Joanjo Garcia, una nova manera d’escriure

‘Tu pensa que el dilluns no es pot presentar cap llibre a València, és un mal dia. Per què? Coi, perquè és el dia que Joanjo Garcia munta el seu Trivial. Sembla que baixes de l’horta, xiquet.’ Juli Alandes és el primer que em parla d’un aplec de gent a Benimaclet per a jugar a un Trivial en què qui inventa les preguntes, cada dilluns, és l’escriptor Joanjo Garcia (València, 1977). La història ve de lluny. Quan estudiava a Barcelona, va trobar un joc, li va agradar i va traslladar-ne l’organització a València. ‘Tothom em demana per això, sóc més conegut per “Joanjo el del Trivial” que no pas per “Joanjo l’escriptor”. Us ho explique: hi participen més de cent persones cada dilluns, però n’hi han arribat a passar milers. Es fa en català i hi ha gent d’un arc ideològic prou ample. S’hi forma un ambient molt bonic i sí, hi ha molta gent que no sap que sóc escriptor.’

Però resulta que Joanjo del Trivial és Joanjo Garcia, l’escriptor que ha revolucionat el panorama literari del País Valencià aquests darrers cinc anys. Va debutar el 2013 amb Quan caminàrem la nit (Bromera), amb què va guanyar el premi Enric Valor de novel·la i on s’endinsava en el món de la transició i del cop d’estat de Tejero. Garcia ha publicat la major part de la seva obra a Bromera i a Sembra Llibres (ara hi publicarà una segona novel·la), però encara és un d’aquests escriptors amb poc predicament al nord de la Sénia.

‘Sempre havia escrit, però no havia fet cap intent de fer-ho públic. En un moment de la vida, la meua prioritat era aprovar les oposicions i trobar faena i després dedicar-me a escriure, però ben aviat vaig descobrir que la vida de professor era incompatible pràcticament amb tot i vaig deixar de banda les oposicions. Quan vaig guanyar el premi amb la primera novel·la alguna cosa dins meu deia que no feia allò que volia i vaig decidir d’apostar per mi i jugar-me-la per ser escriptor. Al teu entorn, quan fas una cosa d’aquestes, hi ha gent que et fa costat i gent que es posa les mans al cap. Si he de definir d’on vinc, et diria que vinc dels marges i m’agrada reivindicar aquesta procedència. En totes les meues novel·les hi ha personatges descol·locats que vénen de la perifèria de les ciutats i de la frontera, que se senten observadors i no partícips. Són una mica com jo, que no sóc gaire actiu als cercles literaris, que no pertanc als clubs. I no és per antipatia cap a la gent, és la meua naturalesa.’

A partir del 2015, aquell xic que havia fet una primera novel·la va passar a ser un habitual del catàleg de Bromera. Aquell agost amb punt final, Tota la terra és de vidre i El temps és mentida foren els tres títols que posaven en solfa l’escriptor i que li havien donat dos premis literaris més. Tota la terra és de vidre es va endur el premi Antoni Bru d’Elx, recuperat per l’associació el Tempir. Era una incursió en la novel·la negra que li va obrir les portes a nombrosos festivals del gènere. El temps és mentida, una atrevida exploració literària sobre la passivitat davant la violència masclista, li féu guanyar el premi ciutat d’Alzira, un dels guardons més cobejats del País Valencià.

‘La culpa que jo escriga la té Borges, que és una figura contradictòria des del vessant polític, i també Philip Roth, que és un escriptor brutal. Tot i això, no em considere un gran lector. Sempre he estat un poquet figaflor, amb una formació desaparellada, i potser això em condiciona a l’hora d’entrar en els grans debats del país. Crec que les meues novel·les són molt properes i generacionals i no sé si això les perjudica. Parle d’històries que conec, i de la ciutat, de València i de Barcelona.’

Garcia té una teoria interessant, la de la unidireccionalitat. Creu que hi ha una consciència molt forta de la presència valenciana i illenca a Barcelona i que en canvi no es parla dels catalans que hi ha a València.

Arribarà el dematí, del 2016, va ser la seva cinquena novel·la, també publicada per Bromera. És ambientada en el procés independentista. Volia ser un intent de l’editorial de conquerir mercat més enllà del País Valencià, on és l’editorial hegemònica, però no va assolir l’èxit esperat, com tampoc no l’ha aconseguit cap altre títol de ficció amb aquesta temàtica. Per contra, els assaigs han funcionat bastant millor.

La pornografia de les petites coses, editada enguany, és el primer llibre que Joanjo Garcia publica amb Sembra Llibres. Hi trobem una altra reflexió generacional: la dels homes i dones de quaranta anys que analitzen com era la seva vida fa vint anys i què en resta, d’aquells ideals. I finalment ha arribat Heidi, Lenin i altres amics, també el 2018, premi València Alfons el Magnànim, publicada igualment per Bromera. Ens presenta un personatge molt interessant, la Blanca, una bibliotecària grassa que s’obsedeix en la distància i mitjançant la premsa pels crims contra animals que fa el Majordom, que va deixant cadàvers en diversos solars de València.

‘Jo crec que la novel·la explica sobretot com la ciutat es dilueix en ella mateixa i es desconnecta de la història sentimental i de la ficció’, diu Garcia. ‘Hi havia molta gent –afegeix– a les borses de secundària que tenia ganes d’ensenyar i jo tenia moltes ganes d’escriure.’ Ara com ara, la collita de premis no li ha anat malament. Entre els quatre que ha guanyat ja ha arreplegat 48.000 euros. Algú podrà pensar que són força diners, però cal descomptar-ne els imposts i dividir-ho entre sis anys. Si feu les operacions, veureu que toca a menys de 570 euros el mes; això sí, fent allò que més li agrada. ‘És clar, això t’obliga a viure també de coses que hi ha al voltant de la literatura: articles, classes d’escriptura… I a gastar poc i enganyar la fam.’

Un altre dels trets que destaca en l’obra de Garcia és que sempre hi plana la història. ‘És normal, he estudiat història. Hi és de maneres diferents, amb indagacions sobre el passat i sobre el passat recent. Sempre explique que quan tenia vint anys a la facultat la nostra obsessió era no ser traïdors. Per sort, ara ens hem fet grans i hem vist la complexitat del món.’ A Heidi, Lenin i altres amics hi apareix un pare obsedit pels esdeveniments de la Primera Guerra Mundial. ‘Tenia un deute amb la Primera Guerra Mundial. El feixisme naix ací, el comunisme no s’explica sense la guerra, ni el nacionalisme. La guerra ho engega tot, mobilitza milions de persones i és normal que siga l’obsessió d’un ferroviari, perquè també ens parla de com els trens fan els països. Algú ha dit que volia cosir Espanya amb els rails de l’AVE, quan tots els valencians i principatins sabem com hem de suportar la desídia per comunicar-nos amb tren entre nosaltres per la incompetència de l’estat a l’hora de resoldre aquesta infrastructura.’

Garcia no se sap veure vivint a Barcelona per treure més el cap en el mercat editorial. ‘Que jo sàpiga tant Bromera com Sembra tenen un vocació marcada de ser editorials dels Països Catalans. Si visqués a Barcelona no seria més visible perquè no sóc un tipus de moltes aspiracions personals. M’agrada escriure, és una dèria, i pense que les meues novel·les participen en debats actualíssims, però m’és més còmode participar-hi a partir d’allò que faig; no sé si en directe sóc tan interessant.’ A Joanjo Garcia només hi ha una cosa que el molesta més que les preguntes sobre el seu Trivial: que diguin que és un escriptor prolífic. ‘Sembla que et resulta fàcil allò que fas, que ets ràpid i que la teua obra està condicionada per aquesta rapidesa. Jo hi dedique tant de temps com un altre escriptor que fa un llibre cada dos anys, perquè hi dedique el temps complet.’