Joan Triadú: un referent encara necessari

Avui fa deu anys que ens va deixar Joan Triadú, mestre i pedagog, escriptor i traductor, crític literari i antòleg, activista cultural, defensor aferrissat de la llengua catalana i un munt de trets més que defineixen la seva personalitat. Una trajectòria que comença el 30 de juliol de 1921 a Can Recolons, la colònia fabril de Ribes de Freser on treballava el seu pare; continua el 1938 a l’escola Ferrer i Guàrdia de Granollers, amb un títol de mestre de català a la butxaca signat per Pompeu Fabra i al capdavant d’una classe amb alumnes quatre o cinc anys més joves que ell, i culmina pocs dies després del seu traspàs amb la publicació de l’últim article que havia escrit per al suplement de Cultura del diari Avui en el qual parlava de Josep Carner.

Fidelitat al país i a la seva gent

I entremig, una vida fecunda i compromesa, de fidelitat a la cultura, l’escola i la llengua catalana. És a dir, de fidelitat al país i a la seva gent. Una vida marcada per un activisme que comença a prendre forma els primers anys quaranta –quan els protagonistes del llegat que calia recuperar eren morts, a l’exili o tancats a la presó–, quan va ser un dels primers impulsors de la resistència cultural interior (concursos de poesia de Cantonigròs, revista Ariel…) i que continua amb la publicació, el 1951, de les antologies de contistes i de poesia que varen provocar, sobretot aquesta darrera, les primeres controvèrsies públiques en un món literari català somort i silenciat fins aleshores.

Després d’una estada de dos anys fent de lector a la Universitat de Liverpool, Joan Triadú comença treballant de professor al CICF, escriu sobre llibres a les revistes Forja i Serra d’Or i organitza classes clandestines de formació per a professors de català al menjador de casa. És l’home que l’endemà mateix de la fundació d’Òmnium Cultural posa en marxa la Junta d’Assessorament d’Estudis de Català (JAEC) i, més endavant, la Delegació d’Ensenyament de Català (DEC), que crea l’escola Thau, que dirigeix la Institució Cultural del CIC, que impulsa iniciatives com la creació de la Societat Catalana de Pedagogia o les Festes Fabra, que comença a publicar crítiques literàries a l’Avui tan bon punt el diari surt al carrer, que amb la Generalitat recuperada presideix la Junta Permanent de Català i el Consell Escolar de Catalunya i que l’any 1998 és nomenat doctor honoris causa per la Universitat Ramon Llull entre un munt de referències més que ometo per no allargar-me excessivament i que, en tot cas, el lector pot trobar a  ‘Joan Triadú, l’impuls obstinat’, la magnífica biografia que va escriure Agustí Pons i que es va publicar l’any 1993.

Una cultura i una llengua independents

Una trajectòria com aquesta vol dir que Joan Triadú les ha viscudes de tots colors, per bé que, com demanava Pompeu Fabra, en cap moment va abandonar ni la tasca ni, sobretot, l’esperança. La prova la tenim en el llibre que aplega els seus records, publicat el 2008 i titulat de manera molt significativa Memòries d’un segle d’or, perquè, tal com ell mateix explica en el prefaci, malgrat les persecucions de les dictadures i els estralls de la guerra civil: ‘En cap segle dels temps moderns tantes vides s’havien dedicat amb un esforç tan enorme al nostre redreçament cultural i social. Som una cultura i una llengua independents.’

Una de les influències personals i morals que Joan Triadú no va amagar mai és la de Carles Riba, l’home que en les hores difícils demanava que no s’abaixessin els nivells de l’exigència, que treballava ‘com si l’anormalitat no existís’ i que deia que un mestre ‘és aquell que ens allibera tornant-nos a la realitat de nosaltres mateixos i de les coses’. Un lema que també se li pot aplicar a Triadú, perquè el seu mestratge alliberador ha quedat gravat en els milers d’alumnes que van passar per les seves classes i els milers de lectors que van seguir les seves orientacions crítiques sobre els llibres que s’anaven publicant o que, segons ell, calia llegir. Un mestratge, a més a més, exigent, rigorós i sense mitges tintes, tal com ell mateix ho expressa a les memòries: ‘Tot s’ha de fer com si fos l’última vegada. Així ens acostem a l’excel·lència.’

Hi ha persones sobre les quals tothom es posa d’acord a considerar-les referents. Persones que amb les seves opinions i actituds ens serveixen d’orientació enmig del laberint de cada dia. La prova del nou, però, la tenim quan aquests referents ja no són entre nosaltres i ens ve al cap allò de ‘què en diria, en aquesta situació?’

Joan Triadú ens va deixar fa deu anys, un període que en la història del país ha estat especialment agitat i carregat de moments decisius que sovint ens han empès a viure de manera més accelerada de la normal. Deu anys enyorant la seva exigència de rigor moral i en què en un moment o un altre, molts de nosaltres hem invocat la seva figura mentre ens preguntàvem què hauria fet Triadú, què hauria escrit o quina lliçó ens hauria impartit.

Un centenari no gens arqueològic

L’any que ve es commemorarà el centenari del naixement de Joan Triadú. Hi haurà, doncs, més oportunitats d’aprofundir en la seva trajectòria i d’adonar-nos que el seu record és ben present. Un record, però, que no convida a expansions de caràcter arqueològic perquè, per sort o per desgràcia, la majoria de qüestions sobre les quals Triadú es va mostrar un defensor inflexible –la dignificació de la cultura catalana, el paper de la llengua a l’escola, la mirada esperançada en el futur del país i les conviccions fermes per a no recular ni un pas– continuen irresolts (o, potser pitjor, mal resolts) i demanen una actitud militant i valenta com la que ell mateix va mantenir en la seva llarga vida.

Aquella tardor de fa deu anys –una tardor especialment cruel, perquè poques setmanes després ens va deixar també Joan Solà–, ens acomiadàvem de Joan Triadú. Sortosament, la seva obra, fixada en els milers d’articles que va publicar i en la trentena llarga de títols de la seva bibliografia, ens permet de conèixer a fons el seu pensament. L’ideari d’un mestre, present i necessari, que ens allibera i ens dignifica.