03.04.2019 - 21:50
El magistrat Joaquim Bosch (Cullera, Ribera Baixa, 1965) és el portaveu de l’associació progressista Jutgesses i Jutges per la Democràcia al País Valencià. Abans, n’havia estat el portaveu a l’estat espanyol. Va refusar de ser el conseller de Justícia del govern del Botànic el 2015 i d’integrar-se a les llistes de Podem a les eleccions espanyoles perquè sempre ha volgut treballar de jutge i mantenir la independència. Bosch intervé habitualment en diversos mitjans de comunicació i comenta el judici contra el procés.
És un jurista crític amb la cúpula judicial espanyola. L’any passat va publicar el llibre El secuestro de la justicia (Roca Editorial), en què examina, juntament amb el director d’ElDiario.es, Ignacio Escolar, la crisi del sistema judicial espanyol arran de les ingerències polítiques. En aquesta entrevista parla sobre el judici, però també sobre les decisions polèmiques de les juntes electorals.
—Com valoreu aquests dos mesos del judici contra el procés?
—Formalment es desenvolupa amb bastant normalitat. És un procediment d’una certa complexitat. Tinc la impressió que el tribunal prova de garantir els drets de totes les parts, tot i que hi ha decisions que poden ser més o menys discutibles. En línies generals pense que no hi ha actuacions que motiven una indefensió important. Una altra cosa és com s’ha arribat al judici, perquè hi ha qüestions relatives als drets fonamentals que poden ser més discutibles.
—Les defenses posen de manifest que no poden contrarestar els testimonis amb l’exhibició de vídeos. Denuncien que això sí que els causa indefensió.
—Puc dir què faig jo. Si alguna part en un judici meu demana que s’exhibisca un vídeo a un testimoni, sempre m’hi avinc, perquè entenc que les possibles contradiccions del testimoni es fan més manifestes que no fent-ho a posteriori. Els vídeos són més objectius i eixe contrast entre una prova subjectiva com la testifical amb una prova més objectiva és important perquè el testimoni puga explicar la contradicció. És a dir, si un testimoni diu una cosa que amb un vídeo o fotografia es desmenteix, el testimoni té l’opció d’aclarir l’aparent contradicció o simplement la prova objectiva el posa en evidència. I la contradicció s’ha de valorar a la sentència. Si després es practica la prova documental, quan és impossible que el testimoni explique la contradicció, aquest contrast no es pot fer.
—En un judici amb cinc-cents testimonis, desenes de vídeos i peticions de pena tan altes… els observadors internacionals sí que han parlat d’indefensió per la falta de contrast dels fets amb algunes declaracions.
—Dificulta que les parts puguen qüestionar la veracitat de les declaracions dels testimonis. Seria més senzill. Hi ha casos en què hi ha testimonis que afirmen que hi ha hagut uns determinats incidents violents i proves que poden aclarir si n’hi ha hagut o no. I si hi ha una contradicció entre un testimoniatge i un vídeo el testimoni pot explicar-la. Si després a la prova documental es veu sense la seua presència, ho complica. Efectivament, suscita dificultats a la part a què s’impedeix l’exhibició dels vídeos.
—Des del punt de vista jurídic, creieu que tot això que es veu encaixa amb les acusacions de sedició i rebel·lió?
—Tinc la impressió que l’acusació de rebel·lió té dificultats en l’origen. Per una raó fonamental. És un delicte que exigeix un alçament violent. S’ha parlat de la violència, però la clau és l’alçament. Pot haver-hi més violència en qualsevol partit de futbol conflictiu que el 20-S o l’1-O. O en vagues generals, qualsevol conflicte estudiantil… hi ha enfrontaments amb la policia. No són actuacions que porten a una rebel·lió. L’element essencial és l’alçament i a l’escrit d’acusació la fiscalia hi passa de puntetes. Crec que és la part més feble. Un alçament implica un escometiment en massa d’una multitud de gent de manera coactiva i, amb la violència o amb l’ús de mitjans equivalents, imposar l’objectiu de la rebel·lió, que pot ser canviar un govern i prendre el poder, com el colp d’estat de Tejero. En el cas del procés, l’objectiu seria imposar la independència. La violència és qualificada. No val qualsevol mena de violència. Ha de tenir capacitat d’imposar el seu objectiu. En el cas del procés, em sembla clar que l’element de l’escometiment multitudinari per a imposar la independència a la força no hi és. Com va dir de manera encertada el tribunal alemany [Slesvig-Holstein] la violència ha de tenir prou capacitat per a doblegar l’estat.
—Els testimonis i la fiscalia parlen dels danys als vehicles de la Guàrdia Civil i descriuen incidents de caràcter divers, crits, empentes, insults… per a bastir un clima de violència generalitzat.
—Els danys als vehicles policials del 20 de setembre són condemnables i poden ser delictius, però no tenen la capacitat d’imposar un estat independent. Tampoc les actuacions de resistència passiva davant els col·legis electorals. Hi ha un esforç important de la fiscalia per a demostrar cada episodi de violència. La fiscalia fa un gran esforç per a provar la violència. És una violència perifèrica que pot servir per a sostenir un delicte de danys, de desordres públics, d’atemptat contra l’agent de l’autoritat… però no pot fonamentar la concurrència d’un delicte de rebel·lió. Per això tots els esforços probatoris es troben limitats, perquè és una violència de molt escassa intensitat en cadascuna de les accions. Els insults, empentes, alguna puntada contra els policies poden ser condemnables, però no és la violència pròpia d’un delicte de rebel·lió.
—I la sedició?
—La sedició té un element en comú amb la rebel·lió que és l’alçament, i torna a passar igual. És possible que tant el 20-S com l’1-O es produïren actuacions que d’una manera concreta pogueren significar uns altres delictes, però que difícilment es poden enquadrar en un alçament, que implica una actuació coordinada amb un escometiment actiu. Això difícilment és compatible amb una concentració estàtica davant el Departament d’Economia o els actes de resistència passiva davant els col·legis electorals.
—Perilla que el tribunal redefineixi això que entenem per violència per a casar els fets amb una sentència dura?
—És possible que la sentència opte per una interpretació extensiva d’això que avui és el delicte de rebel·lió. Pense que seria molt perillós. Quan es jutgen representants polítics, qualsevol interpretació extensiva pot esdevenir una limitació dels drets de participació política dels càrrecs públics i dels votants. És a dir, si el dret penal sempre s’ha d’aplicar de manera restrictiva, encara més quan s’afecten valors constitucionals de tanta importància. A més, hi ha un perill que es pot constatar a l’escrit d’acusació de la fiscalia: l’impacte en el sistema de llibertats. Del dret de manifestació, de la llibertat d’expressió, dels drets de participació política… La fiscalia considera, per exemple, que en manifestacions al carrer hi pot haver intimidació i violència suficient per a un delicte de rebel·lió. És a dir, que eixes manifestacions eren previstes en el full de ruta perquè cercaven un element coactiu per a imposar la independència. Una manifestació, per naturalesa, és una eina de pressió que forma part del dret constitucional, que pretén persuadir, amb la pressió ciutadana, per a originar canvis polítics determinats. Si això es criminalitza, es buida de contingut el dret de manifestació. Per tant, una interpretació de la violència diferent de la del delicte de rebel·lió col·lidiria amb drets constitucionals molt importants.
—D’ençà de la transició espanyola, l’única condemna per rebel·lió ha estat el 23-F.
—No oblidem que el tipus de rebel·lió, una interpretació sistemàtica, ens porta a conductes d’insurreccions armades, amb contínues al·lusions als revoltats, a l’ús de les armes, a la intimidació… tota de referències que ens fan pensar en una revolta amada com la del 18 de juliol de 1936 o la del 23 de febrer de 1981. No és impossible que es puga pensar en una rebel·lió sense armes sempre que els efectes siguen equivalents. Per exemple, una actuació de centenars de milers de persones al carrer que amb la força de la coacció, amb l’amenaça d’un ús futur de la violència, puguen imposar una cosa equivalent. Però una cosa és això i una altra és que les manifestacions del carrer siguen un element intimidatori equivalent al colp d’estat de Tejero. No pot ser igual. O que les segudes a les portes dels col·legis electorals puguen ser com una insurrecció armada. Veig molt difícil que una actuació cívica de centenars de milers de persones al carrer puga equiparar-se a un alçament armat. És molt discutible que allò que va passar a Catalunya puga ser igual, i si hi ha dubtes raonables seria perillós de fer interpretacions extensives del delicte de rebel·lió.
—Hi ha rumors, i se n’han publicat articles, que apunten a una condemna per conspiració a la rebel·lió. Quin fonament tindria?
—S’ha publicat i no s’ha desmentit que el Tribunal Suprem, quan es va presentar la querella inicial, va tenir un debat intern per a aconseguir el consens de tota la sala. Algun dels membres va demanar que s’incorporara que els fets podien constituir conspiració per la rebel·lió, i així va constar finalment a la interlocutòria d’admissió. És una possibilitat que té la sala, però tinguem en compte que això és un canvi molt important de l’essència dels plantejaments de la fiscalia. Seria una situació diferent de la que s’ha aprofundit fins ara, i s’hauria de provar que el pla dels dirigents independentistes era que es produïra un futur alçament amb el cos dels Mossos d’Esquadra amb les seues armes, si calguera, i desenes de milers de manifestants als carrers donant suport als Mossos. Però que no s’hagueren arribat a fer tots els passos prevists. És a dir, l’alçament no seria el 20-S ni l’1-O, sinó una acció que havia de produir-se i que no va arribar a tenir lloc perquè es va aturar, però que els dirigents independentistes haurien acordat que l’alçament es faria amb el suport dels Mossos i el suport cívic de moltíssimes persones al carrer. S’hauria de demostrar.
—Tal com ho dieu, seria un escàndol una condemna per conspiració sense que es pogués provar aquest pla, tenint en compte a més que els comandaments dels Mossos ja van desmarcar-se dels objectius polítics del govern.
—No és necessari que els Mossos hagueren assentit al pla. Per a una condemna per conspiració n’hi hauria prou que es demostrara que els dirigents independentistes havien acordat eixe pla i que tot allò que havien fet fins llavors eren passos per a eixe pla, però que no havien arribat a la fase final. És a dir, no va arribar a produir-se l’alçament però formava part dels plans dels conspiradors. Seria inadmissible una condemna en què no hi haguera proves d’haver-se produït eixa conspiració. L’escrit de la fiscalia en alguns moments apunta que això va passar, però s’ha de provar al judici. És francament discutible que s’haja provat res de semblant.
—La pressió política i mediàtica pot influir en el tribunal a l’hora de dictar sentència? Fins a quin punt és condicionat pel brogit d’aquest últim any i mig? S’ha construït un relat com si fos un cop d’estat.
—El tribunal no hauria d’estar condicionat per res, tret de les proves que es practiquen al judici, ni tan sols per la instrucció. És evident que els jutges formen part de la societat i que no estem aïllats en una campana de vidre, però la nostra professionalitat ens obliga a abstreure’ns de tot. Si les proves practicades indiquen que no hi ha prova de càrrec suficient per a una condemna, s’ha d’optar per una sentència absolutòria. També és evident que els mitjans de comunicació han fet un paper molt intens de condemna anticipada, d’assegurar que els fets que van passar a Catalunya van ser un colp d’estat, però vull pensar que el tribunal dictarà sentència d’acord amb la prova practicada.
—Teniu cap intuïció?
—És impossible de saber. Encara falten proves cabdals. Estic convençut que no és cert això que es diu que la sentència ja s’ha decidit. Pense que això és impossible. Al tribunal hi ha magistrats amb trajectòries molt diferents que en afers de molta importància han tingut criteris dispars, en qüestions vinculades al terrorisme i les llibertats. En el cas de César Strawberry, Marchena va optar per una interpretació i una via condemnatòria, i en canvi un altre magistrat del tribunal, Luciano Varela, en un cas molt semblant, va optar per una interpretació molt diferent. Crec que és possible que puguen tenir visions jurídiques diferents sobre com interpretar això que s’investiga.
—Alguns interrogatoris a guàrdies civils són coincidents. Els observadors internacionals han advertit que pot haver-hi una coordinació. El fet que es vegi per televisió els pot condicionar a l’hora de declarar?
—Ignore si poden estar preparats amb la fiscalia i això no seria correcte. Sobre el fet que siga televisat, no ho crec. Tinc la impressió que els testimonis conten allò que creuen que va passar. Poden encertar o no, la prova testifical és molt subjectiva. Crec que el tribunal, si ha d’optar entre allò que veu en un vídeo i allò que conta un testimoni, sempre serà més fiable el vídeo. En l’àmbit judicial hi ha la psicologia del testimoni. Això vol dir que en cas de llacunes de memòria un testimoni sol optar per interpretacions emotives d’allò que ha viscut. El tribunal valorarà el conjunt de la prova segons els paràmetres habituals d’interpretació de les proves.
—Creieu que hi ha prou elements per a portar el cas al Tribunal d’Estrasburg?
—Els empresonaments provisionals es basen en la qualificació del delicte com a rebel·lió. Pense que el Tribunal d’Estrabsurg pot valorar si s’ha lesionat el dret de llibertat personal. També els drets de participació política en algunes decisions en què els diputats no han pogut exercir les seues funcions. I en el cas d’una sentència condemnatòria que optara per una interpretació extensiva que atribuís al dret de manifestació una finalitat coactiva, pense que això podria entrar en col·lisió amb diverses resolucions del Tribunal Europeu dels Drets Humans. Pense que podria entrar en profunditat en aqueses possibles vulneracions de drets.
—L’advocacia de l’estat espanyol i la fiscalia volen que s’investiguin votants ferits de l’1-O que, casualment, s’han querellat contra agents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil. Creieu que volen atemorir-los?
—No ho he seguit molt. Desconec els fets concrets que els atribueixen, però és probable que la denúncia vaja dirigida a ells perquè són de les poques persones identificades. Crida l’atenció que aquells dies fessen tan poques identificacions. S’han fet actuacions contra els dirigents, però respecte de les persones que hi havia als col·legis i que van cometre presumptes delictes ni tan sols hi havia directrius perquè els identificaren. Imagine que si l’acció es dirigeix contra aquestes persones concretes, és perquè han estat identificades en més procediments judicials.
—El TSJC ha admès a tràmit una querella contra el president Torra per no haver retirat els llaços grocs per ordre de la Junta Electoral espanyola (JEC). En el debat entre la llibertat d’expressió o la desobediència a la JEC, què preval segons el vostre criteri?
—La meua opinió és que l’article 50 de la LOREG és una norma molt raonable. La llei electoral diu que quan les eleccions s’han convocat, els poders públics no poden fer actuacions que puguen beneficiar forces polítiques que es presenten a les eleccions. Pense que la llibertat d’expressió s’ha de defensar en els àmbits que pertoca, no en seus institucionals que representen el conjunt de la ciutadania. Personalment crec que és legítim de fer servir el llaç groc com a reivindicació o crítica de la situació de la presó provisional dels dirigents independentistes, però això es pot fer en les seus dels partits, espais privats, espais públics de participació ciutadania, com la via pública, i espais públics que no són representatius de les institucions. És com si un batlle d’un partit contrari al procés posara al balcó de l’ajuntament una pancarta que digués que vol la condemna dels colpistes catalans. Això es pot dir als espais privats o a la via pública, però no en un espai institucional. Tal com s’ha proposat, no és correcte que el símbol siga allí, tant si és un batlle contrari al procés com el president de la Generalitat. Crec que la norma garanteix la neutralitat institucional i la igualtat de concurrència a unes eleccions.
—La prohibició de la JEC d’expressions com ‘presos polítics’ o ‘exiliats’ als mitjans de comunicació públics passa per sobre del criteri periodístic?
—És un cas més dubtós jurídicament, en la mesura que pot col·lidir amb el dret d’informació i en part amb la llibertat d’expressió. No és igual una emissió institucional de la televisió autonòmica que la intervenció de presentadors, tertulians… Això sí que col·lideix amb altres drets constitucionals. No és igual garantir la neutralitat absoluta en espais institucionals que entrar en espais de caràcter informatiu, d’opinió i de debat. És una decisió que jurídicament em sembla més dubtosa.
—Per acabar, us volia que penseu sobre les eleccions valencianes i també les espanyoles del 28-A.
—Sense entrar a valorar les propostes dels partits polítics, per la meua condició de jutge, com a ciutadà sí que veig que es presenten unes eleccions molt ajustades quant al resultat. Tinc la impressió que la participació pot afectar moltíssim el resultat. Uns quants punts de diferència poden decantar el resultat a una banda o a una altra. La societat ha de valorar la importància d’anar a votar perquè els resultats siguen tant representatius com siga possible.
