Joaquim Colominas: “No formaré part de l’acord de la claredat, no té recorregut polític i és una cortina de fum”

L’acord de la claredat impulsat pel govern de Pere Aragonès ha començat a caminar amb la presentació de consell acadèmic d’experts que l’ha de preparar. En aquest consell no hi haurà Joaquim Colominas, professor de ciència política de la UB, a qui l’equip de Presidència va fitxar fa poques setmanes. Després d’haver participat en tres reunions, Colominas va decidir d’abandonar el vaixell. Diu que no està d’acord amb els objectius de l’acord de la claredat i llegeix aquest instrument com un “esquer” d’ERC per a arribar a la següent convocatòria electoral. Colominas, que va ser membre de la junta d’Òmnium i director de la fundació CatDem, atén les preguntes de VilaWeb per explicar per què va declinar de formar part del consell acadèmic de l’acord de la claredat.

—No sereu un dels integrants del consell acadèmic d’experts que pilotarà l’acord de claredat.
—Ben bé no hi vaig acabar d’entrar. Vaig fer tres reunions, dues amb els coordinadors, i una amb la resta del consell acadèmic. Des del començament vaig parlar molt clar i vaig mostrar-hi el meu recel. I en la reunió conjunta del 4 d’abril vaig explicar-los que era molt lluny d’aquest acord de claredat per diferents motius.

—Per què vàreu rebutjar d’entrar-hi?
—Sobretot per dos motius. Per la manera com s’ha fet i també per quan es proposa. En política és important el què, però també com es fan les coses i com es proposen, i quan es proposen. Discrepo en el quan, perquè ara considero que el país viu un moment de desinflada molt forta, de desunió, i això fa que la proposta, si en els millors dels casos progressés, seria un fracàs. Si s’aprovés ara un referèndum per a decidir el futur del nostre país, que no passarà, es perdria. Per tant, no és oportú. Això si el convoquen per guanyar-lo. Una altra cosa és que el vulguin convocar per convocar-lo.

—I per què discrepeu en el com?
—Vàrem dir no sé quantes vegades, en la idea d’arribar a l’1-O del 2017, que hi havia dos requisits imprescindibles però no suficients. Per una banda, que hi hagués unitat entre els partits i les entitats, en aquell cas, especialment ANC i Òmnium. Ara és evident que no hi ha cap d’aquestes dues unitats. Aquest primer requisit no existeix. I el segon, que hi hagi una societat civil mobilitzada, tampoc. Recordem com eren les diades d’abans del 2017. Eren mobilitzacions de gent que no estava d’acord amb la situació de status quo actual, que creia que ens portava al fracàs del país. Hi havia una gran il·lusió en un futur esperançador. Però aquestes dues condicions guanyadores ara no hi són. D’aquesta desmobilització que hi ha crec que ERC n’és més responsable que altres. La seva estratègia actual porta a la desmobilització de la societat civil.

—Aleshores, per què creieu que el govern defensa aquest acord de la claredat?
—Per mi, aquesta proposta no té recorregut polític; és una cortina de fum. Per això no he volgut formar part del consell acadèmic. La tan comentada taula de diàleg ja no dóna més de si, i com que ha d’arribar a la següent convocatòria electoral, ERC necessita un esquer a la màniga, i penso que és aquest. En una taula de negociació, els partits espanyols i espanyolistes, que ho són en l’ADN, no hi seuran mai. Com diu el professor Borja de Riquer, només ens admeten en una condició de subordinació, no en un pla d’igualtat. Per això l’estratègia d’ERC de col·laboració i d’acord en el congrés espanyol i al parlament català, fa que l’altra part no se senti forçada a seure a negociar. Això em fa pensar que aquest acord de la claredat no té recorregut. Només cal veure com el PSOE i el PSC van córrer a dir que de referèndum no n’hi hauria mai.

—Abans d’arribar a un hipotètic acord de referèndum, el president Aragonès remarca la necessitat d’establir unes regles del joc i proposar una solució.
—És evident que hi ha d’haver una proposta, com és evident que el president tenia dos socis independentistes i els ha perdut. El que desprenia la reunió del consell acadèmic és que en aquesta proposta d’acord de claredat, els importa més aconseguir l’instrument, el referèndum, que no pas guanyar-lo. I tots coneixem –a escala comparada– diferents processos d’emancipació nacional. L’acord de la claredat entre el govern del Canadà i el del Quebec ha portat a un desinflament del moviment nacional quebequès. La via ideal és l’escocesa.

—Però poc realista.
—Aquí i allà. Però si, a més, els que haurien d’estar a la teva banda, ja no són socis teus perquè els ha perdut, aleshores la proposta d’acord de la claredat és començar la casa per la teulada. És a dir, no tens partits, ni les entitats ni la societat civil mobilitzada, i, a sobre, proposen un llistó ben alt, d’un 50% mínim de participació i, d’aquests, un 55% a favor del sí. Això és el que va proposar el president Aragonès en el debat de política general. És a dir, que vols negociar sense les forces necessàries i posant el llistó ben amunt.

—L’acord de la claredat cerca ser el mateix que ell Llibre blanc de la transició nacional.
—No. Al llibre blanc s’explicaven les propostes per les quals les forces polítiques que hi donaven suport creien que s’havia de fer aquest pas per a guanyar la independència. Com guanyarien els ciutadans, en progrés econòmic, en progrés social, en democratització i en benestar social. Eren arguments a favor del sí. La proposta actual entenc que són arguments a favor del referèndum, va adreçada a omplir el col·legi electoral de persones. Si voten que sí o no, ja vindrà després. És evident que com més persones votin, millor, més legitimitat, però l’objectiu no és només convocar un referèndum, sinó guanyar-lo, i més si ho proposa un partit independentista. L’objectiu no ha de ser convocar un segon 1-O, sinó guanyar-lo.

—Però si el que és vol és omplir el col·legi de vots i així guanyar més legitimitat, no és important que qui ho impulsa no mostri un perfil excessivament partidista?
—No. Se suposa que un partit independentista no vol convocar un referèndum, sinó guanyar-lo. Jo no he volgut continuar perquè aquesta em sembla més una proposta de partit que no de país. I jo entenc que en l’Esquerra Republicana actual, l’ànima de Companys, la federal, representada per Tardà i Rufián, s’ha menjat l’ànima Macià. Es té més una visió hispanocèntrica que no catalanocèntrica. Aquesta és la meva impressió.

—Marta Vilalta deia que si es vol resoldre el conflicte, “hem de comptar amb tothom”.
—El problema és que hi ha persones que volen anar moltes pantalles enrere: uns oblidant, uns altres renegant de l’1-O, per anar a l’estatut del 2006. Si fem un zoom gran, el catalanisme no havia anat mai tan lluny com el 2017, sempre ens havíem quedat en estatut d’autonomia retallat. Ara, fins i tot, Catalunya és l’únic territori que es regeix per un estatut que no ha aprovat. Fixa’t si hem anat enrere. Per tant, dins aquest llarg procés, aquesta proposta que fa el govern d’ERC, és fer molta marxa enrere dels avenços que havíem fet. A hores d’ara el catalanisme té una feinada importantíssima per a tornar a la situació prèvia a l’1-O.

—Què en penseu, de la formació del consell? Té sentit proposar una comissió d’experts que ha de definir les bases on hi ha membres que han expressat dubtes sobre el dret de decidir?
—Si en aquesta comissió hi ha persones partidàries del sí-sí, és a dir, partidàries al dret de decidir i per votar sí; partidaris del sí-no; i partidaris del sí-m’és igual, difícilment tindràs una proposta guanyadora. I, de tots els membres, em va semblar que els partidaris del sí-sí érem una minoria. Això em fa dubtar que es vulgui convocar un referèndum per a guanyar-lo.

—Quan us van venir a buscar, vau sentir que éreu una quota?
—Em sap greu, però em sembla que sí. Tots som companys i ens situem políticament. Aquesta comissió, essent tan diversa i tan plural des d’un punt de vista ideològic, és molt difícil que consensuï una proposta que sigui acceptable per l’independentisme català. És una cortina de fum i no té recorregut polític.

—I sense aquesta proposta, quina sortida té l’independentisme?
—Tornar al pla A de l’última fase del catalanisme i forçar les condicions perquè, des d’un punt de vista democràtic, es pugui arribar a aquesta votació, al referèndum. És el pla que ens va portar a l’1-O. I això ens va donar unes lliçons.

—I no és un error repetir aquest pla?
—Aquell pla era guanyador, que no vol dir que hàgim guanyat. Però anava ben enfocat perquè es basava en els principis democràtics. Per això crec que el nacionalisme català té les de guanyar. Ara el referèndum no es guanyaria. Abans l’independentisme ha de reconstruir ponts.