Joan Todó: ‘El món del quedar bé és terrible’

En l’era del que en diuen infoxicació ja no és important de què es parla sinó qui en parla. Joan Todó (la Sénia, 1977) és l’autor de Guia sentimental del Delta de l’Ebre (Pòrtic Editorial), el quart volum de guies de viatge ‘sentimentals’ que s’uneix a la de l’Empordanet, escrita per l’antropòleg Adrià Pujol; la de Perpinyà, de Joan-Daniel Bezsonoff; i la de l’Alguer, de Joan-Elies Adell. Todó es troba amb l’encàrrec d’escriure sobre un lloc que no és ben bé el seu, tot i que li és proper. ‘Val més que ho deixem clar d’entrada: jo no sóc del Delta de l’Ebre. No hi vaig nàixer; ni tan sols hi he viscut. Deltebre és a 45 quilòmetres de ca meua, gairebé una hora amb cotxe, i el lloc d’on jo vinc és força diferent d’aquella terra’, diu a la introducció. El Todó real es perdrà pels camins del Delta, recordarà anècdotes del seu passat com a activista de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, es tornarà poètic observant el paisatge i rigorós parlant de la regressió i intentarà distingir un arròs bo d’un de dolent, tot i reconèixer que no té paladar. El resultat és una síntesi de les habilitats narratives de l’autor del llibre de contes Abutxacades (la Breu) i Lladres (la Breu). Diu Todó que aquesta guia hauria pogut semblar una segona part de la seva primera novel·la, L’horitzó primer, (l’Avenç), on feia un retrat de la seva tornada als orígens, però, segons ell, ho ha pogut evitar a temps.

—Què vol dir una guia sentimental?
—Crec que les guies de viatges avui dia ja no serveixen de res, perquè a internet pots trobar els hotels i els restaurants bons que hi ha en un lloc determinat. Volien que fos una guia feta per un escriptor bo [riu]. Que no sigui un llibre de viatges pràctic, sinó una cosa més personal. Jo m’ho vaig agafar com una carta blanca. No m’he matat per anar enlloc. Si fos un periodista hauria tingut un cert rigor, però jo l’he passat per alt relativament. No he dit cap mentida, és clar, perquè parlava d’una realitat.

—Dieu al primer capítol que no sou del Delta. Una declaració d’intencions. És molt diferent escriure d’un lloc des de dins que des de fora?
—I tant! Quan a Tortosa van fer la votació del monument franquista, l’editor em va dir: ‘Mira, aquí tens un capítol per a la guia del Delta!’ I jo vaig pensar: si poso el monument de Tortosa com un tema del Delta, els del Delta em tiraran al canal, i si ho faig a l’inrevés el meu sogre que és tortosí em tirarà una escopetada. Aleshores es va quedar pensant i va dir: ‘Em sembla que quan jo dic “Delta’, vull dir Terres de l’Ebre.’

—Hi ha una certa confusió…
—Ell volia que fes una guia de les Terres de l’Ebre perquè pensen que això és petit i que jo cada setmana vinc per aquí i trepitjo un arrossar… Si fos una guia definitiva ho hauria hagut de fer algú del Delta mateix. A mi em recorda Memorias de una geisha. Quan van voler fer la pel·lícula van triar una actriu xinesa en lloc de japonesa i al Japó es van posar com motos! Això és igual.

—Vist des de fora ja feia el paper…
—La gent del Delta es preguntarà per què aquesta guia l’ha feta una persona de la Sénia. I la manera que he tingut de governar-ho ha estat ser honesta des del principi.

—Com us vau proposar la recerca?
—Durant el meu mes de vacances, em vaig instal·lar a la Sénia, vaig agafar una guia anterior amb itineraris marcats en colorets, i després, amb un mapa, vaig anar marcant els buits i allò que havia de fer. Parlar amb gent a mi em costa. Fa poc em vaig sentir humiliat perquè un noi de Sabadell em va demanar ajuda per a fer un treball de fi de màster sobre el Delta i em va confessar que un dia anava per un arrossar, va veure una torre que no sabia què era i ho va preguntar a un senyor que va veure per allà. Jo això d’agafar la gent i començar a parlar no ho sé fer! Per informar-me, vaig recórrer als amics del Delta que ja tinc.

—Vau marcar-vos cap criteri en la investigació?
—Vaig demanar a l’editorial un any sencer per veure tots els cicles naturals del Delta, això sí.

—Teniu esperit de flâneur, de caminador?
—Sí. Agafava un itinerari d’aquests i el feia des del començament fins al final. Sempre hi ha imprevistos i pífies d’inexpert. Com per exemple començar un recorregut en ple juliol per la Punta del Fangar i veure que se’t fan les dues i les tres de la tarda i vas només amb una botelleta d’aigua petita. Tampoc no sóc un gran excursionista.

—Us vau sentir com un estranger a prop de casa?
—Més que estranger, burro.

—Dieu que us heu documentat amb els testimonis dels amics…
—Hi ha coses en què segurament m’he equivocat. Explico la visita de Felip Puig al Delta durant les mobilitzacions en contra del transvasament. Sempre m’ho havien explicat d’una forma i un senyor m’ho va explicar d’una forma totalment diferent. Això a la Sénia també passava. Surt a L’horitzó primer. Sempre hi ha coses que no sabràs mai com són. Però com que sóc de la Sénia jo sabia quina era la versió oficial. I al meu poble tinc més llibertat per a ofendre o no ofendre. Però aquí he trobat qüestions sense resoldre, en les quals no hi havia cap rastre ni a internet ni enlloc.

—Gavina corsa, Far de Buda, caciquisme, regressió, mirada nadiua… Organitzeu el llibre com si fos un glossari amb entrades que són noms propis i uns altres, comuns. Per què vau fer-ho així?
—L’ordre alfabètic té equitat. Si havia de fer seccions, era més aviat avorrit. Com que el Delta està partit en dues parts, tampoc no hi havia un itinerari clar. Si fos una guia de la serralada dels Ports, on pots entrar per una banda i sortir per l’altra, pots traçar un camí en el qual ho agafes tot. Aquí l’única cosa lineal és el riu i és just per allà on no passes. Tot i que ara hi ha el pont de Deltebre, el Delta està molt dividit entre les dues parts, i les coses que hi ha estan molt a la bona de Déu.

—L’esperit caòtic és una de les particularitats del Delta?
—Sí. És com una espècie d’esbós.

—Algunes persones, sobretot a la ciutat, parlen del Delta com un territori llunyà, desconegut, virginal… També ho veieu així?
—Jo m’hi vaig perdre unes quantes vegades! Però virginal i tot això que projectem, no. Tampoc no és cap sorpresa d’ara perquè ja ho sabia. Tot això és mentida, allà fan alguna cosa i fan la Bouesia, que és un dels festivals més moderns que s’han fet a Catalunya. I tenen l’Eva Franch que fins fa dos dies era directora d’una revista d’arquitectura a Nova York.

—Un dels apartats més extensos del llibre és aquell en què parleu de la vostra experiència com a activista de la Plataforma en Defensa de l’Ebre…
—Es que tenia ganes de dir-ho. Ja fa més de quinze anys. Això no s’ha explicat, perquè tampoc no vols anar ensenyant els draps bruts, però hi va haver una època final en què estaven tots barallats. Va ser una època molt terrible. Això s’ha oblidat perquè va haver-hi un efecte papallona que és que uns terroristes van tirar una bomba i va canviar el govern a Madrid. Amb això és va acabar tot. Em feia gràcia explicar el moviment des de dins.

—Ho expliqueu per l’efecte papallona?
—Ara que treballo en un ajuntament veig que tu intentes explicar com funcionen les lleis, i les coses, però la realitat és molt més caòtica. Molt més atzarosa. Moltes vegades he pensat fer una novel·la sobre com es desmunta aquest moviment. Perquè els moviments socials tenen això. Com que és gent amateur tenen una debilitat i és que tens un ministre i uns tècnics que cobren per fer la seva feina, i tu, a l’altre costat, tens el teu horari laboral, i ho has de fer tot fora d’hores de feina i sense cobrar ni un duro. I això al final cansa. Acabes petat. És com els CDR. Són persones que es reuneixen a les vuit del vespre, comptant que el cap de setmana en lloc d’anar al cinema aniran a tallar una autopista.

—Pel que fa a l’estil, La guia sentimental del Delta de l’Ebre us ha permès d’introduir tots els gèneres amb què soleu escriure…
—Un dels motius per a fer un diccionari era que no volia repetir L’horitzó primer. M’olorava que tanta insistència que jo fes la guia del Delta i no la fes algú d’allà era que volien L’horitzó segon. I jo no volia repetir-ho. També hi havia els models anteriors. El de Joan-Elies Adell, que és més tocat i posat perquè el noi és diplomàtic, o el de l’Adrià Pujol que és més punk.

—I el resultat del vostre com el definiríeu?
—El meu potser seria més barroc. Però hi ha un tros que és el del Vapor Anita que és un conte, i el vaig fer amb la consciència de fer un conte. Hi ha algun tros més paisatgístic que és més aviat un poema en prosa. No és una novel·la, és clar, però no m’he parat gaire a pensar-hi. M’he parat més a pensar que si s’esqueia escriuria en cavero amb totes les de la llei. I ja que érem ho aprofitaria per posar el lo neutre. Això és una trampeta per a barcelonins. Perquè hi ha un munt de los que es pensaran que és el lo de les Terres de l’Ebre, i no. És el lo neutre. Ho he fet amb la idea de començar a canviar la gramàtica perquè puguis dir lo important, i no el que és important. També és un llibre de diacrítics. Hi són tots. Jo he pensat més en coses d’aquestes. Em vaig agafar molta carta blanca lingüística.

—Heu dit en moltes ocasions que no voleu ser considerat un escriptor de les Terres de l’Ebre?
—Jo no vull fer això que volen a Barcelona, i és que tenen un escriptor valencià i ja es poden oblidar de tots els altres, o en tenen un de la Franja i ja està. Jo no vull ser el representant de res. A més, jo visc a una punta de les Terres de l’Ebre.

—Però si que parleu des d’algun lloc, no? Necessiteu conèixer allò que descriviu?
—Sí, perquè jo sóc molt insegur. No sé funcionar si situo una història als anys quaranta i no sé l’olor que feia la via del tren o l’itinerari que feia. Si no ho sé, em quedo bloquejat. Mentre acabava el llibre, em van encarregar un conte al Temps i vaig pensar: ‘Ja que hi sóc posat, faré un conte del Delta.’ Vaig buscar fotos del Vapor Anita i vaig estar un mes intentant crear una història de l’últim viatge d’aquest vaixell. Tenia tants dubtes que només vaig poder escriure mitja pàgina. Finalment, vaig agafar una foto de la meva nòvia al Delta i vaig fer la història d’una parella. Ho vaig fer així perquè hi ha un munt de coses que ja sé com són. Però això d’imaginar-me si en aquella època o aquella altra anaven amb falda o amb pantalons, em costa molt.

—Una vegada teníeu aquesta referència us deixeu portar?
—Sí, però quan traduïa els contes del Gonzalo Torné m’adonava que els barcelonins tenen tendència a fer servir l’article personal. Jo no sóc Joan, sinó el Joan. I jo això no ho faig mai. Coses d’aquestes a mi em posen molt nerviós. I situar un conte a Amèrica, m’hi posaria molt. Sempre tinc tendència a anar separant. A dir: ‘Perdona, que la Sènia no és el Delta.’ Si vas a mirar, els americans quan vénen a Europa, diuen: ‘Ai, me’n vaig a París a fer un cafè. Com que de San Francisco a Los Angeles ja hi ha tres hores…’

—Sou molt meticulós a l’hora de definir les coses i definir-vos?
—Sí, sí. Igual que si fos dona no m’agradaria que em fessin representant del gènere femení. No vull ser ni representant de les Terres de l’Ebre, ni del gènere masculí, ni dels heterosexuals. Recordo que en una revista de Tortosa van publicar poemes d’Andreu Subirats i van posar: ‘Professor d’institut.’ Mozart sabia que era Mozart. Però després n’hi ha molts que es pensen que són Mozart i no ho són. Per no pensar-te que ets Mozart, el més objectiu és que et descriguin amb la professió oficial.

—De vós ja es pot dir que sou escriptor?
—Això de l’Andreu em va fer gràcia, perquè en aquelles èpoques jo feia feinetes com fer enquestes i no publicava. Quan no publiques i no et fan cas, has de ser realista i dir: ‘No em fan cas.’ No pots anar pel món dient que ets poeta perquè no s’ho creuen. En el meu cas, ara s’ho creuen. Però m’agrada fer la trampeta i dir que sóc auxiliar administratiu, perquè ara és mentida, ara sí que sóc escriptor. Hi havia un moment de la meva vida en què passava moltes hores escrivint i no em podia dir escriptor, ara ja no tinc aquest dubte, però és a canvi d’invertir set hores del meu dia a enviar cartes i contestar queixes en un ajuntament.

—Per a escriure sense angoixa és millor tenir una feina estable?
—Es que si em dediqués només a l’escriptura, hauria d’anar fent articles, presentacions… Hauria d’anar quedant bé amb tot de gent. I no podria dir que no de segons què. No és que ara digui que no de moltes coses, eh? [riu]. Va haver-hi un moment en què vaig fer una biografia d’un monjo de Montserrat, que no em sap greu haver fet, però no hauria pogut dir que no per una raó econòmica. Si en lloc de fer la biografia d’un monjo de Montserrat hagués hagut de fer la biografia de García Albiol, encarregada per García Albiol, tampoc hauria pogut dir que no, econòmicament. És un dilema que potser no resoldràs mai.

—A partir d’ara podeu dir que no escriureu més coses en què no hi creieu?
—No ho sé. Sóc interí a l’Ajuntament de Cerdanyola. Potser d’aquí a dos anys em toca anar als saraus de Barcelona perquè em vagin veient.

—Us agrada la vida pública com a escriptor?
—La major part dels meus amics són del gremi. Hi havia una època que jo tenia molts amics a la Sénia, però aquests amics s’han anat casant, han anat parint i no porten la vida que porto jo, que és de solter. Jo a la Sénia m’he adaptat durant molts anys. Sabia anar a la discoteca, i si tocava ballar Bisbal, ho feia. Si no, a la Sénia ets un desgraciat esperant que et posin els Pixies.

—Heu anat trobant el vostre lloc…
—Ara ja és una diferència molt bèstia. A mi m’agrada fer altres coses en el meu temps lliure. I això acaba implicant que m’acabi trobant gent del meu gremi o gent que quan dius Leonard Cohen saben qui és. Però aparèixer als saraus i a les presentacions i que de cop et trobis cinquanta persones a mi em fot molt nerviós. Jo sóc més d’anar fent cafès d’un en un. M’agrada la gent tranquil·la i pausada, i parlar de Bernat Metge i d’aquestes coses. Allò que parles amb una persona i al fons en veus una altra que hauries de saludar i que després se t’escapa i no saludes, això és terrible. El món del quedar bé és terrible.

—Us hi trobeu molt amb això?
—No… El dilema més gran és quan algú de qui no t’agraden els seus llibres, et cau bé. Això és un problema. O viceversa. Hi ha totes les combinatòries, aquí.

—Algun escriptor que us hagi impressionat recentment?
—No, estic en una època molt estable. L’última tendència a casa meva és llegir vint pàgines el dia que em compro el llibre amb la il·lusió, i després tornar a la meva feina normal, que són les novetats. El director de l’Avenç es pensa que la meva secció és de crítica literària, però jo no l’he pensat mai així. L’altre dia un amic em preguntava: ‘La deixaràs bé, la Irene Solà?’ I jo li vaig dir: ‘És que no llegeixo els llibres mirant si m’agrada o no m’agrada, o si està bé o malament, sinó pel que són.’ Allò d’anar distingint qui és bo de qui és dolent, no m’agrada. Ahir me’n vaig anar a dormir molt tard mirant Guardianes de la Galàxia. Mira que ens hem fet quarantins i en lloc d’anar a dormir tard perquè ets a la discoteca, te’n vas a dormir tard perquè mires Guardianes de la Galàxia! I Guardianes de la Galaxia no és Tarkovski, però és el que és. Per a un dissabte a la nit que estàs cansat, és la glòria. I serveix per a això. El problema és quan algú vol fer una cosa transcendental i, pobret meu, només serveix per a fer acudits.

—No us agrada ser jutge?
—No sé dir rotundament ‘això no val’. Em costa molt. Jo sé com costa escriure un llibre. Quan era més jovenet era més alegre amb això. I com que cada cop vas afegint més coses, possiblement el que llegeixi ara no tindrà el mateix impacte per a mi que el que tenia allò que llegia quan començava. Potser en aquell moment havies llegit vint llibres, els obligatoris de l’institut i dos més, i aquests dos més, que podien ser Ferrater o Foix en el meu cas, es convertien en els herois adolescents. Després vas sumant i vas descobrint que, per exemple, Terenci Moix i Maria Aurèlia Capmany no són tan dolents, però que tampoc no són tan bons. Enguany ha estat l’any en què he llegit Terenci Moix, que per a mi, per edat, era un senyor que sortia a la tele amb un perruquí.

— …
—Per exemple, a mi el Baltasar Porcel no m’agrada gens, però això meu amb ell és tota una història. Diguéssim que periòdicament, cada cinc anys, jo el llegia. Perquè si li donen el Serra d’Or, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el postulen com a candidat al Nobel, penses: ‘Potser m’equivoco jo.’ I tinc amics mallorquins que em deien: ‘Tu has de mirar els llibres primers.’ Llavors anava a mirar els primers i tampoc. Hi ha una cosa allà que a mi em repel·leix. I potser és culpa meva. Jo estic bastant segur que hi ha llibres seus que són mal escrits. De vegades m’he dedicat a agafar-ne paràgrafs i reescriure’ls bé.

—Com és un llibre mal escrit?
—Una impostura. A veure, jo dic sense cap modèstia que sé redactar. Sé explicar una cosa clarament. I noto molt bé la gent que s’enrevoltilla. És molt misteriós. Perquè volen explicar que el personatge es desperta, se’n va a la dutxa i es pren un cafè i s’emboliquen.

—Tornant al llibre. Quant temps us va costar escriure’l? Creieu que és una guia que se situa en un temps concret?
—Va haver-hi unes vacances, les del 2016, que les vaig utilitzar per recórrer el Delta. El 2017 vaig tornar-hi, però vaig pensar: ‘Això ja m’ho sé’, i em vaig tancar a escriure. Mentre escrivia la gent anava discutint si hi havia turismofòbia o no. I això em va saltar del llibre. He estat molt meticulós en quan comença i quan acaba. Comença amb l’última manifestació contra el transvasament a Barcelona i acaba el 30 de setembre del 2017. L’últim dia que vaig anar al Delta va ser l’1 d’octubre. I vaig començar a veure pel mòbil tot el que passava i vaig pensar: ‘Jo hauria d’estar defensant l’escola de la Sénia, i estic aquí mirant gent que pesca.’ En un primer moment vaig incloure tot això del referèndum, però era un embolic que tenia tan poc a veure amb tot que vaig canviar el final pel dia 30 de setembre. Per això, hi ha coses que quedaran antigues, com això del turisme. I hi ha trossos en els quals jo estic assegut davant d’un bar i començo a rumiar què passaria si vinguessin més turistes. És clar, i aquest problema augmentarà. Perquè els pagesos no sé si es guanyaran la vida. Amb la construcció segur que no serà, i amb la industria possiblement tampoc. Així que el que ens queda aquí és fer turisme.

—Creieu que la gent de les Terres de l’Ebre s’hi sentirà identificada?
—A mi em diverteix pensar què faran els polítics quan ho llegeixin. Quan vaig anar a una Oficina de Turisme del Parc Natural, em van dir: ‘Ah, un escriptor! Això vol dir que explicaràs el Delta posant-hi poesia’ [riu]. Com si jo anés a explicar el Delta d’una forma innòcua i perfumada. Però no. Jo hi veig problemes. Penso que d’aquí a cent anys ja no existirà. A més, pel mateix efecte papallona que va servir per a derrocar el PHN, tu tens el Protocol de Kyoto i perquè hi ha quatre pallussos nord-americans que es reboten i trien Trump, a tu et foten el Delta enlaire. Diràs que l’única cosa que pot anar bé aquí és tirar-se a la faràndula i fer que vingui gent de fora i pagui per pujar a un llagut. Tampoc no hi ha tanta imaginació per a trobar una altra cosa.

—Potser si que té un punt de L’horitzó segon aquest llibre?
—És que així sóc jo. Sóc pessimista. Tinc aquesta aparença riallera, però sóc pessimista.