22.06.2019 - 21:50
|
Actualització: 23.06.2019 - 11:22
En una sala de miralls i parets negres, d’aquelles que permeten veure què passa a fora, però que guarden en secret l’existència d’aquest espai clandestí… En aquesta sala un punt claustrofòbica, amb pòsters de Fassbinder penjats, sofàs baixos d’escai i un còctel sobre una tauleta aromatitzat amb una branqueta de romaní i una altra de canyella… Doncs en aquest marc tan connotat, triat amb cura i intenció, Club Editor va convocar la premsa per presentar la nova edició que acaba de treure d’El vent de la nit. És «l’altra» novel·la que va escriure i reescriure Joan Sales i que va incloure com a quarta part d’Incerta glòria. No va ser fins després de la seva mort, que la seva muller primer, Núria Folch, i després la seva néta, Maria Bohigas, no van decidir-se a publicar per separat El vent de la nit.
Maria Bohigas sustenta la decisió de separar El vent de la nit d’Incerta glòria en bona part per allò que Sales va dir a Mercè Ibarz en una entrevista:
«Vostè ha dit en més d’una ocasió que ‘Incerta glòria’ són en realitat quatre novel·les. La quarta, acabada l’any 69, palesa més el seu canvi vital que no pas el dels seus personatges i representa un salt brusc respecte de les parts anteriors. N’està content, del conjunt?
—Jo, sí; però els crítics, no. La quarta part, la de la postguerra, és la que a mi m’agrada més, potser perquè és la més dostoievskiana. De jove llegia Stendhal amb fervor, me’l sabia tot; després amb els anys, dins del camp de la novel·la he mantingut la meva passió per Cervantes i he afegit la identificació amb Dostoievski. Així i tot, de vegades penso que hauria d’haver acabat Incerta glòria amb la guerra, fent-la respondre més al títol, que és tret d’un vers de Shakespeare —“la incerta glòria d’un dia d’abril”—, en record d’aquella proclamació de la República catalana, el dia més feliç de la meva vida. Sí, potser sí que la part de la postguerra s’hauria d’haver publicat més tard i com a novel·la independent. Fins i tot tenia pensat un títol, El vent de la nit. Però ja sóc vell i ja està bé així.»
I argumenta Maria Bohigas: ‘Tot i ser conscient de la individualitat de les dues obres, Joan Sales no es va atrevir a separar-les. Per això hauria calgut demanar un nou permís de censura, i el to d’aquesta novel·la passada d’estranquis sota l’abric d’Incerta glòria gràcies al premi Ramon Llull 1968 (i gràcies a la complicitat del traductor Carlos Pujol) era massa brutalment agressiu amb el règim perquè fos concebible sotmetre-la als seus lectors. La discreció s’imposava, El vent de la nit va haver de conformar-se amb la seva condició de “part”, tot i l’última esmena que va fer-hi Joan Sales el 1971 —un sol mot, afegit sota el títol de manera que la portadeta digués: «El vent de la nit, novel·la» .’
Aquesta edició conté un postfaci de l’escriptor i traductor Gonzalo Torné, que titula ‘És fosca l’aventura de la nit’. És la mirada d’un escriptor sobre un altre escriptor. En la conferència de premsa, Torné explica que Joan Sales és un dels millors escriptors peninsulars i segurament europeus, i que se’l mira com un artista contemporani: ‘Llegit per primera vegada, Sales és un escriptor amb un enorme nervi. I sempre és ple de vida tot i viure unes circumstàncies molt desagradables. Aquest vitalisme sempre troba un viarany per on mostrar-se.’
Continua Torné: ‘Primer em va fer l’efecte que Sales escrivia com un escriptor jueu, que ha de barallar-se amb les seves circumstàncies; però de seguida el vaig sentir a tocar de la literatura russa, amb aquella alegria de viure i alegria d’existir que transmet. Sales dóna rèplica al seu temps. A El vent de la nit, juga en camp contrari. Perquè és la narració d’un temps cancel·lat, abolit, amb vides que no tenen cap esperança. Per les escletxes de la narració flueix aquesta sordidesa. Aquest és el talent de Sales que, malgrat tot, no abandona mai la vitalitat i les ganes d’escriure. Supura aquest art. La novel·la haguera estat fàcil que acabés amb ell com a escriptor, i en canvi, Sales mostra una escriptura que transparenta les seves ganes d’escriure.’
L’editora, Maria Bohigas, complementa: ‘És el retrat d’una època, la postguerra, que Sales en part no va viure. A diferència d’Incerta glòria, que escriu a partir de la seva experiència de la guerra, per escriure El vent de la nit va fer un treball d’immersió a l’hemeroteca de La Vanguardia sobre la Barcelona d’una època que no va viure, perquè era a l’exili. És la història d’unes vides que conviuen en una Barcelona sota el totalitarisme. El silenci és l’element primordial de la novel·la. Una època que es viu com una monstruositat o d’una manera completament crèdula davant de la gran monstruositat.’
Gonzalo Torné diu que El vent de la nit també li recorda Patrick Modiano quan diu que la memòria és una desfilada d’espectres. És la dificultat de reconstruir la memòria d’aquests espectres, la inseguretat dels records, els records d’uns amics desapareguts. Aquest és un dels grans encerts de la novel·la i el que fa que sigui tan moderna. Vivim projectant. El que fa Sales és tot un espectacle literari.’
Torné no recomana llegir seguides Incerta glòria i El vent de la nit. La decisió de separar-les, ja el 1981 i després al 2012, ha estat polèmica. Maria Bohigas ho positivitza i per això té la intenció d’organitzar una taula rodona entre partidaris i detractors a l’octubre, per aprofundir en la relació que s’estableix entre ambdues obres.
La trobada clandestina per posar en context El vent de la nit encara va tenir un altre atractiu: el poeta Martí Sales va triar tres fragments del llibre i els va llegir en veu alta. Fragments ben triats i ben llegits. Intensos. En reproduïm un trosset d’un dels fragments:
«¿Per què aquests grans sensuals, que cremen de set de la bellesa, són, ells, tan lletjos? Són com llenya molt seca i és per això que cremen fins a consumir-se del tot, és també per això que sempre tenen la mort davant dels ulls com un mirall. És per això, perquè senten la fugacitat vertiginosa, que cremen aquesta set sense nom precís, amor, joventut, sang calenta i perfumada, incerta glòria. N’hi ha, i en Soleràs n’era un, que estimen tant aquesta set que arriben a morir de set abans que agenollar-se humilment als peus de la font i beure… ¡fugen de la felicitat com si els fes horror! No són homes d’amor sinó de passió; el que busquen no és l’aigua sinó la set.»
