Joaquim Bosch: “L’amnistia no perdona; oblida i elimina els fets”

Joaquim Bosch (Cullera, 1965) és magistrat i membre de l’associació progressista Jutgesses i Jutges per la Democràcia al País Valencià. Autor del llibre El secuestro de la justicia, juntament amb Ignacio Escolar, és un gran coneixedor de l’ordenament jurídic de l’estat espanyol. En aquesta entrevista remarca que parla personalment i no pas en representació de ningú. Li hem demanat l’opinió sobre la viabilitat d’una possible llei d’amnistia. Ho hem fet del punt de vista pragmàtic, tocant aquells aspectes més formals que polítics, per imaginar-nos quina situació podríem tenir davant. Si els polítics es posen d’acord, creu que hi pot haver pocs obstacles i pot ser una qüestió de mesos, com qualsevol altra llei orgànica. Sí que té clar que la feina grossa la tenen els polítics a posar-se d’acord en quin en serà l’abast i quins delictes afectarà. Troba imprescindible de deixar els acords per escrit. També té clar que malgrat que sigui una llei absolutament legal, que no incompleix la constitució, res no li estalviarà el recurs al Tribunal Constitucional espanyol.

—Per què parlem d’amnistia i no d’indult? Què és millor?
—Més que millor, són figures jurídiques diferents. Tenen una configuració distinta, i, per tant, també tenen conseqüències que no són idèntiques. Per això tenen una denominació diferent i són regulades d’una altra manera. Tot depèn del que es vulga. En concret, l’indult perdona la pena, acorda una mesura de gràcia perquè no s’acabe complint la condemna.

—I l’amnistia?
—L’amnistia és una altra cosa, l’amnistia perdona el fet. Es perdona tot allò que puga haver passat, sense judici, sense sentència, sense condemna. S’oblida. I, per això, les conseqüències són diferents i el grau d’exigència en la decisió és diferent. En l’indult, el govern és el competent, i, en canvi, en l’amnistia, que representa un perdó major, s’ha d’aprovar pel parlament per mitjà d’una llei. L’amnistia impossibilita que hi haja un procés judicial i una condemna. Per exemple, en el cas concret del procés, impedeix que els dirigents independentistes que no han estat jutjats vagen a la presó o siguen sotmesos al procés judicial. Per això dic que són figures diferents, amb conseqüències molt importants també diferents.

—Com ara?
—L’indult no elimina els antecedents, mentre que l’amnistia, sí, perquè és com si els fets no haguessen passat. Els elimina.

—Per tant, sí que és millor.
—Com et deia abans, depèn, però és evident que en el cas del procés, en el cas de les persones que puguen ser recusades, és millor l’amnistia, perquè impossibilita que hi haja una condemna, un ingrés en presó provisional…

—L’amnistia es pot aplicar sense gaires complicacions?
—Primer, és important d’aclarir que l’amnistia és una mesura de gràcia que s’aplica en països democràtics, de manera molt excepcional, en afers que es consideren qüestions d’estat o d’una gran rellevància, i no únicament en situacions de trànsit d’una dictadura a una democràcia. Ho han fet països veïns, com ara Portugal i França. En cap cas no és una cosa anòmala. Són mesures de gràcia excepcionals, però no és una mena d’actuació legislativa absolutament desconeguda en les societats democràtiques.

—La realitat és que una llei d’amnistia seria totalment legal?
—A l’estat espanyol, la regulació legal permet l’amnistia. La llei preveu la possibilitat que s’acorde una amnistia i la constitució no la prohibeix. A diferència d’unes altres coses que sí que prohibeix la constitució. Per exemple, la pena de mort en temps de pau, els tribunals d’honor i, sobretot, els indults generals. Això és importantíssim, perquè igual que la constitució prohibeix els indults generals no ha prohibit mai l’amnistia, i podria haver-ho fet. Hi ha una dada interessant, i és que en els treballs preparatoris de la constitució, en cap moment en el context d’aquesta prohibició d’indults generals no es fa la més petita referència a l’amnistia. La mentalitat dels pares de la constitució no la va fer constar en cap sentit i, en conseqüència, el Tribunal Constitucional no ha dit mai que la constitució puga derogar la possibilitat d’acordar una amnistia. Queda una qüestió, efectivament, que és controvertida i és que hi ha juristes que consideren que l’amnistia seria contrària al principi d’igualtat. Es basen en el fet que a uns ciutadans se’ls aplicaria la llei amb tot el rigor i a uns altres no. Però no ens enganyem, amb l’indult passa exactament igual. Encara que la figura no siga la mateixa, el principi d’igualtat és exactament el mateix. Ningú dubta que l’indult és constitucional.

—Heu anomenat el Tribunal Constitucional, com s’ho prendran?
—No tinc cap dubte que, si s’aprova una llei d’amnistia, es presentarà un recurs al Tribunal Constitucional.

—… I?
—El Tribunal Constitucional haurà de prendre una decisió sobre si, en concret, la llei que s’aprova és inconstitucional. Però és poc discutible que en el moment que s’aprovés la llei d’amnistia seria plenament compatible amb el nostre ordenament jurídic.

—Ara, això no impedeix que s’hi pugui recórrer en contra.
—És probable que en vista de les manifestacions expressades, qualsevol grup parlamentari amb cinquanta diputats o senadors la recórrega. I el Tribunal Constitucional s’hauria de pronunciar.

—Llavors la llei s’aturaria?
—Això dependria també del Tribunal Constitucional. Em sembla poc probable en vista dels precedents, en supòsits així. Automàticament no significaria la suspensió de la vigència. Si ho demanen, el tribunal s’hauria de definir sobre la suspensió. En línies generals, no sol seguir aquesta línia.

—Imaginem-nos un pas més. Perquè s’aprovi, què cal?
—Que s’aprove com a llei orgànica, i això porta al fet que siga necessària
una majoria absoluta al congrés dels diputats. No necessàriament al senat, perquè després, en el tràmit parlamentari, el congrés pot ratificar-la.

—És complex? Es pot fer de pressa?
—Jurídicament és una llei fàcil. Seria molt probable que, temporalment, s’adeqüés al ritme habitual d’aprovació d’una llei orgànica. Parlaríem de mesos. Ara, el més complex serà el camí fins a arribar a un acord. Imagine que les negociacions poden ser complexes perquè cal resoldre moltes coses. Una vegada hi haja acord, el tràmit al parlament no hauria de ser llarg.

—Junts diu que vol negociar a partir de fets comprovables. Si la investidura depèn d’això, què caldria fer? Entenc que no pot quedar en un acord de paraula.
—Una decisió de tantíssima rellevància s’hauria de plasmar per escrit amb tot un seguit de compromisos. És veritat que en l’àmbit polític després caldrà veure com s’executen els compromisos. Si hi ha voluntat política, el camí més previsible és que se signe un acord per escrit amb tot un seguit de compromisos i que, en acabat, es tramite la llei orgànica. Si la idea és anar cap ací, que encara no ho sabem.

—A qui hauria d’incloure, aquesta amnistia?
—Des d’una perspectiva formal, hauria de ser una llei orgànica i hauria de tenir tres parts. Una primera, en què hi hagués una descripció de fets i conductes concretes, perquè, és clar, no és una qüestió solament de Puigdemont i d’alguns dirigents independentistes, sinó que hi ha multitud de persones, de càrrecs públics, de dirigents polítics, de ciutadans, que els afectaria.

—Més de quatre mil represaliats…
—Això implicaria de fer una descripció àmplia de fets i conductes concretes que, entre més qüestions, podrien incloure la convocatòria, l’organització, la celebració del referèndum, i fets que, respecte d’això, tinguen de conseqüència l’obertura de processos penals. En segon lloc, un catàleg de delictes. Caldria precisar quins són tots els delictes vinculats als fets i a les conductes. I, en tercer lloc, caldria precisar quins són els efectes i els beneficis concrets que implicaria aquesta llei d’amnistia. Qui pacte l’acord de la llei haurà de valorar si hi vol incloure tothom: governants, dirigents polítics, ciutadans que han participat en el procés, forces de seguretat implicades… Totes les persones que han estat encausades en diverses peticions judicials.

—Això d’incloure les forces de seguretat ha creat polèmica. És una decisió política, incloure-les o no?
—Si es vol incloure tothom que té causes judicials, són els que són. A partir d’ací, els qui pacten la llei, el govern i les forces polítiques, hauran de decidir l’àmbit subjectiu, els elements personals que hi queden inclosos. Això és una decisió que no és jurídica.

—És política.
—Jurídicament, caldrà perfilar els tipus de delicte. La resta dependrà de la decisió a què arriben en l’acord.

—La llei d’amnistia pot decidir de deixar sense efecte les conseqüències penals dels casos que ja han estat jutjats, per exemple, les sancions econòmiques del president Mas, o la inhabilitació de la consellera Bassa per exercir la seva professió?
—O la inhabilitació de Junqueras i dels altres dirigents independentistes. Tot dependrà de l’amplitud en què vulga entrar la llei, i per això comentava que probablement seria més complex el procés de negociació per a determinar quines conductes s’entenen d’interès de la llei d’amnistia. Per a posar un exemple, la decisió dels indults a Junqueras i més dirigents independentistes, jurídicament, va ser relativament senzilla. El més complex és articular la voluntat política. Ací passa una mica igual. Com que no hi ha precedents des de l’aprovació de la constitució, caldrà detallar moltíssimes qüestions.

—Pérez Royo ahir deia que l’amnistia era una necessitat perquè el PSOE tenia un deute per haver permès l’aplicació del 155. Com ho veieu?
—És una valoració política que respecte, però com a jutge preferesc no pronunciar-m’hi. Ho hauran de decidir els polítics. Com a jurista crec que totes les lleis han de buscar resoldre problemes d’interès general, per tant, una llei d’amnistia, també. Per mi és fonamental que la llei motive quines són les raons d’estat que justifiquen una mesura excepcional en referència, per exemple, a resoldre una situació d’intens conflicte territorial, que encara genera seqüeles d’una gran importància en el conjunt de la societat. Aquest és el caràcter general de la llei que ha de prevaldre.

—Què diferenciaríeu d’aquesta amnistia de la del 1978 ?
—No són comparables en absolut. En primer lloc, pel moment històric, que és evident que no té res a veure allò que passava l’any 1977 i la dictadura de la qual veníem i les coses que s’havien de resoldre. Aquesta amnistia del procés té una naturalesa molt diferent. Els conflictes de fons no tenen res a veure. En segon lloc, per la mena de conductes. No oblidem que la llei d’amnistia del 1977 va perdonar delictes contra la humanitat i això els organismes i tribunals internacionals diuen que no són perdonables encara que siga un parlament democràtic el que ho aprove, tal com va passar a l’Argentina i a Xile. El procés podrà agradar més o menys, però tot el que va passar no va ser cap delicte contra la humanitat, ni de bon tros. Aquesta llei d’amnistia que es proposarà a l’estat espanyol s’assembla, com deia al començament, amb allò que han fet Portugal, França i més països democràtics.