31.08.2023 - 21:40
El món del futbol, tot i algunes excepcions honroses, ha reaccionat tard i malament al cas Rubiales. Segurament ningú, tanmateix, no ha tingut tant de recel a condemnar l’afer com Joan Soteras, el president de la Federació Catalana de Futbol (FCF). Aquests darrers dies, no tan sols ha demostrat una tenacitat inaudita a l’hora de defensar i excusar el comportament de Rubiales, sinó que tampoc no ha dubtat a entrar en una espiral de retrets amb el govern català per la posició que la FCF ha pres sobre el cas. Ara s’ha situat a l’ull de l’huracà, però aquesta és tan sols la darrera polèmica que ha marcat la carrera de Soteras al capdavant del principal organisme del futbol català. De contractacions a dit a casos d’assetjament laboral, passant per acusacions de frau electoral, Soteras ha fet de la controvèrsia la tònica dels seus cinc anys de presidència a la FCF, i en aquest procés ha convertit l’entitat en la gran casa de barrets de l’esport a Catalunya.
“Rubiales ha estat de les poques persones que m’han defensat”
Com la resta de federacions territorials del futbol espanyol –amb l’excepció notable dels representants institucionals del futbol basc i navarrès–, la Federació Catalana de Futbol (FCF) va optar per mantenir discreció durant els primers dies del cas Rubiales, i es va estar de pronunciar-s’hi. L’explicació més probable d’aquesta estratègia de silenci –esperar que el cas perdés embranzida mediàtica i Rubiales accedís a designar un successor afí– es va fer miques divendres, tan bon punt el president de la RFEF anuncià, contra tot pronòstic i enmig d’una onada d’indignació política i social, que s’atrinxeraria en el càrrec i continuaria sense dimitir.
Ni tan sols la impropietat institucional del discurs de Rubiales –rònec, extremista i curull d’invectives contra el moviment feminista– va ser suficient perquè Soteras s’atrevís a fer el pas després d’una setmana de polèmica. Lluny de demanar-ne la dimissió, però, Soteras féu pinya amb qui encara avui continua essent president de la RFEF i qualificà de creïbles les explicacions que havia ofert a l’assemblea general. En el seu discurs, Rubiales havia assegurat que el petó a Hermoso havia estat consentit (contra allò que assegurava ella) i s’havia declarat víctima d’un assassinat social. Minuts abans d’entrar a l’assemblea, de fet, Soteras –un dels molts presidents territorials que van ser enregistrats aplaudint el discurs de Rubiales– havia dit que aquell petó eren “coses que passen” i havia assegurat que la FCF intentaria de mantenir el suport al president de la RFEF.
L’aliança entre Soteras i Rubiales, infranquejable fins i tot després de la sísmica compareixença de divendres, arrossegà a la polèmica el govern català, que fins aleshores s’havia mantingut en un segon pla. Poques hores després de la negativa de Rubiales a dimitir, el president Pere Aragonès digué en un piulet que el govern esperava “una posició molt més contundent dels representants del futbol català.” I afegí: “Els valors esportius s’han de defensar al camp, a les graderies i a les assemblees federatives. Així, no.” Aquella tarda mateix, Soteras renuncià al càrrec com a vice-president de la RFEF, tot i que encara sense demanar explícitament la dimissió de Rubiales.
Amb la renúncia de Soteras, tanmateix, no n’hi hagué prou per a fer afluixar la pressió política sobre el president de la FCF. L’endemà del piulet d’Aragonès, la secretària general de l’Esport i de l’Activitat Física, Anna Caula, demanà que l’organització es pronunciés de manera clara contra les accions de Rubiales. “Hi ha d’haver contundència”, reclamà en una entrevista a RAC1, poques hores després d’acusar Soteras d’emblanquir el masclisme i “defensar un personatge que a hores d’ara ja hauria d’haver plegat”.
La guerra entre la FCF i la Generalitat de Catalunya, tanmateix, no acabà ací. Dilluns TV3 va avançar que el govern català –mitjançant Caula i la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà– havia cridat a l’ordre Soteras i li havia demanat que es manifestés nítidament contra Rubiales i a favor de les jugadores de la selecció espanyola de futbol.
Fins i tot dins de la FCF començaven a sorgir veus que qüestionaven l’actitud de Soteras sobre el cas. Dissabte Esteve Olivella, delegat de l’àrea Bages-Berguedà-Cerdanya i membre de la seva junta executiva de la Federació Catalana de Futbol (FCF), digué a Nació Digital que l’organització –incloent-hi Soteras– estava “en desacord amb els fets, les formes i tot el que significa l’actitud de Rubiales a Sydney” i que dimarts, en una reunió, decidiria si en demanava la dimissió. “Res més, la valoració moral és indiscutible”, sentencià.
Soteras, tanmateix, no donà el braç a tòrcer. L’endemà de la reunió amb Caula i Vilagrà, el president de la FCF declarà en una entrevista a RAC1 que encara no havia demanat la dimissió de Rubiales perquè el president de la RFEF havia estat un dels seus grans aliats en la seva etapa al capdavant del futbol català. “Rubiales ho ha fet tot molt malament, ha estat molt criticable i un desastre, però en dos anys i mig ho he passat molt malament a Catalunya. M’han vilipendiat, m’han faltat al respecte, m’han amenaçat […] I Rubiales ha estat de les poques persones que m’han defensat”, va dir.
Tot seguit, Soteras fou preguntat per la reunió del dia abans. Criticà que Caula i Vilagrà l’haguessin filtrat a la premsa i haguessin intentat fer veure que l’havien cridat a l’ordre. “No m’hi crida ningú, ni la Generalitat, perquè ja sóc prou gran”, digué. I afegí: “Crec que no podem fer servir la política dins de l’esport. Per tant, si és una trobada privada, és privada, i si és pública, s’ha de consensuar entre tots dos la resposta que es dóna als mitjans.”
La controvèrsia amb el govern s’intensificava. Dimarts al matí, vint-i-quatre hores després de l’entrevista a RAC1, la portaveu del govern català, Patrícia Plaja, digué de Soteras: “No és la persona més adient per a presidir l’entitat perquè no ha estat l’altura amb el cas Rubiales.” I afegí, després de rebutjar que el govern tingués potestat per a designar un nou president de la FCF: “No voler reconèixer la gravetat dels fets els converteix en còmplices. Les persones que giren la mirada i no fan res perquè no tornin a succeir, vol dir que tenen connivència amb actituds masclistes i amb els agressors en els casos més greus. No tenim la pell fina, diem que s’ha acabat.”
Aquella tarda, la junta de la FCF demanà finalment la dimissió de Rubiales en un comunicat escarit. El text, publicat més d’una setmana després del petó a Jenni Hermoso, arribà quan feia poques hores que les federacions territorials del futbol espanyol havien demanat per unanimitat la dimissió del president de la RFEF i una volta Rubiales havia estat suspès provisionalment per la FIFA. Però Soteras no va deixar passar l’oportunitat per a llançar un nou dard contra el govern. “A la senyora Plaja no la conec de res, no sé ni qui és. El govern no és ningú per a dir-me si he de dimitir o no”, digué en declaracions als mitjans després de la reunió.
Ahir, en una entrevista publicada al diari Ara, Soteras adoptà un to més conciliador amb el govern després de dies de retrets encreuats, sense arribar a entonar cap disculpa. “Amb el govern mai he tingut cap polèmica. Sempre hem treballat plegats amb la secretaria general de l’Esport […] Ahir ens vam escalfar tots, ens vam passar de frenada. Però ara ja no ho estic. No tinc res contra la Generalitat ni crec que ells tinguin res contra mi.”
Una victòria electoral amb moltes incògnites
La polèmica per la gestió del cas Rubiales no ha estat, ni de bon tros, l’única vegada que Soteras s’ha trobat a l’ull de l’huracà per la seva feina al capdavant de la FCF. El maig del 2022, va revalidar el càrrec de president de la federació després d’imposar-se per la mínima al seu principal contrincant, Àlex Talavera, per un estretíssim marge de 26 vots.
Però la victòria tenia data de caducitat. Vuit mesos després, el Tribunal Català de l’Esport (TCE) ordenà a la FCF de repetir les eleccions. Havia declarat nuls els vots de 175 clubs, més que suficients per a decantar el resultat dels comicis: 103 vots perquè els vice-presidents havien votat sense fer constar la impossibilitat manifesta del president d’assistir a les votacions, 70 vots perquè havien votat persones que havien al·legat ser vice-presidents sense ser inscrits com a tals en el registre d’entitats esportives i, finalment, dos vots que havien estat emesos per persones que deien ser presidents d’entitats esportives sense constar com a tals en el registre.
Soteras s’imposà amb comoditat en la repetició electoral d’aquest febrer, i superà el principal candidat opositor, Juanjo Isern, per gairebé 170 vots. Tanmateix, les sospites d’irregularitats no s’esvaïren amb aquesta segona votació: poc després de fer-la, qui havia estat rival de Soteras a les urnes denuncià una trama de corrupció a gran escala que incloïa irregularitats en la composició de les meses, intents de compra dels vots dels clubs (en canvi, alternativament, de coaccions o promeses de tracte de favor) i falsificacions de les signatures dels representants dels clubs per a manipular-ne el vot. “S’han infringit la majoria de principis intrínsecs al dret electoral, com per exemple els principis de transparència, democràcia, de neutralitat, d’igualtat entre els candidats, de representativitat i de seguretat jurídica”, denuncià Isern a l’escrit d’impugnació presentat al febrer davant el TCE.
El candidat, que aplegà els suports de la candidatura de Talavera en les primeres eleccions, denuncià també que havia detectat ni més ni menys que 171 casos de falsedat documental. “Un total de 171 clubs haurien votat mitjançant poders fraudulents, 21 més sense tenir condició d’electors i tres sense aportar el document de representació”, denuncià a l’escrit. Per si no n’hi hagués prou, Soteras no havia presentat la dimissió com a president de la FCF després de l’anul·lació de les primeres eleccions, com era preceptiu, i s’havia continuat beneficiant del càrrec els mesos següents –en què, per exemple, interposà un recurs al TSJC contra la resolució del TCE en plena campanya per a les segones eleccions. En compte de provar de rebatre les acusacions de frau electoral, Soteras es limità a defensar-se al·legant que ell mai no havia fet res d’extraordinari. “Això era un fet habitual els últims setze anys. No són una sèrie d’irregularitats que hagi fet jo; les he fet jo i les van fer els altres tres candidats”, digué el president de la FCF sobre les irregularitats en el vot en una entrevista per al Diari de Barcelona. Al juny, finalment, el TCE va desestimar el recurs d’Isern i va confirmar la victòria de Soteras a les eleccions del febrer.
Denúncies per corrupció i assetjament laboral
L’escàndol d’enguany no ha estat l’únic en què Soteras s’ha trobat abocat aquests darrers anys. Un dels episodis més sonats del seu mandat va ser el pagament de 30.000 euros que l’entitat va fer al seu gendre per l’organització d’un campus de futbol, en un cas que va acabar denunciat a l’Oficina Antifrau de Catalunya. En compte d’intentar de rebatre l’acusació, Soteras es limità a reivindicar la feina del seu familiar en declaracions a El País. “La feina del meu gendre està totalment documentada. Un campus de 60 nens que va ser un èxit i ara resulta que està mal fet perquè és el meu gendre. No, està molt ben fet”, digué.
I encara més. Tot i que Soteras sempre ha afirmat que no s’havia apujat el sou ni un euro de cap quota tot i que abans s’apujava cada any perquè “necessitaven molts diners per a mantenir la corrupció”, la seva administració ha topat més d’una vegada amb els reguladors per l’expedició de llicències federatives. L’any 2021, per exemple, l’Autoritat Catalana de la Competència va sancionar la FCF amb una multa de 876.827 euros per haver abusat de la seva posició de domini en el mercat de les llicències federatives de futbol al Principat.
I les finances no han estat pas l’únic àmbit en què els cinc anys de gestió de Soteras al capdavant de la FCF han deixat ombres. El 2021, el president va ser denunciat per dos ex-treballadors –Joan Anton Ruiz, ex-cap de compres, i José Domingo Valls, ex-director dels serveis jurídics– per haver ordenat a uns altres treballadors de l’entitat que entressin als correus federatius d’ells dos i en copiessin els missatges sense el seu consentiment. Aquell any, Ruiz també denuncià que, tan sols dos mesos després d’haver estat renovat, havia estat acomiadat fulminantment per no haver cedit a les pressions de la cúpula de fer els ulls grossos amb les irregularitats comptables de l’entitat. Pocs mesos més tard de l’acomiadament de Ruiz, una ex-membre de la junta directiva de l’FCF denuncià que havia hagut de plegar arran de les intimidacions verbals i físiques a què el vice-president primer, Josep Llaó –la seva ex-parella sentimental–, l’havia sotmès durant mesos amb el consentiment i l’encoratjament de Soteras.
La FCF, el nou baluard de l’espanyolisme en el futbol català
Més enllà de les abundoses controvèrsies internes que ha suscitat el mandat de Soteras, un dels seus grans llegats com a president de la FCF ha estat el de consolidar el principal organisme del futbol català com a baluard del nacionalisme espanyol al Principat. Soteras va ser un dels grans artífexs del retorn al Principat de la selecció espanyola l’any passat, després de divuit anys d’absència. Va ser en un amistós amb Albània disputat a l’RCDE Stadium de Cornellà – el Prat, en què Rubiales va reservar una grada d’animació específica per a la plataforma espanyolista Barcelona con la Selección. Dies abans del partit, Soteras va dir que el partit contra Albània era el començament del ressorgiment de la selecció espanyola a Catalunya i confià que el combinat pogués arribar a disputar un partit oficial al Camp Nou en un futur. “Per a això cal normalitzar la situació política, i el tema està més tranquil·litzat”, digué en una entrevista radiofònica. I afegí, encara: “No s’ha de barrejar futbol i política.”
Més enllà de facilitar el retorn de la selecció espanyola a Catalunya, sembla que Soteras –que com a president del CE Sabadell entre el 2006 i el 2013 va ser acusat de permetre a la grada de la Nova Creu Alta la presència del grup Hooligans Vallés, de tendència ultraespanyolista i neonazi– també va intervenir per a impedir, a petició de Rubiales, que la selecció catalana de futbol femení jugués cap dels partits que tenia programats per a aquests darrers mesos. Va ser la tardor passada, quan la FCF anuncià el retorn del combinat català després de tres anys d’absència en un partit d’exhibició contra Veneçuela. El matx, tanmateix, era programat a mitjan novembre, precisament en una setmana en què el combinat espanyol havia de disputar dos patits contra el Japó i l’Argentina. Pocs dies després, Soteras anuncià que el Catalunya-Veneçuela seria cancel·lat per la controvèrsia sobre l’anul·lació de les eleccions de la FCF, en una decisió que també afectà l’amistós que la selecció havia de disputar aquesta primavera.
Segons que va publicar dimarts el diari Ara, tanmateix, aquesta cancel·lació sobtada no responia pas a les disputes electorals al si de la FCF, sinó a una qüestió molt més directament relacionada amb el futbol de seleccions femení: la renúncia, poques setmanes abans, d’un grup de quinze futbolistes a continuar jugant amb la selecció espanyola mentre Jorge Vilda en continués essent l’entrenador. En aquest context de desintegració de l’equip espanyol, la por de Rubiales era que el seleccionador català, Xavi Llorens, convoqués algunes de les futbolistes que havien rebutjat de continuar jugant per la selecció espanyola i que, d’aquesta manera, el partit fes revifar la polèmica per la manca d’acceptació de Vilda com a entrenador de la selecció espanyola. VilaWeb ha provat de posar-se en contacte repetidament amb la FCF per confirmar aquesta versió, que Soteras va tornar a negar ahir, però no ha estat possible.
