Joan Tardà, David Fernàndez i Víctor Terradellas: una conversa a Euskadi

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Dilluns passat vam poder veure una imatge significativa que aquí no estem acostumats a veure a Segura, municipi de la comarca del Goierri.

És en aquest municipi on es va organitzar una taula rodona amb membres dels partits independentistes de Catalunya: Victor Terradellas (Convergència), Joan Tarda (ERC) i David Fernandez (CUP). La sala estava plena de gent, com a reflex de l’expectativa i la curiositat que suscita la qüestió de Catalunya entre els independentistes d’Euskal Herria.

Hi va haver una gran complicitat entre els tres participants catalans, i independentment de les opinions d’una part i d’una altra, van parlar amistosament, ara en to de broma, després en to crític. Tu, Vicent, ho sabràs millor que jo però estic segur que abans que s’iniciés la iniciativa a favor de la independència de Catalunya els debats entre aquestes tres sensibilitats, entre aquests tres partits, devien ser molt més amargs i durs.

Ara tanmateix, vist que caminen en la mateixa direcció, amb el mateix objectiu i emparats sota un acord comú, aquells que eren adversaris, i en alguns casos enemics, són companys de viatge. Els qui van assistir dimecres a la taula rodona, i entre ells hi havia representants del PNB i de Sortu van poder ser testimonis dels petons i les abraçades que es van prodigar mútuament els tres oradors catalans al final de la seva participació a la taula rodona.

Estic segur que si aquesta taula rodona hagués estat entre partits bascos abertzales abans de l’acord de Lizarra-Garazi, al setembre de 1998, no hi hauria hagut petons, pel nostre caràcter basc, però segur que hauria hagut un altre ambient que avui és impossible en el nostre país.

Desconec el ressò que ha tingut aquest esdeveniment a Catalunya però aquí va se molt significatiu. Perquè l’ambient entre els dos partits abertzales s’assembla més a les aigües turbulentes que porten els rius del nostre país després de les interminables pluges d’aquests últims dies que no pas a l’onatge tranquil que es percep en la vostra Barceloneta política i que vam poder viure a Segura, durant unes hores.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Aquesta setmana el ple del Parlament de Catalunya ha fet un debat sobre la pobresa on s’han posat en relleu unes quantes coses interessants. En primer lloc i sobretot l’abast i la gravetat del problema. La crisi econòmica està durant molt i el nombre de persones que podem considerar pobres augmenta de manera alarmant. Una part de la classe mitjana està lliscant cap a la pobresa de forma constant implacable i cada vegada és més visible que quan parlem de la pobresa no estem parlant de sectors marginals sinó que cada vegada aquesta afecta a més gent i d’una forma més severa.

El debat va començar amb una llarga exposició de Teresa Crespo de Pobresa Zero. Tot i que no és parlamentària va ser convidada a exposar la visió de les organitzacions que treballen sobre el terreny. La seva intervenció va ser la més brillant i la més important. Va parlar molt clar i va incidir molt en el fet que avui per abordar amb eficàcia el problema és necessari fer-ho des de diverses perspectives, que inclouen l’habitatge, la salut i l’educació. El temps en el qual alguns consideraven la pobresa com un problema a resoldre amb l’assistencialisme ha passat a la història. També va quedar clar que avui ja no hi ha cap partit que s’atrevisca a disminuir la mida del problema que tenim ni a treure-li importància.

I finalment: com es pot lluitar contra la pobresa amb pressupostos espoliats com és el cas de la Generalitat? Els pressupostos dels últims anys són els més socials de la història però són insuficients pel seu volum. Així ho ha indicat el president Puigdemont remarcant que només com a país independent Catalunya podrà lluitar eficaçment contra la pobresa. Avui més del vuit per cent del PIB se’n va cada any a Espanya i no torna mentre que un estat europeu de mitjana contribueix amb menys d’un dos per cent del seu PIB a les arques europees. Com és fàcil d’entendre aquests sis punts canviarien completament la situació i catapultarien la solidaritat primera, la que hem de tenir amb els nostres propis ciutadans, aquesta que avui Espanya no ens deixa exercir.