ni ho sabreu: us recordareu de mi”.

I tenia raó.

D’això es tracta, ben mirat. Aquesta és la qüestió. No pas els mèrits, sinó la fama. Com en una petita mostra de les aspiracions que es propaguen. Que no és pas invenció d’ara, certament, i que igual com hi ha gent agosarada i gent poregosa, gent pencaire i gent barruda, gent divertida i gent sòmines i gent etcètera, deuen haver existit sempre, els bufons, oportunistes o grimpaires de la fotesa. No és d’ara ni d’abans-d’ahir, per tant, la figura del personatge que arriba a la cort i que amb quatre gràcies s’hi fa un lloc, perquè és que a la cort no s’hi demana més habilitat que aquesta, al capdavall, saber-se col·locar bé per encaixar a la moda del trivial joc de miralls: sempre han tingut bec les oques.

Per poc que esgratinyem la memòria hi trobarem referents literaris: hi ha més coses, a Les il·lusions perdudes de Balzac, certament, però també el personatge sense especial competència ni capacitat coneguda que troba l’ecosistema propici per a la seva petita enfilamenta social. Ha estat la primera referència que m’ha vingut al cap. Potser perquè hi descriu el paper que a començament del segle XIX ja desenvolupen els incipients mitjans de comunicació de masses en el joc efímer de la fama. Només hi faltava, a l’equació, el desplegament de l’anomenada societat de consum, exaltada d’hedonisme buit i vàters d’or, marques que es diuen de luxe (perquè són cares i perquè es diuen de luxe), simple exhibició, el mitjà és el missatge, i l’estatus, l’aparença.

I és això, suposo, sobretot, aquesta desmesurada ampliació del fenomen que el context propicia: que ja no som allò que fem sinó allò que aparentem. O menys encara: que som tan sols perquè som vistos. Que no compta res més que el mer esdevenir famós. Que el què és això: esdevenir famós. Famós. Que no hi ha res més. Res més. Famós perquè sí: per res. Un retrat galdós de l’època que vivim. Una icona efímera que se sustenta sobre res. Un producte d’aquest res.