Joanjo Garcia: ‘El País Valencià és el país dels miracles’

Joanjo Garcia diu que el sud viu en efervescència i la seva obra n’és tot un símptoma. Ell és un dels noms que obre escletxes en el panorama literari del país. El premi Ciutat d’Alzira, amb la novel·la ‘El temps és mentida’, la seva obra preferida, va significar una empenta a aquesta trajectòria ascendent. Però Garcia, home inquiet i poc conformista, entra en una zona poc confortable amb la novel·la ‘Arribarà el dematí’, editada per Bromera, que se situa la tardor del 2014, en plena convocatòria del 9-N, i que ha estat una de les revelacions de la Setmana del Llibre en Català d’enguany. L’escriptor s’hi submergeix en el procés independentista i en una Barcelona que defineix de rentadora en posició de centrifugar. De la mà de Laura, la protagonista de vint-i-cinc anys, ens parla de lluita, de compromís, d’amor, de sexe i de la recerca de la identitat passejant pels referents històrics de l’independentisme que enllacen València i Barcelona. ‘Arribarà el dematí’ compta amb un epíleg de luxe de Manuel Delgado.

—D’on sorgeix la novel·la?
—Vaig venir a les festes de Sants del 2014 com la protagonista de la novel·la i vaig veure que els meus amics de Sants tenien una opinió diferent del procés que alguns altres companys meus del Maresme. Aquella contradicció entre visions diferents sobre el procés que entraven en conflicte em va crear la necessitat d’indagar sobre quina era la veritat.

—I la vàreu trobar?
—La veritat és que vivim en un país que no és homogeni i on és difícil de construir un discurs hegemònic, perquè allò que val per a Barcelona no val per a Girona i allò que val per Alacant no val per a Palma.

—És interessant que la primera novel·la sobre el procés s’hagi escrit des de València.
—El País Valencià és el país dels miracles. No es diu, però és així. La novel·la, la vaig escriure durant el procés, la vaig començar el novembre del 2014 i la vaig acabar el gener del 2015. La vaig escriure en viu. Després ha estat un temps de buscar una editorial al Principat i no trobar-ne, que és una circumstància difícil d’explicar, però que té a veure amb el que explica la novel·la. La separació dels Països Catalans crea les barreres autonòmiques i també les barreres dels mercats autonòmics.

—Però Bromera diu endavant.
—Sí, i això demostra com canvien les coses. Ens anem llevant la por, moltes vegades som presoners de les nostres pròpies etiquetes o pors. Fa vint anys que sentim coses negatives del País Valencià: que si la corrupció, que si és el pitjor del món i ara al País Valencià hi ha hagut un canvi polític que al Principat no hi és, ni a cap altre lloc de l’estat tampoc. Al País Valencià les coses es van movent, la societat civil ha alçat el cap i ha guanyat algunes batalles. L’Aplec dels Ports n’és un exemple. En un poble on viuen 60 persones i tota la comarca s’aboca per acollir-ne a 3000. Hi ha símptomes que la potència del sud és en efervescència.

—L’amor és molt complicat?
—L’amor va lligat a la identitat. Fins que no saps qui ets no pots fer participar una altra persona en el teu desordre. La protagonista de la novel·la no ha trobat encara el seu ancoratge al món i això fa l’amor més complicat. Primer mirem-nos a l’espill, mirem de saber qui som i agafem-nos-ho amb calma. Després, si hem fet tot açò podrem sumar. A la novel·la tots els personatges estan com perduts, són de fora de Barcelona. A la novel·la Barcelona és com una rentadora en posició de centrifugar, en què tot fa voltes a mil per hora, on és molt difícil de quedar amb la gent, on és impossible de trobar-se per casualitat, on és difícil que germinen amors duradors. Però eixes formes d’estimar pertanyen a eixa generació i s’han de valorar. El sexe ocasional forma part d’una manera de viure.

—Si Barcelona és una rentadora en posició de centrifugar, València què seria?
—La veritat és que no sé definir-te València, potser perquè hi sóc massa a prop. Però, aprofitant la metàfora dels electrodomèstics, m’agradaria que fos un congelador que ha estat massa temps tancat i ara ens espera ple de coses que n’hem de traure perquè recuperen les olors i les textures, la tendresa i els sabors. Només hem d’infondre’ls calor, a aquests desitjos.

—Identitat, amor, lluita, compromís… i el suïcidi quin paper hi fa en la novel·la?
—No volia tenyir la novel·la de pessimisme, volia partir de l’optimisme, de generar alegria, d’encomanar efervescència, de crear espais per a descobrir-se. El suïcidi no és en un primer pla, potser és la música de fons o una amenaça. Gravita en l’ambient però la càmera no l’enfoca. Només hi he posat els contorns, no m’enfronte al suïcidi perquè és la darrera frontera. Aprendre a dir no és més important que el suïcidi.

—També hi ha el paisatge del viatge amb tren València-Barcelona
—Els valencians el fem molt: professors, estudiants, gent que ha vingut a treballar a Barcelona. Jo, moltes vegades l’he fet setmanalment. I també m’agrada fer-l’hi sortir perquè és important d’entendre com el viatge forma part d’un espai.

—El procés allunya o acosta?
—També vaig escriure la novel·la per donar-me una explicació a aquesta pregunta. L’any 96, l’Onze de Setembre era per a mi la primera cita política del curs i en canvi el primer any de la Via des de València vam viure el procés amb molta distància. L’eufòria que es vivia al Principat no corresponia a la situació que vivíem al País Valencià. L’inici del procés el vam viure amb desencís perquè la gent estava contenta amb una cosa que ens excloïa. Després quan vam venir i vam veure què passava vam comprendre que la gent tenia i té motius per a estar contenta. La gent està contenta perquè els seus veïns s’han adonat que el camí és tirar pel dret. Nosaltres podem triar entre estar tristos o activar-nos i començar a fer coses perquè el camí ens ajunte.

—I com ho veieu?
—Espere que sí, que ens activem, però jo no en tinc la resposta.

—Es pot parlar d’una generació al País Valencià, de gent nascuda a final dels setanta, que fa un relleu important i viu la catalanitat des de València d’una altra manera?
—Sí, i tant, hi ha una generació que venim d’unes altres circumstàncies polítiques, que estem alfabetitzats, que estudiem en la línia en valencià, o estem en contacte amb el català a l’escola, i que en algun moment trenquem eixe complex i comencem a parlar amb naturalitat en tots els àmbits. Jo per a aquesta generació tinc nom, en dic la generació AEN, que era l’organització que teníem a la Universitat. Allí militàvem Xavi Sarrià, Feliu Ventura, Muriel Villanueva, Andreu Ginés… Aquesta generació entra en contacte amb Barcelona amb gent com Laia Altarriba, Cesc Freixes… Abans, quan entraves en una botiga a València i parlaves català et preguntaven de quin poble venies. Això ha canviat, la gent ha vinculat el valencià al canvi polític i cultural, a coses positives. I la gent vol inserir-se en aquest corrent perquè és positiu.

—Sou una generació que demaneu un tracte d’igualtat entre el Principat i el País Valencià, un tracte de tu a tu, sense paternalismes?
—No el demanem, les coses no es demanen, la igualtat tampoc.

—I com ho diríeu, doncs?
—Ho normalitzem, les coses es fan i aleshores les pots rebre com una demanda o no. Però nosaltres no venim a demanar res, nosaltres fem. I aquesta novel·la és una manera de fer-ho, de construir aquesta normalitat, com hi ha tanta altra gent que ho fa des d’unes altres posicions.

—A la novel·la la protagonista descobreix els Països Catalans d’una manera molt bonica.
—Ho viu com un gest d’amor, com una cosa que era escrita en una placa però que la mare sent dins seu. Aqueixa nena sent que és un gest d’amor, com un gest d’admiració, i compra aquesta nacionalitat d’una manera molt senzilla i com de casualitat.

—Sovint s’arriba a les coses decisives per casualitat?
—Jo hi arribe perquè un dia un amic em diu anem a l’Aplec del Puig i allà em conviden a anar a una assemblea a la facultat. Hi vaig i tot comença. La gent més intel·ligent de la meva generació està en l’independentisme i la gent que transita per allí s’hi agafa perquè és el moviment més viu i més desacomplexat de la facultat. Parle dels anys noranta. Després hi ha hagut un alentiment, o potser fins i tot una pèrdua, però en aquell moment hi ha molta gent que té un compromís molt important. Tot això passa perquè la nostra generació tenia uns referents de lluita d’un altre món. Ara tot és molt diferent. Ens havien explicat el socialisme, el comunisme, el mur de Berlín, per a què servien els sindicats, els drets laborals… I en el procés de precarització les generacions actuals tenen uns objectius més grans perquè aquesta liquidació dels referents tradicionals de l’esquerra els ha deixat orfes. Això és un problema i també una oportunitat, perquè molts d’aquests referents els havíem idealitzat…. Tot això és una mica el que li passa a la protagonista de la novel·la: ella cerca un ideal i en troba un altre, o troba un buit on inscriure la seva experiència.

—Que la protagonista sigui una noia ha estat difícil?
—En realitat ha estat una aposta, volia fer una cosa diferent i la veritat és que la veu de la noia em va sortir d’una manera molt senzilla, m’ha nascut molt fàcilment. En canvi, per donar-li els referents més generacionals, per saber quines lectures té una persona militant de vint-i-cinc anys sí que m’he documentat més a fons, perquè les coses canvien.

—Quins són els vostres referents literaris?
—Qui m’enganxa a la lectura en català és Calders. Encara que la meua llengua materna és el català, a casa parlàvem en castellà fins que a setze anys faig el canvi. Jo pertany a una generació on passa el contrari que abans: a casa parlem en castellà i a fora en català. Anteriorment, m’havia enganxat a la literatura Borges. Vargas Llosa, em pareix una persona detestable, però és un bon escriptor; també m’interessa Patricio Pron.

—I dels coetanis?
—M’interessa molt Muriel Villanueva, que ha fet coses molt bones i sempre ens fem propaganda mútua; Xavi Sarrià que hauria d’escriure més i pot fer coses molt positives, m’agraden molt els seus contes; Roc Casagran, que a banda que escriu bé té un discurs al darrere; també Anna Moner ho fa molt bé, té un estil diferent del meu, és molt barroca, molt intensa, molt exigent. Jo sóc molt de ritme i ella és més d’ambient… Bé, hi ha molts noms. Podria parlar de Xavier Aliaga, que ha apuntat un estil; de Juli Alandes, que ha fet un pas endavant. De gent, n’hi ha molta. Necessitem una miqueta de projecció i que la gent es crega això que fem. És important que rebem inputs del que fem.

—Sembla que trenqueu totalment amb el tòpic que al País Valencià val més no parlar d’independentisme
—Jo, l’independentisme, el visc amb molta naturalitat perquè me’l mire sense imposicions i també amb molt de respecte. És la meua veritat, la meua opinió i uns altres tenen la seua. Crec que el procés ens ha ensenyat a les organitzacions que no hem de vèncer, que hem de guanyar-nos la gent. Eixa sensació de ser pocs ens ha marcat la forma de relacionar-nos, d’interactuar entre la gent que cal trencar. Cal seduir la gent. A mi a vegades em pregunten com puc anar amb camisa i ser antisistema. Doncs, sí, no cal anar amb xandall sempre.

—La llengua que feu servir barreja oriental i occidental sense previ avís.
—La llengua és un desgavell volgut perquè comença en occidental i es passa a l’oriental i hi ha moments que en una mateixa escena es parlen els dos dialectes. Jugar a fer participar en el dialecte d’una manera conscient també era un repte per a mi.

—Per acabar, la novel·la retrata una generació que ara té vint-i-cinc anys però també s’endinsa en l’independentisme dels anys vuitanta, fent que sigui un relat intergeneracional que pot interessar públics diferents.
—Nosaltres no hi érem, però vam recollir-ne les cendres. Les disputes entre l’independentisme quan nosaltres hi arribem encara hi són. Són escenaris que queden vius i que d’alguna manera heretem. Per a mi la novel·la ha d’aspirar a la universalitat i l’ha de poder llegir tothom. S’hi pot sentir identificada una persona que visca a Roma o a qualsevol lloc. No he escrit per a mantenir les capelletes, sinó per a trencar-les.