Joan Villarroya: “A Barcelona, Mussolini va voler demostrar al món l’agressivitat italiana”

L’historiador Joan Villarroya i Font (Badalona, Barcelonès, 1953) és un dels grans experts catalans en la guerra de 1936-1939, tant del punt de vista militar com pel que fa al costat humà del conflicte. Catedràtic d’història contemporània a la Universitat de Barcelona, braç a braç amb Josep Maria Solé i Sabaté, ha publicat estudis sobre les víctimes de la guerra, tant al front com a la rereguarda. Aquests dos àmbits de coneixement s’intercalen en l’estudi dels bombardaments aeris de Barcelona, que van passar especialment entre el 16 i el 18 de març de 1938, quan l’aviació legionària italiana va deixar caure des dels seus Savoia una pluja de bombes durant quaranta-quatre hores. La ciutat va tenir el trist honor de ser la primera de la rereguarda aterrida des del cel, en ple desenvolupament tecnològic de l’aviació. Aprofitem la publicació de Mussolini contra Barcelona (Rosa dels Vents), dins la col·lecció “Dies que han fet història”, dirigida per Agustí Alcoberro, per repassar la seva trajectòria i recuperar aquest episodi tràgic de la nostra història.

—Som al centre de Badalona, i volia preguntar-vos com marca ser d’aquesta ciutat?
—Vaig néixer pràcticament a tocar d’aquí on som ara, i hi continuo vivint. Per tant, és el meu món, el meu món de base. A més, visc en una part antiga, relativament poc densa, amb la qual cosa encara té aquella característica que coneixes els veïns, els veïns et coneixen a tu. El problema és que ara fa trenta o quaranta anys era jove i preguntava coses de la història als grans. I ara ja sóc el gran.

—D’on surt la vocació d’historiador?
—És curiós, però des que era petit i anava als maristes, sempre que em preguntaven què faria de gran deia que història. Volia dir, en el fons, ser professor per a fer història. Vaig començar llegint aquelles col·leccions d’històries, bàsicament biografies, quan tenia nou o deu anys, i de mica en mica vaig tenir consciència que llegia més del que tocava. Aquesta primera i única vocació, a més, es va convertir en feina.

—Hi havia cap precedent a la família?
—Els pares, per diverses raons, van tenir la mínima escolarització, i com que sóc el gran de quatre germans, vaig ser el primer que va estudiar. Com que els pares no havien pogut estudiar, abocaven tot l’esforç a poder-nos portar a un bon col·legi i, en el meu cas, com que volia estudiar, doncs em van deixar continuar els estudis a la universitat.

—Què en recordeu, de la universitat?
—A mi la història m’interessa tota. Des de l’època romana fins als nostres dies. Per tant, vaig fer el que llavors es deia història general, perquè m’era molt difícil de definir-me, entre història antiga, medieval, moderna… Estudiant vaig conèixer Joan B. Culla, que també va fer història general. Tots dos ens vam llicenciar en història general i doctorar en contemporània. De fet, vaig estudiar a la mateixa Universitat de Barcelona on he estat tota la vida.

—Quins van ser els vostres mestres?
—A la meva època, del 71 al 76, els cursos van ser molt accidentats. Per l’entrada de la policia, estats d’excepció i aquell any “Juliano”, en què el ministre d’Educació va voler fer coincidir el curs amb l’any natural i vam estar pràcticament un any sense classe. De la carrera tinc records puntuals de professors. Fora de la universitat, coneixia l’Hilari Raguer i per això el meu primer llibre el va publicar l’Abadia de Montserrat. Josep Termes em va dirigir la tesi de llicenciatura i la tesi doctoral. Tant Raguer com Termes són els meus referents.

—Us volia demanar pel tàndem que vau formar amb Josep Maria Solé i Sabaté.
—Fa dos anys vam publicar l’últim llibre, sobre l’Escola Popular de Guerra, però tota la vida hem anat fent tàndem. Ara hem arribat a una edat en què, diguem-ne, la societat que hem format no es dissol clarament, però difícilment tornarem a fer cap més llibre. Una cosa és la nostra relació personal, i una altra la relació professional que vam formar. Que va ser per casualitat, investigant la guerra, cap a final de la dècada dels setanta. Són cinquanta anys de treballar junts i sempre ens hem entès molt bé.

—Tots dos sou dels anys cinquanta, fills de la generació que va sofrir la guerra.
—L’àvia tenia una botiga de comestibles, i sentia parlar a les clientes de la guerra. La meva mare era nascuda el trenta, la meva tia, que sempre va viure a casa perquè era soltera, era del 28. I, és clar, parlaven de les seves vivències durant la guerra. Parlaven de la fam, bàsicament. De política gens. Això, afegit a les coses que es deien en veu baixa, sobre el Camp de la Bota, em van fer especialitzar en la guerra civil.

—La vostra aproximació a la guerra sempre ha estat del punt de vista de les víctimes.
—Absolutament. Vaig començar el 1981 amb el llibre dels bombardejos de Barcelona, la meva tesi de llicenciatura, on vaig poder posar nom a les 2.500 víctimes. Paral·lelament, Solé i Sabaté va fer la repressió franquista a Catalunya, que són 3.200. A la meva tesi, sobre la violència durant la guerra, hi havia 8.500 noms. Al llibre Catalunya sota les bombes, del cinquantenari de la guerra, l’any 1986, en van sortir més. En total, gairebé 20.000 noms. Per tant, això ens va marcar molt. En aquella època els arxius no sabies ni que existien o no eren accessibles, i havies de treballar amb els registres dels cementiris, amb testimonis… Vam voltar per tot Catalunya, per fer aquesta feina. Encara hi ha molts llocs on si em diuen si hi he estat, dic que sí, però a molts fa quaranta anys que no hi he tornat. Entrevistant gent t’adonaves que quan portaves la gravadora, les respostes canviaven. La pregunta era igual, però la resposta no.

—Com ara dèieu, la tesi de llicenciatura ja era sobre els bombardaments de Barcelona l’any 1938. El tema us persegueix.
—Quan vaig acceptar la proposta de l’Agustí Alcoberro. Va ser com una manera de tancar el cicle. Quan vaig començar a estudiar el tema, hi havia unes possibilitats diferents de les actuals. Em refereixo a l’accés als arxius italians i als arxius militars espanyols. Llavors el meu mètode va consistir molt en el registre de víctimes, que és el que situava, i després una base d’informació fragmentària, que era l’arxiu dels bombers. Els bombers tenen un arxiu des de l’edat mitjana, i ells marcaven totes les sortides. La bibliografia sobre els bombardejos aeris era molt escassa.

—“Iniciare da stanotte azione violenta su Barcellona con martellamento diluito en el tempo”.
—Aquest el famós telegrama que comença la tragèdia. I aquí hi ha la responsabilitat directa de Mussolini. Tot va començar la nit del 16 de març de 1938 i va durar fins al migdia del 18, amb el 17 com a dia central. Aquest telegrama arriba a Mallorca amb aquesta ordre i, a partir d’aquí, comença tot aquest seguit de bombardejos que van ser un fet insòlit. Ni abans ni després no es va tornar a produir el martelleig continuat d’una ciutat durant quaranta-quatre hores, més o menys, amb tongades cada dues o tres hores. Això és l’única vegada que passa i és per aquesta ordre. A més, al llibre queda clar que cada atac es va concentrar en una zona de la ciutat, prescindint del port i les zones industrials. La voluntat era destruir i aterrir. En certa manera, es van aplicar les teories que des de la Primera Guerra Mundial s’havien anat desenvolupant sobre la idea que a la futura guerra l’aviació seria cabdal, perquè es podia endinsar en les rereguardes i destruir les ciutats. No només els objectius, com ponts, fàbriques, carreteres… Barcelona té el mal honor de ser el banc de proves de la guerra aèria. L’any 1942, l’aviació anglesa va arrasar Colònia amb vuit-cents bombarders que portaven el triple de bombes que les que van llançar els italians a Barcelona. Aquí ens agafa, per sort, al principi, perquè tres o quatre anys després la guerra aèria i la capacitat de l’aviació d’arrasar ciutats es va desenvolupar d’una manera brutal. Quan comença la guerra, els primers aparells alemanys són de dues ales i quan acaba ja són de reacció.

—A què responia la decisió de Mussolini de fer aquest bombardament?
—Hi ha diverses visions, però em crec i accepto que és per un fet aliè a la mateixa guerra civil espanyola, a Catalunya i a Barcelona: l’annexió d’Àustria per part d’Alemanya. La visió tradicional és que com que els dos règims cada vegada anaven més units, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista anaven agermanades, però l’any 1933, quan els nazis intenten un cop d’estat per annexionar-se Àustria i maten el canceller austríac Dollfuß, els italians mobilitzen les seves tropes per impedir-ho. Hitler l’any 1938 avisa Mussolini quan ja és un fet consumat. No li ho consulta. El Duce se sent menyspreat, humiliat. Per tant, la seva manera de reaccionar és demostrar que els italians també són capaços d’aterrir el món. Sabem pels diaris del seu gendre, el comte Ciano, que quan li van arribar els resultats de l’operació, Mussolini va quedar satisfet, perquè “els italians havien aconseguit suscitar l’horror per la seva agressivitat i no la complaença amb les seves mandolines”.

—Itàlia va portar sempre la batuta d’aquestes bombardaments i va actuar lliurement respecte de l’estat major franquista?
—Per la importància que té, i tot i que hi havia unes coordinacions, les aviacions italiana i alemanya quan volien actuar actuaven sota el seu criteri, i no demanaven permís. Perquè eren imprescindibles. És a dir, tu treus a Franco l’aviació italiana i es queda sense avions. A més a més, aquesta és una ordre italiana, és una actuació italiana, una responsabilitat italiana que va fer que, davant les moltes protestes internacionals que hi va haver, començant pel Vaticà, Estats Units, Anglaterra, França…, l’estat major franquista se n’acabés desentenent. Va fer-se amb autonomia total dels italians, però, en part perquè s’ho podien permetre.

—Fins a quin punt va ser decisiva la presència italiana i l’aviació italiana en la victòria franquista?
—L’ajut italià i alemany, sobretot amb aviació, per nombre i qualitat va ser molt important. L’estructura de l’aviació italiana i alemanya era militar, amb pilots formats i entrenats, i si hi havia baixes se substituïen. I, per exemple, els bombardejos a la rereguarda republicana, des de Portbou fins a Almeria, van ser constants. I això ho va fer l’aviació perquè tenia superioritat absoluta. I aquesta superioritat els permetia, pràcticament, una certa impunitat, que en part després van pagar durant la Segona Guerra Mundial. Perquè ells van quedar molt cofois d’aquests èxits, però un o dos anys després els que tenien al davant estaven més ben armats.

—Els alemanys quin paper van tenir aquells dies?
—La legió Còndor alemanya no hi intervé. La legió Còndor intervé molt al final de la guerra. L’aviació legionària italiana a les Balears, bàsicament, es dedicava a bombardejar tota la línia de costa. La continental italiana, la hispana –que era la legió espanyola– i la legió Còndor estaven abocades als fronts de guerra. Els papers estaven repartits. I la legió Còndor acaba intervenint molt sobre Tarragona el gener del 39 i Barcelona al gener, perquè, en el fons, el front de guerra s’acosta i, aleshores, actua. L’aviació alemanya era molt poderosa i va bombardejar molt, però es va concentrar a les zones portuàries. Tant, que si això ho hagués concentrat a l’Eixample, hauria destruït la ciutat.

—De mica en mica ha anat desapareixent la generació de la guerra, els testimonis que la van viure. Però m’imagino que també s’han mort els pilots d’aquests avions italians.
—Saps que fa relativament pocs anys hi va haver una pressió des d’aquí per acusar-los de crims de guerra? En aquell moment ja era complicat, imagina’t ara. L’any 1936, un pilot jove italià, diguem que tenia vint-i-quatre anys. Els comandaments mitjans en tenien trenta i escaig. El 2028 farà noranta anys. Quina edat tindrien? Molts més de cent. N’he llegit cartes, documents, però mai no hi vaig poder parlar. Quan vaig anar a Itàlia a investigar, fa vint-i-cinc anys, vaig entrar en contacte amb una associació d’ex-pilots i ex-militars; llavors en tenien setanta llargs i hi hauria pogut parlar, però no hi va haver manera. Algú els devia haver dit de què havia escrit i no els devia agradar.

—Anem a les 13.58 del dia 17, que és un dels moments més cruels i més durs…
—Coincideix que d’aquest conjunt de bombes que cauen a la plaça de Catalunya, Balmes, Gran Via, plaça de la Universitat, una, o potser dues, toquen uns camions que portaven explosius, i anaven de Montjuïc a la Sagrera. Devien calcular que si havien atacat a les deu, potser ja no hi tornarien i podien passar. Just al moment que entraven a la Gran Via van començar a caure bombes i, com dèiem, una o dues encerten de ple el camió. A les fotografies d’aquesta passada es veu una explosió que es destaca per sobre les altres, totes al voltant de la plaça de la Universitat i plaça de Catalunya, a l’altura del Coliseum. En aquest bombardeig de les dues del migdia del 17 de març mor, entre altres persones, Júlia Gay, mare dels germans Goytisolo, que va baixar de Viladrau, on hi havia refugiada la família, per comprar regals per als seus fills. El cognom Gay va dramàticament lligat als bombardejos: Enola Gay va ser el nom de l’avió que va deixar caure la primera bomba atòmica a Hiroshima.

—Entre víctimes anònimes, també va morir el diplomàtic Antoine Lecoteux i el professor Lluís Segalà…
—Trobar que hi havia mort Segalà em va impressionar. Vaig ser dels últims a fer pre-universitari i, en el meu cas, vaig fer lletres, llatí i grec. A grec es traduïa l’Odissea i en castellà l’Odissea que tenia era traduïda per Lluís Segalà. Quan el vaig trobar a la llista només feia vuit anys que els seus llibres els havia fet servir. L’any 36 l’havien depurat i va morir a casa seva, a la Gran Via de les Corts Catalanes.

—Quantes bombes van caure-hi, sobre Barcelona?
—Hi va haver 194 bombardejos. Cada avió en tirava una tona, 1.200 quilos més o menys. Les bombes no les tinc comptades, però són milers. Depèn de la combinació, perquè no és igual portar-ne 20 de 50 que portar-ne 10 de 100.

—Quantes víctimes hi va haver?
—A Barcelona, en vaig arribar a localitzar i comptabilitzar, i penso que és més o menys la xifra, 2.500.

—Quin impacte va tenir sobre la població aquest bombardament del març del 38?
—L’impacte va ser sobretot aquesta continuïtat, que volia dir alarma, després volia dir: s’ha acabat el perill; ara no, torna a haver-hi perill… I això va crear el caos entre la gent. Hi ha molta gent, per exemple, que a partir del tercer bombardeig, que al final van ser tretze, ja no volia sortir dels refugis. Va produir una gran desmoralització en molta gent. No en tota, però. Per exemple, els serveis de desenrunament, els bombers, les ambulàncies, els hospitals… tot això va funcionar al cent per cent. Ara, molta gent se’n va anar de Barcelona o va enviar la família cap als pobles. O cap a França. A més, hem de tenir en compte que no es va aturar la guerra aèria, i després del març del 38, fins al gener del 39, va continuar. A més d’una gran destrossa i mortaldat. Pràcticament tot Catalunya va ser víctima de bombardejos.

—Barcelona va ser innovadora també a l’hora d’enfrontar-se al perill aeri. Com va actuar la defensa passiva?
—Es va fer un gran esforç a tot arreu. Es van haver d’organitzar refugis, preparar gent amb cursos sanitaris o de desenrunament, fer estudis dels efectes… Per això, amb els anys es troben refugis. La defensa passiva anava darrere de l’atac. El govern republicà, les autoritats del moment, havien de fer front a la guerra, la mobilització i, alhora, procurar protegir la gent. Per tant, es va fer, primer, amb molta contribució ciutadana, utilitzant soterranis i començant a construir els primers refugis. El problema és que falta formigó, ferro i, per tant, el ritme de construcció va ser lent. A Barcelona, però, es va poder utilitzar el metro com a refugi, tot i que llavors no tenia les dimensions que té ara. Hi ha el cas famós de l’enginyer Ramon Pareda, que després de la guerra va anar a Anglaterra, però aquell país va fer una política diferent.

—Ara que citeu Anglaterra, hi ha una frase cèlebre de Churchill que parla dels bombardaments de Barcelona.
—Winston Churchill tenia tirada a pronunciar frases cèlebres i, en un moment en què els toca patir el perill aeri, se’n recorda i diu que altres ciutats han aguantat, com va fer Barcelona. Aquesta frase no figura als diaris de sessions, però sí que apareix als periòdics, i per això la coneixem. El duc d’Alba, que era ambaixador espanyol, el va fer treure de les actes del parlament. A l’Anglaterra isolada del 1940 no li convenia enemistar-se amb Franco.

—Quina memòria en va quedar?
—La memòria de la gent que ho va viure ha desaparegut, perquè ha desaparegut la gent. Repeteixo que jo vaig acabar fent aquestes investigacions per sentir-ne parlar a casa. Després, queden espais. Per exemple a Barcelona el punt emblemàtic és la façana de Sant Felip Neri. Tot s’ha fet, però, una mica d’aquella manera. A Sant Felip Neri la placa que recorda els fets no té més de quinze anys. Hi va haver temps de sobres, del 1979 al 2000 per a fer coses que no es van fer. El meu llibre és del 1981. Aquí a Badalona, davant l’ajuntament, de tota la vida tenim el refugi. S’utilitza per a moltes coses, per exemple, per a l’exposició de pessebres per Nadal. I es diu “el refugi”, se n’ha dit sempre així, perquè és el refugi que es va construir durant la guerra.