El sardanista pornògraf

Fa un any i mig vaig informar en aquesta secció del misteriós Joan Sanxo Farrerons (1887-1957), editor i escriptor, pioner del sardanisme i del teatre català, naturista, republicà amb inclinacions llibertàries, traductor de cinema, mànager de boxa i, sobretot, rei de l’edició eròtica i pornogràfica a Catalunya i Espanya els anys de la República. Vaig saber d’ell arran d’una consulta sobre Sanxo i la boxa de part de Jean-Louis Guereña, catedràtic emèrit de Civilització de l’Espanya contemporània de la Universitat François-Rabelais de Tours.

Joan Sanxo o el seu alter ego, Laura Brunet, havia escrit de boxa i nudisme els anys vint i trenta, efectivament, i havia donat suport a boxadors com ara el cubà Kid Tunero i el filipí Luis Logan. Sanxo havia arribat a muntar l’empresa Spectacles Barcino Star per promoure aquest esport a Barcelona. Però la boxa o el cinema no eren res més que hobbies en la vida d’aquell increïble emprenedor barceloní, fundador de la Impremta Laietana. Gràcies a Jean-Louis Guereña, historiador de la cultura i hispanista francès, vaig descobrir un personatge fora de sèrie, l’editor i autor de novel·les eròtiques i pornogràfiques més important i prolífic, potser, de la Catalunya i l’Espanya republicana.

Guereña en donava bona notícia a Detrás de la cortina. El sexo en España (1790-1950) (Editorial Cátedra) i ara publica una investigació molt més documentada i exhaustiva dedicada exclusivament a ell: El sardanista pornógrafo (Editorial Renacimiento), que duu per subtítol: Joan Sanxo Farrerons (1887-1957), la Imprenta Layetana y la edición erótica en Barcelona en los años veinte y treinta del siglo XX.

És una molt bona aproximació al personatge i l’època, que revela aspectes interessants i molt poc coneguts de la cultura popular i de masses a la República. Especialment, la gran importància i popularitat de les edicions eròtiques i pornogràfiques de quiosc, a vegades de venda semiclandestina, l’estil i els continguts, i la forta repressió que les autoritats republicanes hi exerciren, inclòs Lluís Companys quan era governador civil de Barcelona. Una sorpresa que afecta el tòpic dels grans aires de revolució moral i llibertat de pensament amb què s’han mitificat aquells anys.

Joan Sanxo, el gran ‘sicalíptic’ que començà ballant sardanes

Guereña explica que Joan Sanxo, nascut a Barcelona el 1887, era un jove intel·lectual català adscrit al catalanisme cultural que començà col·laborant en la premsa del ram. El 1907 va ser elegit president del Foment de la Sardana de l’Associació Popular Catalanista. Fou un dels impulsors principals del primer Aplec de la Sardana de Vallvidrera, el 14 d’abril de 1907.

El jove Sanxo ja destacava pels seus dots organitzatius i creatius. Compongué lletres de sardanes i recità en els aplecs d’anys successius el poema ‘La sardana’ de Joan Maragall. Sovintejà el sardanisme amb el teatre, exercint d’actor, traductor i crític. Fou dels primers avançats a interessar-se per Henrik Ibsen i traduí La Menteuse, d’Alphonse Daudet. Va ser un dels fundadors de la revista ‘El Teatre Català’, amb Francesc Curet, que esdevindria el seu cunyat.

Però quan va fer vint anys, la seva vida va fer un tomb radical, del sardanisme a l’erotisme.

Una herència que li hauria permès de muntar la Impremta Laietana i dedicar-se a fons al negoci editorial i una sordesa de campionat que l’obligava a anar tot el dia amb una trompeteta acústica són les dues hipòtesis que apunta Guereña per a explicar el salt que va fer el nostre heroi del bucòlic món sardanístic i jocfloralesc al més terrenal i sucós, en tots els sentits, inclòs el del negoci, de l’erotisme popular. És com si Sanxo hagués viscut dues vides completament diferents. La segona va eclipsar la primera.

Una producció titànica i imaginativa per a tots els gusts i vicis

Sanxo va crear un grup editorial ben potent que treballà en diverses línies, essent-ne l’erotisme l’activitat i font d’ingressos principals. Guereña ha pogut localitzar una trentena de col·leccions eròtiques d’extensió diversa. La majoria, atractives i ben il·lustrades que venia tant als quioscs de la Rambla i de l’estació de França com per correu. També distribuïa a Espanya i Llatinoamèrica.

Joan Sanxo, sota pseudònims com ara Laura Brunet o Victor Ripalda, i autors desconeguts crearen un ventall molt ampli i divers de novel·letes que anaven de l’erotisme picaresc fins a la pornografia més explícita. Els seus interessos anaven de la ingenuïtat a la perversió, de la descoberta de l’amor lèsbic al cunnilingus. És curiós, remarca Guereña, que va evitar l’homosexualitat masculina, potser ‘perquè qüestionava directament les relacions tradicionals de gènere i l’afirmació de la masculinitat’. En canvi, va conrear l’amor lèsbic, la zoofília (concretament de gossos amb dones) i, fins i tot, el sadomasoquisme tou.

El seu model de dona ideal era el de Rubens o Fellini, i els personatges masculins sempre estaven ben dotats i eren molt virils. No hi faltava el marit cornut ni el seductor de jovenetes madur i experimentat. Tenia bons dibuixants a disposició. En dos-cents títols hi ha cinquanta noms d’autors diferents, tot i que, en realitat, devien ser molts menys, per l’ús habitual de pseudònims.

El llibre d’investigació de Jean-Louis Guereña fa un repàs exhaustiu de tota la producció de la Impremta Laietana. Els títols de les col·leccions donen idea de la varietat de gusts: ‘La Novela Galante’, ‘Biblioteca Fauno’, ‘La Novela Deliciosa’, ‘Narraciones histórico-galantes’, ‘El amor en la historia y en la leyenda’, ‘Literatura afrodisíaca’, ‘Ensayos sexuales’, ‘Los altares del deseo’, ‘Biblioteca Lesbos’, ‘Biblioteca parisién’, etc… També publicà llibres infantils i juvenils i obres polítiques i socials de temàtica republicana i anarcosindicalista, com ara la Biblioteca ‘Nuevo Surco’ o la ‘Rojo y Negro’.

De la pantalla gran als rings, de Leni Riefensthal al Mein Kampf

La boxa, com hem dit al principi, era una altra de les activitats del prolífic i sorprenent Joan Sanxo o Laura Brunet. I també va fer incursions en el cinema. Va ser representant a Barcelona dels estudis cinematogràfics alemanys (Universum Film AG) per a encarregar-se de les adaptacions literàries espanyoles dels films. Laura Brunet va adaptar a l’espanyol, entre més, La muntanya sagrada (Der heilige Berg, 1926) d’Arnold Franck, amb la participació de Leni Riefensthal.

L’any 1927 Joan Sanxo va fer una conferència a l’Ateneu barcelonès per presentar el film que havia adaptat el seu alter ego, Laura Brunet. I com a curiositat sobre el personatge també s’ha descobert que, malgrat la seva clara adscripció republicana, el 1935 la Impremta Laietana va ser la primera a publicar una versió espanyola del Mein Kampf d’Adolf Hitler.

Lluís Companys i la República contra la pornografia

Resulta especialment destacable i innovadora l’aportació d’aquest llibre sobre el panorama censor i moralista imperant els anys republicans. Contràriament al mite que ha consagrat la República com una època de llibertat i relaxació de costums en tots els àmbits, la investigació de Jean-Louis Guereña ens il·lustra de tot el contrari quant a l’erotisme i la pornografia. La repressió a còpia de multes a editors i quiosquers, autors i dibuixants, el segrest d’edicions, les batudes policíaques a pisos particulars i magatzems amb requisicions d’obres i detencions, o els processos judicials eren a l’ordre del dia. I Joan Sanxo, lògicament, era a l’ull de l’huracà.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, que és quan Sanxo va començar la seva aventura eròtico-editorial, publicar novel·letes eròtiques era una activitat amb riscs legals. Potser per això molts autors, com ell, s’emmascaraven sota desenes de pseudònims que els protegien de la policia encarregada de la repressió i vigilància antipornogràfica. Eren acusats de ‘escàndol públic’ o atemptat contra la moral i els ‘bons costums’. Hi va haver moltes multes i de gran valor, però el negoci devia ser tal que la policia no va poder evitar el creixement de les edicions.

De tota manera, la majoria de col·leccions engegades per Sanxo, tanmateix, van veure la llum després de l’abril del 1931. L’home potser creia, amb raó, que hi hauria més màniga ampla, però no va ser així, en absolut. Hi havia més llibertat, és cert, i, per tant, potser també més necessitat de material que excités la imaginació i la libido de l’onanisme popular.

Guereña constata que amb la democràcia es va estendre una ‘onada verda’ imparable que mobilitzà tots els governadors civils de Barcelona. Lluís Companys, curiosament, va ser el primer, l’abril del 31, que va engegar la repressió antipornogràfica, activitat que ell considerava ‘un atemptat contra l’art i el bon gust’. Companys va durar poc en el càrrec, però tots els seus successors van ser implacables en la repressió antipornogràfica. Val a dir, com precisa Guereña, que és molt difícil de saber què consideraven ells exactament pornografia, car es requisaren obres sentimentals, eròtiques i, fins i tot, revistes naturistes i nudistes, gènere i activitat llavors molt de moda en els ambients més progressistes i llibertaris.

Joan Sanxo, enemic públic número 1 de la moral republicana

En aquells temps Barcelona també destacava com a ciutat productora de cinema pornogràfic, activitat que tampoc no era ben vista per les autoritats republicanes. Hi havia els famosos germans Baños, amb els quals potser Sanxo tingué algun contacte, autors, entre més, de tres films pornogràfics encarregats pel mateix rei Alfons XIII, mitjançant el Comte de Romanones. Actualment es conserven a la Filmoteca Valenciana després d’haver estat trobats en un convent valencià els anys noranta.

Els l’època de la República a Barcelona es practicaren infinites accions policíaques repressives contra la pornografia. Fins i tot es va crear una Brigada Policial específica per a perseguir-la, comandada per un agent especial.

Joan Sanxo va ser multat, perseguit i assetjat. Va ser detingut manta vegada. ‘Cada nova publicació d’aquest gènere que editi l’esmentat individu, serà objecte d’una nova penyora de 500 pessetes’, dictava el govern civil en les seves notes oficials, fins al punt d’arribar a ‘clausurar-li la impremta si persistia la seva tasca immoral’. Les multes van anar en augment. Les requisicions de novel·les, també. I Sanxo va rebre diverses vegades. En una li van requisar 37.000 novel·les, ni més ni menys.

En la repressió també hi va participar la Generalitat de Catalunya amb el mateix rigor quan li van ser traspassades les competències d’ordre públic. Per fer-nos una idea de la importància de la repressió i de la immensa producció pornogràfica a la ciutat, Jean-Louis Guereña recull una nota policíaca del 1933 publicada als diaris. Es van requisar i destruir més d’un milió de llibres i revistes pornogràfiques que, segons el governador, pesaven més de vuit tones i valien milió i mig de pessetes. Una dada important per als estudiosos de la cultura popular i de masses.

Malgrat la repressió i les pèrdues econòmiques, Sanxo, com diu Guereña, ‘va saber alimentar el mercat barceloní i espanyol amb una oferta quantitativament important i qualitativament diferenciada’.

I llavors va guanyar Franco…

La guerra del 1936-39 i la victòria de Franco van significar la fi del negoci editorial de Joan Sanxo. I de tants més no necessàriament eròtics. Ni pornogràfics.

El sardanista pornógrafo ens revela que Sanxo va ser jutjat en un procés sumaríssim del Tribunal per la repressió de la maçoneria i el comunisme, òrgan judicial de la dictadura que entre el 1940 i el 1963 jutjà més de 64.000 persones per motius ideològics. Hi havia diversos expedients a nom de Laura Brunet. A Sanxo el va encausar per ‘auxili a la rebel·lió’, un clàssic que utilitzaren els veritables rebels durant dècades per reprimir els republicans supervivents de la guerra. A més, el seu nom era a les llistes del ‘Servicio de Recuperación de Documentos’ dels franquistes, creat per retirar de la circulació ‘totes les publicacions malsanes, grolleres i separatistes que tant mal han produït i continuarien produint si se’n tolerés la divulgació’. Sanxo era citat explícitament ‘entre els elements més grollers i baixos quant a la immoralitat i la pornografia’.

Amb aquest panorama, a Joan Sanxo se li va acabar el negoci, i amb ell moriren Laura Brunet, Víctor Ripalda i ves a saber quants pseudònims més que mai no sabrem. La seva vida a la postguerra és incerta, però sembla que va treballar en un negoci familiar de làmpades de vidre del carrer del Carme, on moriria l’any 1957, víctima d’un atac de feridura que l’havia deixat invàlid total dos anys enrere. Algunes de les seves obres que es van salvar han estat tresors guardats per llibreters de vell i col·leccionistes fins als nostres dies. N’hi ha, fins i tot, que les mecanografiaven i fotocopiaven per a revendre-les o llogar-les.

De segur, un catalanista com Joan Sanxo avui estaria cofoi de saber que la petja del seu pas per aquest món és convenientment registrada a la muntanya de Montserrat. I de dues maneres.

Prop del monestir, en el camí dels degotalls, tocant al monument a Pep Ventura, hi ha una placa ‘En homenatge als fundadors de l’aplec de la sardana a Vallvidrera 1907-1957: Joan Sanxo Farrerons, Joan Bel Vilalta, Joan Valls Vilaseca, Ramon Riera Pons i Josep Mallofré Domingo’.

A la Biblioteca del monestir, entre milers de llibres, n’hi ha un de Laura Brunet: De com s’escriuen les cartes d’amor. Anotades per l’autora amb el llenguatge més senzill i més planer que ha sapigut trobar. Editat a Barcelona per Joan Sanxo, editor (S.A.). És exclòs de préstec. Els monestirs guarden molts secrets. Ja hem vist que els films porno del rei Alfons XIII es van trobar en un convent valencià. Laura Brunet ho sabia. I, si no, s’ho imaginava perfectament.