Joanjo Garcia: ‘Vivim en un món obscè’

A València, als Jardins de Vivers, passeig de Guillem Agulló enllà, en una terrasseta a tocar de la Fira del Llibre que encara el seu equador amb optimisme, anem a dinar un xivito o sandvitx o qualsevol altra cosa. Xerrant, xerrant, al final l’àpat seran un parell de canyes dobles i olives. I què? Joanjo Garcia (València, 1977) presenta La pornografia de les petites coses (Sembra); té moltes coses a explicar i moltes més que prefereix que no constin en acta, que les descobreixi cada lector, si ho vol. I el cas és que, quan algú mira el rellotge, ja s’ha fet tard per a dinar. L’entrevista comença amb una confessió: tot és tan recent i va tan ràpidament que amb prou feines hi ha hagut temps de fer un cop d’ull en ziga-zaga a aquesta novel·la que juga a enganyar, retratar i sorprendre. L’autor no hi posa pegues: ‘però ara te la llegiràs?’. Després de l’entrevista, el sí es fa més rotund.

—Jo et contaré la història, però fins a un límit.

—Si no es pot contar, no m’ho contis, si us plau, que així segur que…
—T’ho contaré. És necessari. La història comença amb un capítol introductori, molt breu, que parla del SILPO.

—‘El primer ‒i únic, fins al moment‒ Simposi Internacional de Literatura Pornogràfica i Obrera’.
—Sí. I després ja comença La set del nàufrag, la novel·la que ha escrit un d’eixos participants al SILPO. D’entrada no s’entén, però no és necessari. Aquesta novel·la passa en València. Hi ha un personatge, M, la parella Pablo i Andrea, i Clea, que és la femme fatale, la dona-desig…

—Li trasbalsa la vida, a M.
—Sí. I hi ha la relació entre Andrea i Pablo, convencional fins que ve Clea. Pablo hi vol follar, però això li fa pensar que potser M també desitja la seua dona. I aleshores eixa amistat naufraga i M comença a escriure contes.

—Ja en seran tres, de contes dins la novel·la que hi ha dins la novel·la!
—Sí. I Pablo els interpreta contes, s’hi troba, i hi troba M i tothom. També hi ha escenes calentes. Vull dir que, si, a un, li mengen la polla, s’ha de dir, no?

—És la primera vegada que escriviu sexe explícit?
—Sí. Encara que, per exemple, en El temps és mentida hi havia aquell personatge que anava a locals de prostitutes però que no hi volia follar, volia rescatar-les. Com que no podia, se n’anava al cotxe i es masturbava. Baix del pont de l’excalèxtric, ací, en València.

—En parleu com si fossin persones que coneixeu.
—És que són persones que conec.

—Ah.
—És molt més fàcil crear els personatges partint de persones amb les quals has compartit coses o que has observat, que donar-los una biografia. Per a què? Si ja tens un col·lega que ja té una biografia. O un enemic. Que no és el cas.

—Aquella novel·la dins la novel·la s’acaba?
—Sí. Amb molts contes. I amb les cendres de la relació dels tres. Dels quatre, tot i que Clea desapareix.

—Un ésser pràcticament eteri.
—Sí. I queden eixos personatges: una miqueta en el fracàs del matrimoni, l’aventura d’escriure, que és difícil. Sense més. I tornem al començament: un retrobament de la facultat, i saber que hi va haver una segona sessió del SILPO, a Barcelona, que acaba en una casa ocupada veient La rebelión de los lápices, decideixen que han d’anar a apedregar el consolat americà, per allò que ‘els vostres crims no quedaran impunes i caldrà fer-hi alguna cosa’. Quina? Doncs la primera ximpleria que se’ls acut. I saber també que, del SILPO, en va sorgir una novel·la. I anar a buscar-ne l’autor.

—On?
—A València. I demanar-li què és La set del nàufrag. I l’altre no en vol saber res, però al final li ho explica: ‘És la nostra vida’. I li diu que tots eren uns vanitosos que es pensaven que eren genials. I, al final, en realitat, li diu, ‘éreu tots uns fills de papà’. L’altre, no, perquè era de Gavà, i pensava que feia la revolució. Però no. Cap d’ells. Perquè, si te n’adones, com estan definits els personatges femenins, a La set del nàufrag? Amb el seu aspecte. I els homes? Amb les coses que fan.

—No deu ser casualitat.
—No. Però no en vull parlar. Vull que els lectors se n’adonen. Com hi està representat el sexe, per exemple? Pensem-hi. O siga, la novel·la parla del moment de desfeta d’unes relacions que ara ja haurien de ser d’igual a igual, horitzontals, entre homes i dones. Les dones tenen molt clar contra qui han de lluitar, però els homes (per fi!) hem acabat desemparats de referents. En un moment es diu: ‘semblàvem gent que venia de carnaval a una festa d’estiu’. Perquè intentem encaixar en uns marges que no valen. Una manera de resoldre-ho, parle de la meua generació, va ser de no madurar, de no agafar responsabilitats. En tot cas, espere que la novel·la després faça pensar ‘ostres, l’he llegida i em semblava bé’, però es veu que no. Aquesta és l’obscenitat de les petites coses.

—O sigui, que l’heu feta amb molta mala idea, la novel·la dins la novel·la.
—És clar. Per mostrar fins a quin punt hem normalitzat coses que en realitat són reaccionàries. Però és que vivim en una societat reaccionària. Al final, què és la pornografia? Són els teus drets de domini. Perquè, si hi penses, com es representa la pornografia? Gent follant en cases de luxe, etc. I quin sexe s’hi representa? El sexe a partir de la dominació. Al final, res no és innocu. Parla de dominació: dominació de gènere i de classe. I això no pot ser divertit.

—Heu preparat una novel·la de novel·les trampa!
—No sé si és convenient dir-ho, això. De fet, és una novel·la sobre com interpretem la ficció. I com interpretem la ficció també ateny al fet de com interpretem la realitat. Jo tenia un amic que, quan i vaig preguntar ‘tu què eres’, em va dir: ‘jo em considere comunista llibertari abertzale, però potser sóc un petit burgès nacionalista d’esquerres’.

—Bona!
—És una bona definició, sí. Perquè, moltes vegades, atenyem les nostres anàlisis sociològiques i polítiques a partir d’una realitat que hem interpretat com el cul. Perquè pot ser que, si les coses no funcionen, el problema siga l’anàlisi. I cal fer una altra anàlisi, en comptes de dir ‘doncs pitjor per a la realitat, que es fota’. De fet, La pornografia de les petites coses parla d’eixa generació que ha restat en la fantasia. I d’eixa desfeta.

—En parleu amb força duresa.
—Sí, és clar. És que s’ha de fer. Perquè, entre més persones, em jutge a mi. I no m’he de jutjar amb complaença, no? Hem de ser, tal com deia un lema sandinista, implacables en el combat, generosos en la victòria. I això fem. Amb els companys de la facultat ho dèiem: venim de la generació dels traïdors, que era la generació política anterior, i hi afegíem: sort que, a nosaltres, no ens ha passat, que teníem les portes de les subsecretaries tancades, perquè això ens ha permès un marge de fidelitat a nosaltres mateixos. Si no, ens haguérem venut. Perquè és difícil no vendre’s. Al final, l’enemic, el tenim també a dins, en les nostres petites coses, en els nostres comportaments més quotidians.

—Sempre feu novel·les de tema?
—De fet, la novel·la no pretén explicar una historieta. En totes les novel·les intente posar-hi un tema, i és d’això que m’interessa parlar. Mira el personatge que ha escrit La set del nàufrag: és fill de Gavà, estudia filologia catalana i després se’n torna i diu ‘que bonica  aquella vida però quina mentida’. Als altres, els havien educat per a menjar-se el món, i ell va pensar que hi compartia coses, però, de fet, parlaven en el llenguatge de l’enemic, però no se n’adonaven. Hi ha una desmitificació d’eixa revolta inconsistent, evanescent, que hem viscut tots. I ell constata, quan torna al poble, que la vida és una altra cosa. És fer de cambrer, per exemple. I té rancor de classe. L’ultima frase del llibre és aquesta, precisament: ‘però això va ser… rancor de classe’.

—És bastant pessimista, aquest llibre.
—No és pessimista.

—Segur que no?
—El llibre, primer, proposa un repte, que és entendre’l, fer-nos preguntes.

—Està bé aquest reclamar atenció.
—I participació. S’hi planteja un repte, però també una proposta: llegir la realitat. Això potser no és en la novel·la però… també: com publicitem des del nostre moviment polític, des dels nostres marges, coses que no siguen només consignes? O és que estem contents de la nostra marginalitat? Si vols tenir vint anys als quaranta, doncs endavant.

—Parleu força dels quadres mentals i del tarannà cultural, de com ens forgen i de com costa sortir-ne.
—És que és molt difícil. Quantes vegades veiem una injustícia i girem la cara? Quantes vegades en som culpables? Quantes vegades consumim i després fem consignes polítiques? Al final, vivim en un món obscè. I en som executors, i no en podem escapar. No podem.

—I per què justament us inventeu el SILPO?
—Perquè hem estat en coses semblants, no? [Riu] De fet, hem participat en coses que no han estat el SILPO però que ho podrien haver estat. Tant de bo. Hauria estat bé. Era una universitat molt diferent. Jo no sé si els universitaris d’ara, que entren a classe i els passen llista, entendran que nosaltres passàvem el temps conspirant contra…

—Digueu-ne sistema, en general.
—Contra el sistema, sí. A la cantina, és clar. A quin lloc millor? Una altra cosa que he volgut fer en aquest llibre és fer que passe en Barcelona, també, que hi haja eixa tensió Barcelona-València, una cosa que ja havia assajat en Arribarà el dematí, això de mostrar en la literatura que els Països Catalana existeixen més de com pensem. Hi ha més contacte de com sembla. El llibre és fet en oriental i en occidental. La set del nàufrag és una novel·la feta per un barceloní que escriu en valencià. Gràcies al fet que existeixen els correctors, que han estat molt amables i molt pacients amb mi, se li ha donat una coherència. M’agrada que es veja això, que estem més vius d’allò que moltes vegades representem. Perquè en la literatura trobe a faltar eixa normalitat que, de fet, existeix.

—Quin és el darrer llibre que heu llegit?
—Un dels darrers, Les possessions, de Llucia Ramis.