Joan Tugores: ‘Cal estar atents, la possibilitat d’una nova crisi és real’

Joan Tugores, catedràtic de ciències econòmiques i que va ser rector de la Universitat de Barcelona, és una de les veus autoritzades per a parlar de la sotragada econòmica que va començar ara fa deu anys. Aquella crisi que ho va trasbalsar tot es pot tornar a repetir? Ell pensa que la possibilitat, hi és, i que cal estar atents. El preocupa que no s’hagin après les lliçons que va ensenyar la crisi que va començar el 2007-2008 i explica les diferències entre la manera com s’ha reaccionat ara i com es va reaccionar durant la crisi dels anys trenta.

—Ja han passat deu anys del començament de la crisi. Com la valoreu, amb la perspectiva que dóna tot aquest temps?
—Tot i tenir arrels semblants a altres crisis anteriors, aquesta crisi va ser diferent per la seva dimensió global. Per mi, hi ha dues preguntes a fer. Una de molt rellevant és per què va tornar a haver-hi una gran crisi. La segona és que, una dècada després, la pregunta bàsica continua essent si hem après les lliçons i ens hem allunyat de la possibilitat de patir un altre xoc similar.

—Per què va tornar a esclatar una gran crisi?
—Com ja va destacar Irving Fisher el 1933, les crisis financeres greus són el resultat dels excessos creditors dels uns i el sobreendeutament dels altres. Això, en teoria, ho sabem, però a l’hora de la veritat, quan adverteixes que torna a passar, les displicents desconsideracions (que inclouen rèpliques de l’estil ‘aquesta vegada és diferent’) intenten desqualificar els advertiments. Una combinació d’interessos a curt termini i de certa complaença social ajuden a repetir els errors. I en un clima de creixents desigualtats, com els anys vint i dos mil, unes expansions financeres anestesien temporalment tensions socials, que ara sabem que esclaten agreujades quan finalment s’imposa la realitat.

—On som ara?
—Encara que sembla que alguns dels indicadors macroeconòmics es normalitzen lentament, apareixen amb velocitat i profunditat nous reptes derivats de canvis geopolítics i, sobretot, tecnològics que generen noves incerteses i recels. Sembla clar que la sortida de la crisi va portant a situacions que no són les de pre-crisi, sinó que en molts aspectes, com la distribució de la renda o l’estat del benestar, comporten retrocessos en aspectes bàsics.

—Quins indicadors ens poden fer pensar que hi pot tornar a haver una crisi?
—La sortida de la crisi ha estat dirigida pels mateixos interessos i ortodòxies que la van generar, amb limitats incentius a aprendre de les lliçons de la crisi i la història. El risc de tornar-hi és real. L’informe anual del BIS (BPI Basilea) alerta que l’endeutament continua essent un problema i que s’ha agreujat, malgrat que alguns països hagin fet processos socialment dolorosos per a rebaixar el deute. Un altre informe, el de l’OCDE, alerta que continuen les fragilitats financeres amb dinàmiques de retorn a alguns excessos crediticis en algunes economies. I, l’OCDE i l’FMI, conjuntament, destaquen la perillosa evolució del crèdit a la Xina i la tornada d’augments del preu d’alguns actius més enllà de paràmetres raonables sostenibles (de nou, l’informe BIS és explícit sobre aquesta qüestió). Cal estar atents a aquests símptomes i com ens senyalitzen tensions greus de fons.

—Els ciutadans hem d’estar intranquils?
—Com a mínim, hi ha motius per a estar atents.

—S’han creat anticossos per a protegir els ciutadans de la cobdícia d’uns quants?
—Els reguladors i supervisors no poden tornar a fallar de la manera dramàtica que ho van fer abans del 2007-2008. La societat ha constatat que la combinació de la cobdícia d’alguns amb les ganes de risc i unes regulacions i supervisions de baixa qualitat crea un còctel perillós i socialment inacceptable. Cal que els poders nacionals i globals també ho assumeixin i actuïn en conseqüència. Cal recordar la frase de Roosevelt la segona vegada que va prendre possessió com a president dels Estats Units, l’any 1937, que va dir que la cobdícia excessiva no és tan sols moralment reprovable sinó també una recepta econòmica dolenta a mitjà termini.

—Dieu que no poden tornar a fallar. Què hauria de passar perquè no fallessin? O, dit d’una altra manera, què esperàveu que passés i no ha passat per fer més efectius aquests mecanismes de control?
—Simon Johnson, que va ser economista en cap de l’FMI en el període 2007-2008, va parlar d’un quiet coup, un cop d’estat silenciós, de poderosos sectors que van ‘capturar’ els reguladors nacionals i supranacionals per anar a favor dels seus interessos. Malgrat les declaracions, fins i tot, del G20, el 2008 i el 2009, els intents de posar en marxa regulacions financeres no ha tingut l’efectivitat que sí que van tenir, per exemple, les reformes del sistema bancari implementades als Estats Units els anys trenta per l’administració Roosevelt. Algunes propostes inicials ben orientades van ser descafeïnades en la seva tramitació.

—Per què l’economia productiva, un factor econòmic positiu, és tan maltractada?
—L’economia productiva pateix especialment, ja que els seus retorns són a mitjà termini i requereixen un temps de maduració. En canvi, altres activitats enlluernen amb ofertes de guanys ràpids, i les nostres societats són especialment propenses a la immediatesa. Cal refrenar i desincentivar aquestes temptacions que acaben esdevenint contraproduents i molt costoses: aquesta és una gran lliçó a aprendre i cal extreure’n conclusions i veure’n les conseqüències.

—Els fons d’inversió poden convertir-se en destructors de l’economia productiva precisament per la seva política de cercar guanys immediats?
—Caldrien incentius reguladors i fiscals adients. Una de les raons més importants a favor d’una taxa sobre les transaccions financeres –un format de la coneguda com a ‘taxa Tobin’– és precisament penalitzar les inversions a curt termini sense afectar negativament les inversions productives a mitjà termini. Hi ha eines, aquesta i d’altres, per a afavorir les inversions realment productives, però és un tema de realpolitik.

—Es tendeix a pensar que si hi ha més ocupació, tot rutlla. Com explicaríeu que no és així?
—No és un tema només d’ocupació sinó que té un abast molt més ampli. Quan els indicadors macroeconòmics diuen que anem sortint de la crisi macro, ens trobem amb altres sacsejades que ja feia un cert temps que havien començat, però que les urgències de la crisi financera havien deixat en segon terme i ara adquireixen protagonisme.

—Com per exemple?
—Molts canvis tecnològics importants, amb vessants econòmics i geopolítics, van convergint per generar un creixement de l’ocupació menys intensiu en quantitat i qualitat, en el marc de profunds canvis socials. La primera revolució industrial va substituir la força per les màquines, després es va desplaçar la mà d’obra de baixa qualificació. Ara la nova revolució industrial –quarta o cinquena, en diuen alguns, associada a robòtica i intel·ligència artificial– substitueix tasques que feien persones amb nivells de qualificació mitjans o alts. Afecta unes classes mitjanes que tradicionalment havien aportat estabilitat econòmica, amb la seva capacitar de consum, i també política, i ara es troben desorientades. És cert que les possibilitats de millora que obren els grans avenços científics i tecnològics són enormes, però les maneres de generar riquesa van canviant i les maneres de distribuir-la perquè garanteixi una cohesió social raonable han de ser revisades i reformulades en profunditat. Sembla que la tecnologia i l’economia van molt més ràpides que la capacitat d’adaptació en temes com educació, valors, pautes d’organització social, mecanismes d’articulació política, etc. Necessitem adequar el marc i els valors sociopolítics a les noves realitats tecnològiques. Tan fàcil de dir com difícil de fer, però imprescindible.