Joan Sales i George Orwell, dos testimonis excepcionals dels Fets de Maig

Joan Sales (1912-1983) i George Orwell (1903-1950) són dos dels testimonis més coneguts dels Fets de Maig de 1937. Sales en va parlar profusament a Cartes a Màrius Torres (Club Editor). George Orwell en parla al llibre Homenatge a Catalunya. I tots dos van viure els esdeveniments en primera persona i amb les armes a la mà. Avui que se celebren els vuitanta anys dels Fets de Maig, VilaWeb us ofereix la mirada sobre els mateixos fets de Joan Sales i de George Orwell.

Joan Sales, Fets de Maig, cui prodest? (Cartes a Màrius Torres)
«Una ‘setmana tràgica’ més, a afegir a la llista de tantes com n’ha conegudes la desventurada Barcelona. L’anarquisme hi ha rebut el primer cop mortal; això és almenys l’únic d’indiscutible que ha entrat a formar part de les idees dels desconcertats ciutadans. Hi ha hagut un nombre de baixes que, al servei d’una lluita més elevada, potser hauria bastat per prendre Osca, primer pas per establir contacte amb l’Exèrcit basc que s’està batent d’una manera tan heroica com desesperada.

Pel que fa a mi i els altres ‘companys tècnics’, per fi hem comprès el misteri d’aquesta vinguda de la ‘columna’ en pes a Barcelona quan on hauríem hagut d’anar és a Pina d’Ebre a reforçar el front. Lluny d’anar-hi nosaltres a reforçar-lo, n’han baixat –segons sembla– unitats senceres d’anarquistes i de trotsquistes (com vulgarment anomenem els del POUM) per prendre part en aquesta sinistra algarada a la reraguarda.

L’enemic, entretant, que hauria pogut avançar per la bretxa que havia obert al front la deserció d’anarquistes i trotsquistes, ha preferit mirar-se els toros des de la barrera: ¿quines ganes, deu pensar, de combatre aquesta gent si ja ho fan prou ells mateixos?

¿Com no sospitaríem que aquest alçament contra el govern legítim de Catalunya, tant més criminal que Catalunya està en guerra, no fou provocat d’una o altra manera per l’enemic? Deu tenir agents molt hàbils ficats dins la FAI i ja devien ser ells els instigadors dels incendis, pillatges i assassinats que van deshonrar la victòria el 19 de juliol de l’any passat. Aleshores s’imposava, com ara, la pregunta clàssica: cui prodest? En aquell moment, vençut el ‘pronunciamiento’ feixista a Barcelona per les forces d’ordre públic de la Generalitat, la guerra quedava esclafada a l’ou o almenys no hauria estat civil per a nosaltres: hauria estat nacional. I era això el que l’enemic havia d’impedir per damunt de tot; arribo a sospitar que fou el mateix enemic, un cop vençut, qui lliurà les armes als anarquistes o se les deixà prendre per ells; seria la resposta més senzilla a la pregunta que tantes vegades ens hem fet: qui armà aleshores els anarquistes? No se n’arribarà a treure l’entrellat mentre no es descobreixin els maneigs dels agents secrets feixistes a Barcelona, però el fet indubitable és que els anarquistes no es van apoderar de les armes fins que els regiments sublevats ja s’havien rendit a les forces d’ordre públic.

[…]

Em trobava ahir a la Rambla quan desembarcaven a la Porta de la Pau els guàrdies d’assalt enviats pel govern central en ajut del de Catalunya; veient-los Rambla amunt, uniformats, marcant el pas, la multitud aplaudia com boja d’entusiasme. Jo pensava amb recança que aquest espectacle esperat durant tants i tants mesos, el d’una tropa uniformada i disciplinada que protegeix la vida i la hisenda dels ciutadans, l’hauríem pogut donar nosaltres ja des del mateix 19 de juliol si al govern d’esquerra no se li hagués acudit de dissoldre els regiments republicans. Quanta sang innocent no s’hauria pogut estalviar i com hauríem pogut concentrar tots els esforços a establir contacte amb els bascos i ocupar Mallorca. D’altra banda ¿era necessari fer venir aquests forasters? La revolta anarquista ja havia estat esclafada per la guàrdia d’assalt catalana, com la feixista el juliol de l’any passat ¿no sembla doncs altra vegada una maniobra per escamotejar als nostres guàrdies, tan abnegats i tan lleials, la glòria que els pertoca?»

[Podeu llegir la carta sencera ací.]

George Orwell (Homenatge a Catalunya)
«A Catalunya, ja feia un quant temps que hi havia tensions. En altres capítols d’aquest llibre ja he parlat, poc o molt, de l’oposició entre comunistes i anarquistes. Pel maig del 1937 les coses havien arribat a un punt en què es podia considerar inevitable una topada violenta. La causa immediata de fricció fou l’ordre del Govern de lliurar totes les armes particulars, coincidint amb la decisió d’ organitzar una força policíaca ‘no-política’, pesadament armada, de la qual havien de ser exclosos els membres dels sindicats. La significació de tot això era òbvia als ulls de tothom, i era igualment obvi que el pas següent consistiria a ocupar algunes de les indústries clau controlades per la CNT. Cal afegir a això un cert ressentiment entre les classes obreres a causa del creixent contrast entre rics i pobres, i un vague sentiment general que la revolució havia estat sabotejada. Moltes persones van estar agradablement sorpreses en veure que el dia Primer de Maig passava sense disturbis. El 3 de maig, el Govern decidí ocupar la Telefònica, que des del començament de la guerra havia estat en mans, principalment, d’obrers de la CNT. Per a això s’al·legà que funcionava insatisfactòriament i que les telefonades oficials eren espiades. En Salas, el cap de la policia (del qual no se sap encara si en aquest cas s’excedí respecte de les ordres rebudes), envià tres camions de guàrdies civil armats per ocupar l’edifici, mentre els carrers de la zona eren netejats per policies armats vestits de civil. Aproximadament a la mateixa hora, forces de la Guàrdia Civil ocupaven diversos edificis situats en punts estratègics. Independentment de quina fos, realment, la intenció, la creença general fou que tot això era el senyal convingut per desencadenar un atac general contra la CNT per part de la Guàrdia Civil i el PSUC (comunistes i socialistes). Va córrer per la ciutat la brama que els edificis dels obrers eren atacats; els anarquistes armats es van llançar als carrers, les fàbriques van tancar i la lluita esclatà immediatament. Aquella nit i l’endemà al matí van sorgir barricades en tota la ciutat, i la lluita continuà sense interrupció fins al matí del dia 6 de maig, lluita, tanmateix, principalment, defensiva per ambdues bandes. Els edificis eren assetjats, però, que jo sàpiga, cap no fou assaltant i no entrà en joc l’artilleria. En termes generals, podem dir que les forces de la CNT-FAI i del POUM dominaven els suburbis obrers, mentre que les forces de la policia armada i del PSUC controlaven la zona central i oficial de la ciutat. El 6 de maig s’arribà a un armistici, però la lluita aviat tornà a esclatar, perquè uns guàrdies civils van intentar prematurament desarmar uns obrers de la CNT. L’endemà al matí, però, la gent començà a abandonar les barricades per iniciativa pròpia. Es pot dir que aproximadament fins a la nit del 5 de maig la CNT anava camí de guanyar i que un gran nombre de guàrdies civils s’havia rendit. Però no hi havia una direcció única generalment acceptada, ni cap pla fixat; de fet, pel que podem jutjar, no hi havia cap altre pla que la decisió d’oposar resistència a la Guàrdia Civil. Els dirigents oficials de la CNT, coincidint amb els de la UGT, demanaven que tothom tornés la feina; i sobretot, els queviures s’acabaven. En aquelles circumstàncies ningú no estava prou segur dels resultats per continuar lluitant. La tarda del 7 de maig, les condicions eren gairebé normals. Aquell vespre, sis mil guàrdies d’assalt, enviats per mar des de València, arribaren i prengueren el control de la ciutat. El Govern donà l’ordre que totes les armes fossin lliurades, excepte les de les forces regulars, i durant els primers dies que seguiren van ser capturades un gran nombre d’armes. El nombre de baixes fou fixat oficialment en quatre-cents morts i un miler de ferits. Quatre-cents morts probablement és una exageració; però, com que no hi ha manera de verificar aquesta xifra, l’hem d’acceptar com a bona.

En segon lloc, pel que fa als efectes subsegüents de la lluita, és obvi que resulta impossible de dir amb certesa quins van ser. Res no demostra que els fets de Barcelona obressin cap efecte directe en el curs de la guerra, encara que, evidentment, n’haurien tingut si s’haguessin prolongat uns quants dies més. Tot plegat serví d’excusa per posar Catalunya sota el control directe de València, accelerar la dissolució de les milícies i suprimir el POUM, i és indubtable que col·laborà a l’enderrocament del Govern d’en Largo Caballero. Però podem donar per cert que tot això s’hauria produït igualment. La veritable qüestió és si els obrers de la CNT que es van llançar al carrer hi van guanyar o hi van perdre, plantant cara en aquesta ocasió. Això entra en el camp de la pura conjectura, però jo opino que hi van guanyar més que no hi van perdre. L’ocupació de la Telefònica de Barcelona no va ser sinó un incident dins d’un llarg procés. Des de l’any anterior, el poder directe havia estat progressivament arrabassat de les mans dels sindicats, i la tendència general era d’allunyar-se del control de la classe obrera, a favor d’un control centralitzat que conduïa cap al capitalisme d’estat o, possiblement, cap a la restauració del capitalisme privat. El fet que en aquest punt es produís una resistència probablement alentí la marxa d’aquest procés. Un any després d’haver esclatat la guerra, els obrers catalans havien perdut bona part de llur poder, però llur posició era encara relativament favorable. Potser ho hauria estat molt menys si hagués quedat clar que estaven disposats a suportar, impàvids, tota mena de provacions. Hi ha ocasions en què val més lluitar i ser vençut que no pas no lluitar.»