Joaquim Carbó, sobrevivint i sense futur

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és un dels autors en actiu més veterans de la nòmina dels que escriuen en català. Des de les narracions aplegades a La sortida i l’entrada que l’editor Albertí li va publicar el 1962 fins ara mateix que l’Avenç li acaba d’editar el dietari Males setmanes, hi ha seixanta anys de feina i una bibliografia que depassa llargament el centenar de referències. Amb una obra centrada en la literatura per a joves –però també per a adults– i amb una situació gairebé de reclusió domiciliària des de fa més d’un any per respecte als perills de la covid, li hem proposat un diàleg sobre com sobreviu en aquests temps tan complicats. Ell s’hi ha prestat amb la màxima sinceritat i el resultat es pot llegir tot seguit.

—Tenint en compte que sou una persona molt activa i que, per edat, pertanyeu al segment que es considera més vulnerable, com heu anat resistint aquest primer any de pandèmia?
—Suposo que això que jo en dic el carronyavirus m’ha arreplegat per sorpresa, en ple desconcert, com a la majoria. I als de casa ens ha obligat a actuar a la defensiva, tant per por i prudència com per respecte als qui ens envolten. A mi, en particular, m’ha forçat a abandonar tots els projectes literaris que tenia per posar-me a treballar un text que, quan l’acabi, es titularà forçosament Sense futur. Als meus vuitanta-vuit anys, era prou conscient que me’n quedava poc, de futur, però és que ara em fa l’efecte que ja no me’n queda gens. Tots els meus temes narratius de caire realista, protagonitzats per perdedors, el problema més gros dels quals és arribar a final de mes, s’han empetitit i reduït al caràcter d’anècdota davant el conflicte general que ha causat la pandèmia i que afecta tot el món. La resistència dels de casa s’ha concretat en el tancament domiciliari amb les úniques sortides al carrer per a adquirir les coses més essencials.

—No sortiu gens?
—Fa un any que hem renunciat a tot allò que ens il·lusionava perquè ens ajudava a viure: el teatre, el cinema, la música, una escapada a respirar els aires de Castellterçol… Per sort, em queden els llibres, les novel·les, sobretot, que a parer meu són el que acostuma a explicar millor el pas del temps en aquest món de mones. N’havia acumulat tantes per a quan fos vell, sense adonar-me que ja ho era, que per més temps que hi dediqui no me les acabaré. A més, he recuperat títols com La muntanya màgica, de Thomas Mann, i Les aventures del bon soldat Svejk, de Jaroslav Hasek, que sempre em feien respecte i no m’atrevia a enfrontar-m’hi.

Fa un any que hem renunciat a tot allò que ens il·lusionava perquè ens ajudava a viure: el teatre, el cinema, la música, una escapada a respirar els aires de Castellterçol

—Amb una bibliografia que supera el centenar de títols, és innegable que sou un autor prolífic. A més a més, gran part de la vostra obra s’inspira en les coses que passen al nostre voltant. Malgrat les restriccions sanitàries, que compliquen el contacte amb la gent, manteniu encara el ritme d’escriptura?
—Al principi de la pandèmia, ho he comentat fa un moment, em vaig quedar sense arguments, com si els hagués perdut. M’adonava que formava part d’un escenari de ciència-ficció sense precedents i tots els temes que tenia en cartera havien perdut l’escàs interès que podien tenir abans. Llavors, quan vaig tornar a trepitjar de peus a terra, no se’m va acudir altra cosa que passar revista al passat més proper per observar –dir-ne analitzar seria massa pretensiós– tot allò que havia fet i viscut fins aquests moments amb naturalitat sense saber que ben aviat tot plegat em seria impossible, impensable, prohibit. I ara em trobo en aquesta posició que em proporciona sorpreses per tants fets que la memòria i molts papers m’ajuden a recuperar i que em diverteix i emociona reviure. Es pot dir que sí, que encara em mantinc viu davant el teclat de l’ordinador.

Al principi de la pandèmia, em vaig quedar sense arguments, com si els hagués perdut

—Heu escrit principalment per al públic jove, però també teniu llibres per a adults. Com valoraríeu l’acollida de la vostra obra en aquests dos àmbits de lectors?
—A principi de 1959, quan em vaig iniciar en l’ofici, era impossible publicar per al públic jove perquè ens havien prohibit les revistes infantils i juvenils. Per tant, a ningú no li passava pel cap dedicar-s’hi. Això vol dir que quan vaig començar a escriure, estimulat pel certamen literari que cada any convocava l’Associació del Personal de la Caixa, que era l’empresa on treballava, em vaig dedicar de ple a les narracions per al públic adult. I així vaig continuar fins a final de 1961, quan vaig participar en el naixement, mig d’amagatotis, de Cavall Fort, la revista que em va obrir la porta i les ganes d’escriure per a noies i nois. Conscient de la meva falta de genialitat i que la meva aportació a la literatura seria l’equivalent a la d’un manobre, no vaig dubtar a abocar-me al món dels infants i joves, i vaig entendre de seguida que hi era més ben acollit i que hi podia ser més útil. Ser un pixatinters i treballar per a una publicació com Cavall Fort, que havia nascut gràcies a la protecció d’uns bisbats, no predisposava a ser ben considerat per l’ambient literari del moment, per més que m’integrés en allò que se’n va dir el realisme social o crític. Curiosament, el buit que es feia més o menys al meu voltant pel que feia als llibres per a adults procedia d’una crítica que no feia escarafalls a col·laborar amb Serra d’Or, que també era una publicació de l’església… No m’hi vaig posar pedres al fetge i, ja que la meva intenció era participar en la recuperació de les publicacions en català per a qualsevol mena de públic, no vaig dubtar a abocar-me als llibres per a noies i nois que van tenir una bona entrada a l’escola: era la meva cara com a doctor Jekyll. Però en cap moment no vaig deixar d’escriure novel·les i narracions per a adults, on em transformava en Mister Hyde. I que Stevenson em perdoni.   

—M’agradaria parlar de Cavall Fort…
—L’amistat amb Josep Tremoleda, a qui havia conegut en el món de les sardanes, un món que als anys cinquanta i seixanta del segle passat era un dels pocs llocs on es podia parlar en llibertat a l’aire lliure i respirar certa catalanitat, em va portar a unes classes clandestines de català. I, més endavant, quan ell va saber que jo havia publicat alguna narració, em va convocar a una reunió per oferir-nos a tres o quatre aprenents d’escriptor l’oportunitat de col·laborar a la revista Cavall Fort que ell dirigiria així que hagués muntat l’equip corresponent. El temps, que tot ho esborra, em fa pensar que a la reunió hi vam ser el poeta Sala Cornadó, l’Estanislau Torres, jo i algú més, que ara no puc precisar. Vaig ser l’únic que s’hi va agafar perquè vaig escriure a raig els cinc contes que la revista va publicar en els seus primers cinc números. De llavors ençà hi he publicat uns dos-cents contes més a part d’articles, entrevistes, guions… Si en els primers cinquanta números de la revista la meitat dels contes van ser meus perquè tot plegat érem pocs els escriptors en actiu i menys encara els que no sabien el plaer que proporciona escriure per als infants, en els últims cinquanta números potser n’hi ha hagut un parell o tres, només, perquè ara, a la redacció de la revista, no paren d’arribar-hi originals produïts per joves escriptors que, mal m’està dir-ho, penso que hem ajudat a crear aquells pioners que vam iniciar la represa.

—…i de l’Ofèlia Dracs (i, per extensió, la denominada generació dels setanta).
—Ofèlia Dracs va ser tot un divertiment. Gràcies a l’amistat amb Pep Albanell, que m’hi va introduir, una colla d’escriptors de la generació dels setanta em va acollir no pas com un pare, que no mereixia ser-ho ni per qüestions d’edat ni per categoria, ans com aquell oncle que neda entre dues aigües. A més del goig d’escriure sis narracions, una per a cada un dels llibres que vam publicar, hi havia certa disbauxa en la preparació de cada volum, triar el gènere que hauríem de tractar, passar-nos els treballs, discutir-los, unificar-los i, després, l’àpat amb què celebràvem cada aparició. I, encara, la feina periodística, el seguit d’articles que vam publicar a diversos mitjans, sempre sota l’empara del nom ofèlic: Els tes de l’Ofèlia, al Noticiero Universal; El Correu de l’Ofèlia, al Correo Catalán; diversos a La Vanguardia, i, sobretot, l’Ofelioteca, al Quadern d’El País, un seguit de crítiques de llibres inventats, que no existien, i que atribuíem a autors amb noms estrafets, paròdics, o a d’altres amb el nom de debò. Aquests feien anar de bòlit més d’un lector àvid seguidor d’aquell autor que, tant sí com no, volia comprar aquell llibre que no s’havia escrit fins que el llibreter li feia entendre que era una broma, potser de mal gust.

—També coneixíeu bé Pedrolo…
—Manuel de Pedrolo, qui més d’un qualificava d’esquerp, em va acollir amb calidesa des del moment que me li vaig presentar un Dia del Llibre a les golfes de la Catalònia perquè em dediqués una pila de llibres. Quan va saber que m’iniciava en l’ofici es va oferir a llegir algun dels meus contes, cosa que va fer i, tot seguit, em va convocar a casa seva per comentar-me’ls. Ben aviat em va escriure el pròleg del llibre Solucions provisionals amb què vaig guanyar el premi Víctor Català. Abans, però, ja em va advertir que diria la veritat i que si el llibre no li feia el pes, no se n’amagaria, cosa que havia fet en altres ocasions i que li havia fet perdre alguna amistat. Vaig passar moltes tardes de diumenge al seu estudi del carrer de Calvet, 9, on fa poc vaig intervenir en l’acte de col·locació d’una placa que informa que en aquella escala hi va viure durant trenta-cinc anys l’escriptor Manuel de Pedrolo. Cada vegada que sortia d’aquell pis m’emportava sota el braç algun dels originals de les seves novel·les acabades d’escriure. Algunes van tardar anys i panys a publicar-se, perquè la censura li tenia el dit ficat a l’ull i ell no estava disposat a fer cap concessió. També em deixava alguna novel·la d’aquells autors estrangers que aquí no es podien publicar i que ell comprava al mercat dels llibres vells en alguna parada de confiança. Pedrolo també va ser un dels assidus a les trobades que l’Estanislau Torres i jo convocàvem al desaparegut bar Or del Rhin, a tocar el Coliseum. Quan va morir, la seva família li va fer cas i no va permetre que se li dediqués cap funeral ni comiat públic. En això sí que va ser esquerp. Un esquerp coherent, perquè en vida tampoc no va acceptar honors ni distincions per part d’un sistema que, tot i haver deixat de ser una dictadura, tampoc no li feia el pes. I si va acceptar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, no se’n va aprofitar i va cedir l’import a l’Associació d’Escriptors perquè portés a terme un projecte literari. D’aquí van néixer diverses convocatòries del premi Mecanoscrit.

Pedrolo, qui més d’un qualificava d’esquerp, em va acollir amb calidesa des del moment que me li vaig presentar un Dia del Llibre a les golfes de la Catalònia perquè em dediqués una pila de llibres

—Heu treballat mitja vida a la Caixa fins que us hi vàreu jubilar, el fet de guanyar-vos la vida d’una altra manera ha condicionat la vostra manera d’entendre l’ofici d’escriptor?
—És evident que el confort de saber que tant si plou com si fa sol cobraràs un sou a final de mes fa que et miris les coses d’una altra manera, que és el mateix cas de tants escriptors que a més fan de mestres, periodistes, metges… Entre nosaltres, i en català, de novel·listes que visquin només d’escriure novel·les, em penso que no en conec cap, perquè la majoria han de fer altres feines per als diaris, les revistes, la ràdio o la televisió. I molts altres s’han de dedicar a la traducció. Recordo les angoixes que passava el meu bon amic Jordi Arbonès quan no rebia l’encàrrec d’una nova novel·la per a traduir quan ja enllestia la que tenia entre mans. Un neguit molt superior a la contrarietat que puc sentir jo quan un editor em torna l’original que li he ofert.

—Parlem ara de dos àmbits amb els quals esteu molt relacionat: les escoles i les llibreries, per una banda, i els llibreters, per una altra. Com valoreu la feina que fan aquests dos col·lectius i, alhora, l’acollida que hi ha tingut la vostra obra?
—Fa gairebé vint anys que he deixat de visitar escoles, perquè després d’una intensa jornada d’estar en contacte amb els lectors s’agreujava una rinofaringitis que obligava a medicar-me. Sempre he agraït als mestres la predilecció que han mostrat per alguns dels meus llibres juvenils, com La casa sota la sorra o La colla dels deu, que són, precisament, els dos primers que vaig escriure, quan era un aprenent, un èxit que no s’ha repetit al llarg dels anys amb cap dels més de cent títols que he publicat a continuació. Un èxit que no es repetiria si es publiquessin ara per primera vegada, perquè les circumstàncies han canviat molt. Quan van sortir, fa més de cinquanta anys, entre Sebastià Sorribes, Josep Vallverdú, Emili Teixidor i jo mateix ens repartíem el públic. Avui, en canvi, hi ha una nombrosa nòmina d’autors en actiu que impossibilita èxits tan clars com El zoo d’en Pitus, Rovelló o Dídac, Berta i la màquina de lligar boira. Durant molts anys, alguns mestres es van complicar la vida organitzant-me tota mena d’activitats i trobades amb els seus alumnes. Fins i tot una vegada, Ramon Besora, de l’escola el Puig d’Esparreguera, va estimular tres-cents o quatre-cents alumnes de diversos centres a participar en una acció per a alliberar-me del segrestament de què havia estat víctima pels dolents de la novel·la que llegien. Un fet que va tenir lloc en una masia i en què va intervenir fins i tot un helicòpter que va aterrar en el lloc just que les noies i els nois havien assenyalat en un prat dibuixant amb els seus cossos un SOS que es podia veure des de l’aire. Inoblidable! Pel que fa a les llibreries, sempre he tingut sort de les del barri. Si vols, en podem parlar amb més detall.

Sempre he agraït als mestres la predilecció que han mostrat per alguns dels meus llibres juvenils, com ‘La casa sota la sorra’ o ‘La colla dels deu’

—I tant. M’agradaria que parléssiu de la llibreria Maga i d’aquell col·lectiu creat fa quaranta anys, amb la llibreria com a punt de referència, que es va dir “Escriptors del Guinardó”.

—Ai! Això sol mereixeria un intens capítol de records, d’emocions i d’afectes que no et dirien res de nou perquè tu eres, també, un membre d’aquella colla informal que coincidia sovint a la llibreria MAGA. MA, de Marina, la mestressa, i GA, de Gaspar, l’amo, el seu marit. I, també, com a homenatge a la Maga, una de les protagonistes de Rayuela, la novel·la de Julio Cortázar per la qual aquella parella sentia una devoció molt gran. Gairebé cada matí hi coincidíem Estanislau Torres, Josep M. Illa, jo i, sovint, Anton Quadrench, Miquel Lluís Muntané i, mentre van viure al barri, Pep Albanell, Feliu Fomosa i Teresa Duran. També hi passaves tu de tant en tant, que vivies més lluny, i Màrius Serra, Ignasi Farinyes, Antoni Seva i Anton Carrera. Tots plegats, amb una fotografia de cada un clavada al suro d’una de les parets, vam ser immolats en l’incendi amb què una milícia d’extrema dreta va distingir el local la nit del 13 de juliol de 1986 per agrair-li la presència de tants llibres que no els agradaven. Uns mesos després, recuperada la llibreria gràcies a les aportacions dels veïns, tots plegats, amb l’afegitó de Maria Antònia Oliver i Jaume Fuster, que s’apuntaven a qualsevol acte solidari, vam publicar a Laia el llibre de narracions Crema de Maga, un títol molt encertat que em penso que te’n som deutors.

—Com veieu el futur de la llengua, per una banda, i de l’hàbit de llegir llibres, per l’altra.
—Ets implacable! Una pegunta per respondre a la qual hauria d’escriure una tesi que tampoc no aclariria gran cosa… El futur de la llengua! Quin futur podem tenir, tots plegats? Ja he dit al principi que treballo un text que s’ha de titular Sense futur… Potser no caldria dir res més. Però penso que si ens en vam sortir de l’ensulsiada del 39 del segle passat, no hem de caure en el pessimisme extrem que només serveix per a desmobilitzar. A més dels que voldrien esborrar la llengua del mapa, em fa patir una mica l’actitud de certs maximalistes. És allò del “tot o res”, que fa pensar que el més probable és que es decanti cap al res. És trist, també, resignar-se a fer la viu-viu, la formigueta, a ser conservador, però en el cas de la llengua el que cal és conservar-la. Defujo les polèmiques, sobretot si sé que els opinants van de bona fe, però intento no fer cas d’uns i altres i anar a la meva, com he fet sempre: treballar al marge del soroll exterior. Em sembla que va ser Enric Casassas i Simó qui va dir que no podíem saber com serien les coses d’aquí a mil anys i que, per tant, calia treballar pel dia a dia, que els que hi seran d’aquí a mil anys ja s’espavilaran.

—Us preocupa que es llegeixi menys?
—Pel que veia quan podia agafar el metro o viatjava en autobús, hi havia molta gent que llegia gràcies als mòbils i als e-books. No hi ha res a dir. La qüestió és llegir! L’Anna, la llibretera del Bolibloc, del barri, que ara es desviu per facilitar-me tots els llibres que li demano, m’ha fet saber que la pandèmia ha revifat la compra de llibres. Això em fa pensar que l’obligació de mantenir-se confinat a casa ha fet que el públic s’adonés que és més còmode i natural llegir novel·les en paper que en pantalles.

—Acabeu de publicar Males setmanes, un dietari inèdit de l’any 2000 que conservàveu en el disc dur de l’ordinador. Pel que expliqueu en la justificació inicial, el publiqueu tal com el teníeu, sense cap retoc. No us ha temptat la idea de fer-ne una relectura actualitzada per posar en contacte la persona que éreu aleshores i la que sou ara?
—Ni pensar-ho! No he tocat ni una coma. La gràcia d’aquest dietari és que és tan autèntic que quan el vaig acabar d’escriure, fa vint anys, no me’l va voler publicar ningú perquè tot era tan recent, conegut i viu, que no interessava. En canvi, qui el llegeixi ara podrà redescobrir l’aroma d’aquells dies mig oblidats. Els editors de l’Avenç, especialistes en història recent, se’n devien adonar de seguida, perquè dos dies després que els oferís l’original, i sense que ens coneguéssim de res, me’l van acceptar de bon grat.

—Tot i ser un recull de titulars de les notícies més importants de fa vint-i-un anys, més que un dietari personal, crec que a Males setmanes s’hi poden percebre detalls sobre la vostra personalitat. Per exemple, la gran afecció al cinema, a la música i, sobretot, al teatre.
—Rellegir la part bona i amable de Males setmanes m’ha fet reviure tot allò que la pandèmia m’ha robat i que ha reduït la meva vida actual a un intent únic, sobreviure, és a dir, practicar els mínims vitals: menjar, beure i jeure. Per a mi és ben trist que l’única aspiració sigui esperar l’hora d’anar a dormir per perdre de vista això que ens ha caigut al damunt. He perdut la noció del temps i ja tant se me’n dóna que sigui dimecres com diumenge perquè els dies són calcats l’un de l’altre. Ja sé que podria intentar sortir per assistir a algun espectacle, però ens ha entrat la por al cos i tant la meva dona com jo, tots dos situats a l’edat de més risc, no ens hi atrevim. Potser hem portat la responsabilitat personal a un extrem absurd, però ni volem que ens encomanin ni volem encomanar a ningú. La màscara ens engavanya. Pujar a l’autobús ens preocupa. I els dies que he hagut d’agafar un taxi per anar a cal metge, he procurat viatjar amb la finestreta oberta. Tot i el pessimisme que ens domina, estem esperançats amb la vacuna, i ja hem rebut la primera dosi de Pfizer. Ens hem proposat, així que hàgim rebut la segona, de fer algun intent per recuperar part dels espectacles que no hem vist. Hem perdut un parell d’òperes al Liceu i tots els concerts de l’Auditori. I tantes obres de teatre, com La nit de la iguana, a la Sala Gran del TNC. Potser podria fer una llista de tot allò que ens hauria agradat veure al teatre, més que no pas al cinema, perquè sembla que les distribuïdores es reserven els millors títols per exhibir-los quan la situació es normalitzi, si és que som a temps de veure-ho. A les sales del nostre estimat Teatre Lliure desfilen de la mà del nou director espectacles valents i atrevits que ens agradaria molt poder apreciar i jutjar. I no he pogut participar en un parell de lectures organitzades pels amics de l’Associació d’Espectadors per a les quals ja els havia facilitat uns quants fragments de texts meus relacionats amb els temes de les sessions: els colors i l’exili. Ara, quan se’n prepara una altra sobre l’humor, ja els n’he fet arribar alguns altres que s’hi relacionen, tot indicant, però, que no comptin amb mi a l’hora de llegir-los, ni que sigui per via telemàtica, perquè és una tecnologia que em supera.

Rellegir la part bona i amable de Males setmanes m’ha fet reviure tot allò que la pandèmia m’ha robat i que ha reduït la meva vida actual a un intent únic, sobreviure

—En un moment del 2000 lamenteu la desaparició de la Xixonenca, a la Rambla de Catalunya, quan en el seu lloc hi veieu un “tot a cent”. A Testament, una de les vostres novel·les més recents, evoqueu la galeria Syra, del passeig de Gràcia. Com ha estat la vostra relació amb la ciutat de Barcelona i com viviu les seves transformacions?
—Tot i que vaig néixer a Caldes de Malavella perquè els pares, que vivien a Barcelona, van pensar que tot rutllaria millor si el part era a casa dels pares de la mare, sóc i em sento barceloní. Estimo la ciutat i, si he aplaudit alguns canvis com els que va suposar la construcció de barris nous amb motiu dels Jocs Olímpics, també he lamentat profundament certes transformacions, en especial la desaparició d’establiments que anaven ben lligats al record d’allò que sempre havia estat la “meva” ciutat. En una ocasió vaig dedicar un conte breu, d’aquells que en dic bonsais perquè els retallo al màxim, en què em permetia de qualificar de “carrer de l’art” aquelles dues voreres del Consell de Cent, entre la Rambla de Catalunya i el carrer de Balmes, en què, de cada dues o tres botigues, una era una sala d’exposicions. Això permetia concentrar les visites a unes sales que han desaparegut o s’han escampat i costen de localitzar. Una mica més enllà, la Syra era per a mi un racó de pau i no m’estava de fer una marrada per entrar-hi quan passava per aquells indrets. Sempre recordaré que hi havia vist la pintora Olga Sacharoff. Em va caure l’ànima als peus el dia que ens va visitar el fill d’una cosina que havia emigrat a Veneçuela. Quan el vaig portar a fer una volta pel centre de la ciutat, el minyó, més que admirar algun dels edificis modernistes, s’embadalia i entusiasmava cada cop que descobria alguna d’aquelles botigues de les quals jo plorava la desaparició convertides en franquícies de cadenes internacionals de la moda i que tant pots trobar a París, Nova York, Londres i… a Caracas! La globalització!

L’augment de l’extrema dreta entre nosaltres em fa posar la pell de gallina

—Males setmanes s’acaba quan assassinen Ernest Lluch. A ell precisament li dediqueu el llibre. En un altre moment, parlant de Thomas Bernhard dieu: “En altres temps alguns ens havíem fet la il·lusió que Catalunya era d’esquerres”. Sé que és un tema del qual no us fa gaire gràcia de parlar-ne, però m’agradaria que em diguéssiu com veieu aquesta Catalunya d’ara i, sobretot, cap a quin futur creieu s’encamina.
—Certament, em costa i em cansa parlar d’aquest tema, perquè les posicions dels diferents grups em semblen força contradictòries i la majoria corresponen a les actituds que en qualsevol moment pot adoptar el màxim responsable de cada tendència. I pel que fa al comú dels ciutadans, només cal donar una ullada a això del Twitter per veure fins on pot arribar el menyspreu que expressa qualsevol xitxarel·lo per persones que al llarg de la seva vida se l’han jugada donant la cara. La lluita pel poder, encara que sigui amb l’excusa de servir millor el poble, fa que aquest poble i les seves necessitats passin a un segon pla. Sovint m’estimo més no pensar cap on anem perquè em fa por que acabem rodolant precipici avall. L’augment de l’extrema dreta entre nosaltres em fa posar la pell de gallina.

—Enguany es commemora el centenari del naixement de Joan Triadú, persona que em consta que vàreu conèixer i tractar. Com va ser la vostra relació?
—Vaig tenir la sort d’assistir a un curs d’iniciació literària que Joan Triadú impartia al seu pis de l’avinguda del Príncep d’Astúries. Sebastià Estradé i jo mateix hi assistíem per saber més o menys com podíem encarrilar la nostra dèria d’arribar a ser escriptors i publicar allò que volíem escriure. La resta, em sembla que eren un jove, Josep M. Ferrer, i tres parelles que hi anaven amb la intenció d’ampliar coneixements i de trobar un recés on es parlés de la llengua i la cultura amb coneixement de causa i sense inhibicions.

—Com era en el tracte personal?
—Malgrat certa fredor aparent, en Triadú era proper i cordial. Només per posar un exemple, el que em penso que sé del cas de Baltasar Porcel: el mallorquí, molt jove, acabava de publicar Els condemnats a Raixa i en Triadú en va fer la crítica, el va felicitar i se li va oferir per si necessitava ajuda. El noi no s’ho va fer dir dues vegades i un dia va trucar a la porta amb una maleta a la mà. Em consta que va passar una temporada vivint a can Triadú perquè, si la memòria no em falla, asseguraria que l’hi vaig veure en alguna de les ocasions que anava a classe. El mateix Triadú li va trobar feina a Mobles Maldà, de l’Ermengol Passola. Ben aviat, en Porcel, que aquí va descobrir un altre món, es va obrir camí pel seu compte. M’agradaria saber si mai, tan ben situat com va acabar, es va recordar de qui li havia donat el primer cop de mà.

—Recordo que el 2010, quan Joan Triadú es va morir, vàreu dir que amb ell se n’anava l’últim crític literari de la vostra generació. Em va impressionar que diguéssiu: “Se m’han mort els meus crítics, ja ningú més parlarà de mi”. Quina opinió teniu de la crítica literària actual?
—Per sort, en el meu cas, aquell clam que deixava anar per comentar que se m’havien mort els crítics va resultar infundat. En els últims temps heu escrit algun comentari sobre els meus nous llibres tu mateix, Jordi Nopca, Sergi Pàmies, Lluís Llort, Jordi Cervera, Pere Martí, Joan Maria Soldevila, Ignasi Aragay, Vicenç Pagès, Jordi Sunyer, Sebastià Bennasar… I que em perdonin els que em descuido. Certament, no tinc cap excusa per a dir que no m’han fet cas.

—El 15 de març es va morir Estanislau Torres. Era a punt de fer 95 anys i, tret d’una esquela al Punt Avui, la seva mort va passar desapercebuda fins que quinze dies després vàreu fer-ne l’obituari a La Vanguardia. Creieu que la covid ens insensibilitza davant la mort dels altres, com si fos una cosa normal, quotidiana?
—No, no crec que aquesta deixadesa tingui res a veure amb la covid. Això ja ve de lluny. L’Estanislau Torres, que a l’última dècada es queixava, i amb raó, del silenci que planava sobre la seva obra, s’hauria indignat per la indiferència amb què s’ha rebut la seva mort. Quan vaig veure que ni tan sols sortien als diaris les esqueles oficials a què tenen dret els guardonats amb la Creu de Sant Jordi –i ell n’era un–, em vaig posar en contacte amb la Institució de les Lletres Catalanes. Llavors vaig saber que aquest afer depenia del Departament de Presidència. I entre una cosa i l’altra, ja havien passat massa dies per tornar-hi a insistir. També, quan vaig comprovar que passaven els dies i la premsa no se’n feia ressò, vaig escriure un article entre necrològica i recordatori sense un destinatari precís. Casualment, Magí Camps me’l va demanar en nom de La Vanguardia, on es va publicar el 30 de març, quinze dies després de la seva mort. Em consta que tu mateix i Jordi Nopca vau publicar en el seu moment sengles articles a VilaWeb i a l’Ara digital, igual com David Castillo a l’Avui, a primers d’abril.

—Arribar a la vellesa comporta sovint l’oblit dels coetanis i el desconeixement dels més joves. Sobretot quan, com és el vostre cas, heu tingut durant molts anys una presència pública ben notòria. El sentiu, aquest oblit? Us afecta? Creieu que aquesta facilitat per oblidar té a veure amb la manera com tenim muntada la vida en la nostra societat?
—Em fa l’efecte que en Torres i jo mateix, tot i que érem amics i que havíem coincidit en moltes coses, teníem diferents maneres de viure el fet literari. Ell, durant una llarga temporada, va ser un escriptor d’èxit. En pocs anys va guanyar el premi Víctor Català i, sobretot, el Sant Jordi de novel·la; va ser finalista del premi Josep Pla; va publicar un seguit de llibres molt útils sobre la guerra civil en general i sobre la batalla de l’Ebre en particular. I uns textos molt interessants sobre una altra de les seves passions, la muntanya: El Pirineu i Excursionisme i franquisme. Uns texts que van ser ben acollits tant per la crítica com pel públic. Però així que va deixar de publicar amb regularitat, el temps li va passar factura. De mica en mica, es van anar fonent els crítics que l’havien aplaudit. I la crítica jove, com és natural, fora de mantenir el culte per uns mites escassos i intocables (Pla, Rodoreda, Brossa…), s’esforça per valorar, destacar o ensorrar, la feina dels companys de generació. El meu cas és diferent perquè, tot i la insistència amb què en algun moment els vaig empaitar, es pot dir que els premis, fora del Víctor Català, em van passar de llarg. A més, al marge dels meus llibres, he mantingut una actitud més corporativa que m’ha permès estar en contacte amb diferents generacions de la professió, tant per haver participat en la fundació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i formar part de les primeres juntes, com per haver treballat amb gent més jove en el col·lectiu Ofèlia Dracs. Fa seixanta anys que formo part de la redacció de Cavall Fort i com que continuo publicant uns llibres que passen, evidentment, sense pena ni glòria, això m’ha permès d’establir contactes amb alguns membres de la crítica més jove. Aquí, i suposo que gairebé a tot el món, el pastís és tan petit i migrat que tothom té feina per a sobreviure.