29.12.2020 - 05:21
|
Actualització: 29.12.2020 - 13:44
Després de vuit anys, el període de l’eminent ecòleg català Joandomènec Ros com a president de l’Institut d’Estudis Catalans és a prop de la seua fi. Biòleg de formació, Joandomènec Ros ha estat catedràtic d’Ecologia de les universitats de Múrcia i Barcelona, i en ambdues hi va dirigir el Departament d’Ecologia. Tot i la seua reeixida trajectòria com a especialista en ecologia marina i conservació de la biodiversitat del medi marí, tal com ens explica, va entrar a l’IEC «com un membre més que anava a les reunions i compaginava una activitat molt minsa a l’Institut amb la recerca i l’ensenyament». El 2005, però, va unir-se a l’equip de Salvador Giner com a secretari general de la institució. Quatre anys més tard, passaria a ser vicepresident i el 2013, conclosa l’etapa de Giner, va animar-se a presentar la seua candidatura per a la presidència.
Ara, Joandomènec Ros presenta Tot el que pugui convenir a les demandes d’aquesta terra. L’Institut d’Estudis Catalans al segle XXI, una obra que vol apropar la realitat de l’IEC i els seus esforços al públic general. Això s’aconsegueix mitjançant una recopilació de textos preparats per a distintes circumstàncies (trobades internacionals amb altres acadèmies sàvies, jornades de personal investigador, comentaris sobre projectes concrets de les seccions de l’IEC…), que l’autor aprofita com a testimoni d’aquesta tasca constant de l’IEC com a motor de la ciència en català. El seu propòsit era mostrar «una aproximació a tots aquests camps d’activitats […] menys rígida, menys notarial, més amable que una història formal o que unes memòries anuals». Amb ell, hem tingut l’oportunitat de tractar els temes presents a l’obra, el seu pas per l’IEC i el rol que ocupa aquest en l’esfera científica catalana actual.
Quin és l’origen del títol de l’obra i per què el va escollir?
Normalment, en els meus llibres de divulgació, utilitzo com a títol algun fragment d’algun poeta, escriptor o científic, i en aquest cas em va semblar que era molt adient utilitzar unes paraules d’un document fundacional de l’Institut que va fer Prat de la Riba. En aquest, s’hi parla sobre per què crear l’Institut, en l’any 1907, i en el fons, jo crec que explica ben bé el que es volia de l’Institut llavors i el que es vol ara. És a dir, que faci un tipus de recerca que posi en valor el patrimoni natural, històric, jurídic, etcètera, del país. Fa un segle i quart, pràcticament els grans estudis fets sobre el país eren de gent de fora, que tenia interès per la natura, per la història… I aquí, en canvi, no teníem aquest estol d’investigadors nostrats. Per tant, em va semblar que era molt adequat que el llibre portés aquest títol.
Quin seria l’objectiu principal d’aquest llibre?
L’Institut té una sèrie de textos publicats per historiadors de la casa que expliquen com es va fundar, què va fer durant els primers anys, què va fer després… Tenim una història en dos volums, una de més breu, altres textos més generals… Em va semblar, però, que tot i ser una institució, tal com diuen els estatuts, de recerca i d’alta cultura, que seria bo que hi hagués alguna aproximació més suau i tendra dirigida al gran públic. En aquest sentit, començo el meu text dient que el que jo contaré ho han explicat molt millor i de manera aprofundida aquests altres autors, però que jo volia fer un text on el públic en general pogués veure que l’Institut no només és l’acadèmia de la llengua catalana –que ho és– sinó que fa altres coses i que les fa en camps molt diversos de les ciències i de les humanitats. La idea era oferir una espècie de retrat íntim de l’Institut fugint d’altres de més seriosos, que altra gent ha fet molt bé.
De fet, en llibre comenta com l’Ortografia, la Gramàtica i el Diccionari són obres cabdals molt conegudes, però que molts altres projectes de l’IEC no ho són tant…
Així és. Per exemple, hi ha publicacions magnífiques de l’Institut sobre història, sobre ciència… L’Institut fa temps que tradueix i publica també normatives internacionals sobre nomenclatura zoològica, botànica, química… Una tasca necessària perquè els científics del nostre país coneguin com es diuen en català certes coses que normalment només coneixem en anglès. Tota aquesta feina no és tan coneguda, de manera que em semblava que era bo fer aquesta presentació més suau de l’Institut.
En un dels textos inicials en particular, s’hi destaca aquesta dualitat de l’IEC, amb una vessant d’activitat centrada en la llengua i una altra, en la recerca científica. És aquest tret característic únic de l’IEC, com a acadèmia científica?
En un aspecte és única, i en un altre, no. Per exemple, acadèmies europees com les daneses, noruegues, alemanyes… publiquen part dels seus treballs en la llengua pròpia, però sobretot publiquen en anglès, que és la llengua internacional. L’Institut també fa algunes publicacions en anglès, però bàsicament les publicacions científiques, siguin de lletres, siguin de ciències dures, són en català i això sorprèn de vegades en altres llocs. Som diferents perquè no renunciem al català per a les publicacions encara que aquestes siguin d’alta recerca. Com a llengua minoritzada, sovint l’anglès i el castellà prenen la precedència sobre el català en la investigació. Per això, no només és bo publicar aquests nomenclàtors científics de botànica, zoologia, química, etc., en català, sinó dir que es pot fer ciència en català i publicar-la en català, que no cal publicar-la en anglès. A més, molta de la recerca que fa l’Institut estudia el patrimoni propi i es pot publicar en anglès, és clar, però té més interès per la gent del país en català. Aquesta és la idea.
Quin ha estat el paper de l’IEC en la consolidació de l’ecosistema científic català?
Els estatuts de l’IEC diuen que aquest no només ha de fer recerca, sinó que l’ha de promoure i també ha d’assessorar els estaments públics. En els seus inicis, l’Institut va presentar als ulls del món el patrimoni artístic i científic català. De fet, va promoure una sèrie de trobades d’investigadors mundials a Catalunya: sempre es parla de la visita d’Einstein, però no en va ser l’únic. En aquest sentit, l’IEC va fer una feina necessària en un entorn que era absolutament pobre de recerca, cosa que ara per sort ja no és així, sinó que és més aviat esponerós. En els anys de represa després del franquisme, presidents com Enric Casassas, Emili Giralt o Manuel Castellet van tindre molt bona relació amb entitats de recerca científica de la Generalitat, de manera que van posar en valor la recerca que es feia, primer a Catalunya i després als Països Catalans, i va contribuir a reforçar-la. Actualment, dels 300 membres de l’IEC, entre numeraris, emèrits, i corresponents, la majoria són investigadors en actiu en centres de recerca o en universitats, de manera que el lligam hi és. Hi ha investigadors que porten els seus projectes també sota el marc de l’IEC per a dur una recerca conjunta. Aleshores, el paper de l’IEC es troba ara més reclòs en aquest àmbit: ja no cal que fem tant aquesta tasca [de promoció] però d’altra banda, continuem sent capdavanters en la recerca del patrimoni.
Llig l’entrevista completa en la web de Mètode
Joandomènec Ros, biòleg de formació i catedràtic d’Ecologia de les universitats de Múrcia i Barcelona, és l’actual president de l’Institut d’Estudis Catalans.
