El 21 d’octubre de 1946, el filòleg Joan Coromines escriu una carta a un altre exiliat, que no coneix de res. Volia agrair-li la publicació als Quaderns de l’Exili, que havia impulsat de Coyoacán estant, a tocar de la Ciutat de Mèxic, amb un grup d’amics i ex-combatents com ell, d’una crítica de la Miscel·lània Fabra, un altre dels miracles esdevinguts a l’expatriació. Amb col·laboracions de prestigi nacional i internacional, el volum s’havia de publicar amb motiu dels setanta anys del mestre, l’any 1938, però el desenllaç de la guerra n’havia estroncat la publicació. Ja imprès a la Casa de la Caritat, i pendent de relligar, havia estat destruït pels franquistes. Però, afortunadament, Coromines n’havia pogut recuperar els originals i havia aconseguit d’editar-lo a l’exili, amb moltes penes i treballs. Un dels qui l’havia llegit era Joan Sales, que havia treballat com a professor de català a l’Extensió d’Ensenyament Tècnic de la Generalitat i, després de fer la guerra, a Mèxic havia après l’ofici de linotipista. A més, es considerava a si mateix, com confessaria al seu corresponsal, un filòleg frustrat. Amb aquella primera missiva, pràcticament de cortesia, començava una relació epistolar de gairebé quaranta anys, que no s’interrompé fins a la mort de Sales, i que conformen cent vint-i-cinc lletres, aplegades fa vint anys per Josep Ferrer i Joan Pujadas i recuperades al volum Cartes 1946-1983. A la recerca del català usual, que acaba de publicar Club Editor.

Les cartes de dos titans

La nova edició “d’un dels epistolaris més importants del segle XX”, tal com l’han definit els seus curadors, s’ha presentat a l’Institut d’Estudis Catalans, en un acte on era present Carles Duarte, president de la Fundació Pere Coromines, col·laborador del filòleg en la redacció del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, i que va tenir la sort de conèixer tots dos homenots. “Dues figures d’una enorme energia, de conviccions molt clares i fermes, amb visions complementàries i contradictòries. L’un, un lingüista que mirava al passat, cap a l’origen de les paraules, i l’altre un editor que mirava al futur, cap a una llengua gens encarcarada”, els ha recordat. Els unia, a més, un mateix patriotisme i una mateixa consciència lingüística. “El vincle que tenen amb el seu país i la seva llengua és importantíssim i no en volen abdicar, no en volen desertar, per més que la realitat els clavi garrotades”, ha dit Maria Bohigas, editora i néta de Sales. Això a banda, els dos personatges eren ben diferents: “Coromines era un científic excepcional, original, atrevit, amb un gran sentit de la tradició, que agafa camins propis sortint dels que han marcat els grans mestres. Seguint la seva intuïció, és un artista, com un escriptor que es deixa conduir per la veu interior. En canvi, Sales no és metòdic, sinó que els fets i la brega el van construint.”

Professor de filologia romànica a la Universitat de Chicago, Coromines de jove ja era tota una eminència. Com diuen els prologuistes, “era sense cap mena de dubte el lingüista més preparat de la seva generació i de les precedents, i ho continuaria sent durant molt de temps després de la guerra”. S’havia format amb els filòlegs més eminents d’Europa i tenia prou seguretat i ambició per a emprendre tot sol la realització de l’Onomasticon Cataloniae, el diccionari en què recollí tots els topònims del domini lingüístic català, i l’estudi etimològic corresponent. Un envit majúscul començat l’any 1935 i que aconseguí de completar i publicar abans de morir, per al qual no solament calia fer feina en arxius i biblioteques, sinó que també calia anar sobre el terreny. Coromines, gran afeccionat a la muntanya i sense carnet de conduir, planificava les rutes a peu i escrivia als rectors i secretaris de poble perquè l’ajudessin a trobar l’informador ideal: havien de ser persones que coneguessin el territori, preferiblement pastors o pagesos. Tot i que bona part de la feina la va fer tot sol, Coromines va trobar en el matrimoni format per Sales i Núria Folch uns grans aliats. Després d’ensinistrar-los en el seu sistema de treball, la parella va fer la campanya toponímica entorn de la terra nadiua de Sales, Vallclara, a la Conca de Barberà, i al Baix Camp, l’estiu de l’any 1954. Van repetir l’any següent al Camp de Tarragona, on s’enamoraren del llogarret de Siurana, al Priorat; i un tercer any, a la Catalunya Central.

Un model de llengua adequat i útil

Però, més enllà d’aquesta col·laboració que va esdevenir ràpidament una amistat –els Sales van mirar de convèncer Coromines i la seva dona, Bàrbara de Haro, que també compressin una casa a Siurana–, a partir del 1957 el gruix del volum gira entorn de la qüestió del “català usual”, un model de llengua adequat i útil a totes les circumstàncies de la vida, i, especialment, per als escriptors que tornen a poder publicar en català, després d’anys de prohibició, malgrat que encara sota un règim de censura. Sales acabava de publicar la seva gran novel·la Incerta glòria, on hi ha un rebuig de l’estàndard literari dels anys trenta. “Hi ha un català més brut, intencionadament, que és la llengua dels escriptors al front”, assegura Bohigas. Per a l’editora, Coromines va trobar en Sales un contrincant per a un duel apassionant sobre quin model de llengua calia seguir, en un moment clau per la pervivència del català.

En aquest combat a floret, Sales, sense miraments, defensarà un català viu, en constant evolució i sensible a les circumstàncies històriques d’ara, com ho va ser a les del passat, encara que això vulgui dir “arrossegar ara quantitat de castellanismes, com en altre temps quantitat de provençalismes, o d’arabismes o de germanismes”, enfront d’un català immodificable i clos o aturat l’any 1936. Enemic de la rigidesa acadèmica resistencialista, emparada per l’Institut –i d’aquí ve una certa ironia en l’emplaçament de la presentació, a la seu històrica d’una institució acadèmica que Sales considerava “un catau reaccionari” i que es mirava amb cert recel la titànica figura de l’outsider Coromines–, Sales aplega exemples d’aquest model que faria que “per aquest camí, en català només es podrien escriure coses pedestres, culinàries o de cel-obert petit burgès”, mentre pretén reflectir la vida als texts que escriu i publica. Com a bon filòleg, Coromines li para els peus i encamina el volcànic Sales, convidant-lo a ser pacient i no tirar pel dret. D’una banda, el prevé de les conseqüències de trencar les normes de l’acadèmia, i, essent benvolent amb les qüestions lèxiques, l’adverteix: “Deixeu córrer del tot la idea de canviar normes ortogràfiques ni gramaticals, i aquelles més que cap”. Com escriu Coromines: “Si l’escriptor és bo s’haurà de prendre amb la vida mateixa, i amb el que té de pedestre, avorrit, o simplement poca-solta, llibertats molt més grans (el camí de l’estilització, la tipificació, l’impressionisme, etc.) que la que es pren amb l’expressió verbal, en fer parlar els seus personatges un llenguatge viu però no tan corromput, empobrit i ineficaç com el de cert jovent barceloní. La literatura pot ser un retrat de la vida, però no una fotografia; d’això se’n diu folklore.”

La discussió inacabada i amb ressons d’avui dia, va arribar fins a fer perillar l’estreta relació d’amistat. Però, per als lectors d’avui la civilitat de la batussa dialèctica entre dos contendents que “dubtaven de tot i no tenien dubtes” i mantenien el fil del debat a partir d’una posició de discrepància sistemàtica i de rotunditat en les opinions, com els defineix Bohigas, és un exemple, en temps d’adhesions sentimentals i anatemes sense fonament, provocada per la paradoxal manca de discussió afavorida per les xarxes socials. De fet, la sang no va arribar mai al riu, i l’amistat va perdurar fins a la desaparició física de Sales, que publicà al Club Editor Lleures i converses d’un filòleg, de Joan Coromines. “Evitem sobretot la baralla; aprenguem a viure i a deixar viure”, escrivia el savi lingüista. Amén, podia afegir el noble editor.