05.02.2022 - 21:50
L’editor i propietari de Comanegra, Joan Sala, ens convida a fer l’entrevista al pati de la fàbrica Lehmann, un lloc amagat al mig de l’Eixample, fora de context temporal i urbà; un lloc amb caràcter, amable, que fa de bon tornar. Comanegra enguany fa quinze anys i els celebra havent imprès un caràcter propi, amb unes col·leccions ben definides i uns primers quinze títols per a aquest 2022 que fan goig.
Ens trobem amb Joan Sala per fer balanç del projecte i també del sector editorial en català, perquè durant aquest temps, a més d’aixecar l’editorial, Sala ha assumit càrrecs representatius del sector: ha estat president de La Setmana del Llibre en Català i vice-president d’Editors.cat (Associació d’Editors en Llengua Catalana), fent tàndem amb l’editora Montse Ayats, que n’ha estat la presidenta. Aquest darrer any, ha assumit la presidència d’Editors.cat, en un període de transició de cara al començament d’una nova etapa, amb una presidència nova, que fa pocs dies que s’ha anunciat, la de Joan Abellà, director d’Enciclopèdia Catalana. Amb tot, Joan Sala continua assumint càrrecs: actualment és el president de la comissió d’ajuts del Gremi d’Editors.
Sala assegura que diu sempre allò que pensa. No ve del món de l’edició sinó del món de la indústria alimentària, de l’empresa familiar. I diu que va passar a fer d’editor quan va entendre que s’hi podria guanyar la vida.
—Prenguem una mica del perspectiva: mirant quinze anys enrere, què hi veieu?
—Hi veig un noi que tenia al voltant de cinquanta anys, que sempre havia tingut inquietuds culturals, que va néixer en una família en què la cultura es transpirava per tots els porus: en Pla va viure els últims anys de la seva vida a casa meva, en Max Cahner estiuejava a casa… A casa entraven i sortien artistes, escriptors, constantment. Vaig viure en un ambient molt cultural, però de professió em vaig dedicar a continuar l’empresa familiar d’embotits. Això em va mantenir econòmicament. Em vaig casar, vaig tenir un fill que va tenir una discapacitat important i tenir-ne cura costava molts diners i, per tant, havia de treballar en una cosa que rendís. I la vida em va portar cap aquí. Però la inquietud cultural hi era. En un moment determinat, amb uns amics que sempre parlaven sobre si farien aquest llibre o aquell altre, els vaig animar a fer una editorial. Érem cinc socis. Però el projecte era molt amateur. Així com aquells que van a jugar a futbol o van en moto els diumenges, nosaltres fèiem llibres. Va durar el temps que va durar la il·lusió de fer-ho.
—Aquest és l’origen de Comanegra.
—Vam néixer eclèctics, perquè cadascú proposava llibres d’aquell àmbit que li agradava. Jo proposava llibres d’art, un altre proposava llibres infantils, un altre llibres de cuina… Érem eclèctics, que és una característica que hem mantingut per sempre més. Essent una editorial petita, tenim tota mena de llibres, com una gran editorial. Això ens diferencia d’unes altres editorials petites que acostumen a tenir unes línies més definides. Al principi, tothom ens deia que això era un error, que la gent no sabria on col·locar-nos, que no ens entendria. Però com que a Comanegra ho hem fet tot al revés, al final ens ha anat molt bé. Perquè aquest eclecticisme ens dóna una flexibilitat i una ductilitat molt altes. Quan una línia cau, una altra puja i tirem més per la que puja. I això ha quedat demostrat amb l’abandó de la línia infantil.
—Ja no en feu, d’infantil? Però manteniu L’Estela…
—Ja no fem infantil, però mantenim L’Estela. Ara en sortirà un altre llibre. També mantenim el premi que es dóna a Olot d’il·lustració per a estudiants, que sovint és infantil, i, per què no?, fem un llibre infantil si ens interessa, com és el cas del llibre d’en Jordi Cuixart. Però no tenim una línia infantil amb continuïtat.
—Per què ja no en feu?
—Vam considerar que hi havia una saturació de llibre infantil, que hi havia molta arribada de llibre fet a la Xina, a fora, que ocupava les taules de les llibreries, que això era una olla de grills, i ho hem deixat. Però, en canvi, si hi ha una línia que creix, com ara el còmic, doncs ens posem a fer còmics. I aquesta és la facilitat que té Comanegra.
—Ara que parleu del còmic, sou dels primers que recordo que a Editors.cat vau reivindicar el suport al còmic en català.
—Ho he treballat molt. Fa uns cinc anys que vaig veure que els nois, quan arribaven als catorze anys i quinze, els pocs que eren lectors s’havien de passar al castellà, perquè no hi havia còmic ni manga ni novel·la fantàstica en català. I vam treballar molt amb la Montse Ayats per aconseguir que hi haguessin ajuts en aquestes línies. I Déu n’hi do allò que hem aconseguit. És un orgull haver-ho detectat, haver-ho treballat i haver aconseguit que la tendència canviï.
—Comanegra opta fort pel còmic. Enguany estreneu una col·lecció dirigida per Oriol Malet.
—L’Oriol Malet és un il·lustrador que dibuixa per La Vanguardia i que en cert moment comença a fer un còmic amb en John Carlin. Nosaltres li publiquem aquest còmic en català, que en origen fan per a França. Amb l’Oriol hem fet diferents projectes, però ell sempre s’ha limitat a fer d’il·lustrador. Com que veiem que hi entén, que en sap, optem perquè dirigeixi la col·lecció de còmic. Així també mostrem que volem fer una cosa ben feta. I ens proposem de fer cinc còmics l’any. Quan passin cinc anys haurem fet vint-i-cinc còmics, i ens afegirem a aquesta onada de còmic en català, en què també hi ha Finestres, Males Herbes, Pagès Editors… Som editorials petites, però que, totes juntes, fem gruix, i farem que hi hagi còmic en català disponible.
—Una altra característica de Comanegra és que vós, tot i viure un ambient de cultura a casa, veniu de la indústria. Us heu format com a empresari, com a gerent d’una empresa. No veniu del món de la cultura. Això deu marcar l’editorial, també.
—Quan arribo al món editorial sóc un perfecte desconeixedor d’aquest sector. Fins al punt que, tot i que el 2007 engeguem l’editorial, no és fins al 2010 que m’adono que es poden fer diners amb una editorial. Ho descobreixo amb un llibret que es diu La llei del mirall, que a hores d’ara encara és el llibre més venut de Comanegra.
—Quants exemplars n’heu venut, fins ara?
—Devem anar pels 175.000 o 180.000. En català i castellà. Sobretot en castellà. En català, uns 25.000. I amb aquest llibre descobreixo que es poden fer diners si es fan les coses ben fetes. Això m’ajuda a prendre la decisió de deixar el sector alimentari i dedicar-me a l’editorial completament i comprar les accions als altres socis. Evidentment, la meva experiència prèvia en el sector de l’alimentació és molt important, perquè el sector editorial és ple de lletraferits, de gent molt potent culturalment, amb molt d’interès pel món del llibre, però amb poca formació empresarial. Aleshores, et trobes que les tècniques de màrqueting, comunicació, comptabilitat…, pateixen. És veritat que és molt bo que hi hagi molta diversitat, però és de mida massa petita. Sempre procuro que els joves s’animin a ajuntar-se, perquè tindran més força. Si no tens una certa força, no pots comprar alguns drets, no pots fer unes bones promocions dels llibres i és molt difícil de créixer. Pots tenir molt de criteri i molt bona voluntat, però si no tens una mica de coixí, difícilment pots fer gaires coses.
—En el vostre horitzó pròxim, us imagineu associant-vos amb més editorials?
—Tinc seixanta-dos anys i no estic per associar-me amb ningú. Però també dic que si en tingués quaranta i estigués al capdavant de Comanegra, intentaria ajuntar-me amb més editorials, per una qüestió d’economia d’escala. Però d’una manera original: incorporaria com a segells unes altres editorials sota el paraigua de Comanegra per aconseguir economia d’escala a les impremtes, amb la compra de paper, amb la comunicació… i deixant que l’editor que en sap, de novel·la negra, o l’editor que sap de narrativa estrangera o l’editor que sap de cuina, facin la seva feina.
—De fet, de projectes i experiències de petites editorials que s’han aplegat d’una manera original n’hi ha hagut uns quants: el grup Llegir en Català, que es va agrupar per fer conjuntament la part de comunicació i promoció; abans de la crisi del 2008, hi va haver l’experiència de Bromera, Cossetània i Angle, que més endavant va propiciar el Nou Grup (Angle i Cossetània); i també hi ha els petits segells que han acabat incorporant-se a grups més grans –els més recents, la Campana i la Magrana al grup Penguin Random House i Viena al Grup Enciclopèdia Catalana; el grup Som s’ha fusionat amb Abacus…
—N’hi ha hagut, n’hi haurà i ha d’haver-n’hi. Perquè això és bo. Tot allò que impliqui agafar musculatura per al sector editorial en català em sembla bo. La iniciativa de Llegir en Català ens pot servir per a això que vull explicar-te: Llegir en Català fa molt bona feina. Però s’han quedat a mig camí: aquestes editorials fan promoció conjunta i unes altres coses, però no han anat més enllà. Tenen distribuïdors diferents, impremtes diferents… De manera que, ni davant del distribuïdor, ni davant de la impremta, no tenen més força. És una idea fructífera, però que podria haver anat més enllà i tenir un sol distribuïdor, una producció conjunta, una administració conjunta. Parlo d’economia d’escala. Seria molt bo. L’inconvenient és que cadascú a casa seva és el rei. Agrupar-se implica que cadascú cedeixi parcel·les del seu poder i això ens costa molt, als catalans.
—Quina estratègia segueix, Comanegra?
—A Comanegra fem una altra cosa: posem directors de col·leccions de fora, especialitzats. Hem parlat de l’Oriol Malet, que dirigeix la col·lecció de còmic, i ben aviat anunciarem més fitxatges. En Jordi Puig, que és un gran director editorial, no arriba a tot, perquè produïm molt i hi posem molta cura, de manera que, si posem directors de col·leccions, creixem amb satèl·lits. Però, tornant enrere: actualment es creen moltes editorials petites, d’una o dues persones, que naixen amb molta il·lusió al principi, però aquesta il·lusió aguanta tres anys o quatre, perquè tot és difícil i estàs sol.
—Amb tot, si mirem el sector editorial del 2005 –amb la creació del Grup 62– en endavant, veiem que neix un grupuscle important d’editorials com la vostra, que troben el seu espai i que, a més, troben els seus lectors: Periscopi, Raig Verd, l’Altra Editorial, Males Herbes, Sidillà, Edicions de 1984 –referència en la traducció–, Club Editor –amb l’impuls de la Maria Bohigas–… És un dels fets més determinants d’aquests darrers anys.
—És cert, hi ha una vintena d’editorials que han sorgit i que estan molt consolidades. Però és que potser n’han aparegut cinquanta! I d’aquestes altres trenta no en parlem.
—Però això no passa a tot arreu?
—No sé si passa a tot arreu. A Espanya potser no ha passat tan exageradament com aquí. I a França, tampoc no passa. Hi ha un gran domini d’editorials mitjanes i grans, a França. Aquí tenim dos grups molt grans, poques editorials de mida mitjana i moltes de petites. M’agradaria que n’hi hagués de petites, però que n’hi hagués moltes de mitjanes.
—Si analitzem la nova junta d’Editors.cat, veiem que el nou president, Joan Abellà, és del grup Enciclopèdia Catalana –que és mitjana–, hi ha representats sobretot dels grans –Grup 62 i Penguin Random House–, també n’hi trobem de mitjanes com ara Nou Grup, Grup Som Abacus, Anagrama i Edebé, però justament hi manquen totes les petites que abans hem esmentat. Hi ha molt poques editorials petites representades.
—N’hi ha de petites. Per exemple, Alrevés o Símbol. I l’Ilya Pérdigo, editor d’Alrevés, és el vice-president de l’entitat i representant de Llegir en Català.
—Per què no es pot captar el compromís d’aquests petits editors que marquen tendència? I el fet que no hi siguin, com pot afectar l’associació i el sector?
—Tinc l’esperança que s’hi continuïn sentint representats. Abans d’assumir la presidència i vice-presidència d’Editors.cat amb la Montse Ayats, quan encara era president l’Albert Pèlach, els petits, en una assemblea, vam manifestar que no ens sentíem representats. Quan vam entrar, ho vam corregir i no hi havia cap editor petit que no se sentís ben representat per nosaltres. Tinc molta confiança amb en Joan Abellà, que penso que té una mirada llarga. M’interessa que al davant d’Editors.cat hi hagi algú amb mirada llarga, amb molts contactes, perquè ha de ser un organisme fonamental en aquest país. Ha de tenir presència en la relació amb les administracions i ha de tenir presència a tot arreu. Penso que, aquest paper, en Joan el jugarà bé.
—Quin balanç feu d’aquests anys que heu fet tàndem amb la Montse Ayats?
—N’estic molt content. Ella i jo vam néixer a la mateixa muntanya, ella, en un costat i jo, a l’altre. I això segur que marca. Des del minut zero ens hem entès i complementat molt bé. Hem tingut uns objectius comuns i hem treballat en la mateixa direcció. Quan vam arribar, vam dir què volíem fer i ens n’hem anat amb la sensació d’haver-ho fet.
—Què volíeu?
—Volíem pacificar el sector i em sembla que més pacífic que ara no ho ha estat mai, fins i tot en relació amb el gremi i la Cambra del Llibre. Volíem tenir presència i interlocució amb les administracions i la tenim: som l’interlocutor principal amb les administracions del país.
—Més que no el gremi?
—Sí, perquè Editors.cat és l’interlocutor amb les administracions respecte de les subvencions que rep el sector. Hem millorat molt en la qüestió dels ajuts al sector, tothom troba la mena d’ajut que necessita. Falta un ajut, que és a la promoció del llibre –que puguem fer catàlegs, anuncis a la ràdio… , però l’any que ve hi serà. Per tant, tenim els ajuts que hem de tenir, i ara cal que es dotin bé. Editors.cat hem guanyat en consideració i també hem aconseguit posar en valor el llibre en català, que cada vegada té més lectors. En un moment en què no creixen els lectors en general, vol dir que anem guanyant terreny als lectors en castellà. Tot i que això aquest darrer any no ha passat. Probablement les dificultats que hem tingut en els dos Sant Jordi han estat determinants. També s’ha de dir que aquests darrers anys el llibre infantil en català ha patit, però esperem que aquest any es redreci. El llibre infantil és molt important, perquè ens hi juguem el lector del futur. I tornant al balanç de la gestió feta a Editors.cat, sens dubte, a la Setmana del Llibre en Català li hem donat una volta completa.
—Fa cinc anys us vaig entrevistar com a president de La Setmana i em dèieu: “Hem de passar de la Setmana del llibre en Català, al Saló del Llibre en Català.”
—Hi havia dues coses importants per les quals ho deia. L’una, perquè érem una fira, però no érem una fira internacional. I l’altra era aquella idea que teníem els editors segons la qual, si ens n’anàvem de la plaça de la Catedral, estàvem venuts. Han passat els anys i hem resolt la qüestió internacional amb la complicitat de l’Institut Ramon Llull, que convida editors de fora i organitza reunions per comprar drets. Per tant, la Setmana és una fira que ja ven drets, i això l’acosta al saló. I hem deixat la plaça de la Catedral i ens n’hem anat al Moll de la Fusta i hem funcionat bé en aquesta nova ubicació. Amb algunes dificultats que s’han de solucionar, que són un repte que té la nova junta, però hem canviat de lloc i no ha estat un drama.
—Els editors accepten el Moll de la Fusta? De quines dificultats parleu?
—Vam fer una enquesta i els editors que van dir clarament que no volien estar-se al Moll de la Fusta era de menys del 15%. Però eren molt concrets: editors de llibres de muntanya, mapes, etc., i hi havia també un patiment en l’àmbit infantil. Perquè al Moll de la Fusta és més difícil que hi passegin els avis amb els nens. Són els dos reptes que cal solucionar i penso que és factible. En el cas del llibre infantil, fomentant les activitats per als més petits. També faltarà molta comunicació i que l’ajuntament faciliti el transport fins allà.
—La Setmana romandrà al Moll de la Fusta?
—Sí. El lloc és aquest, per les possibilitats de creixement. Hem de corregir coses perquè la gent vingui.
—Quan parlàveu que el sector del llibre infantil pateix, m’heu fet pensar en el nou Pla de Foment de la Lectura que es prepara. Em sembla que hi heu estat a sobre.
—La clau és que fem un pla entre tots i que tots ens el creguem. En el pla que es preparava, que impulsava la Institució de les Lletres Catalanes, i que es va aturar, no hi havia el Departament d’Educació, no hi havia l’ICEC (Institut Català d’Empreses Culturals), no hi havia les biblioteques i els editors no estàvem ben representats. Quan Izaskun Arretxe va entrar a la direcció de la Institució de les Lletres Catalanes, vam tenir una reunió amb ella i ens vam posar d’acord ràpidament en el fet que calia introduir-hi tot això. I ens vam donar un any per treballar. Ara tenim tot aquest any. Hi és qui ha de ser-hi i ha de sortir un pla que, si més no, duri cinc anys.
—Que el Departament d’Educació s’impliqui en el foment de la lectura sembla tan obvi…
—Ara hi serà i s’hi haurà de comprometre.
—Parlem de números. Diuen que tenim xifres més altres de facturació que no el 2019. I el 2019 ja va ser un any de més facturació que no el 2008, amb xifres d’abans de la crisi. Creieu que es pot mantenir aquesta tendència o el 2021 tan sols ha estat un any de bona conjuntura?
—Tenim xifres de facturació d’abans de la crisi. El 2021 ha estat un bon any literari i un bon any respecte de les vendes. I penso que no serà una excepció, que el 2022 serà millor que no el 2021.
—Què us ho fa pensar?
—Hi ha una bona dinàmica: cada vegada tenim més lectors i més lectors en català. Però estem molt acostumats a anar a la xifra final i no veure què passa pel mig, que hi passen moltes coses. Per exemple, el còmic en català ha crescut d’un 30%; el sector del llibre infantil pateix; el 2020 van vendre més les llibreries petites i el 2021 ja han tornat a vendre més llibres les cadenes i grans llibreries; el 2020 va créixer moltíssim la venda en línia; i el 2021 “el monstre” ha continuat creixent. L’anàlisi de tot això és tant o més interessant que la xifra final i és imprescindible per a prendre decisions.
—I com s’ha de recuperar, el llibre infantil?
—Hi ha d’haver compres de biblioteques escolars, que no n’hi ha, i això el Pla de Foment de la Lectura ha d’arreglar-ho; hi ha d’haver uns Sant Jordi bonics; hi ha d’haver qualitat en les publicacions que es fan, que n’hi han de molta qualitat, però també han arribat molts llibres fluixos fets en països llunyans. Potser la dificultat del transport i del subministrament de paper anirà solucionant aquesta qüestió.
—Amb relació a la socialització del llibre, és una qüestió sobre la qual us heu posicionat clarament en contra. Això ha causat un debat dins del sector. Si esteu clarament en contra de la socialització dels llibres, quin paper creieu que han de tenir les biblioteques?
—No estic en contra de la socialització del llibre de text. Però sí que estic en contra de la socialització dels llibres de lectura a les escoles i instituts. No són un nombre important de llibres, perquè s’hi llegeix poc. També penso que s’ha de fer una revisió de les lectures que fan, perquè encara llegeixen allò que llegia quan era petit i ara tinc seixanta-dos anys. I cada infant ha de començar a tenir la seva biblioteca personal. No ha de ser pas una cosa gaire cara ni molt gran, sinó que ha de propiciar un contacte diari amb el llibre. Tenir llibres a casa te’ls fa pròxims i normals. Encara hi ha massa cases en què no hi ha ni un llibre. I dono molta importància també a les biblioteques públiques, fan un gran servei. La biblioteca personal i la biblioteca pública fan funcions complementàries.
—Tornem un moment a Comanegra: heu creat un equip de set persones i totes vénen de fora del món de l’edició, com vós. Per què?
—Vull remarcar una cosa: no vull dir que allò que fem a Comanegra hagi de ser model per a ningú. És una cosa que ens funciona, però no volem ser un model de res. Hi ha dues coses que no suporto que em diguin: l’una és el “sempre s’ha fet així”, i l’altra, “no s’ha fet mai, això”. Per tant, m’interessa gent que vingui amb un esperit nou i que aprengui, també dels seus errors. L’editorial ha après dels seus errors. En canvi, hi ha qui comet un error durant anys, però com que “sempre s’ha fet així”, no hi ha manera de canviar-ho. A Comanegra som set persones, cap de les quals pot dir que ve del sector, i fem un equip. Tots cobrem igual, tots tenim la mateixa responsabilitat i tots ens exigim els uns als altres el 100%. I ens funciona.
—De les col·leccions que conformen el catàleg i l’estil eclèctic de Comanegra, què en destacaríeu?
—Per una banda, fem recuperacions, que és una cosa que ens agrada; el reconeixement als nostres avantpassats, com el llibre que acaba de sortir de contes de l’Anna Murià, o les recuperacions lligades amb les commemoracions. Fa poc, hem publicat una obra de Joan Fuster i enguany també publicarem un llibre de Guillem Viladot i un altre de Gabriel Ferrater dins la col·lecció “Autories”. I apostem pel conte, internacional però també d’autor d’aquí. Aquesta col·lecció, “Portàtils”, permet d’acostar bona literatura de manera fàcil al lector. El conte sovint és més accessible. És el cas de Clarice Lispector. Enguany donem molt de pes a la nova col·lecció que hem encetat, “Espores”, en què ben aviat publicarem un llibre de Vicent Partal, que esperem que tingui molt d’èxit, i venim d’un títol que ja ha funcionat molt bé, Morts, qui us ha mort?, d’Iñaki Rubio.
