Joana i Mireia Vilapuig: “Entre germans la gelosia és innata”

Joana i Mireia Vilapuig (Sabadell, 1994 i 1997) són actrius i germanes. Fa pocs dies que han estrenat a Filmin Selftape, la seva primera sèrie com a intèrprets i directores executives. Hi expliquen una història dura, íntima i honesta. Es despullen, però ho fan combinant la realitat i la ficció. Han optat per incorporar al relat un ingredient molt especial: imatges d’arxiu de quan eren petites i adolescents. Amb només vint-i-vuit anys i vint-i-cinc, han viscut la cruesa d’una indústria que rebutja i precaritza; la competitivitat i la gelosia entre germanes que lluiten per un mateix paper i com és ser dalt de tot i que al cap d’un temps ningú no es recordi de tu. Parlem amb elles sobre els límits que han hagut de posar en el seu dia a dia, la seva relació com a germanes i els plans que tenen ara que el seu primer projecte com a creadores comença a agafar volada.

—Aquests dies heu passat per platós, estudis de ràdio i força diaris. Hi ha res que encara no us hagin preguntat?
—Mireia Vilapuig [M.V.]: Ens han preguntat moltes coses… Què fem quan ens llevem, sobre les nostres rutines, si dormim amb pijama o no. Allò que dius, alguna cosa que tinguem ganes de respondre… No. 

—Us esperàveu despertant tant d’interès?
—M.V.: No, crec que no. Vam tenir molt poc temps de pensar quina repercussió tindria. Va ser tan intens, i la sèrie neix d’un lloc tan personal i tan honest, que no teníem gaire espai per a pensar com repercutaria.

—Joana Vilapuig [J.V.]:  Sí que al començament, abans de tot, quan érem la Mireia i jo, pensàvem, home, si més no, hi ha la gent que ens va veure a Polseres vermelles… Si jo n’hagués estat espectadora, tindria curiositat. Només per pur safareig, per allò de veure què. 

—Creieu que hi ha certa morbositat? Us molesta? Deu ser molt complicat fent una autoficció. Molta gent es demana què és real i què és ficció…
—J.V.: A mi, molestar, no.  Al contrari, crec que ja hem jugat una mica a això, a més, posant-hi vídeos d’arxiu… Ens posem al límit d’exposició i que la gent s’imagini el que vulgui sobre què ens ha passat i què no ens ha passat. 

—M.V: Sí que és veritat que ens ho hem trobat en moltes entrevistes i és un debat al qual nosaltres no hem volgut entrar ni tampoc volem donar-hi més morbo, perquè al final no creiem que sigui la cosa important de Selftape. Era una carta que sabíem que teníem i que volíem jugar, que la realitat de la ficció estigués tota l’estona en diàleg.

—M’imagino que hi ha línies vermelles, coses que preferiu no explicar.
—M.V.: Per fer tot el procés d’escriptura i, sobretot, entendre què volíem fer amb Selftape i de quina manera ens volíem exposar, havíem de tenir aquestes línies vermelles. Per exemple, quan era dolorós o quan hi havia un moment en què dèiem, això no ho tinc del tot treballat, o no estic preparada, perquè som molt conscients que per fer el que hem fet hem estat un temps de pair-ho, de parlar molt, i hi ha coses que potser són una mica més recents en les quals no hem volgut entrar perquè encara no era el moment.

—J.V.: Exposar la nostra família, no ho volíem en cap cas. Volíem exposar-nos nosaltres, però la nostra família ni tan sols surt en els vídeos d’arxiu, o hem intentat que surtin el mínim possible, els hem protegit molt, en aquest sentit. Una cosa era que nosaltres ens exposéssim sabent com ens exposàvem i un altra és que ells tinguessin por i patissin en algun moment per si se’ls veuria o no se’ls veuria.

—Vau entrar al món professional quan éreu molt petites. Expliqueu que la Joana volia ser actriu, però, en canvi, la primera oportunitat li va arribar a la Mireia. Aquí comença tot?
—J.V.:  Sí, jo crec que aquest és el punt de partida. Ens vam adonar que el que ens havia tocat viure havia fet que tinguéssim una relació diferent com a germanes. El fet de competir, quan com a germana de vegades ja hi ha una mica de competència, només pel fet de quina és la primera i quina és la segona… Vam pensar que era interessant veure una relació de dues germanes així i que això no ho havíem vist en la ficció. 

—En què sou primeres i en què sou segones?
—M.V.: Jo crec que hi ha dinàmiques i crec que ara també hem passat per un moment d’estar molt juntes i ens anem mimetitzant.

—J.V.: Jo crec que ara no hi ha primera i segona, de fet, ens pregunten si som bessones. 

—M.V.: Sóc més jo la primera ara que tu.

—J.V.: Quin morro! 

—M.V.: No, a veure, és que tampoc entenc gaire què és primer i què és segon, perquè a mi m’agrada molt ser la segona, no?

—J.V.: No ho sé, quin morro que tens. 

—M.V.: Crec que a vegades hi ha maneres de gestionar segons quines situacions en què potser la Joana té una maduresa que jo no tinc o jo tinc una maduresa que la Joana no té…

—J.V.: Mireia, t’estàs fent un embolic! Jo crec que d’entrada tinc un rol de germana gran…

—M.V.: Una cosa més de protecció, oi? De ser més prudent. Llavors jo crec que tinc un altre rol, que és de llançar-e més… A vegades no penso tant, sóc més inconscient en aquest sentit.

—Com es gestiona aquesta gelosia? N’heu estat sempre conscients o ha estat fent la sèrie, que us n’heu adonat?
—J.V.: Amb la sèrie, hem posat nom a coses que hem viscut. És veritat que entre germans la gelosia és una cosa innata. Només pel fet de ser la gran i que, de cop, una altra persona arribi allà ja causa gelosia. Crec que és una cosa que volíem parlar, a Selftape… De l’enveja que pots tenir a un germà i, alhora, de l’estima que també li tens i com estàs de content quan les coses li van bé, perquè estàs content, però alhora també sents enveja… Parlar una mica d’aquesta complexitat.

—M.V.:  Abans de Selftape ja ho vam parlar, tot això, tu i jo. De quina manera entén la Joana la professió, de quina manera l’entenc jo, saber-nos comunicar molt bé en això per no causar enveja a l’altra o per no fer que l’altra pateixi, perquè és l’últim que vols, però a la vegada vols compartir amb ella un èxit teu o un reconeixement o el que sigui… 

—En molts casos la comparació entre germans és inevitable, però vosaltres només us porteu tres anys i a sobre us assembleu força físicament. Heu explicat que això us ha dut, fins i tot, a competir per un mateix paper. I això es veu a la sèrie, quan la Mireia es queda un paper que havia de ser per a la Joana. Com heu viscut aquesta mena de situacions?
—J.V.: Ara fa molt que no ens passa. Ens passava més quan érem més joves. També és veritat que amb Selftape haguéssim pogut comparar-nos molt o patir molt, o tenir moments on ens comparàvem. Perquè al final som dues persones. Dues actrius, dues guionistes i dues creadores. Hauria pogut ser molt fàcil la comparació i, a més, tenir un equip que opina o que et veu d’una manera. Tot i això, hem fet un exercici molt bèstia aquests últims anys per a trencar aquesta comparació i entendre que som dues persones diferents. Ara crec que ens admirem l’una a l’altra, des d’un lloc sa.

—La idea de la sèrie neix durant el confinament, quan d’alguna manera us retrobeu com a germanes i us confesseu certa rivalitat, comparacions, pors, en molts casos compartides… Us ha costat de gestionar? Ha estat una mena de teràpia?
—J.V.: Sí, la Mireia i jo, abans de Selftape, per circumstàncies que hem viscut a la vida, ja ens vam haver d’ajuntar i fer molta pinya. Això ens va ajudar molt a parlar moltes coses. Però ja vam travessar la barrera de començar a ser amigues, a ser companyes, a ajudar-nos…  Amb el procés de Selftape encara hem hagut de parlar més, hem hagut d’entendre’ns, de parlar de coses que sentíem l’una cap a l’altra, també hem après a treballar juntes, veure com treballem juntes, que això no és fàcil amb ningú… I quan vam a escriure a Filmax i el projecte va començar, nosaltres ja teníem marcats els nostres límits i les nostres línies vermelles. Ja havíem après molt a comunicar-nos i a tenir aquesta relació. 

—És gaire car, el preu de triomfar com a actrius adolescents?
—J.V.: Ens passa que ara ho veiem com una ficció. Com que hem creat una ficció sobre això, ens n’hem distanciat tant, que jo ara ho veig com una ficció. És com si ja no m’hagués passat a mi. No sé si és molt car. Sé que triomfar quan ets petita impacta i és un xoc. 

—M.V.: Té les seves virtuts i les seves mancances i, evidentment, nosaltres, per haver començat tan joves, vam entrar en un circuit molt difícil d’entrar. Això  ens ha facilitat trobar més feina després i continuar treballant. Però sí que és veritat que et distorsiona moltes coses i et canvia el paradigma de la vida en general i de l’àmbit social, de l’àmbit laboral. Hi ha un moment de canvi i un moment en què has de prendre decisions des d’una fase més adulta i ser conscient del que fas.

—Malgrat que sou crítiques amb les coses que heu viscut, ho tornaríeu a fer si poguéssiu triar? O hauríeu preferit tenir una altra mena de vida i no començar tan aviat? D’alguna manera tot això també us ha donat privilegis.
—M.V.: Som molt partidàries que les coses passen perquè han de passar. Totes les professions tenen moments molt durs i molt bonics. Nosaltres hem viscut aquest context i, evidentment, hem viscut situacions que han estat desagradables, però que ens han fet aprendre i ens han fet ser qui som ara. I poder explicar la història de Selftape. Mirar el passat i dir que potser això no ho hauria volgut viure, per mi, és un error, perquè penso que ja està fet, que ja està viscut i crec que el treball és posar el focus en el present i pensar què puc fer ara per a millorar o per a superar-ho.

—J.V.: És una pregunta que et fa reflexionar, però ens hem adonat que no en traurem res de pensar-hi. Perquè al final tots vivim coses, a la vida, que et fan pensar, i si hagués decidit no fer aquest viatge? No ho sabràs mai.

—Més enllà de la vostra història personal, reflectiu una indústria molt complicada. Expliqueu que heu rebut molts “no”. Deu ser dur. Com us afecta emocionalment, aquesta negativa constant?
—J.V.: És fort. Els meus amics de tota la vida es presenten per a una feina una vegada cada cert temps. Però en el nostre cas és constantment i no tan sols exposes els teus coneixements o les teves capacitats, sinó també com és el teu cos, com ets tu, si agrades més, si agrades menys. I de vegades hi ha coses que són injustes, perquè treballem en una indústria que no és justa i que és molt poc meritocràtica.

—M.V.: Evidentment, has de tenir una estabilitat emocional molt forta i que a vegades cansa. Hi ha alguns “no” que hem rebut que han estat d’una manera desagradable…

—J.V.: A vegades penses, aquest “no”, no, si us plau. Aquest hauria estat bé que fos un “sí”. Però aleshores jo sempre tinc el mantra que tot passa per alguna cosa, i si no és, és que no havia de ser.

—Rebre tants “no” potser fa que els “sí” els hàgiu d’agafar tots.
—M.V.: Dir que no és un privilegi. 

—J.V.: I alhora és molt dur, també, perquè dius que sí, però alhora no et sents còmoda. Però alhora no tens diners, saps? I també es juga una mica amb això, amb posar sous precaris, perquè com que els actors els encanta, com que els agrada molt actuar, ho faran sempre… A vegades et diuen que et paguen amb unes birres i no. És la nostra feina, hem estudiat i fa temps que ens preparem. I sí, és fort, perquè no sempre tens personatges que t’agradin.

—Ensenyeu aquesta doble cara de la interpretació. Hi ha escenes que, com a espectadors, xoquen molt. Heu hagut d’enfrontar-vos a una hipersexualització constant, en molts casos exercida també per aquells que us donen la feina… En el primer capítol ja hi ha escenes molt dures.
—J.V.: Hem treballat Selftape amb una coordinadora d’intimitat i això ha estat un gran descobriment, perquè no ho havíem fet mai. Ens ha obert la mirada i ens ha fet entendre que havíem viscut coses d’una manera concreta i que pensàvem i donàvem per descomptat que era la manera. I no. Ens hem adonat  com n’ets, de vulnerable, com a actor o actriu, de vegades, que posar límits és difícil quan et contracten i potser fa un any que no treballes, o més… I sempre sents que et donen una oportunitat.

—Creieu que es pot canviar això de la indústria?
—J.V.: Crec que ens ha obert molt els ulls a nosaltres dues personalment i que anirem per aquest camí, n’hem parlat molt amb altres actrius…

—M.V.: A mi em fa la sensació que justament a Selftape hi posem molt el focus.  Ara hi ha molt aquest debat i surt molt aquesta figura: per parlar-ne i per incloure-la dins els rodatges i això és molt interessant i estic molt contenta que passi. Fent assaigs ens vam començar a adonar de les condicions amb què havíem treballat durant molt de temps… I aquí ens va explotar una mica el cap. Tornar a viure aquestes escenes entenent que es pot fer d’una manera segura i tu més protegida, és bèstia.

—Creieu que s’ha normalitzat el fet de traspassar la intimitat de les actrius?
—M.V.: Segur que si comencem a investigar la història del cinema, hi trobem mil coses… Estem molt exposades, i amb les xarxes socials, encara més. Puc entendre que es traspassin aquestes línies molt més fàcilment. Si nosaltres, ja de per si, mostrem constantment la nostra intimitat i la nostra privacitat… 

—J.V.: Nosaltres ens hem sentit vulnerables… Només que Selftape la mirin actrius i s’hi puguin sentir identificades… Si això ens ajuda a totes a saber posar límits, ja està. A la sèrie els dos personatges posen uns límits que nosaltres, a la vida real, no hem estat capaces de posar, no ens hi hem atrevit mai. Al final costa molt, però si entre totes ens anem donant el missatge que es poden posar límits i que no passa res, haurem guanyat molt. 

—No fa tant de Polseres vermelles, però ara hi ha coses que potser ens xocarien. En el cas de la Joana, éreu “la noia”; en canvi, tots els homes tenien un rol més enllà de la seva condició com a homes…
—J.V.: Ara no cola, perquè ho veig amb perspectiva… En aquell moment no n’érem conscients. És veritat, ara ho miro i veig que el meu rol allà era el de la noia. Jo no vaig deixar mai de ser l’única noia en un grup de sis nois… Tota la meva trama girava entorn del Lleó, i això ja diu molt. És fort, però ningú no se’n va adonar. I veus les entrevistes i ningú se n’adonava… Hi ha una cosa positiva i és que no fa tant, tot i que per a mi fa molt, i alhora han canviat moltes coses. Ara mateix seria impensable. 

—M.V.: Però més enllà del rodatge, el tracte també era diferent. Com els mitjans feien les entrevistes, les preguntes que feien… Els rols de Polseres vermelles estaven establerts a la vida real. 

—Molta gent podia pensar que després d’haver passat per una sèrie com Polseres vermelles, ho teníeu tot fet. En canvi, expliqueu que després us vau sentir molt soles… Creieu que s’esperava molt de vosaltres? Que hi havia unes expectatives que havíeu de complir?
—M.V.: Queda clar que hi ha hagut una distorsió evident de l’èxit i del fracàs. No treballàvem, no teníem feina… Sentíem que amb vint anys havíem fracassat. Ens va caure el món a sobre. 

—J.V.: Sí, i tu també et jutges a tu mateixa. Pensava que la gent no podia veure que no tenia feina i que no em podien veure fent birres amb els meus amics… Jo em vaig tallar molt i al final analitzava tota l’estona la mirada externa. Pensava que si treballava en un bar la gent em veuria i pensaria que havia fracassat. M’hauria encantat que ningú em conegués i començar de zero. Sense tenir la mirada externa d’ara pensaran això, ara em veuran, ara em jutjaran… En molts moments m’hauria agradat ser anònima i poder tocar i actuar al carrer.

—En algun moment heu sentit que la indústria i els mitjans s’havien aprofitat de la vostra poca experiència, de la innocència, que havien pujat al carro d’aquesta fama incipient, i que després us havien deixat de banda
—M.V.: Quan ets en el punt de mira, et truquen i et demanen que siguis en uns llocs, i després desapareixes i ningú et diu res, ningú et mira i ningú et truca. 

—En un dels episodis, es presenten dues situacions paral·leles però amb una cosa en comú: la incomoditat que sentiu quan compartiu intimitat amb un home. Creieu que és una situació que passa a moltes dones joves?
—J.V.: Jo crec que sí. El tema del sexe és molt important, i com a dones, com hem après i com se’ns ha ensenyat, déu n’hi do. Molts homes, sobretot de la nostra generació, el màxim aprenentatge que han tingut ha estat pel porno i també de les ficcions que es fan i el que veuen a la pantalla. Teníem ganes d’explicar una escena de sexe que jo he pogut viure, que la Mireia ha pogut viure, que amigues nostres han viscut i que n’hem pogut parlar… Això existeix, de vegades molt més que l’altre tipus de sexe. A mi m’hauria agradat de jove  veure una escena de sexe així i adonar-me que no estic sola en això. Teníem ganes d’explicar el sexe sense ornamentació, ni romanticisme, perquè de vegades no té res de romàntic. 

—Com han viscut l’estrena a casa, els pares?
—J.V.: Molt bé, és clar, la nostra família ja quasi l’han vista tots. Molts vídeos d’arxiu també són de tietes, d’avis, vull dir que tots l’han vista. No sé fins a quin punt els nostres tiets es pensen que hi ha coses que són de veritat, però bé. He rebut missatges bonics d’amigues meves dient-me “em sap greu, en aquell moment no hi vaig ser”. 

—I en el futur, com us veieu? Hi haurà segona temporada? O necessiteu separar-vos un temps?
—J.V.: No ho sabem. Al final, la Mireia i jo som i serem germanes, això ja ho tenim. 

—M.V.: Tot aquest procés ha estat molt intens i no havíem fet mai res tan personal i abocant-nos-hi tant des de tants àmbits. Ara potser és un moment per a deixar reposar tot això, donar-li l’espai que necessita perquè la gent ho paeixi i perquè la gent se n’oblidi una altra vegada i, nosaltres, tornar a escriure més endavant. Potser Selftape 2 tindrà una altra forma o serem nosaltres dues fent una altra cosa. Ho haurem de veure. 

—I una darrera curiositat, tot i que en aquesta sèrie sou crítiques amb el que heu viscut, qui us acompanya en tot plegat a la producció és Pau Freixas, que us va donar aquella primera oportunitat a totes dues.
—M.V.: Va ser una coincidència. La Joana se’l va trobar al tren i li va parlar del projecte i li va interessar. Al principi vam tenir una relació molt bona, amb ell, ens ajudava a veure quin material havíem de fer perquè no ho havíem fet mai. Era la persona més propera que coneixíem i que estava més ficada en la indústria. Va ser la primera porta a la qual vam trucar. 

—J.V.: També és veritat que per proximitat sabíem que li tocaria. Li volíem explicar que teníem això al cap.