Joaquim Segalés: “És molt difícil que la verola del simi esdevingui endèmica”

El Ministeri de Sanitat espanyol va informar ahir de quaranta positius de la verola del simi. Això converteix l’estat espanyol en l’estat del món amb més casos confirmats d’aquesta malaltia, una dada que pot semblar alarmant. Joaquim Segalés, investigador del Centre de Recerca en Sanitat Animal (CRESA-IRTA) i catedràtic de la UAB, posa una mica de calma als fets. Sí que considera que és una situació excepcional i que cal invertir tots els esforços a investigar l’origen d’aquest brot que es transmet a escala comunitària. Però alhora explica de manera didàctica com es transmet el virus i per què és difícil que esdevingui endèmic.

—Hem creat una alarma excessiva amb el brot de la verola del simi?
—És difícil de dir si hi ha un excés d’alarma social o no, perquè quan hi ha crisis sanitàries, si et quedes curt, malament; i si vas llarg, també. És una posició sempre difícil de calibrar. Però no ens havia passat mai, i d’aquí neix l’alarma, que almenys en dos continents diferents de l’africà –Europa i Amèrica– hi hagués casos de persones amb simptomatologia clínica. Durant el mes de maig, a Portugal, l’estat espanyol i el Regne Unit s’han diagnosticat un nombre de casos més elevat del normal. Que hi hagi casos esporàdics i que siguin importats entra dins la normalitat d’una malaltia endèmica en unes zones de l’Àfrica i que ocasionalment pot arribar a altres zones del món. Però que hi hagi tants casos no és normal.

—Quina hipòtesi hi ha sobre com pot haver arribat el virus?
—No hi ha una mostra clara d’importació de la infecció, sinó que sembla que hi ha transmissió comunitària. I això preocupa i genera alarma, és clar. Però la hipòtesi més versemblant és la importació, és a dir, persones que han viatjat a l’Àfrica, sobretot a la zona de l’Àfrica central o occidental, que allà s’han infectat però no n’han mostrat símptomes fins que no han tornat, i a partir d’aquí hi ha hagut transmissió comunitària a altres persones. De fet, el més fàcil, sempre, és que hi hagi una transmissió en l’àmbit familiar i sanitari. Però continuem sense saber-ne l’origen. Us en posaré un exemple.

—Digueu.
—L’any 2003, va haver-hi un brot de verola del mico als EUA. Tot va començar perquè hi va haver una importació d’unes rates que venien de Ghana, les quals havien tingut contacte amb gossets de les praderies, aquests gossets també es van infectar i un d’ells va mossegar un nen. A partir d’aquí, va començar el brot de transmissió zoonòtica. Un cúmul de circumstàncies.

—Complicat, doncs, anar fins a l’origen.
—És com buscar una agulla en un paller, no ens enganyem. Però necessitem anar molt més lluny en les investigacions epidemiològiques. Al Regne Unit, el primer cas havia estat clarament a Nigèria, però els altres sis, no; i aparentment no tenen relació amb aquest primer. La qüestió és esbrinar quines altres raons epidemiològiques hi pot haver: han tingut contacte amb animals salvatges procedents de l’Àfrica? O animals que hagin estat en contacte amb altres animals que vinguin de l’Àfrica? Sembla que sigui molt rebuscat, però és el que hem de fer, perquè si no en sabem l’origen, no tenim una manera gaire factible de controlar-ho i fer que no apareguin més casos.

—Quin és el reservori d’aquest virus?
—Bàsicament, rates, ratolins, esquirols i altres animals salvatges. Com a mínim, els rosegadors i algunes espècies de simis, que són susceptibles d’infectar i causar una malaltia que, de fet, és força similar a la que veiem en les persones. No diré que els simis i les persones siguem un hoste definitiu, però som els qui emmalaltim amb aquest virus. En canvi, aquests rosegadors, des d’un punt de vista clínic, no desenvolupen malaltia.

—I com es contagia?
—Bàsicament, el contagi és per proximitat, però no és de transmissió sexual, tal com s’ha dit. Si algú té relacions amb una persona infectada, lògicament, hi ha una proximitat molt marcada. Però el virus pot entrar per la saliva i per cutícules respiratòries, i també per ferides de la pell i per les mocoses. Bàsicament, necessites una càrrega vírica important i que hi hagi una proximitat. Sabem que no és fàcil de transmetre, aquest virus. Però si es donen les condicions d’exposició amb una proximitat i una càrrega vírica rellevant, aleshores sí.

—Ara que ha fet el salt a Europa i és el brot més gran d’ençà del 2003, quan va arribar als EUA, pot esdevenir endèmica?
—Jo penso que és molt difícil que la verola del simi esdevingui endèmica en els nostres països. Perquè una malaltia passi a ser endèmica i es pugui mantenir, necessita reservoris. Si no en té, és difícil que es mantingui només amb el contacte entre persones.

—Però també tenim rates i rosegadors.
—Sí, una altra cosa és que hi hagi una transmissió entre rosegadors i que poguessin mantenir-la, i que d’alguna manera ens servissin com a reservori. Però ara mateix és anar molt enllà i és especulació. Ara mateix és molt complicat.

—Quin tractament té?
—No té cap tractament concret. L’únic tractament que es pot fer és amb antivirals, però no n’hi ha cap de concret per a la verola del simi. Són antivirals registrats per a tractaments contra els poxvirus, i el virus de la verola ho és. I com a prevenció, se sap que la vacuna de la verola que ens van posar als qui ja tenim una edat dóna una immunitat prou important contra la verola del simi. Es parla d’una protecció del 80% al 85%, que és altíssima. Per tant, sí, les persones que han estat vacunades contra la verola humana és molt fàcil que, si s’infecten del virus de la verola del simi, no desenvolupin malaltia o que sigui molt lleu. Cal dir que la major part de casos que es detecten a Europa són relativament benignes. No requereixen hospitalització.

—Fins a quin any es va administrar el vaccí contra la verola?
—S’administrava a nens fins al 1980, quan es va donar per erradicada.

—La fi d’aquesta campanya de vaccinació i la consegüent caiguda de la immunitat de ramat és la raó principal en l’increment de casos d’aquesta malaltia a l’Àfrica?
—És clar, a l’Àfrica, els últims vint anys, hi ha hagut més casos que en els últims quaranta anys. Segurament tenim molta gent que ja no ha estat vacunada de la verola humana, i, per tant, és més susceptible. A l’Àfrica, per altra banda, hi ha situacions de molt mala nutrició, percentatges molt elevats de gent amb sida, problemes d’immunosupressió… I una altra qüestió. Cada vegada ho sabem diagnosticar més, i allò que potser abans passava desapercebut ara ho diagnostiquem i es reporta. Veurem com evoluciona i si això queda en uns pocs casos o n’hi ha més. Tampoc no ens enganyem. Ara que hi ha l’alerta, la possibilitat que es diagnostiqui molt més les pròximes setmanes és elevadíssima.

—Hi ha un altre virus que pensava que ens arribaria abans, que és el de la Pesta Porcina Africana (PPA). Ens hem de preocupar?
—Sí, molt. De fet, el sector porcí i la indústria porcina estan extremadament preocupats. Ha afectat països com Polònia, Rússia, Romania i d’altres més occidentals, com Alemanya, on hi ha hagut casos en granges petites de l’est del país. També hi va haver casos a Bèlgica, on es van poder erradicar; a la República Txeca també van poder-la controlar; als països bàltics continua circulant; i fa dos mesos, van trobar el primer cas positiu a Itàlia.

—El precedent d’Itàlia no és mai gaire esperançador…
—A la zona de Gènova, i no se sap com va arribar-hi el virus. S’especula que probablement hi ha arribat importat en algun contenidor de la Xina. Perquè la seqüència d’aquest virus s’assembla molt a les seqüències que circulen pel sud-est asiàtic. I el més curiós d’això és que es va detectar a prop de Gènova, i ara fa un parell de setmanes, es van detectar casos en senglars a tocar de Roma. Fixem-nos que aquí també tenim senglars a tocar de la ciutat. Doncs ja us podeu imaginar la por que genera que aquest virus arribi a una granja comercial, perquè seria un desastre de la producció animal del país. De moment, tothom encreua els dits i aplica les mesures de bioseguretat externa perquè no entrin agents patògens a les granges. Però al final la qüestió ja no és si entrarà o no, sinó quan.

—Per deixar-ho clar. La PPA no afecta els humans, oi?
—No, podem estar tranquils perquè no és una zoonosi.