Joan Vinyoli encén el vi

Joan Vinyoli (Barcelona, 1914-1984) és un dels grans poetes catalans i europeus del segle XX. Amb el temps, la seva obra poètica no ha deixat de sumar adeptes incondicionals i de ser estudiada. Podem trobar la seva Poesia completa, amb pròleg d’Enric Casasses, al segell Labutxaca, editada l’any 2008 i reimpresa el 2014 en ocasió del centenari del seu naixement. També en podem llegir la biografia, minuciosa i aclaridora, escrita per Pep Solà, La bastida dels somnis, editada per CCG Edicions el 2010.

Per fer-nos una idea de la dimensió de l’obra de Vinyoli, només cal citar uns paràgrafs escrits pel poeta Enric Casasses al pròleg de la Poesia completa, quan diu: ‘Des d’Ausiàs March no hi havia hagut un poeta així de compromès amb l’indret on neixo cada vegada, que és on mai no es toca fons […]. L’evolució d’aquesta poesia, del primer al darrer llibre, és molt marcada, molt visible, i és una obra mestra […]. La seva poesia completa és la història d’un home que es va tornant lentament, davant dels nostres ulls esbatanats, savi. I ens ho explica, pas per pas. I és tan sàvia la seva saviesa que al final, de vell, s’adona que s’ha convertit en un veritable màgic.’

La de Vinyoli és una poesia marcada per la naturalesa i pel paisatge d’infantesa, rural i boscà, de Santa Coloma de Farners; pel paisatge de maduresa, mariner, de mar fonda, dels seus estius passats a Begur; i del paisatge de la vida urbana, barcelonina, el més tardà. Enmig d’aquests escenaris, les seves pulsions i passions poètiques, els grans temes del viure, l’amor i la mort, del dolor, els somnis, trobem una cinquantena de poemes on apareixen referències vinícoles: el vi, la copa, la vinya, el beure, la taverna… Casasses les inclou en el seguit de temes, formes i fins mots que Vinyoli no abandonarà mai: ‘Els vespres i les matinades, les escales, els graons i els replans, els beuratges, vins i herbes d’embogir, el caçador vist des de la bèstia, la contemplació del mar i la interacció amb el mar, i molts altres.’ Però fins ara no hi ha hagut cap estudiós de Vinyoli que s’hagi dedicat a entendre les referències vinícoles en tota la seva dimensió. En aquest article ens limitarem a resseguir alguns dels poemes més significatius i els posarem en el seu context de vida i obra.

Joan Vinyoli va néixer en una família de classe mitjana, ben situada, però quan tenia cinc anys el seu pare es va morir. Aquest fet tràgic va deixar la família en una situació econòmica precària i va marcar la vida del poeta, que no va poder anar a la universitat i cursar estudis superiors, que era el que anhelava, sinó que amb setze anys va entrar a treballar a l’editorial Labor, per mantenir la mare i la germana. A Labor va treballar fins a jubilar-se. Amb tot, ell va ser per damunt de tot poeta, poeta malgrat ell mateix, va aprendre l’anglès i l’alemany per llegir els seus clàssics i filòsofs, i va traduir Rilke. L’any 1945 es va casar amb Teresa Sastre, amb la qual va tenir tres fills (Joan, Albert i Raimon).

El seu primer llibre de versos, el va publicar el 1937, Primer desenllaç. El primer vers del primer poema ja era tota una declaració d’intencions: I la natura em crida. En aquest aplec hi ha un poema, ‘Somnieig’, dedicat a Carles Riba (qui considerava el seu mestre), que conté el vers raja el vi fins al llavi. I al segon llibre, De vida i somni, que publica el 1948, trobem un altre poema, ‘Les estacions’, amb l’element vinícola que diu, referint-se a la posta: a la tardor, sadolla, verema l’esperit.

Des del 1945 fins al 1951, si fa no fa, el matrimoni Vinyoli va passar els estius a Sant Fost de Campsentelles. Avui aquest poble del Vallès Oriental pertany a la Denominació d’Origen Alella, i llavors ja tenia la vinya com un dels principals cultius. Segons que explica Pep Solà a la biografia del poeta, és en aquells estius a Sant Fost que Vinyoli hauria tractat amb un pagès, Josep Torrents, ‘en qui descobriria, tal vegada, una saviesa tan antiga com propera, i una particular manera de veure el món lluny de la ciutat, suggerida amb un llenguatge fresc i genuí’. Aquesta coneixença coincideix amb l’aparició ja significativa del vi en els seus poemes. Per exemple, des de Sant Fost escriu als amics:

‘Vaig començar un poema del qual tinc només els quatre primers versos, que només coneix la Teresa i ara vosaltres:

Trasbalsa la bellesa com el vi
d’una verema antiga, pres a dolls;
el seu escalf sega els genolls
i precipita el cor fins a morir.‘

El poema, que va continuar treballant i ens apareix amb algunes variants, el va publicar al tercer llibre, Les hores retrobades, que va aparèixer el 1951, amb el qual va obtenir el premi Óssa Menor:

Trasbalsa la bellesa com el vi
d’una verema antiga pres a dolls;
el seu ardor sega els genolls
i precipita el cor fins a llanguir.

A Les hores retrobades, les referències vinícoles apareixen en quatre poemes i el poeta les utilitza com a font de vida, de plaer i d’amor, i pas del temps, dues representacions metafòriques que s’aniran repetint en tota la seva obra. Al llibre trobem el poema ‘Destins’, on els dos primers versos diuen: Uns han tingut la copa de la vida / arran dels llavis i han begut a pler. Així també la segona estrofa del poema ‘L’arbre’:

Vell amic, atansa’m, oh!,
l’alta copa dels somnis, que en silenci
la buidaré fins caure en un vertigen,
de boira embolcallat —oh líric do!—,
ànima endins, enrere, per on venci
l’espai, el temps, perdut cap a l’origen.

Pep Solà apunta que és a Les hores retrobades que incorpora el concepte poètic de ‘vida més alta’, important en la seva obra, que en un poema associa a l’amor, en un altre al sofriment i al dolor, i en un tercer a la bellesa. També és el títol d’aquest breu poema:

Vares tenir la copa de la vida
arran de llavis i bevent mories;
perdut el vi, secreta la ferida,
sofrint, plorant, més altament vivies.

Al llibre El Callat, del 1956, els símbols vinícoles desapareixen. En canvi, al següent, Realitats, que arriba el 1963, dels quaranta poemes que conté, n’hi ha vuit que parlen de vi, de beure, de licors… És un llibre on hi ha un canvi. Vinyoli, a partir de la voluntat de connectar més amb el lector, utilitza un llenguatge més directe: ‘Referit sempre a la realitat objectiva, però estilitzant-la molt gràcies a la llibertat amb què deixo que es desplegui la ideació poètica’, diu al pròleg. En una primera part diu que continua la poesia de paisatge o de la terra (és una part on el color vermell és molt present) i en una segona part, titulada ‘Figures en èmfasi’, incorpora les realitats circumdants, però d’una manera més dramàtica: ‘Els folls bevedors, la gent de bar, un mecànic, un adroguer, les criatures que xisclen pels carrers i places, el barri vell, les avingudes noves, l’amor, la mort, els rellogats de la poesia amb l’ombra d’Orfeu al fons, un ase bramant de soledat a imitació de l’home, un home que entra a la petita casa d’ell mateix i pensa en la seva dura condició…’

En aquest temps, Joan Vinyoli ha patit una crisi religiosa i es torna agnòstic, sense perdre l’espiritualitat. A més, tal com apunta Pep Solà a la biografia, la crisi també li afecta els àmbits fonamentals de la vida: ‘El conflicte que patia Vinyoli entre vida i somni, entre realitat i desig, començava a manifestar-se en diversos ordres de la seva relació social: la relació laboral, que li robava temps vital i que vivia cada vegada més com una condemna, la relació de parella, que començarà a debilitar-se, i la relació amb l’entorn literari que, des de la publicació d’El Callat, el feia sentir-se incomprès.’ I, una mica més tard, escriu Solà: ‘Vinyoli no creia “en els beuratges ni tampoc en els altres consols”. Tanmateix, potser podien ajudar-lo a suportar el pes del desajust entre la seva naturalesa anhelant i el que la vida li concedia. En aquests anys l’alcohol començava a tenir certa presència en la seva vida i, en conseqüència, en els poemes.’

A Realitats trobem títols de poemes com: ‘Aperitiu a la platja amb acompanyament de trons’ i ‘A les tres copes dic això’. El primer poema acaba dient:

                Mai no ho sabrem, oh filtre
fantàstic, oh licors, oh la rosada
cremosa que ens sosté. Beguem la copa
dels somnis i morim a l’últim glop.

I el final del poema ‘L’acte darrer’:

              No crec en els beuratges
ni tampoc en els altres
consols.
         Altra vegada sóc
al lloc mateix on sempre arribo
quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateix.

A la dècada dels setanta, Vinyoli publica la trilogia Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973) i Ara que és tard (1975). La seva salut es debilita perquè primer té un infart i, anys després, una trombosi cerebral. En aquest temps, continuen apareixent les referències vinícoles, gairebé totes en la mateixa línia que al poemari Realitats.

És quan arriba Vent d’aram, que es publica el 1976, que la simbologia del vi agafa embranzida i una força que entronca amb ‘la vida més alta’. En la figura potent del vent d’aram, que és el vent de tardor, la tardor vital del poeta, el vi torna a ser font de vida, sovint aquella vida i vitalitat que ja no tornaran. Però com diu Miquel Martín, un altre estudiós de l’obra de Vinyoli: ‘Per a Vinyoli el vi és un símbol de vida. En un vers parla de vi de vida, i fa pensar en el poema de Neruda “Oda al vino”, que és el goig de viure. Vinyoli hi dóna un sentit molt sensual i dionisíac. És un poema molt conscient del pas del temps, de l’angoixa de la finitud i alhora també és molt conscient del goig de viure i que cal aprofitar la vida. És el vitalisme de Nietzsche: només tenim la vida. No sabem on ens portarà, per tant, aboquem-nos-hi. Un bon exemple del vi com a fet vital és el vers encén el vi.‘ Es troba a la segona estrofa del poema ‘En bona companyia’:

            El dia torça el coll
com una espiga plena.
La nit és tota per a nosaltres.
Encén el vi.

I un altre poema també torna a enllaçar el vi amb el somni i la pobresa de l’home amb la soledat del poeta. Aquest ja té un títol ben clar, ‘L’home del vas de vi’:

Visc en silenci.
Veig núvols i gavines sobre el mar.
Les llunyanies se m’apropen.
Tot se’m fa lluny, de cop.
Bec un gran vas de vi
granat i m’adormisso,
mentre la tarda groga en el vinyet
es torna roja sobre la masia.
En ser demà seré encara més pobre.

Al Llibre d’amic, que Vinyoli va gestar a la dècada dels cinquanta, però que no es va publicar fins el 1977, hi ha un petit poema que enceta la relació del vi amb la sensualitat, l’erotisme, la carnalitat:

Vares venir fins on jo dormia
i em vas despertar,
i em vas convidar a tenir set,
una gran set per a la qual
et vas fer copa on jo la pogués beure.

I és al llibre El griu, un aplec de poesia erotico-amorosa del 1978, on desenvolupa més aquesta relació:

A ‘Cova de mar‘:

Embriagats a l’empara de roques,
cridant-nos ardentment cap a renéixer
pel vi d’antigues v’remes que guardaves
en el teu cup, tremolen brancs i peixos.

I a ‘L’hort petit’:

              Empelta’m
de tu. Segrega’t. Tu, empelta’t
de mi.

I encara, a ‘Cant partit’:

He trabucat les gerres de la nit.

No temis l’hora fosca,
cremem l’un dintre l’altre
fins que l’aurora neixi.

A la primera estrofa de ‘Dimoni’, el desig, l’erotisme i el sexe ja es decanten cap a la tardor de la vida del poeta i les seves limitacions físiques, de salut. Però com diu Enric Casasses al pròleg de la Poesia completa: ‘En els seus poemes, tan plens de sentiment, no hi ha mai sentimentalisme: Vinyoli és complex i profund, i no un nostàlgic de la joventut perduda.’

Que després de tants anys
de beure l’aiguardent
reservat als feliços,
ebri de set, tentinejant,
ulls clucs veient figures nades
de celestes vapors,
ara em vegi tot d’una condemnat
a una mixtura tèrbola i espessa!

Aquesta tardor vital també s’expressa al poema ‘La taverna dels oratges’ del llibre Cercles, de l’any 1979:

Tot just hem arribat
a la taverna dels Oratges.
                      Mira
com ragen les bótes.
                     Fibla aquella
de quaranta anys. Beguem:
tota la llum de les estrelles
aquí, de sobte.

Els poemes on el vi i el beure fan acte de presència fan pensar també en les Quartetes d’Omar Khayyam, el poeta persa, hedonista, que sabem per la biografia que Joan Vinyoli també llegia. I en la poesia de Rilke, que ja hem dit que va traduir. Així, arribem a un dels poemes més destacats d’aquesta relació que fa el poeta entre el vi i el viure. Al llibre A hores petites, del 1981, publica el poema ‘Autoretrat a seixanta-cinc anys’:

Mira’m la cara encesa
de sàtir vell. Quina vinosa
color de vida molt viscuda,
ja no recuperable. Vasos buits.
Cullo, però, raïm amb una falsa
voracitat i m’embriago
de vi dels anys. I tentinejo, palpo
parets de fosca, no tocant ja mai
el cos de préssec de cap dona,
car ja no estic enamorat.
Malguanyat
temps de la vida, aquest, tan sols per patollar-hi.

Sortosament Pep Solà ens recorda que en poemes posteriors, Vinyoli es tornarà a enamorar de la vida.

‘Vinyoli freqüentava els bars, espais de confluència on se sentia de gust, a l’escalf de les altres persones, i on trobava un marge de benestar i de llibertat mediatitzat, a vegades pel consum d’alcohol’, escriu el biògraf. Els seus bars preferits eren el Pensylvania i el Bang-Bang, que eren prop de casa seva.

‘En aquests dies ni massa calorosos ni pròpiament frescos, com ara avui, sé estar-me en un bar pensant contemplativament en algú, mirant la llum quieta i com intemporal de fora, mentre bec una copa i un vas. No importa de què. És una copa de “passat” o de present “viu” com si ja fos passat.’

Aquesta nota, Vinyoli l’enviava a l’amiga Montse Balaguer l’estiu del 1980. Amb els anys no deixarà de passar llargues estones als bars, però a causa de la seva precària salut, ho farà sense beure alcohol. Ara, sempre amarat de somnis, records i de la contemplació.

El 1984, l’any de la seva mort, publica dos poemaris: Domini màgic i Passeig d’aniversari. Són llibres marcats per una confiança en el poder màgic del poema com a artefacte transfigurador, que diu Pep Solà. I Enric Casasses ho explica així: ‘L’època més apassionada, la de bullir-li més encesa la sang a les venes, per a Vinyoli és la darrera, quan fa la seva magnífica ‘feina de vell’ i menja patates al caliu amb Rembrandt.’

Tot i que són diversos els poemes amb referències vinícoles d’aquests darrers poemaris, tanquem l’article amb la segona estrofa del poema V d’’Elegies de Vallvidrera’, al llibre Passeig d’aniversari:

Beguem el vi de la collita pròpia,
que sé com està fet: vaig veremar el vinyet
de ceps d’amor, d’anhel i de recança,
mirant el mar, i vaig premsar el raïm
amb peus de caminant, i va passar en el cup
els dies justos.

[Aquest reportatge ha estat publicat originalment al número 48 de la revista Papers de vi.]