Joan Thomàs: ‘L’occitanisme ha d’evolucionar de la reivindicació merament cultural a l’acció política’

Demà es farà a Tolosa de Llenguadoc una manifestació contra la decisió del Ministeri d’Ensenyament francès d’aplicar una reforma que pretén suprimir l’occità a l’escola a partir del curs vinent. El govern francès vol liquidar la partida pressupostària amb què Occitània paga els professors d’aquesta llengua. L’activista i professor d’occità Joan Thomàs denuncia la decisió del govern d’Emmanuel Macron, a qui qualifica d’antagonista als valors republicans. ‘Tenim un monarca que no escolta ningú i mana tot sol. La política es fa a París i prou.’ Doctor en ciències del llenguatge i estudis romànics, Thomàs va ser la primera persona que va fer la tesi doctoral en llengua occitana. El seu treball de recerca se centra en la història de la lingüística occitana. Nascut el 1958 en una família occitanoparlant, és professor de la Universitat de Tolosa. També ensenya la llengua a secundària. Militant històric del Partit Occitan, espera que demà hi hagi una gran mobilització per a reclamar ‘justícia per a l’occità‘.

En aquesta entrevista a VilaWeb, Thomàs explica com afecta la política jacobina de l’estat francès en l’ús social de la llengua. Ho fa abordant casos concrets, com ara les relacions de parella i la discriminació que exerceixen alguns professors i batlles contra la llengua occitana a l’escola. ‘El moviment occitanista ha d’evolucionar de la reivindicació merament cultural a l’acció política’, diu.

Malgrat les dificultats, destaca el desvetllament de la ciutadania en la reclamació dels drets lingüístics. ‘Batlles de les grans ciutats es manifestaran en contra de la política de París’, assenyala. I es mostra optimista: ‘Fa segles que volen fer desaparèixer l’occità, però no ho aconseguiran. Per això som aquí.’

—L’occità perilla a les escoles públiques de la regió d’Occitània. El ministre d’Ensenyament francès, Jean-Michel Blanquer, ha començat una reforma per a suprimir-lo a l’educació secundària de la demarcació escolar de Tolosa de Llenguadoc. Fins on arriba aquesta amenaça?
—L’amenaça és a tot Occitània. A totes les acadèmies. I això és molt greu. Com a aspecte positiu cal dir que batlles de grans ciutats s’han manifestat en contra de la supressió del pressupost en favor de l’occità. Hi ha un canvi també positiu en el posicionament dels rectors de les acadèmies.

—Com definiríeu l’estat general de la llengua occitana?
—L’occità pateix molt des de fa segles. I sobretot des de fa cinquanta anys. La transmissió familiar no és gaire forta i per això s’ha de potenciar la llengua a l’escola. Però el govern impedeix els nostres esforços amb decisions com la de liquidar la partida pressupostària per a pagar els professors d’occità. Aquest és un cop de bastó més.

—Quina participació ciutadana espereu en la manifestació de demà a Tolosa?
—Espero una resposta forta. Hi haurà autobusos que vindran de totes les comarques. Reclamem justícia per a l’occità.

—Hi ha marge per a aturar la reforma del ministeri d’Ensenyament francès?
—Nosaltres anirem fins al final. Sempre endavant. Si cal, anirem als tribunals. Si cal recórrer als europeus, ho farem. El poder a París és profundament dretà i jacobí. Això no és cap novetat, a l’estat francès, però sí que detectem una dèria centralitzadora. La part positiva és que la situació ha fet despertar la societat, que es mobilitza en favor de la llengua. I això a París fa certa por.

—Hi ha molta demanda per a rebre l’ensenyament en occità a Tolosa?
—Segons les dades del rectorat, 248.000 alumnes a secundària.

—Com ha influït aquesta política d’aniquilació en l’ús social de la llengua? Ha afectat la transmissió familiar?
—A casa sempre s’ha parlat occità. El parlo naturalment. També el parlen els meus fills. Però la gent té vergonya de parlar occità. La política de l’estat francès l’ha arraconat, promocionant el francès com a única llengua de prestigi. El jacobinisme és això. Però també hi ha una voluntat colonialista com als pobles de l’Àfrica negra. La repressió aquí no ha estat física però sí subtil, i molt forta en favor de la substitució de la llengua. Això ha fet que, durant dècades, la gent no hagi reaccionat. Hem de fer una tasca molt important de conscienciar què significa perdre la llengua.

—I com s’afronta la força de l’estat francès?
—Amb més conscienciació. El moviment occitanista sempre ha tingut un vessant molt cultural. Hem tingut molts escriptors, poetes i cantants en llengua occitana. Però, després, no s’ha traduït en l’àmbit polític. No tenim una política lingüística com toca. El moviment occitanista sempre ha pensat que era una qüestió cultural. I no. És una qüestió política. Ha d’evolucionar de la reivindicació merament cultural a l’acció política. És difícil sentir occità al carrer i necessitem una regulació de les administracions pròpies en favor de la llengua.

—Si dues persones occitanoparlants comencen una relació afectiva, en quina llengua es parlaran?
—Molt probablement, en francès. És això que dèiem de la vergonya i la concepció que ha introduït l’estat del francès com a llengua de prestigi. És una qüestió que la sociolingüística explica amb el terme de diglòssia, és a dir, quan dos idiomes o parlars són usats amb un valor social diferent. Afortunadament, la vergonya de parlar occità ja no és tan pronunciada. A poc a poc, les manifestacions en favor de la llengua i el fet que s’ensenyi a l’escola i a la universitat fan que la percepció de la llengua pròpia sigui més positiva. Però és evident que tenim un problema sociolingüístic.

—Heu patit repressió a l’escola per parlar occità?
—Personalment, no. Però conec algun cas de repressió física, com el d’una mestra que pegava els nens que parlaven en occità. A moltes escoles, hi ha mestres que s’oposen a l’ensenyament en llengua occitana. I la situació d’indefensió és tan greu que si només hi ha una persona que s’oposi a l’ús de l’occità, sigui un professor o fins i tot un batlle, ja no s’obre el curs.

—Com definiríeu Emmanuel Macron?
—Tenim un monarca. Mana tot sol i no escolta ningú. La política es fa a París i prou. És contrari a tot allò que signifiquen els valors republicans.

—Vau ser la primera persona que va fer la tesi doctoral en llengua occitana. Amb quins problemes us va trobar?
—No volia traduir a una altra llengua. Ho vaig fer tot en occità. En un primer moment, vaig pensar d’anar a Barcelona. El tribunal era format per professors estrangers. Hi havia un austríac, que em va parlar en occità i en català, un belga i un de París, que no va dir res.

—Quin impacte té el moment polític de Catalunya? Té cap influència en les decisions de l’estat francès respecte de les llengües minoritzades?
—Se’n parla molt poc als mitjans de comunicació, sembla que vulguin invisibilitzar què passa a Catalunya. No és cap notícia que l’estat francès no s’ha mostrat mai favorable a les reivindicacions d’altres nacions.

—Hi ha risc que desaparegui, l’occità?
—Fa segles que ho intenten i que el volen fer desaparèixer, però no ho aconseguiran. Per això som aquí.