Joan Tardà: ‘Els meus amics d’En Comú Podem estan desorientats’

Joan Tardà és un dels candidats d’ERC al congrés espanyol. Ens rep a la seu del partit, just després d’haver esclatat el cas Fernández Díaz. Inevitablement, la conversa comença girant entorn d’aquest tema, però també hi ha temps de parlar de la campanya electoral present, d’En Comú Podem i del debat obert sobre el full de ruta independentista. Vestit de negre, parla lentament, i parla clar.

—Com us expliqueu que un ministre d’Interior espanyol intenti inventar-se proves contra ERC i CDC?
—És un estat molt corromput. I a més a més, forma part del que és previsible. No hauríem de sorprendre’ns-en gaire. El joc brut forma part de la batalla que tenim establerta. La batalla és en tres fronts: el front d’allò més subterrani, l’ús pervers dels aparells de l’estat, les clavegueres. En segon lloc, hi ha el braç de l’ofec econòmic. I en tercer lloc, hi ha la violència judicial, a través de l’Audiència Nacional i el TC. Amb l’afegitó de l’ús dels mitjans de comunicació privats, també públics. Mitjans privats que no és que estiguin al seu servei, sinó que pertanyen als grups de capital en contra del procés. I que volen mantenir l’status quo.

—Quin calculeu que serà el pas següent?
—Tot plegat s’anirà intensificant. Ara han posat la tercera marxa o la quarta. Falta la cinquena, la sisena, etc. La cosa més important és adonar-nos no solament de què passa, sinó de què passarà. Haurem d’anar pensant com, cívicament, pacíficament, anem explorant escenaris de desacatament, resistència passiva. I aquí el govern de Catalunya hi tindrà molt a fer. Per això m’ha agradat molt que el president Puigdemont i el vice-president Junqueras hagin parlat del GAL mediàtic. M’ha agradat. Ens trasllada a la idea de guerra bruta matussera.

—Perjudica el PP la filtració? No queda clar.
—N’han tingut tants de casos, i tan grossos, que gairebé no haurien de gosar sortir al carrer. I no solament surten al carrer, sinó que sembla que guanyaran les eleccions. Jo diria que aquesta notícia no afecta, allà. Pel grau de saturació. No crec que els votants del PP els deixin de votar per aquest cas. Perquè va directament a fer mal a l’independentisme. I això pot ser molt dirigible per a un votant del PP.

—Autocrítica: només Solidaritat va votar en contra de nomenar l’altre implicat, el director de l’OAC, Daniel de Alfonso. ERC i ICV es van abstenir. CDC i PSC, a favor. Potser anem amb el lliri a la mà, aquí.
—En aquell moment el govern de CiU tenia el suport del PP. Sánchez Camacho gallejava molt pel Parlament i Convergència respirava gràcies al suport del PP. I a Madrid s’aprovaven lleis molt importants amb el suport de CDC. Lleis no gaires progressistes. Aquesta és la realitat. Tot i amb això, ERC es va abstenir. Quedi dit. I el PSC, a favor. Jo suposo que van veure una persona amb una carrera professional i acadèmica més que correcta. Una persona pot ser de dretes i honrada. Ara, desconec els arguments pels quals ERC es va abstenir.

—Lliri a la mà?
—No ho sé. No ho sé. Que una persona hagi comès un frau enorme i una il·legalitat no vol dir que anys enrere quan el van anomenar fos igual.

—Sabeu qui el volia al càrrec, aquest home? Duran i Lleida? CDC? El PP?
—Ho desconec. Ara, per a ser honestos: de la mateixa manera que la ideologia d’una persona no necessàriament ha de pressuposar que és deshonesta, s’ha de dir que si no haguéssim viscut en el context d’un PP donant suport a CDC potser aquest home no hauria estat ni candidat.

—Amb aquest cas l’estat mostra debilitat, o força?
—Debilitat. Ara, encara que l’estat fos sempre matusser com en aquest cas, malgrat tot, tenen tants aparells que es visualitza la capacitat de fer mal que tenen. Això no ve d’ara. I en molts altres casos sempre hi ha hagut contradiccions dins el mateix aparell de l’estat. Guerra entre la guàrdia civil i la policia, entre serveis d’intel·ligència militars i els de Moncloa.

—Ho llegiu així?
—Faria una fantasmada brutal si negués que no ho sé. Aquesta és la veritat. Nosaltres, al final, vivim instal·lats en els perímetres del poder. Som espectadors privilegiats, al congrés. I encara: pensa que hem estat vetats a la comissió de secrets oficials. No tenim constància que hagi passat en cap altre parlament europeu. Veiem el que veiem.

—Canviem de tema. Diumenge quin seria un bon resultat per a ERC?
—A mesura que han anat passant els dies, trobo la gent més animada, més engrescada, més convençuda. Al començament veníem de la patacada gran que vam tenir amb la no-aprovació del pressupost. Però precisament perquè va haver-hi aquella patacada, creiem que la millor de manera de refer-nos tots plegats, i que la moció del setembre no sigui de confiança al president Puigdemont sinó al procés, seria tenir un molt bon resultat aquest diumenge. És evident que la CUP i Junts pel Sí n’han de sortir molt reforçades, de la moció de confiança. Jo estic segur que si les eleccions van bé serà un reforçament al procés. Per això nosaltres hem volgut relativitzar allò que per a nosaltres és un error: el no de la CUP als pressupost.

—Relativitzar-ho? Per què?
—Perquè volem recordar que el catalanisme ha comès errors molt més grans. Mil vegades més grans. Els nostres pares, durant la transició, llevat d’Heribert Barrera i Trias Fargas, no van voler el concert dient que era antigalla. Mira si n’hem fet, d’errors.

—Doncs hi ha gent que diu que la CUP es farà xixines, per aquest cas. Com Unió o CDC.
—Fa de mal dir. La CUP d’alguna manera no té gaire ben resolt allò que pertany a l’estratègia i a la tàctica. Hi ha uns encreuaments. No vull donar lliçons a ningú. Fa quatre dies a ERC vam tenir un parell d’escissions. Però, segons amb qui parles de la CUP, alguns arguments que consideren tàctics, de fet són estratègics, i al revés. I la tàctica és cabdal quan la història agafa velocitat. I per mi és un error tàctic brutal (com n’ha comès ERC, segur) no deixar tramitar el pressupost. Això donava una trajectòria i maduració de l’ús de les institucions molt gran. Per això crec que si només es tracta d’un error de confondre tàctica i estratègia, doncs això s’arregla amb un debat intern. Però ara no podem malbaratar aquesta oportunitat històrica. Mai no havia depès només de nosaltres. Què direm: que no vam tenir pebrots de fer-ho?

—En aquesta campanya ERC es veu capaç d‘atrapar En Comú Podem?
—No hi entenc. Ara, tinc la impressió que a En Comú Podem la campanya se’ls fa llarga, i a nosaltres curta. Però no sé si n’hi ha prou. Reconec que al moment zero de la campanya electoral veia els meus amics d’En Comú Podem molt més eufòrics que nosaltres. I ara, en canvi, la nostra gent està molt engrescada.

—I ells?
—Els que conec jo estant catatònics perquè molt referèndum referèndum … i diu que faran comissió. I jo que sé com funcionen les comissions. Els meus amics d’En Comú Podem estan desorientats. Cosa que entenc. Tots ho hem estat, en algun moment.

—En aquesta campanya us heu centrat més a atacar En Comú Podem, veig.
—No, no, no. La victòria, i aquesta és la idea més important, es materialitzarà en els mesos vinents sabent convergir els que ja som independentistes amb els autodeterministes. És evident que convergirem. Hi confio en la mesura que d’aquí a pocs mesos se situaran en una cruïlla: estan pel procés constituent o per l’status quo? Aquí s’han de complir dues condicions, que dono per fetes: que el govern no s’arronsi i que mantinguem els 72 diputats independentistes. Aleshores arribarem a iniciar el procés constituent. Aleshores, com que Madrid no canviarà res, doncs ells ho hauran de decidir: o caixa o faixa.

—A En Comú Podem us diran que la comissió sobre el referèndum va fent via i que és a tocar. Esperem!
—No. Perquè si el govern fa allò que ha de fer la topada de trens serà inevitable. Des del 27-S és així. Aquí rau el big bang. Per això l’escenari actual és únic. Per primera vegada tot depèn de nosaltres. Si fem el que hem de fer, aprovar les tres lleis de desconnexió, la topada és inevitable. El dia que imputin la presidenta del parlament, Xavier Domènech i Ada Colau, què fareu? Sortir al carrer o quedar-vos a casa?

—A mi em toca pensar malament: quedar-se a casa.
—No es poden quedar a casa. No es podran quedar a casa. No ho crec. Si ho fan avalarien la repressió.

—Un clàssic: no hauria anat més bé que CDC i ERC s‘haguessin presentat juntes?
—Al revés. La praxi diària a Madrid, on no hem votat de manera diferent res que tingués a veure amb Catalunya, demostra que tenir dues veus en lloc d’una amplia. Diré més: tant de bo la CUP s’hi presentés, també! Com fa l’esquerra abertzale. Perquè, encara que nosaltres tinguéssim algun diputat menys, tant se val: hi hauria tres veus. Tres veus diferents i plurals: la nacionalista, la republicana i la de l’esquerra anticapitalista. Seria encara molt més plural i amplificat.

—‘CUP, ajudeu-nos‘, vau dir fa poc. Per què us han de votar si el factor capitalisme els pesa tant, a ells?
—Doncs perquè la CUP és plural com ERC. Hi ha persones molt anticapitalistes i hi ha persones socialdemòcrates radicals. Candidatures d’Unitat Popular. Dins ERC pactem independència, república i socialdemocràcia avançada. Molt plural. I en segon lloc perquè som a la fase d’acumular forces. I crec que és bo, acumular forces. I després, perquè som gent honrada i patriota. No hem fet mai res a Madrid que hagi pogut molestar la gent de la CUP. Jo m’he fet un fart d’anar a judicis a l’Audiència Nacional, i a tot arreu, de persones que no ens han votat mai, ni ho faran. Perquè hem dit ‘ajudeu-nos’, però en el fons és ‘ajudem-nos’. De fet, sense CDC no hi ha independència, sense la CUP no hi ha independència i sense ERC, tampoc.

—Us agrada que s‘hagi obert un debat sobre el full de ruta i que no es doni per bo l‘actual, i punt?
—Sí, em sembla bé que s’obri el debat. Crec que hem de tenir molt clar que tot és dialèctic i dinàmic. Tot allò que passi pel parlament queda avalat. Ara, no podem permetre que es canviï el full de ruta sense un debat clar, diàfan, transparent i que no es voti el canvi al Parlament de Catalunya. Acceptem que hi ha una possibilitat entre 10.000 (bé, una entre 100.000!) que el govern espanyol ofereixi a Catalunya un referèndum. S’ha de preveure, ni que sigui intel·lectualment. Què passaria? Que el Parlament hauria de debatre-ho. I votar, o no, de canviar el full de ruta actual per l’oferta. Si ho fes el parlament, cap problema. Imaginem-nos que el parlament, en lloc del full de ruta actual, creu que acumula més forces amb un altre. Mentre el debat es faci davant la ciutadania, cap problema. Què hem d’evitar? Que es faci als despatxos.

—El full de ruta actual em fa por. Si el final depèn de votar una constitució, pot dividir-nos.
—Un procés constituent és un debat que es fa a la societat, que es trasllada al parlament…

—… i s‘ha de referendar. Català oficial, Unió Europea, transgènics. No ens posarem d‘acord.
—Que quedi clar: fins que el parlament no decideixi, previ debat, de canviar el full de ruta, el que tenim és el que val. Res al marge del parlament. Si no, invalidaríem el motiu pel qual volem fer les coses diferents de com s’han fet fins ara. Hem d’anar de cara.

—Què n‘espereu de la moció de confiança al setembre?
—Mira, jo espero que el president Puigdemont, quan es presenti a la moció de confiança, n’hagi parlat amb la CUP i Junts pel Sí. Per això cobren. Per això cobrem. Imagina’t que les forces decideixen el canvi X. Si ho proposen davant el parlament, doncs és que sí. Endavant. D’aquesta moció, n’ha de sortir el rellançament. I trobo que la idea de la moció de confiança és magistral, magistral. Enhorabona al president Puigdemont, o qui en tingués la idea.