Joaquim Molas i les avantguardes, però quines avantguardes?

Una exposició dedicada al catedràtic de literatura catalana Joaquim Molas ens n’acosta la figura, vinculant-la amb l’estudi de les avantguardes. L’exposició, ‘Enemic de gàbies. Joaquim Molas i les avantguardes’, es va inaugurar a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, institució que allotja l’arxiu de l’estudiós. Ara, fins el 27 d’agost, també es pot veure al Palau Robert de Barcelona. Joaquim Molas va ser un home polèmic, perquè va marcar el cànon de la literatura catalana durant la segona meitat del segle XX, des de l’acadèmia (primer, als anys setanta, a la Universitat Autònoma i després, als anys vuitanta, a la Universitat de Barcelona) i mitjançant les antologies i col·leccions que va dirigir amb Josep Maria Castellet a Edicions 62. Darrere seu deixa una gran tasca, però també grans oblidats, que generacions posteriors han reivindicat i recuperat per a la història de la literatura catalana del nostre país.

Per tot això, cal mirar-se amb cura el discurs que proposa aquesta exposició. Quin Molas ens ensenya? Comissariada per Enric Bou i Jordi Cerdà, la mostra defensa la tesi que Molas va ser un home amatent amb la literatura del seu temps, que reivindicà les avantguardes literàries d’abans de la guerra i les enllaçà amb les que començaven a sorgir a la dècada dels setanta del segle XX, per molt minoritàries que fossin.

La primera part de l’exposició mostra que Joaquim Molas va anar conformant la seva cultura literària: a l’adolescència a casa va tenir el primer contacte amb les avantguardes, amb publicacions d’abans de la guerra com ara l’Amic de les Arts, l’Instant, D’Ací d’Allà i Poemes & Cal·ligrames, de J.M. Junoy. També amb les troballes de segona mà que feia al mercat de Sant Antoni, quan hi acompanyava el seu pare cada diumenge al matí.

En l’àmbit universitari, Molas es va formar amb dos erudits de la literatura catalana medieval: Martí de Riquer i Jordi Rubió i Balaguer. L’exposició defensa que la percepció de la història de la literatura li va canviar arran d’una estada de dos anys a Liverpool (1959-1961), on va fer un lectorat. És on va decidir d’abandonar els estudis de literatura medieval per dedicar-se a la literatura moderna i contemporània. Enric Bou explica: ‘Allà va descobrir nous mètodes d’aproximació al món de l’art, va llegir crítics literaris de l’època i va aprendre a valorar el Modern Style, fet que li va donar una perspectiva diferent, revalorada, del moviment modernista català, en un moment, als anys seixanta, en què no era un moviment valorat, més aviat feia nosa. Quan Molas va tornar a Catalunya va ser determinant a l’hora de retornar-li el valor artístic que tenia, amb els seus articles i estudis.’

L’exposició també ajuda a entendre el contacte de Molas amb personatges cabdals de les avantguardes, com ara J. V. Foix, que –diuen els comissaris– va ajudar Molas a sistematitzar el coneixement de les avantguardes catalanes d’abans de la guerra. Enric Bou recorda que en aquells anys seixanta, el món literari es dividia entre els ‘retòrics’ (seguidors de Carles Riba) i els ‘terroristes’ (seguidors de Foix). Tot i la presència de Foix en la conformació del pensament de Molas, quan demanem a Enric Bou si Molas era del grup dels ‘terroristes’, ho nega: ‘Molas no era exactament ni dels uns ni dels altres. Utilitzo aquesta divisió perquè Molas mateix la utilitzava, simplificant i adaptant una idea d’un crític francès, Jean Paulhan, a Les Fleurs de Tarbes ou la terreur dans les lettres (1941). Ell, en l’erm de la postguerra, anava a les tertúlies de Foix i de Riba. I, com a persona eclèctica, va aprendre de tots dos. A l’Obra crítica i a Fragments de memòria té més opinions crítiques –retrets– sobre Riba que no sobre Foix. I a l’arxiu té moltes missives i dedicatòries de Foix.  Però en un moment en què Riba no era “moda” –el 1965– va pressionar Edicions 62 perquè li dediquessin unes Obres Completes.’

Sembla clar el paper de Molas en la recuperació del valor del Modernisme i les avantguardes d’abans de la guerra. En canvi, queda més forçat el paper que li és atorgat sobre la dècada dels setanta, en relació amb la seva influència en les noves avantguardes de les generacions més joves. Els comissaris defensen que va tenir influència en personatges com ara l’editor Jaume Vallcorba i el poeta i escriptor Vicenç Altaió.

Enric Bou matisa: ‘Cal entendre que aquesta exposició és sobre un crític i professor, sobre una part de la seva “col·lecció” (biblioteca i arxiu) relacionada amb les avantguardes. Per tant, és una visió volgudament parcial de la intervenció de Molas en l’estudi de la literatura catalana del segle XX. Exposem materials dels anys setanta sobre els quals no va escriure mai ni una ratlla, però que demostren que tenia curiositat pel que passava al seu voltant. No estava, com tants altres, refugiat a la torre d’ivori envoltat de papirs.’ I afegeix: ‘No diem que tingués una “influència determinant” sinó que va “observar” amb curiositat i interès què passava al seu voltant. Era amic de molts escriptors relativament joves (Baltasar Porcel, Montserrat Roig, Terenci Moix, etc.). Un dels qui li van demanar que escrivís el pròleg a les Obres Completes va ser Guillem Viladot. L’exposició és el reflex d’una biblioteca i un arxiu a propòsit d’un dels dos temes que van interessar Molas tota la seva vida. L’altre seria Verdaguer i el segle XIX.’

Però Jordi Cerdà, també comissari de la mostra, és molt més radical a l’hora de col·locar Molas en un lloc més preeminent, entre els joves avantguardistes de la dècada dels setanta: ‘El 1970 l’avantguarda guanya el carrer. Se socialitza com no ho havia fet mai abans. I Molas és una peça important d’aquesta socialització. Molas introdueix les cultures populars en els estudis de filologia. És l’època que entre els estudiants de filologia de l’Autònoma funden la revista Tarot de Quinze i es relaciona amb els estudiants que la fan. Molas porta Foix a l’Autònoma. Són les primeres generacions d’estudiants que va tenir. A l’arxiu, es conserva material underground que d’entrada no associaries mai amb Molas, però que ell mostrava a les classes. Molas va trencar el relat rígid i elitista de la literatura.’ L’exposició també conté cartes que Vicenç Altaió va enviar a Joaquim Molas, comentant-li entusiasmat descobertes culturals.

Però quan preguntem a Vicenç Altaió si en la revolta poètica de la dècada del setanta, en aquesta nova avantguarda de final del segle XX, Molas hi va ser determinant, és taxatiu: ‘A la nostra universitat, la dels primers setanta, en plena revolta política, vam provocar una revolta poètica. Vam prendre per models Foix i Brossa, vam reivindicar Vinyoli i Palau i Fabre. Com podeu veure, lluny del seu model del realisme, però tots canviàvem, fins i tot l’acadèmia. Ell s’ho mirava mofeta amb la cigarreta penjada.’

Sobre això, Bou deixa clar: ‘Molas no va tenir cap influència en aquella generació. Amb alguns, per exemple en Vallcorba Plana, fins que hi va haver un distanciament a causa de l’edició de J. V. Foix van col·laborar. Vallcorba va dissenyar el projecte de la revista els Marges (títol que ve d’un llibre de Carles Riba). És cert que els observava mofeta i divertit. A la conversa que vam fer al desembre a la Biblioteca Balaguer, Altaió va reconèixer que alguna cosa sobre avantguardes havia après a les classes del Molas.’

Però què en diu Altaió de tot plegat? Doncs, ho veu diferent. Comença elogiant l’exposició: ‘Vaig quedar parat per la profunditat de l’estudi i recerca documental que van fer de l’arxiu de Joaquim Molas i que hagin reflectit dues tipologies d’alumnes que va tenir Molas a la facultat de filologia de l’Autònoma. Uns eren els estudiosos i acadèmics, com Montserrat Comas, actual directora de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Molas s’hi va relacionar molt, amb aquests alumnes, per donar continuïtat a les seves tesis. Són els anomenats popularment ‘moletes’. Aquests alumnes es preparaven per ocupar els llocs de l’acadèmia, del professorat, de les biblioteques… en la construcció del nou país que sorgia. L’altre grup d’estudiants érem d’una altra mena, fèiem la revolta estètica i cultural. I quina relació real tenia Molas amb nosaltres i les nostres iniciatives? Cap.’

‘Ara, Molas ens deixava triar. Ell volia que estudiéssim Carles Riba, però també ens ensenyava Foix. Ell ensenyava sempre allò de les tres generacions: en cada època hi ha una generació hegemònica, la generació anterior és la que entra en decadència i per sota neix una nova generació, que és l’emergent, i aquesta de baix s’acaba instal·lant al mig. Doncs, segons aquest criteri, ell als anys setanta era la generació hegemònica, la que va marcar el cànon literari i universal. I ajudava sobretot els narradors: Terenci Moix, Pere Gimferrer… La seva generació havia posat Riba i Pere IV en la centralitat del discurs. Per època, segurament li tocava de fer allò. Nosaltres, que érem la generació emergent, vam fer la revolta poètica cercant de referents Foix i Brossa i, també, dos més que no havien tingut gens d’importància en el cànon de Molas, que els tenia al marge: Vinyoli i Palau i Fabre.’

Continua Altaió: ‘A Palau li vam publicar per primera vegada els Poemes de l’alquimista a la col·lecció “Cristalls” i també vam publicar Vinyoli. I en aquesta col·lecció vam renovar el panorama literari, també en l’àmbit de la narrativa, amb la incorporació de Jordi Coca, Maria Antònia Oliver i d’altres.’ Nosaltres fèiem una revolta, fórem protagonistes d’allò que després se’n va dir ‘postmodernitat’. Trencàrem el mètode cronològic, que ja no es basava en una linealitat temporal, sinó que introduírem els plurisistemes. Des d’aquesta perspectiva, Foix, tot i tenir noranta anys, ens podia aparèixer com un dels més joves i Vinyoli, el més viu en l’experiència de la vida. Ens vam allunyar del realisme més ortodox, perquè nosaltres érem uns heterodoxos.’

Dit això, Altaió trenca una llança (enverinada) en favor de Molas: ‘Ell feia molta ironia sobre allò que nosaltres fèiem, però era obert i els seus renys ens van ajudar a créixer, a reivindicar-nos encara amb més força.’