Joanfra Rozalén: ‘Tirisiti pot fer acudits de política i burlar-se de qui siga’

Des d’abans de Nadal i fins que arriben els Reis de l’Orient, el Teatre Principal d’Alcoi acull un retaule de titelles únic que enamora tothom qui el veu, i que han vist generacions i generacions d’alcoians, i veïns d’arreu, des de final del segle XIX: el Betlem de Tirisiti. El titella principal, amb la seua veu aguda feta amb una llengüeta, Tereseta, l’Agüelo, Sant Jordi i altres personatges arrelats fan les delícies dels assistents, que se senten interpel·lats i hi interactuen. Aquests titelles, que van amb la tècnica de ‘peu i vareta’, són els protagonistes d’un espectacle colorit i dinàmic, ple d’expressions populars i ric en fonètica, que beu de l’imaginari col·lectiu amb la història, els textos fixos i els que es renoven cada any.

VilaWeb ha parlat de tot això amb un espectador privilegiat, Joanfra Rozalén, el director i gerent de la Dependent, la companyia de teatre contemporani que representa l’espectacle des de fa trenta anys i que defensa la dramatúrgia valenciana i en català.

—A Alcoi hi ha tradicions emblemàtiques: la cavalcada de Reis més antiga amb Baltasar, que va al mig, els moros i cristians i Tirisiti. Quin lloc ocupa el Betlem, doncs?
—El Betlem de Tirisiti, sense dubte i sense embuts, és el fil conductor del Nadal alcoià. De vegades, dic que arrossega més gent que moltes festes, però això ja és una conjectura perquè tan sols tenim les nostres dades. Al mateix temps, és molt vulnerable: en la campanya escolar ha plogut, ha fet molt mal oratge, i hem perdut 500 espectadors.

—Fa trenta anys que representeu el Betlem de Tirisiti. Com va començar?
—L’any 1989, l’ajuntament demanà a la gent que treballava a la Cassola, que era una mena d’escissió que hi havia de gent de teatre ací a Alcoi, la possibilitat de fer-ne les representacions. La Dependent va assumir-ne el repte i, d’aleshores ençà, no s’ha aturat mai.

—Què representa per a vosaltres?
—La dignificació d’una representació de caire popular que es fa des de final del segle XIX a Alcoi, que està vigent i plena de vida, i que arrossega cada vegada més espectadors i abasta més gent.

—Què té l’obra que agrada tant?
—És una obra amb un gran component transversal, arreplega criatures, pares, mares i gent gran, i cadascú en fa la seua lectura: el xiquet observa un món màgic en què passa gairebé de tot; el pare, quelcom que a ell li van ensenyar i que vol transmetre als seus fills. I a les persones majors els recorda una època, de nostàlgia. Eixa transversalitat, i el component interactiu de l’espectacle, fa que connecte d’una manera molt eficaç amb tota mena d’espectadors.

—Un dels punts forts és l’actualització d’una part dels textos. Recorde un any en què la narradora proposava fer un ‘relaxing cup of café con leche’. Una altra vegada, parlava de Canal 9 i deia que acurtaven la missa per les retallades.
—El Tirisiti és irreverent, és malfaener, un poc gandul, és un iconoclasta. Hi caben moltes coses. En la part costumista expressa una connexió total i absoluta amb el seu entorn, com passava en molts retaules de titelles de l’època. És permeable a les coses que passen i a les coses que diuen. Tirisiti pot fer acudits de política i burlar-se de qui siga perquè li cap, al personatge. Això li dóna un punt de versemblança, envers els espectadors, encara més del que podria tindre una narració, per molt bonica, poètica i elaborada que fóra.

—No fixeu cap text, per sempre?
—De la mateixa manera que incorpora coses noves, l’any següent ja no hi són, perquè tornem a començar amb aquell text despullat de tota aquesta parafernàlia, a l’espectacle virginal, a allò que ens va ensenyar la família Peidro en la seua historieta. Només queden algunes coses que ens han paregut d’una vàlua popular molt important, com és la cançó de ‘L’agüelo’, que no hi era, i com la de ‘El sereno s’ha perdut en la font de la salut’.

—Feu guió dels acudits xicotets i de les aclucades d’ull, cada any?
—En absolut, això és cosa de la narradora i de l’equip. Cada representació és diferent, en tant que els espectadors també tenen una altra actitud. Per exemple, si hi ha espectadors que no coneixen l’espectacle, és molt difícil que hi interactuen d’una manera eficaç, i seran espectadors autèntics. Però en tenim que saben l’espectacle de cap a peus i que són capaços d’establir diàlegs amb els personatges i creure-se’ls.

—Però els assidus tampoc no saben les bromes xicotetes. Quins acudits heu preparat enguany, que la política és en el focus mediàtic?
—No us ho sabria dir. Enguany estem amb el procés, amb una caseta que va fer l’Ajuntament d’Alcoi, etc. Es diuen moltes coses. No us ho sabria dir perquè cada funció és totalment diferent. Però Tirisiti està totalment format i informat de què passa. Vull dir, que és un paio llegit, té cent trenta-nou anys.

—Com ha canviat la recepció del públic al llarg de trenta anys?
—En el coneixement de l’espectacle i en l’estima. Hem tingut molts guardons, però n’hi ha un que és innegable, brutal: els espectadors se l’han fet seu i l’estimen, el volen. I si no els traeixes, l’espectacle és bonic i ix de manera adequada, les funcions funcionen, valga la redundància, i la gent continua venint. Eixe és el major guardó i el major canvi. Això es deu a moltes raons, no només a la representació, que ja és bonica, sinó que hi ha un quadern pedagògic i un treball de divulgació. Perquè, per a nosaltres, açò és cultura, fem cultura. Potser és un museu viu, latent i punyent, però parlem d’una cosa de la qual tenim la primera constància escrita en la dècada de 1880.

—Tirisiti fa servir expressions arrelades com ara ‘dones matineres, les primeres’, ‘va mudat com un margalló’, ‘qui es burla el dimoni li furga’. I el to de la narradora és molt identificatiu amb la fonètica local. Són trets característics.
—És molt similar a altres retaules de titelles de l’època. La primera part és sacra i hi veiem de tot, però en quina llengua està la major part de representacions? En la llengua de l’imperi, en aquest cas, de l’imperi espanyol, m’enteneu? En castellà. I sempre la llengua de l’església. Després, trenca amb això i apareix una llengua popular, la que parla la gent. I sempre està en valencià. Tenim molts acudits, molts modismes, moltes frases fetes que són molt nostres i que poden enllaçar perfectament en la representació.

—Sonen nadales valencianes, ‘La manta al coll’, ‘Vals del Cabanyal’, la melodia de l’Araceli del Misteri d’Elx i altres cançons. Sempre ha estat així? Amb quins criteris ho feu?
—Això del Misteri és una aclucada d’ull que ens feia molta gràcia perquè es canta quan cau l’àngel. En els anys noranta, s’edita un disc enregistrat, dirigit i amb composicions d’Àngel Lluís Ferrando Morales en companyia de Joan Ponsoda. Eixa és la banda sonora de l’espectacle que, al mateix temps, fa de banda sonora del Nadal alcoià. Cal dir, també, que quan apareixen els Reis de l’Orient es toca ‘Entrada dels Reis’, de l’alcoià Camilo Pérez. Hi ha compositors que han tingut gust de compondre per al Nadal alcoià. I això li dóna una altra vàlua.

—Tirisiti és un personatge irreverent i un pèl maleducat. Dels moros i cristians diu que són ‘festers de calbot’ perquè no donen res. I fa bromes un pèl pesades, que aclareix la narradora, tot fent pedagogia.
—Ell és molt irreverent, sí. Eixe component que pot tenir, políticament incorrecte, està totalment present en el Betlem del Tirisiti. És un antiheroi i la gent l’estima de la mateixa manera que el qüestiona. Quan li passen algunes coses també s’entendreix, però sí, és un personatge molt singular. I porta barretina.

—Ja sabeu per què porta barretina?
—No. Tampoc ens preocupa gaire.

—Ompliu les 170 butaques del teatre en totes les representacions, gairebé. Això és plausible, però els de fora ho pateixen, les entrades s’exhaureixen en qüestió de dies. Quina seria la solució?
—Vindre a fer la cua. Internet només ven entre el 55% i el 57% de les entrades. Si veniu abans que obrin la taquilla, teniu entrades per a totes les funcions de la vesprada. I si veniu al matí seran per a les del matí, no us en vendran per a la vesprada.

—I com és que no feu més representacions?
—És un Betlem i té les característiques que té, fem més de 200 funcions i vénen 32.000 espectadors, jo crec que ja està bé. Es tracta de buscar un equilibri entre economia, estima i amor pel treball ben fet. Quin sentit tindria? Tindria el sentit antropològic i podríem portar-lo a un festival internacional. Eixes coses tenen sentit, però en un element que arrela en la cultura popular, crec que no té sentit estirar més el braç que la màniga.

—Com valoreu aquests trenta anys?
—De manera molt positiva. S’ha dignificat una representació, s’ha situat en un lloc adequat i té vida. I, pel que fa a nosaltres, hi ha gent que fa vint anys que hi treballa, i d’altres trenta, actors de cinema, teatre i televisió. Ahir mateix, va vindre un xicot que acabava de filmar la sèrie ‘Acacias’, i ha entrat hui, sabeu que vull dir-vos? Tothom manté quelcom més que una relació contractual amb el Betlem, hi manté una estima i això fa que bulla l’olla.

—Aleshores, cal ser alcoià per a treballar a la tramoia?
—No, hem tingut gent de fora. Cal creure’s allò que fas, i els actors i els intèrprets tenen eixa capacitat de creure’s els personatges. 

—Veníeu de menut i ara en sou el director i el gerent, des de fa trenta anys. Què significa per a vós?
—És un autèntic goig, perquè saps que tens entre mans una cosa delicada, sents responsabilitat però també alegria i goig de poder-ho fer. Tens entre mans la connivència i l’acord de l’Ajuntament d’Alcoi i de la societat civil. I això hi és per mantenir-ho i gaudir-ho. Es conjuguen moltes coses. Jo ho dic a tota la colla de la plaça de Dins, que ací ens coneixem tots, els dic que nosaltres treballem en el més xulo de tota la plaça, i ells ho saben perquè veuen les persones que ixen, i que tota la gent està molt contenta.

—Com alcoià, què desitgeu al Betlem?
—Llarga vida i continuïtat. Els elements de cultura popular tenen moments d’un gran creixement i han de cercar la seua estabilitat. No poden créixer constantment. Podríeu fer-ho en un camp de futbol, podrien dir-nos. Doncs no, no és això. Al començament, tenia unes setanta places i al teatret de Casablanca, noranta-tres. Al barracó, n’hi cabien entre cent i cent vint, en funció del cul de les persones. I ací l’hem dimensionat amb la grada perquè es veja millor, i hi caben cent setanta persones. No podem fer el Betlem del Tirisiti com un concert d’U2, perquè és una altra cosa. És que l’any que ve tornarem a fer una tradició que té 150 anys.